dimarts, 23 de desembre de 2008

Innocents...

Ja sé que els Sants Innocents els celebrareu el dia 28. Aquí haurem d'esperar al dia 1 d'abril, però no va per aquí el comentari d'avui. Segur que també us han arribat les notícies del bailout als bancs, el rescat financer que molt amablement s'ha proporcionat als bancs i que bàsicament ha sortit dels impostos dels contribuents (els meus també).

Fa unes setmanes el govern va esbossar un pla de rescat econòmic per a la indústria automobilística. Els primers que es van queixar deien que era normal que el sector automobílistic estigués en crisi si els treballadors no qualificats cobraven aproximadament 70 dòlars per hora. Ningú va mencionar els sous dels senyors de les oficines, però suposo que és per motius pràctics: algú s'imagina tants zeros en un compte bancari?

Després, les queixes van ser perquè els senyors que van anar a demanar diners per salvar les fàbriques van viatjar en avió privat i en limusina. Sí, sí, tal com ho sentiu. Els van donar els diners igualment (!) i van retallar despeses: una companyia en concret (no us sabria dir si Chrysler , Chevrolet o General Motors) va decidir prescindir de 3 dels avions privats de la companyia i quedar-se'n només dos.

Això ja em va fer pujar la mosca al nas. Vaig agafar una mica més de simpatia per Chrysler perquè van optar per una solució creativa. A diferència d'altres fàbriques que amenaçaven amb tancar i amb expedients de regulació (amb les consegüents vagues), Chrysler va decidir donar un mes de vacances als treballadors, pagant-los un 90% del sou, perquè no produirien cap altre cotxe durant aquest període.

Ara hi ha hagut un altre bailout, un altre rescat econòmic. Han hagut de donar diners als bancs! Però que és que no fan servir les neurones? Us ho comento pas a pas. Els bancs havien sofert pèrdues enormes perquè havien concedit hipoteques amb unes condiciones insostenibles. Molta gent es va endeutar de tal manera que senzillament van deixar de pagar. I mentre no pagues, bàsicament ets a la mateixa casa i triguen entre 6 mesos o 1 any a fer-te'n fora.

Moltes famílies deixaven de pagar, anaven estalviant una mica com podien i se n'anaven a un pis més petit. En resum, que els bancs no cobraven el que esperaven. I va cundir el pànic. Alguns bancs es van declarar en bancarrota, d'altres els van absorbir bancs més grans i per solucionar el problema, es va decidir ajudar-los amb milions de dòlars.

La idea era donar els diners als bancs i que llavors ells ajudessin les persones que tenien préstecs que no podien pagar, ajudar a refinançar i millorar les condicions hipotecàries. Jaja. Algú es va creure de veritat que ho farien?

Està tothom desesperat. Tots els programes estan convidant economistes i intenten explicar què ha passat: com és que en lloc d'ajudar els clients els bancs han decidit pagar primes als executius? No sé si és innocència, bona fe o falta de neurones. Potser és que sóc malpensada, però es veia tant a venir que el resultat seria aquest...

No sé pas com acabarà, però no em sembla precisament un moviment magistral, aquest. Per animar-nos, suposo, de tant en tant ens passen les fotos que han fet de l'Obama mentre estava de vacances, d'estranquis. Com és que està en tan bona forma? Com s'ho fa, per tenir aquests abdominals i aquest pit cisellat? :) No m'ho invento, són traduccions literals de comentaris que se n'han fet.

Així que ja ho veieu, dos temes ben diferents: la rucada de donar diners als bancs i l'admiració per la musculatura del presi to be.

Rudolf i companyia

Dasher i Dancer, Prancer i Vixen, Comet i Cupid, Donner i Blitzen. I Rudolf, amb el nas vermell. Són els rens que porten el trineu de Santa Claus. Sí, sí, ja me n'ha après els noms. Canto nadales en català i vaig aprenent les d'aquí. Em pensava que això dels noms dels rens era mentida o que cadascú els posava els noms que volia, però no. Està molt clar qui és qui. I a més, en ordre, per no confondre'ls quan passin per casa.

Aquest any no teníem cap branca prou gruixida per fer un tió, l'hem dibuixat en paper, però cada cop ens assemblem més a una terminal internacional: cantem el 25 de desembre (jo canto, el John diu fum, fum, fum), tenim un tió de paper, els veïns fan competicions a veure qui té menys gust amb els llums de Nadal i vaig aprenent els noms dels rens. No està malament, oi?

dimecres, 17 de desembre de 2008

Fumando espero, que acabe el papeleo

No, no fumo. Però és que estic tan avorrida de burocràcia que no se m'acut què més fer. Sembla ser que no podré fer cagar el tió a Sant Vicenç :(

Mentrestant, estic ben entretinguda: encara ens queda molt per fer a la casa, i des de l'última vegada que vaig escriure al blog, hem pintat un parell d'habitacions i hem comprat mobles. Hem hagut d'endarrerir els projectes que teníem al jardí perquè plou! Sí, plou. I molt. Fa 3 dies que plou sense parar, i sembla que no té intenció de parar.

I mentrestant, doncs a esperar. Ja ha passat, i de llarg, el termini en què haurien hagut de respondre, però suposo que era d'esperar. I com us deia, haurem de matar el temps d'alguna manera...

diumenge, 30 de novembre de 2008

Feliç aniversari

Avui fa un any que ens vam casar. El temps ha passat molt de pressa, però miro aquest blog i m'adono de tots els canvis i novetats que hem vist en 366 dies. Hem tingut sort, perquè aquesta vegada el nostre aniversari ha estat just després d'acció de gràcies, així que hem tingut 4 dies per nosaltres. No hem fet res especial, però el simple fet d'estar junts a la nostra caseta amb jardí, amb el taronger i un espai pel Coco, fa que valgui la pena.
Als que llegiu aquestes línies, gràcies per compartir un any sencer amb nosaltres.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Black Black Friday

El dia després d'acció de gràcies es coneix com a Black Friday. Imagineu-vos la bogeria del primer dia de rebaixes, amb la mateixa senyora sent la primera en entrar al Corte Inglés any rere any i sortint a la tele, però en americà. El Black Friday és el dia de més volum de negoci per a la majoria de botigues. Els descomptes poden arribar fins al 70%, i la gent dorm al ras (de debò) per ser els primers en arribar. Ja us en podeu riure de com estan les botigues al Passeig de Gràcia la setmana abans de Nadal, això és pitjor.
Dijous al vespres, si es passa pels centres comercials, es veu com la gent comença a arribar i a muntar-se les tendes de campanya. De matinada, algun treballador anirà passant per la cua i donarà números. Ho fan per a no sobrepassar la capacitat màxima del negoci, i quan obren les portes la gent entra per número.
Aquesta és la teoria. Ahir a Nova York no els va funcionar del tot. En un WalMart la gent va entrar de tal manera que literalment van esclafar un dels treballadors. Seguien comprant mentre els paramèdics intentaven reanimar-lo. No entenc com es pot arribar a aquests extrems. Us ho dic de debò. No se m'acudiria mai passar una nit al ras per ser la primera en comprar un producte. I encara em sembla més increïble que comprar passi per sobre d'una vida humana, que continuessin comprant mentre aquella persona estava estesa a terra.
I per a què quedi clar, no sóc pas cap santa. Ben entrat el vespre, ens en vam anar cap al centre de L.A. Fa molt de temps que volia comprar-me una bicicleta, i el cap de setmana passat se'ns va complicar i no ho vam fer. La veritat és que el John i jo intentem evitar les gentades, ens fan sentir incòmodes, i per això ens en vam anar tan lluny (és molt fàcil saber on anirà a comprar al gent i evitar-los).
Sorprenentment, érem els únics clients, vam tenir tots els treballadors per a nosaltres i vam poder mirar amb calma. I ens vam adonar que havíem escollit un bon dia quan a l'hora de pagar ens van dir els descomptes que aplicarien. Però arribar als extrems que us explicava em sembla impossible.
Algú creu que aquest esperit de consumisme se'ns esvairà algun dia?

Acció de gràcies

Abans d'ahir vam celebrar el dia d'acció de gràcies. Habitualment és una festa de reunió familiar, i és habitual que la gent viatgi d'un extrem a l'altre del país per passar un parell de dies amb la família. Nosaltres només som dos, però vam aconseguir una fita històrica: 5 persones en una mateixa casa, i només dues es podien considerar legalment família!
Un matrimoni, i tres singles. Ja us ho dic, molt poc habitual per una festa així. I per seguir creant tendències, no vam cuinar indiot ni pastís de carabassa. Però vam disfrutar molt, sembla ser que repetirem esquema l'any vinent.
L'ambient em va fer pensar molt en els nostres Nadals: reunió familiar i moooooooolt menjar. Tenim menjar per dies! I això que vam anar amb compte, però és que la veïna sí que va cuinar indiot i ens en va dur, perquè en tenia massa :)
Això sí que és com a les pel·lícules: els veïns van passant per presentar-se i per donar la benvinguda al barri, i la veritat és que em fa sentir prou bé. Abans de traslladar-nos a aquesta casa, vivíem en un apartament, però am prou feines hi havia comunicació amb els veïns. Fins i tot un parell es van espantar perquè els vaig parlar a l'ascensor!
Ara no, ara els veïns ens porten indiot i pastís de carabassa, i canviem les nostres taronges per les seves llimones, i s'acosten per veure si les flors m'han trasplantat bé. Sí que hi ha motius per celebrar acció de gràcies, oi?

dimecres, 26 de novembre de 2008

Cats and dogs

No, el Coco encara no és aquí. Heu sentit mai allò de "It's raining cats and dogs"? Doncs encara que sembli mentida és el que va passar ahir a la tarda i durant tota la nit: ha estat plovent a bots i barrals. Fa molt de temps que no veia ploure d'aquesta manera, i ho enyorava. Que bé que olora la terra humida :)
Aquí a Califòrnia la pluja destaca per ser escassa i per limitar-se a unes poques setmanes a l'any. De novembre a febrer, amb una mica de sort, de tant en tant cauen quatre gotes, però res, roïna. I ahir no! Estava tota emocionada perquè fins i tot se'ns van fer bassals al jardí :)
Ara trobo a faltar el fred. Avui a Sant Vicenç la temperatura al matí era de -4. No hauria dit mai que ho enyoraria, però sí, tinc ganes de dur un bon abric i tenir el nas vermell, de veure'm l'alè. Esperem que no hagi d'esperar massa...

dijous, 20 de novembre de 2008

Les primeres fotos del Rocky

Apa, apa, que ens hem emocionat amb l'esquirol :)










I com totes les estrelles, sap quedar bé davant la càmera:


video

Rocky Balboa, el nostre veí

Us presento el nostre veí més proper: el Rocky Balboa. Ja l'hem batejat així, perquè quan ens enganxa una taronja la protegeix com l'esquirol d' Ice Age. Però sembla que estigui preparat per un combat de boxa. D'aquí el nom. Aquesta és la primera foto que li vam poder fer. És una mica borrosa, però és que la vaig fer a través de la mosquitera per no espantar-lo :)


Cada matí surto al jardí a agafar taronges per a nosaltres i em dedico també a agafar de terra les que aquest bandarra ja s'ha apropiat. Algunes les deixa a mitges i d'altres senzillament són massa grans i li cauen. Li deixo a l'altre arbre, perquè és on sol dormir i té un espai fantàstic que fa servir de menjador.

Al principi, quan sortia al pati, s'espantava i se n'anava disparat. Habitualment, això volia dir que deixava anar la taronja que tingués a les mans, i ho feia amb tanta punteria que em queien al cap. Després de sentir-me tantes vegades dient-li que la violència no és el camí, s'ha anat acostumant a tenir-me més o menys a la vora.

Si surto al jardí, mira i observa amb atenció, però no se'n va tan ràpid com abans. Sap que li deixaré taronges al seu lloc preferit, i per fi ahir el vaig poder gravar en plena acció.

video

diumenge, 16 de novembre de 2008

Altre cop en estat d'emergència

Segueixen bufant els vents de Santa Anna, així que sí, tornem a estar amb incendis i en estat d'emergència. No ens queden tan a la vora com els de fa aproximadament un mes, però hi ha més fum i se'n parla més del que és habitual perquè l'Oprah Winfrey i el Michael Douglas viuen a Santa Barbara i Montecito. Això queda al nord-est d'on som nosaltres, i calculen que està controlat en un 40%.
Però és que no és l'únic incendi. N'hi ha un altre entre nosaltres i Riverside. Això ens queda al nord-oest, i és el que més notem. Entre nosaltres i aquest focus hi ha prou quilòmetres per sentir-nos segurs, però entremig hi ha l'autopista, i evidentment està en major part tallada. És d'aquí que ens arriba gairebé tot el fum. I com que molta gent viu fora del centre de L.A., el campus torna a estar tancat. Veurem com continua tot.

divendres, 14 de novembre de 2008

What the hell did Jesse Jackson say?

Catalunya Ràdio, RAC 105, el Llucià Ferrer, la iaia Antònia... Les meves emissores i locutors preferits semblen un record, però no, gràcies a Internet encara els tinc a la vora. Però els ha sortit la competència. Els dijous al vespre em moro de riure escoltant el Tim Conway passant fragments de coses que ha dit el Jesse Jackson.
Parla taaaaaan raro raro raro que fan un concurs per veure qui endevina què ha dit (o qui s'hi acosta més, perquè ningú no ho té del tot clar). A part de l'humor del programa, és un bon exercici si esteu batallant amb l'anglès i voleu sentir accents extranys. Ara, que més aviat sembla una llengua totalment nova.
Ahir vam escoltar el programa, però és que a més fins i tot vaig aconseguir entendre un parell dels seus comentaris. Això sí, els van passar com a mínim 20 vegades. El consol? Que fins i tot els americans necessiten aquestes 20 vegades :)
Per si us ho voleu entretenir, us envio un link


http://conwayandwhitman.com/bits_jessejackson

dimecres, 12 de novembre de 2008

Pintant, rascant, comprant...

Totes aquestes coses tan inoblidables que fem quan ens traslladem: tenir el pitjor mal d'esquena en anys perquè hem traslladat mobles, hem comprat, i pintat, i pensat, i mogut, i remogut... Val la pena, però. Ja comencem a veure les parets de totes les habitacions, i el número de caixes ha disminuït dràsticament. Tot i que ens queda molt per fer, i que anirem poc a poc arreglant petits detalls, ja comença a tenir cara i ulls.
Però tanta feina vol dir que no actualitzo el blog, que no escric tantes cartes, que no surto a caminar tant com sortia, que no llegeixo, que no veig els nous amics tan sovint... Però ja ho celebrarem, ja. Aviam quan puc fer unes fotos decents de les quals no m'hagi d'avergonyir :)
La idea és esperar una mica més i fer una mena de portes obertes, que vingui tothom que vulgui (ja ho sabeu, us hi podeu apuntar). Esperem tenir-ho tot més o menys ordenat i amb una aparença més que decent, perquè la veritat és que ara cada cop s'assembla més a un projecte de casa.
Suposo que si tinguéssim més temps la cosa aniria molt més ràpid. Però el John continua amb les classes i per molt que jo faci, moure segons quins mobles sola és missió impossible. Suposo que aquesta és la cara positiva de tant moviment: no em caldrà gimnàs en una temporada beeeeeen llarga.
Com que sembla que tots estem més que contents amb la victòria d'Obama, no us en comento res. Només que espero que tingui un mandat plàcid. Encara no l'han investit president i ja comenen a aparèixer pintades racistes :(
En el moment que enganxi alguna notícia important, la corresponsal tornarà a atacar :)

dimecres, 5 de novembre de 2008

Manifestació per la proposta 8

Ja sabeu que sí, que Obama és el nou president. Em penso que en general els europeus ens n'alegrem encara més que els americans, però he de dir que la sensació d'eufòria i d'esperança es nota, i molt.
També us vaig parlar d'un parell de propostes. S'ha aprovat la número 2 (millors condicions per als animals en granges) i s'ha rebutjat la número 8. Què vol dir? Bàsicament que es rebutja el matrimoni entre persones del mateix sexe. La qüestió és que ja s'han celebrat molts matrimonis homosexuals. Què els passarà? Els divorciaran?
Per protestar contra el resultat s'ha celebrat una manifestació a West Hollywood contra el que es considera una violació dels drets civils de les persones. En aquests mateixos moments, a la televisió, veiem imatges en directe i la repetició de moments més que tensos entre policia i manifestants. La polèmica està servida, i em temo que en sentirem a parlar una temporada.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Obama

Sembla ser que sí: Barack Obama és el nou president dels Estats Units. Tot i que encara no és segur al 100%, que ja es comenti d'aquesta manera significa que els resultats són força clars i que no s'esperen sorpreses d'última hora. No crec pas que el recompte final o que el vot estatal canviï el que ja sembla un fet consumat.
Es deixen enrere 8 anys de govern republicà (que molts han criticat obertament) i comença una nova etapa demòcrata (que molts han criticat obertament). Demà a les 4 de la matinada ja començaran els programes especials analitzant els resultats de les eleccions, i potser us podré explicar alguna coseta més, no només del president si no també de les propostes que s'havien de votar.

Proposition 2

Una altra de les propostes que es voten avui: les condicions dels animals en les granges. Bàsicament ens vénen a dir que ens mengarem els pollastres o les vedelles igual que fins ara, però que mentre siguin a la granja haurien de viure en condicions millors que les actuals.
Res de gàbies minúscules per milers de pollastres que no es poden ni moure. La veritat és que feia fresa veure'n les fotografies, pobres bèsties. Es transforma fins i tot en un tema de sanitat i higiene. Si els animals viuen en condicions tan deplorables, s'acumulen els excrements, no sabem si estan malalts, de veritat ens volem arriscar a menjar-nos-els?
Després dels ensurts amb la salmonel·la, sembla ser una de les propostes que més ha impactat . Sobre la resta, poca cosa us en puc dir perquè no se n'ha parlat massa. Hi ha força propostes per votar i, oh sorpresa, més de dos candidats a la presidència.
Tot sembla una mica esbiaixat. Es parla bàsicament de dos candidats i dues propostes, però si veiessiu el llibret que va arribar amb totes les coses que s'han de votar, el que significa cada vot i on s'ha de marcar, fa por.
Sí, sí, envien instruccions per explicar com votar. No és un sistema tan senzill com el nostre. Per això sempre hi ha una mica de sospita sobre el recompte de vots. A més, amb tantes hores de diferència, els resultats es comencen a veure abans que hagin tancat les urnes de tot el país. Per si no n'hi hagués prou, en molts estats es permet anar a votar abans del dia assenyalat en llocs específics. I a més, no sempre el vot popular escull el nou president. En dues ocasions ja han estat els vots dels estats i dels delegats els que han escollit president, canviant els resultats de l'opinió del poble.
Estrany, oi? Ara ja veieu perquè sóc del tot incapaç de comprendre correctament i explicar com funciona el sistema electoral als Estats Units.

Proposition 8

Com us deia fa una estona, avui s'escull nou president i es voten altres projectes de llei. El més polèmic és la proposta número 8. Fa uns mesos, els matrimonis homosexuals es van declarar legals a Califòrnia. Ara s'inclou la proposta a les eleccions per dir sí o no a les unions homosexuals.
El bombardeig d'anuncis a favor i en contra ha estat esgotador. Moltes cases han penjat pancartes exposant la seva opinió, d'altres les han clavat al jardí, també n'hem vist en cotxes i per internet molta gent ha inclòs la seva opinió en perfils de Facebook o MySpace.
Un dels arguments en contra és que als nens se'ls ensenyaria a les escoles que un home es pot casar amb un home i una dona amb una dona. Que em perdonin, però penso que això ho haurien d'explicar els pares, no els professors. El sindicat de professors ha fet el seu propi anunci afirmant que segons els estatuts de la secretaria d'educació de Califòrnia ells no tenen res a veure amb aquest tema i que no toquen la qüestió en les seves classes.
D'altres han utilitzat la Bíblia (un referent més que habitual als Estats Units). El problema, des del meu punt de vista, és que ells mateixos es contradiuen i ni tan sols se n'adonen. Una de les primeres entrades de la constitució dels Estats Units estableix la divisió entre Església i Estat. Ara, per aprovar una llei que permeti el matrimoni civil (no eclesiàstic) entre dues persones, es busquen arguments en la Bíblia.
Penso que és totalment contradictori que trenquin una de les seves pròpies lleis per aprovar-ne una altra (o no). A més, San Francisco és una de les ciutats amb una comunitat gai més oberta i activa, i molts californians es vanten de ser oberts i tolerants. Ningú no ho diria, veient els anuncis i l'acarnissament que s'ha produit amb aquest tema.
El governador (sí, l'Arnie Schwarzenegger), la senadora Dianne Feinstein i d'altres figures públiques han aparegut en altres anuncis dient que no importava quina opinió es tenia sobre el matrimoni: no permetre els matrimonis homosexuals representaria una discriminació que no s'hauria de permetre.
També han aparegut gravacions de pares amb fill@s homosexuals. Deien: "Els estimem igual i els tractem igual. Per què la llei els tracta diferent?". D'altres ensenyaven fotografies a d'altres persones i comentaven: "És la meva neboda i la seva parella". Quan l'altra persona deixava la foto amb cara de fàstic i deia que no sabia què pensar, la resposta era: "Està bé que no sàpigues què pensar, però de veritat aprovaries que es reduissin els drets d'altres persones?".
Sonen més tolerants, i espero que la cosa no s'escalfi més. Veurem quins són els resultats.

Election day

Per fi! Avui toca votar. McCain o Obama? Obama o McCain? Ja veurem quin és el resultat i quant triguem a saber-ho. Recordeu l'embolic que hi va haver per comptar vots a Florida en les eleccions Bush-Kerry? Esperem que no torni a passar.
Les últimes enquestes donaven uns puntets d'avantatge a l'Obama, i des de primera hora les televisions fan un seguiment més que exhastiu del procés. Penseu que d'una costa a l'altra hi ha 3 hores de diferència, i si sumem les 3 hores de diferència al matí i les 3 de diferència al vespre, passarem totes les hores en què és possible votar i 6 hores addicionals amb càmeres davant les seus electorals.
I després faran el seguiment del recompte de vots. Aquesta és la part que m'interessa. També us he de dir que són unes eleccions força controvertides perquè a part de votar president, es voten diferents proposicions, i com a mínim un parell són ben polèmiques.
D'aquí una estoneta us en comento un parell.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Halloween

Sí, ja sé que han passat uns dies, però la jungla de les caixes de cartró no ens deixa respirar. La veritat és que no sé per què se celebra Halloween de la manera que se celebra, però em feia il·lusió això de disfressar-me i donar caramels a la canalla.

Cap a les 6 de la tarda colles de joves i nens acompanyats pels seus pares comencen la ronda. S'han disfressat (per fer por o per fer riure) i porten una bosseta o alguna carabasseta per anar recollint caramels.

Per saber a quines portes poden trucar, només cal fixar-se en els llums. Si el llum del porxo està encès, poden trucar i segurament se'ls donaran caramels. Si els llums estan apagats, o bé no hi ha ningú, o no donen caramels, o se'ls han acabat.

Truquen i et diuen: "Trick or treat?". Tothom escull treat i els donen caramels, però més d'una vegada vam estar temptats de dir trick per veure què passava. Se suposa que en tal cas t'han de gastar alguna innocentada, però tot just acabem de comprar la casa i no volíem haver de netejar més (pensàvem que ens llançarien ous o tomàquets, però no sabem quanta imaginació tenen).

Al cap d'una estona, vam decidir sortir al porxo directament. Ens vam asseure en un parell de cadires i ens vam posar les carabasses al costat, i vam tenir força èxit. Vam repartir més de 8 quilos de gormanderies! I això que em deien que ja no hi havia massa canalla celebrant-ho, però sembla que al nostre barri es manté la tradició.

Sona malament, però en zones pobres el que els pares fan és o no celebrar Halloween, directament, o agafar el cotxe i dur els nanos a zones més tranquil·les per passar unes hores divertides. I sembla que una de les zones tranquil·les i segures és justament on vivim ara.

Vam passar 3 hores ben entretinguts, fins a les 9 del vespre. Llavors ja tothom va començar a apagar llums i els nanos van anar marxant. Cada barri o ciutat pot establir una normativa sobre l'horari en què està permès fer trick or treat, però vam decidir trencar el toc de queda i quedar-nos al porxo a disfrutar la fresqueta fins a mitjanit.

Us penjo fotos: de carabasses, del bol amb caramels que constantment vam reomplir, i de les Jack o' Lantern que vam fer. Queden molt maques, però esculpir-les és més aviat fastigós (segur que per això la canalla s'ho passa tan bé).








dijous, 30 d’octubre de 2008

A casa

Ja som a la casa nova! Ha estat un cap de setmana francament entretingut: el Jeff s'ha traslladat i l'hem ajudat, nosaltres ens hem traslladat i ell ens ha ajudat, i hem passat la resta de dies fins avui intentant posar ordre al desordre.

Tot són caixes i caixes, però com a mínim ja les tenim totes, i ja ho tenim gairebé tot net i a punt per començar retocs. Avui ens han connectat al món virtual, el blog torna a estar obert, i aquest cap de setmana el passarem amunt i avall comprant les coses que necessitem.

Ja fa gairebé un any que dèiem: "necessitaríem això, necesitaríem allò...". Però sempre dèiem que valia més la pena esperar a traslladar-nos. Ara ha arribat el moment de fer llista i prioritzar. I de plenar la nevera! Com que només ens faltava signar els últims papers, passàvem sense anar a comprar, i ara sembla que fins i tot s'hagin fet teranyines a la nevera.

Encara tenim feina per mesos, i el John vol canviar el color d'un parell d'habitacions. I vol emprendre un parell de projectes i involucrar-hi el Jeff. Jo em limito a mirar i intentar comprendre com poden estar encara més sonats que jo, però francament fa riure: són com dos nens jugant a construir castells.

Us envio una foto de la nova residència Noga.

I sí, això també és com a la tele. Quan ens vam traslladar, vam començar a veure que els veïns sentien curiositat. S'acosten a la casa, diuen hola en veu alta si som al pati o treballant en vés a saber què, es presenten, demanen una mica per tu i et conviden a casa.

Aquest cap de setmana, per tant, hem d'incluir la ronda de veïns i convidar-los quan ho tinguem tot en ordre. I a mes, demà celebrem Halloween. Ja tenim les disfresses. Les vam comprar amb l'esperança que les poguessim fer servir aquí, i aquesta tarda anirem a comprar una carabassa.

Ja us explicaré com he passat el meu primer Halloween ;)

divendres, 24 d’octubre de 2008

Tancat per mudances

No és cap error tipogràfic: mudances en plural. El John i jo ens traslladem entre avui i demà. Ja provaré de penjar fotos pre i post, que quedin maques tot i que el fotògraf oficial de la família sigui el Jordi.
A més, ajudem el Jeff a traslladar-se. El Jeff és un amic del John i company de feina a la universitat. Resulta que abans que jo aparegués en escena els dos es consideraven massa vells per tenir una relació estable i ja havien decidit que es quedarien solters de per vida. Van llogar un apartament a la vora de la facultat i de la manera que està distribuït cadascú vivia a un extrem de l'apartament.
Vaig aparèixer de forma inesperada, ens vam casar abans del que pensàvem i ells estaven a meitat de curs. Vam decidir que per molt estrany que fos compartiríem pis fins que acabés el curs i durant l'estiu ens mudaríem.
I així va ser. Però la paperassa s'ha allargat tant que al final ens traslladem tots alhora. El Jeff a un "projecte de casa", com ell l'anomena (la vol arreglar ell), i nosaltres a una caseta més gran i sense projectes.
Durant uns dies estarem sense telèfon ni internet, fins que la companyia decideixi que ja nos ens cal estar incomunicats. I espero que no s'allargui tant com la burrocràcia d'immigració o la paperassa de la casa, perquè si no, la propera entrada en aquest blog serà el 2035 ;)
Bon cap de setmana a tothom.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Casa nova

Per fi! Han passat més de dos mesos des que vam fer una oferta per una caseta. Ahir tot van ser presses i corredisses perquè de cop i volta se'ls va acudir que mira, no som mala gent i amb una mica de sort pagarem. Paper amunt, paper avall. Telèfon - orella, parella inseparable.
Ara mateix el John se n'ha anat a veure si realment ja tenen tot el que necessiten i veure quan ens donen les claus, però sembla ser que ja ens podrem traslladar el cap de setmana i celebrar-hi Halloween :)
Espereu un parell de dies per les fotos (o unes setmanes, o mesos), tot dependrà de quant triguem a tenir-ho tot decent i presentable :)

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Please use rear exit

Com us podeu ben imaginar, en una ciutat tan enorme com Los Angeles, el més habitual és anar a tot arreu en cotxe. El transport públic no és precisament el millor que he utilitzat: no arriba a tot arreu (ni molt menys) i la freqüència de pas podria ser mooooolt millor. A més, no té massa bona fama perquè es considera "de pobres". Evidentment, jo vaig en autobús a tot arreu que puc.
Un bitllet senzill costa 1,25$, un abonament per un dia 5$, per una setmana 17$. Els autobusos són més aviat petitonets: una porta davant i una porta darrere, i potser hi cabem unes 30 persones assegudes com a màxim. La idea és entrar per la porta de davant i sortir per la de darrere. Fàcil, oi?
A més, sempre has de pagar al costat del conductor (excepte abonaments mensuals que es compren a d'altres llocs) i només hi ha una màquina, així que toca pujar per davant. Si alguna persona en cadira de rodes puja al bus, és el conductor qui activa la rampa, a la porta de davant. Generalment, perquè funcioni bé hi ha de saltar una mica a sobre i solen passar 10 minuts fins que tothom ha pujat al bus i la rampa s'ha desplegat i replegat.
Cada cop que s'anuncia una parada, es menciona el famós "Please use rear exit". Sisplau, sortiu per la porta de darrere. He arribat a la conclusió que el 90% d'usuaris no saben on és la porta de darrere.
Tothom vol sortir per davant, així que els embussos són monumentals, i tothom vol pujar i baixar alhora. Fins ara, només he vist una conductora dient a la gent: "No, surti per darrere, sisplau". I gairebé se la mengen! És tota una aventura, però francament, m'agrada. La gent és molt més amable a l'autobús del que habitualment tothom pensa.
Sembla que la idea sigui: com que l'autobús és per pobres, només hi aniran immigrants, no es parlarà anglès, hi haurà estudiants amb pocs recursos, drogates i borratxos. Sí m'he trobat en problemes a Barcelona, mai a Los Angeles. Al contrari. La gent a l'autobús és més amable que les persones que habitualment trobes al carrer.
A més, no has d'esperar per fer girs a dreta o esquerra, que en cotxe de vegades fins i tot em fan por. La temperatura és ideal, no hi ha l'aire siberià que fan servir la majoria de cotxes, i em permet observar molt millor els entorns.
Ara només falta que tots entenguem això de rear exit.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Millors condicions per extingir el foc

Per fi! El vent ja gairebé no bufa i això, evidentment, ha ajudat molt. Tot i que no està del tot controlat, el fet que ja no s'hagi de lluitar contra el vent és un avantatge important: els bombers han anunciat que segurament pels volts de dissabte estarà del tot extingit. Tenint en compte les proporcions de l'incendi, la velocitat del vent i la poca humitat, són unes notíces excel·lents.
El campus funciona amb normalitat, encara hi ha trànsit que es desvia per evitar la I-118 tot i que ja no està tallada, i el fum ja no cobreix la vall.
A més, s'ha descobert la causa de l'incendi. Durant el cap de setmana els vents de Santa Anna van bufar tan fort que van fer caure una línia elèctrica i allà va començar el foc més important. Tot i que això no torna la vida a les dues persones mortes, ni les cases a tots aquells que les han perdudes, em consola el fet que no hagi estat provocat.
Sembla que només per això em tregui un petit pes de sobre. No podrem controlar els vents, bufaran cada any per la mateixa època, i seguiran causant incendis, però com a mínim no hi ha tants incendis provocats per pòtols ignorants (dispenseu, no sé ni com referir-me a les persones que són capaces d'iniciar una catàstrofe així).
Des que sóc aquí només hi ha hagut incendis a causa del vent o per algun problema elèctric, però encara no he sentit ni llegit cap titular parlant d'algun piròman que es dedica a destruir tot el que té al voltant. Alguna cosa bona hi havia d'haver, oi?

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Bravo pels bombers

Els incendis al nord de la vall encara no estan del tot controlats. No hi ha hagut més morts, però ja s'han cremat una cinquantena de cases i s'ha evacuat gran part de Porter Ranch. Els bombers han treballat tota la nit en un tallafoc i en el control dels punts clau.

L'autopista I-118 segueix tallada, així com la 210 i algunes carreteres més petites. Tot i trobar-nos en estat d'emergència, la situació és tranquil·la. La majoria de la gent ja ha preparat el que necessita en cas d'evacuació ràpida i col·laboren en tot el que poden: remullant els carrers i jardins, portant entrepans o aigua, als refugis provisionals, traslladant malalts o persones que pateixen malalties respiratòries cap al sud...

La veritat és que cada cop admiro més els bombers aquí als Estats Units, de debò. Saben que cada any es produirà una combinació letal: vegetació seca, altes temperatures i vents forts. I cada any hi ha suficients efectius per evitar que aquestes tragèdies tinguin conseqüències encara pitjors.

El campus de la universitat de moment ha obert, però segueixen controlant els sistemes de ventilació per evitar que entri massa fum. Aquest continua sent el problema principal a la vall. Ens costa més respirar i la visibilitat és limitada. Moltes persones, si poden, opten per no anar a treballar i evitar així agafar el cotxe. Algunes carreteres només les fan servir els serveis d'emergència i, evidentment, tothom està molt al cas per cedir-los el pas en qualsevol moment.

He de reconèixer que entre ahir i avui he descobert una nova faceta dels americans: saben conservar la calma i confien plenament en els serveis d'emergència. I s'ha de dir que estan fent una feina excepcional en circumstàncies més que difícils. A més, l'habitual individualisme americà passa a un segon pla en aquestes situacions. Chapeau!

També hi ha bones notícies, però: la velocitat del vent ha disminuit una micona, però hi ha esperances que afluixin una mica més durant el dia. En la següent foto veureu un moment de les evacuacions d'aquesta matinada passada:

Aquí veieu la situació dels focs, baixant cap a la vall. La zona que veieu cremant a l'esquerra de l'imatge correspon aproximadament a Porter Ranch. Els llums a la part baixa de la fotografia són part de la vall, la que queda més a la vora del centre de Los Angeles. Ja podeu imaginar que és com una olla, el fum s'acumula en aquesta zona, i als quatre cantons de la vall (imagineu un quadrat) hi ha una autopista. La del nord està tallada i hi ha talls intermitents a l'autopista de l'oest (esquerra de la fotografia). El que no es veu, però, és la zona de la vall que s'ha quedat a les fosques degut als talls d'electricitat. Penseu que allà hi ha cases, és la zona evacuada i tot el que veieu en la imatge pertany a l'àrea en estat d'emergència.


dilluns, 13 d’octubre de 2008

Foc: estat d'emergència

Estem bé, però en estat d'emergència i controlant constantment què passa. L'autopista al nord de la vall de San Fernando, la I-118, està tallada des d'aquest matí perquè el foc ha passat d'una banda a l'altra. Tenim dos focus en actiu i sense controlar: tots dos al nord de la vall, un d'ells més a l'oest en direcció a Simi Valley.

Els vents de Santa Anna, de tota manera, bufen del desert cap al mar, així que el fum dels dos incendis cobreix gran part de la vall. Des d'una distància d'uns 10 quilòmetres es veuen benbé les flames dels dos focus.

Per desgràcia, ja han mort dues persones, i se senten comentaris d'una possible tercera víctima mortal. S'han cremat aproximadament una vintena de cases i s'han començat algunes evacuacions, sobretot a la zona de Porter Ranch.

Possiblement demà la I-118 seguirà tallada, i es tem que s'hagin de tallar més carreteres perquè la previsió meteoròlogica apunta que aquesta nit els vents de Santa Anna seran encara més forts. Possiblement el campus de la CSUN segueixi tancat, i no sabem fins a quin punt es veuran afectats els mitjans de transport.

Tenim la ràdio i la televisió connectats als senyals d'emergència, però esperem i confiem que el foc no arribi a Northridge. En primer lloc, els focs s'han produït en una zona boscosa de muntanya, ens queda a uns 10 quilòmetres de casa. Així que comença la vall en sí, es passa a zona urbana.

El perill, però, és que la base de construcció de totes les cases és de fusta i tots els carrers i cases tenen arbres i matolls. Per això s'han concentrat efectius en alguns punts clau, i el servei de voluntaris està en alerta per si s'han de realitzar tasques d'evacuació o informació.

Tot i això, no ha cundit el pànic i la gent es mostra força tranquil·la. Nosaltres també mantenim la calma, tot i que no perdem de vista les flames i estem al cas de qualsevol canvi en la situació.



Incendis i vents de Santa Anna

Aquesta vegada sí que ens ha tocat molt a la vora:
Cada any, per aquestes dates, bufen els vents de Santa Anna, ja fa uns dies que els notem, bufant constantment, ben fort. Vénen del desert i solen ser molt secs i calorosos. Això fa que a principis de la tardor, coincidint amb aquestes ventades, els incendis es multipliquin en aquesta zona.
Acabem de saber que dues persones ja han mort, i s'han tancat moltes autopistes. Bàsicament, sortir de la vall de San Fernando ara en direcció nord és impossible, i arriscat. Com que el vent segueix bufant, està costant controlar l'incendi, i fa un parell d'hores que més que aire respirem fum. El cel és ben gris i l'olor de cremat ja s'ha estès força quilòmetres.
Fins i tot han tancat el campus de la California State University Northridge. Han començat tancant els sistemes d'aire per evitar que els entrés fum i recomanant que ni alumnes ni estudiants sortissin a l'aire lliure si no era necessari. Finalment l'han tancat pel que queda de dia i haurem d'estar al cas sobre què passa demà.
És una pena que cada any passi el mateix, però es van adonar que si no deixaven cremar els focs un cert temps, la situació era encara pitjor. Per això cada any la situació es repeteix. El wild west no és tan àrid com sembla. Esperem que no hi hagi més morts, que no es perdin cases i que no ens afecti més a l'hora de respirar.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Allie and Jen

Last Monday I met my friends Allison and Jen for one of the most pleasant moments in quite a long time. We had lunch at CPK and really enjoyed our time together. They're nice sweet ladies, don't you think?

Here's the picture of the three of us.




They're gorgeous, I'm the fattest curviest one :) We'll enjoy the experience again pretty soon. Love you, ladies. Good health

dijous, 9 d’octubre de 2008

BURROcràcia

Sí, ja sabem tots que la burocràcia és un mal de cap per a tothom, però hi ha coses i coses. I aquí, com tot, em sembla un pèl excessiva. Estem en procés de caçar una casa, i creieu-me que és més difícil que el París-Dakar. Sembla que no s'acabin mai els obstacles ni els papers a signar.
El que em sembla exagerat és que l'últim cop que vaig anar a signar un paper davant de notari en relació a la casa, fins i tot em van prendre les empremtes dacti·lars. Una altra vegada! Estic temptada de comprar-me el meu propi tinter, perquè he perdut el compte de les vegades que m'han fotocopiat.
Em direu, amb tota la raó del món, que el procés de comprar una casa és llarg, que sí, que s'han de signar molts papers i s'ha de tenir paciència. Però aviam: fa més de dos mesos que vam fer l'oferta, i encara estem signant i esperant.
I no només això: ahir ens van trucar de la companyia que s'ha compromès a fer-nos el préstec. Ens deien que havien oblidat de comentar-nos un petit detall: per poder-ho tenir tot a punt, hem de fer un mini-curset via internet i aprovar-lo!!!!
No és gran cosa, són preguntes força bàsiques, però algú ha passat un test per internet abans de comprar-se una casa? Suggereixo que sigui al revés: que siguin els buRRòcrates els que hagin de passar un test d'eficàcia i una anàlisi genètica per demostrar que són d'aquest món.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Plou !

Per fi! No havia sentit l'olor de la terra mullada des de febrer d'aquest any. Tots imaginem un paradís on no plou, les temperatures són sempre agradables i, com el meu marit, tots pensem: Califòrnia. Doncs us diré una cosa: trobo a faltar la fresqueta de la tardor.
Això de no veure prou núvols, tenir quatre gotetes d'aigua dues vegades l'any i ni tan sols gaudir d'un hivern com cal es fa moooooolt dur. Així que avui toca celebrar que per fi plou, i que hem deixat enrere 6 mesos de temperatures superiors als 30 graus. Apa!

dilluns, 29 de setembre de 2008

Em faig vella :)

Ja m'ha sortit el primer cabell blanc! El John està contentíssim, sempre diu que ELL és vell i jo massa jove per a ell. Així que quan el va veure tot van ser alegrois i reptes per trobar-lo. Vinga buscar, buscar, i res. Jo insistis que no, que no tenia cap cabell blanc. Al final el vaig trobar: a la cella esquerra :)))))
Encara que és petitó, ara el meu marit es dedica a fer-li petons al cabell blanc i a la cella perquè li sembla que la diferència d'edat ja no és tanta si també tinc algun que altre cabell blanc :) Ja veurem què passarà quan me'n surtin al cap...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Altra vegada ETA

Com de costum, durant el dia vaig llegint la premsa a través d'internet. Altra vegada, la pitjor notícia: ETA ha tornat a assassinar. Sembla que aquesta barbàrie no hagi d'acabar mai. Fins i tot des de tan lluny la ràbia se'm menja per dintre: com pot ser que aquestes persones sense cor ni ànima siguin lliures, vagin tranquil·lament pel carrer escollint el següent objectiu?
Podeu estar segurs que en qualsevol llo on hi hagi una manifestació contra ETA, un minut de silenci per les víctimes, hi seré de pensament. No crec en la pena de mort, no vull ser com ells. Però per què no es canvia el codi penal? De debò sóc l'única que pensa que terroristes i assassins, pederastes i gent sense ànima es mereixen la cadena perpètua sense llibertat condicional?
Potser seria hora que ens replantegéssim què fer amb el codi penal. Sembla ser que les actituds del govern (present i anterior) no han tingut l'èxit previst i que tots desitjàvem. Sembla que aquestes bèsties no n'aprenen. Què més podem fer? S'accepten totes les suggerències.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Falta un àngel

Avui fa un any que al cel hi tenim un àngel més. Una de les persones més extraordinàries que he conegut mai va començar un viatge etern i sense retorn el 17 de setembre de l'any passat. Sé que no sóc l'única que se'n recorda, i sé que sempre hi pensarem amb un somriure. Però no ho fa pas més fàcil.
És una tragèdia que va tocar de prop moltes persones i que ens ha deixat amb el cor encongit. Admiro el coratge dels que cada dia lluiten per superar la seva absència, i em sento impotent per no poder oferir res més que paraules de consol que em sonen del tot buides.
Des d'aquesta pàgina, a tots els que llegiu aquestes línies, us voldria demanar un favor. Sempre lluitem per alguna cosa, sempre hi ha alguna campanya en marxa. Us demano que us afegiu a una croada que va començar aquell dia funest: demaneu sisplau que millorin les mesures de seguretat a les carreteres.
Ja sabeu que són sobretot els motoristes els qui pateixen les pitjors conseqüències de les mesures inútils que s'han aplicat fins ara. Us demano que eviteu una altra data com aquesta que avui ens fa pesar tant l'ànima. Col·laboreu en campanyes per la protecció dels motoristes i per millorar la seguretat de les autopistes.
No cal que digui noms, ja sabem el que sentim, el que va passar i coneixem la pena que no se'n va. Però des d'aquí us envio un petonàs enorme, i la seguretat que, a la meva manera, segueixo lluitant i no m'oblido de vosaltres.

divendres, 12 de setembre de 2008

Mal dia

Cada cop li tinc menys apreci al dia 12 de setembre. Personalment, és un dia que em porta molt mals records. Avui, a més, s'ha convertit en el malson de moltes persones a la zona metropolitana de Los Angeles.
Hi ha hagut un accident de tren a Chatsworth, la mateixa línia que passa per aquí per Northridge i que ens queda amb prou feines a un parell de quilòmetres com a màxim. Des de les 5 de la tarda, aproximadament, hem començat a sentir sirenes i sirenes, i a veure passar policies i bombers en direcció nord.
Al cap d'una estona ho hem començat a veure a les notícies. No queda molt clar quina és la xifra de víctimes mortals, entre 10 i 20 segons el canal. La xifra de ferits també varia, però diuen que s'acosta a 100.
Ha passat en el pitjor moment possible, hora punta en acabar de treballar, quan la gent que no viu al centre torna a casa. Sembla que tot està col·lapsat, i seguim sentint sirenes i estant al cas de les notícies.
Per si no n'hi hagués prou, l'huracà Ike ja és a punt de tocar a terra a Texas, segurament a Galveston, i han arribat a anunciar que encara que de moment és un huracà de categoria 2, podria augmentar de categoria i guanyar força: en definitiva, ho han resumit dient que la no evacuació implica una mort segura.
Ja us ho dic, no m'agrada el 12 de setembre. Pot ser que alguns de vosaltres que llegiu el blog tingueu el mateix sentiment: encara no ens hem recuperat de la pèrdua. Diguem-ne el nom per fer-lo viure eternament.

dijous, 11 de setembre de 2008

Feliç diada!

Feliç diada a tothom! Aquí, com podeu imaginar, l'onze de setembre representa uan història molt delicada. Fa set anys que es va produir l'atac contra les Torres Bessones de Nova York, però el record continua viu. Durant tot el dia hi haurà especials a la televisió i recordatoris per tot el país.
Però jo m'entesto en recordar-los que a Xile també tenen el seu onze de setembre, i que nosaltres també el tenim. Com que no tinc cap senyera a mà, he agafat un fol i l'he dibuixada jo mateixa, i la tinc també penjadeta al balcó. És una mica cutre, està feta de paper i enganxada amb celo, però vaja, que me'n recordo.
Me n'hauré d'empescar alguna per Sant Jordi... :)

dimecres, 10 de setembre de 2008

Targetes de crèdit

Com cada dia, intento llegir diversos diaris en edició virtual. Avui, una de les enquestes del 20minutos.es demanava l'opinió dels lectors sobre les comissions que paguem als bancs sobre les targetes de crèdit. Una barbaritat, oi?
Encara tinc un compte corrent que com podeu imaginar no faig servir massa sovint, però tot i això em toca pagar per manteniment de la llibreta, per cada línia que escriuen, per manteniment de les targetes... I això que les targetes les mantinc jo: guardadetes, en bon estat, sense ratllar... Però em toca pagar igualment.
De cop i volta m'he adonat que aquí no paguem RES en concepte "targetes de crèdit". Si es perd, si la roben, si l'hem de renovar, és igual: no paguem, és gratuït. A què es deu la diferència? Si algú ho sap, els suggeriments són benvinguts. Trobo que s'haurien d'aplicar les mateixes regles pel mateix producte: un trosset de plàstic amb el nostre nom que ens permet accedir als nostres diners.
Penseu que aquí fins i tot ens envien targetes amb el nostre nom que només ens caldria activar. Potser són gratuïtes durant un any i després se n'han de revisar els termes, però fins i tot així em fa l'efecte que val la pena.
El John i jo en tenim més d'una, com podeu imaginar. Amb diferents límits, amb diferents condicions de pagament, però en qualsevol cas, tenen un tret en comú: no paguem per tenir-les, ni per mantenir-les, ni per renovar-les.
Què us sembla? Busquem informació i demanem que ens tractin igual a tots els bancs?
PS: Algun avantatge hi havia d'haver als Estats Units :)

dimarts, 9 de setembre de 2008

Sanaatani. LAKA

731 dies d'absència, de nit eterna,
de foscor palpable i sufocant.
731 dies sense ànima, sense cor,
atrapada en un moment
que va canviar el món,
Sense alè.

Una sola trucada, fatídica, inesperada,
em va dur a un pou d'inconsolable solitud.
No sento dolor.
El dolor és fàcil, el comprenc.

M'empaita una fera, l'obscuritat absoluta
que tot s'ho empassa,
la foscor palpable
que cobreix tot el que sóc.

Seus en el teu núvol de cotó
i mires com gira el món.
Brilla el sol, però no m'escalfa el cor.
Fas bufar el vent per acariciar-me els cabells,
però no em duu el teu aroma ni la teva veu.
Fas ploure, i la pluja emmascara les meves llàgrimes,
amargues, eternes, sempre amagades de mirades alienes.

El sucre ja no endolceix.
Les flors han perdut els colors.
La música ha deixat de sonar.
Ballar no té sentit.
El món s'ha aturat.

I mentrestant t'enyoro. Atrapada
en aquell moment fatal, t'enyoro.
Tinc por d'oblidar-te:
vull recordar el teu somriure,
la teva mirada juganera,
la teva veu, la teva ànima.
Poc a poc sembla que tot s'esvaeix.

Em queda el teu nom,
i el repeteixo perquè segueixis viu en els meus records.
Un secret tan dolç... i tan amarg.

Continua mirant-me des del teu núvol de cotó.
Dóna'm el teu alè de vida.
Estén les teves ales per amparar-me,
per protegir-me de més tempestes,
per acaronar-me
i per recordar-me que la vida val la pena.

Ara cal recordar que jo encara sóc aquí.
Visita'm en somnis.
Digue'm tot el que ens va quedar per dir.
I respon-me l'única pregunta que importa:
per què?
Respon-me en els meus somnis:
per què?


Enta kunta omry
Enta omry tamally

dissabte, 30 d’agost de 2008

Arròs i metralla

Em penso que us he comentat sovint com n'és d'activa la vida política d'aquest país. Ja sabem qui seria el vicepresident de cada partit, la setmana que just s'acaba hi ha hagut la convenció democràtica, ara començarà la republicana...
Però també hi ha històries polítiques passades. Recordeu el John Kerry? Casat amb la senyora Heinz-Kerry, de les salses? Resulta que aquest senyor havia lluitat a Vietnam i sembla ser que és la persona que ha aconseguit tres cors porpra més ràpidament (això de les condecoracions es veu fins i tot a les matrícules dels cotxes).
El cor propra es dóna als soldats que han estat ferits en combat. Una de les condecoracions la va aconseguir perquè en una explosió se li va clavar metralla al cos. Va anar al metge (suposo que és l'habitual en aquests casos) i literalment li va treure una peça de metralla del braç amb unes pinces i sense anestèsia i li va dir que s'ho fregués amb alcohol :)
Sentint la història ja començava a riure. D'una altra medalla no us en puc dir res, no en coneixien la història perquè semblava més normal. Però la següent val la pena llegir-la. No queda clar si eren pràctiques, recreacions o lluita real, però el fet és que en Kerry va llançar una granada que va esclatar. I va esclatar de tal manera que se li van clavar tot de cosetes al darrere -dic això per no dir cul.
Va anar al metge per poder tornar a seure i, oh sorpresa, no és metralla: és arròs! Resulta que no va llançar la granada als enemics, la va llançar a un camp d'arròs. Imagineu-vos amb quina força devien sortir disparats els grans d'arròs perquè se li clavessin en una zona tan delicada... En aquest moment em sembla que em van sentir riure fins i tot a Nova York :)
Però no s'acaba aquí, no. Per a què et concedeixin la medalla, un metge o un superior a l'exèrcit ha de fer un informe exposant les teves ferides. En Kerry ho va demanar i li van dir que com era arròs, que no. Just en aquell moment hi va haver un canvi i la persona que havia de fer l'informe va ser destinada a un altre lloc.
Sense vergonya, en Kerry va escriure ell mateix l'informe i el va passar per a què el signessin. M'heu de reconèixer que, fins i tot si és mentida o inventat o exagerat, la història val la pena. Espero que hagueu rigut tant com jo amb la imatge de l'arròs clavat al c** :)))

diumenge, 24 d’agost de 2008

Ai, ai... Abertis m'ha seguit aquí

Sí, sí, la nostra estimada Abertis: autopistes, peatges... Aquí als Estats Units hi ha molt poques vies de pagament, fins al punt que jo encara no n'he fet servir cap. Però resulta que a l'altra punta del país, a Philadelphia, la ciutat necessita diners.
Han pensat que seria una bona idea cobrar peatge en una via que utilitzen cada dia més de 35.000 persones. Abertis no va sola: també hi col·labora Criteria, que pel que tinc entès té alguna relació amb La Caixa. No són tontos, no.
Han creat un lobby per exposar el seu punt de vista i convèncer la gent que és bo tenir aquest sistema de pagament durant 75 anys i amb un augment del 2,5% (o més si puja la inflació). Com podeu imaginar, els ciutadans hi estan totalment en contra. Hi va haver una primera votació i el resultat va ser un NO gairebé absolut.
Suposo que és com tot: s'acosten eleccions, i molts projectes estan al limbo, esperant veure qui serà president i què serà el millor per a ells. Amb aquesta autopista passarà el mateix. No s'ha decidit res i encara passaran setmanes fins que es prengui una decisió definitiva.
Espero que Abertis no li agafi el gust a això de posar peatges als Estats Units. Com que no sóc ciutadana dels Estats Units ningú no m'escoltarà, però em penso que tenim molta més experiència en aquest sentit, i no els agradaria sentir el que diem.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Esperant i desesperant

Innocent de mi! Avui, suposadament, havia de passar l'última entrevista amb el servei d'immigració dels Estats Units. Ens hem llevat que encara era fosc, hem sofert l'hora punta fins arribar al centre de Los Angeles, ens hem reunit amb l'advocat i ens ha confirmat que sí, que teníem tota la documentació, totes les còpies i que tot estava correcte.
Ha arribat el nostre torn, ens han fet aixecar i jurar allò de "¿Jura decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad?". Com a les pel·lícules, però de debò. Un parell de preguntes i la primera mostra d'intel·ligència humana: "Vostè és espanyola, hispana o llatina?". Prefereixo no enredar la troca responent catalana, així que em limito a dir "Sóc espanyola". Penso que ha quedat clar, però em demanen "Espanyola de quin país?". Després de dubtar uns segons pensant que era broma, dic "Espanyola, d'Espanya, a Europa, a l'Atlàntic". Us asseguro que aquest intercanvi de paraules ha tingut lloc mentre llegien les dades del meu passaport.
Tot i la paperassa, les preguntes, les confirmacions, no ha servit de res. M'han retornat al limbo legal i personal en què em trobava perquè ara toca convèncer les autoritats que no he comès "frau premeditat". Us ho dic de debò, m'encantaria saber a què es refereixen.
M'empipa molt. A part d'haver de pagar una nova minuta a l'advocat, he de pagar una burrada de centenars de dòlars per omplir un formulari que ha de servir com a recurs. I esperem que funcioni, perquè si no, al paper que m'han donat han deixat molt clar que no puc sortir del país (el seu, s'entén), i que si la cosa no s'arregla satisfactòriament, em poden sentenciar i condemnar per aquest delicte.
Ai, senyor! No entenc res. M'estic plantejant escriure les meves memòries, més que res perquè serien el best-seller de l'any en ciència ficció :)
Desitgeu-me sort (molta)

dilluns, 18 d’agost de 2008

Coco prepara't!

Dimecres el John i jo anirem a l'última entrevista amb el servei d'immigració després de mesos interminables d'espera que em tenien ancorada indefinidament als Estats Units. No crec pas que m'expulsin del país perquè entre altres coses sóc aquí legalment, però encara no m'han donat la targeta de residència permanent.
Ja m'heu sentit a parlar del meu gos més d'una vegada. Fent plans, evidentment, he pensat en el Coco. Provarem de passar una prova per fer de voluntaris en un hospital de la zona: teràpia amb animals. Es busquen gossos amb un caràcter especial, que es deixin acaronar i que transmetin caliu humà per anar passant per les diferents zones de l'hospital on s'ofereix el servei i ajudar tothom que es pugui. I francament, crec que el Coco pot ser el gos perfecte per fer això.
Com a recompensa, avui hem comprat un llibre especial: The dog lover's companion to California. Ara ja sabrem tot el que cal en referència als llocs on podem anar amb ell: restaurants, hotels, activitats especials per a gossos, parcs i platges que admeten animals i que fins i tot en alguns casos són sense corretja, parcs nacionals que admeten també les passejadetes dels millors amics de l'home...
No li digueu al Coco, però. Encara no sap que farem de voluntaris junts i que esperem recompensar-lo i donar-li una vida digna. Després de rescatar-lo de la protectora i veure com es comporta amb les persones, el sisè sentit tan afinat que té per detectar quan algú necessita ajuda, s'ho mereix tot.
Achuchoncitos Cocoloco

Phelpsmania

No, no he tancat per vegades. Estava fent el ronso i veient les reaccions a les 8 medalles d'or i 7 rècords mundials de Michael Phelps. La veritat és que ho considero tota una gesta, i constantment seguim veient notícies i fotos d'un nadador que, si més no a les entrevistes televisades, sembla molt assequible i un noi de barri normal i corrent. Això sí, amb una voluntat de ferro. En 4 anys d'entrenament diari, ha perdut 3 dies: dos per una tempesta que va fer tancar la piscina i un per culpa dels queixals del seny.
Imagineu-vos! Fins i tot això hem arribat a saber. Hi ha tanta passió per ell que en algun canal de televisió ni tan sols s'ha mencionat el rècord del món en 100 metres llisos d'Ussain Bolt. I això que habitualment és la prova que aixeca més expectació.
També ha estat curiós veure com a l'inici dels Jocs Olímpics la incredulitat era el sentiment més evident: com podia ser que la Xina tingués més medalles en total que els Estats Units? No s'ho acabaven de creure, però després de les proeses de l'equip de natació (entre altres coses), s'ha recuperat l'esperit patriota. Tot torna a ser com abans :)

diumenge, 10 d’agost de 2008

Crisi hipotecària

Fa molt de temps que us volia parlar d'aquesta crisi, però volia esperar una mica per estar segura d'un parell de fets. És cert que el preu de l'habitatge ha baixat moltíssim en l'últim any i mig, però no de la mateixa manera en diferents estats ni tampoc en diferents comtats del mateix estat. Si els preus no haguessin baixat d'aquesta manera, no ens podríem permetre comprar una casa en aquests moments.
Per tant, dono per suposat que hi haurà molta especulació i que les persones o companyies que puguin, compraran cases en subhastes o a un preu baix per arreglar-les, esperar que pugin els preus i obtenir-ne benefici.
El fet que tantes persones hagin perdut la casa es deu sobretot al tipus de préstecs i hipoteques que els bancs oferien. Durant molt de temps es van fer hipoteques que cobrien el 100% del valor de la casa i les famílies no les han pogut pagar. En molts casos es tractava de famílies immigrants, a qui ara s'ofereixen cursos per saber com comprar una casa, com evitar perdre-la... Nosaltres hi hem anat, i en realitat la ciutat de Los Angeles ofereix aquest servei des de fa molt de temps. A més, ajuden a buscar el finançament adequat i ofereixen una mena de pisos de protecció oficial assequibles, però no és precisament que la gent tingui gaire informació sobre el tema.
Un altre factor a tenir en compte és que força famílies tenien una residència i compraven una segona, una tercera, una quarta casa que llogaven a d'altres persones per obtenir-ne un benefici. Ara han de trobar la manera de vendre aquestes propietats i només ho aconsegueixen reduint-ne el preu.
Segur que també heu sentit a parlar de bancs especialitzats en hipoteques que han fet fallida. Ara es parla molt de Fanny Mae, per exemple. Oferien hipoteques pel 100% del valor de la casa i ara estan en bancarrota perquè moltes famílies no han pogut pagar el deute.
A més, hi ha dos tipus d'hipoteques que els han afectat molt: 3/30 i 5/30. Bàsicament són hipoteques a 30 anys. Els primers 3 anys el tipus d'interès és fixe (5 anys en el segon cas) i després passa a revisar-se cada any. Han pujat els tipus d'interès de les hipoteques i les famílies no han pagat. Més cases al mercat i més cases que els bancs volen vendre per no perdre els beneficis. Ara s'estan venent les cases de les hipoteques 3/30 i suposem que aquesta crisi seguirà fins que no arribi el moment de les 5/30.
En altres casos, s'havien escollit hipoteques en què no es pagava part del capital, sinó que es pagava sobre els interessos; en realitat, el que passava és que no disminuïa el que es devia al banc, sinó que augmentava el deute.
Els preus del bitllet d'autobús no han pujat, els preus dels aliments han pujat només una mica (no tant com a Catalunya) perquè la benzina és més cara, però aproximadament seguim pagant la meitat per omplir el dipòsit del que es paga a l'altra punta del món. El que sí que preocupa és que aquí a Califòrnia no s'ha aprovat el pressupost anual.
L'any fiscal comença el juliol i encara no s'ha aclarit aquest pressupost, així que de moment, els funcionaris de l'estat cobraran el sou mínim i se'ls pagarà la resta quan es fixi el pressupost, i el governador es nega a signar cap llei. De tota manera, si l'Assemblea aprova una llei i el governador no la signa, al cap d'un número determinat de dies entra en vigor igualment. Així que ja ho veieu, és una situació ben curiosa.
A nosaltres, tot s'ha de dir, ens beneficia perquè podem comprar la casa. Ens fastigueja perquè el John és professor a la universitat i per tant funcionari de l'estat. Però cada mes podem estalviar una quantitat relativament important i no hem notat canvis especials en el nostre pressupost mensual (i creieu-me, pensant en la casa, controlem el que gastem cada mes al mil·límetre).
Ja veurem quina serà la següent fase d'aquest cicle.

dijous, 7 d’agost de 2008

Cases

Quin esgotament! Ahir vam veure més d'una dotzena de cases, però va valer la pena. Hem fet ofertes per 3 d'aquestes cases, però seguim mirant i remirant. En comparació, diria que sortim guanyant. Paguem menys aquí per una caseta sola de 3 habitacions i 2 banys que per un quart pis sense ascensor a L'Hospitalet de Llobregat.
El problema és que tot triga molt. Presentem l'oferta, compararan amb altres ofertes, miraran tots els papers que vam presentar per tenir l'aprovació d'una companyia que ens hipotequés, ho revisaran, s'haurà de fer una inspecció de la casa... Total, que fins d'aquí 30 o 45 dies tampoc no sabrem res. Espero que siguem una mica més afortunats i la cosa vagi més lleugera ara que no hi ha tanta gent comprant i els preus continuen baixant, tot i que menys.
Podeu estar segurs que quan ens traslladem, penjarem les fotos al blog :)

dimarts, 29 de juliol de 2008

Terratrèmol 5.4

Avui a les 11.42 hem ben notat el terratrèmol 5.4 Richter. Per a fer-nos-en una idea, aquí teniu el mapa. Nosaltres vivim a Northridge i el quadrat blau més gran que veieu marca l'epicentre d'aquest terratrèmol. Per cert, si us hi fixeu, en aquest mapa hi ha 79 terratrèmols, els de l'última setmana, però la majoria són tan dèbils que ni tan sols es noten.



El John hi està més acostumat, tot s'ha de dir, però érem en llocs diferents i ho hem notat diferent. Jo em trobava amb un grup a la planta baixa d'un edifici nou, amb mesures per prevenir danys durant trerratrèmols. Bàsicament, els fonaments de l'edifici tenen una mena de coixins de goma que es mouen seguint les ones del terratrèmol. Era una sala amb 3 parets de vidre, així que hem notat ben bé la tremolor.
Ha estat un terratrèmol relativament llarg. Al principi m'he pensat que era un camió massa gran que feia vibrar els vidres, com tothom, però quan se'ns han començat a moure les cadires, els papers i els llums, hem hagut de sortir ràpid. La idea és allunyar-se dels vidres per si es trenquen i ficar-se sota una taula per protegir-se. També hem notat la rèplica més gran, però el John era a uns 10 quilòmetres i no se n'ha adonat.
A Northridge, l'any 1994, hi va haver un terratrèmol que sí que va fer mal. L'edifici on vivim ara va "perdre" la façana i van haver de reforçar tot el sistema elèctric i el de canonades. Un bloc més avall, un edifici es va ensorrar per complet i va haver-hi força víctimes mortals. Va ser aleshores que es va saber que just sota de Northridge hi havia una petita falla que havia passar desapercebuda fins llavors.
Evidentment, el que tothom intenta és contactar amb la família i assegurar-se que no ha passat res, però el que oblidem és que habitualment les línies telefòniques queden tallades una estona i és difícil saber què ha passat. Això sí, immediatament la ràdio i la televisió donaven tota la informació que podien sobre l'estat de les infraestructures, de la previsió de nous terratrèmols i de la possibilitat de pèrdues humanes o de danys materials.
Per sort, ha quedat en una bona tremolor. I ara estem comparant la diferència que 10 quilòmetres poden significar. La sort és que l'edifici on jo era és ben nou, perquè si no, no sé pas on haurien anat a parar tants vidres. Esperem passar una temporada tranquil·la :)

diumenge, 27 de juliol de 2008

Catalans a Nova York

Si mireu l'entrada anterior del blog, veureu les fotos de la festa major de Sant Vicenç. Preneu qualsevol fotografia del concert, de la Trova Kung Fu, afegiu-hi el Peret i dueu-los tots a Nova York. Això és el que ha passat aquesta setmana. No sé qui va organitzar l'actuació, però hi van anar més de 20.000 persones! Fa goig pensar que ens estem donant a conèixer una micona més, oi? Ara haurem d'exportar els castells, els gegants, el pa amb tomàquet i la mistela :)
I parlant de gegants, el gegant de Sant Vicenç, el Marià es va casar a Santa Maria del Mar amb l'Elisabeth- Christine. Què en deu pensar, la Paula, de tot això? Us remeto al Regió7, perquè en veieu unes fotos. Un altre santvicentí és qui les va fer. I no, aquesta vegada no és mon germà, és en David Bricollé.
I si passeu pel carrer Montcada de Barcelona, acosteu-vos al Museu Picasso i fixeu-vos en les inscripcions de les parets: va ser residència dels barons de Castellet. Trobareu una inscripció similar, ben bagenca, a la cantonada del Palau de la Música, on es troba el grup escultòric blanc del Miquel Blay.
Quina enyorança! Sort que cada dia falta una miqueta menys per Nadal, i amb sort el passaré a la meva terra. Segurament no podrà ser, però m'encantaria que mentre fos allà, pogués veure el vals dels gegants de Sant Vicenç, també ho trobo a faltar i dubto que el John hagi vist mai res semblant.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Correfoc i concert a Sant Vicenç

La setmana passada es va acabar la festa major de Sant Vicenç. Com que no la vaig poder viure en directe, mon germà me n'ha enviat unes quantes fotografies, cortesia també de la Cels. Aquí les teniu (aviam si ens hi podem veure algun estiu).
















dilluns, 14 de juliol de 2008

CATALANS A SAN DIEGO!

El John i jo ens hem tornat a escapar a San Diego aquest cap de setmana. A mi la ciutat m'encanta, sobretot el Gaslamp Quarter. És una part del barri antic i l'anomenen així pels antics fanals de gas que hi havia, en realitat, encara en conserven algun. A més, sembla fins i tot mig europea: tenen terrasses al carrer per sopar o prendre qualsevol cosa que us vingui de gust. Té molt més encant que L.A. Downtown i es respira molta més seguretat. L'únic problema és l'aparcament: pitjor que a Barcelona.
Per a ser sincers, però, us he de dir que vam anar a San Diego per tornar a SeaWorld: tenim tiquet anual i com que van canviant els espectacles vam pensar que ara a l'estiu seria ben diferent. Allà, per primer cop en mesos, amb algú que no fos de la família o algun amic amb qui parli per telèfon, vaig tornar a practicar el català. Em va fer molta il·lusió poder parlar català, encara que només fos per uns moments. Us envio les fotos de la gran trobada:

















Sí, és ell altra vegada! Jordi, te'n recordes que em vas dir que la primera foto de l'Ulisses l'havia fet de molt a la vora? Ja et vaig dir que era el zoom. Però aquesta vegada no! Les persones que tenen un passaport SeaWorld platí o que paguen per interactuar amb les bestioles en grups reduïts i limitats poden fer això: alimentar una criatureta de més de 4500 quilos, acaronar-la i donar-li peixet.

Jo m'ho mirava des d'una pasarel·la elevada i anava fent fotos. Vaig baixar un nivell i des d'una reixa anava mirant l'Ulisses i li parlava. Li vaig dir al John ben convençuda: "Quan marxin aquests persones, provaré de parlar amb un dels entrenadors i li demanaré si em deixen entrar". Evidentment, va començar a riure. Jo pensava que el NO ja el tenia, que no perdia res.

I així va ser. Quan va marxar l'últim grup, amb cara d'espantats perquè la boca de les orques era massa gran per tirar-los peix i no les volien tocar perquè farien pudor a peix, vaig cridar l'entrenadora. Li vaig comentar la situació i em va dir que esperés un moment. Al cap de 5 minuts ja ens teniu a dintre, el John amb una cara d'incredulitat total, i jo encantada de la vida de parlar en català amb una orca i d'acaronar-la i donar-li menjar.

Després ja em veieu saltant pel recinte, abraçant la Michelle, l'entrenadora, i amb el John amb la mateixa cara d'incredulitat. Ara ja estic contenta. I pels qui s'ho preguntin, no, no estic embarassada. Estic grassa. Canviar la dieta mediterrània per l'americana, sense treballar, amb medicació que m'infla i un marit que encara està descobrint el gust de les verdures, té aquests resultats.

Però no he tingut mai la cara tan bonica amb un somriure tan ple :-)