dissabte, 30 d’agost de 2008

Arròs i metralla

Em penso que us he comentat sovint com n'és d'activa la vida política d'aquest país. Ja sabem qui seria el vicepresident de cada partit, la setmana que just s'acaba hi ha hagut la convenció democràtica, ara començarà la republicana...
Però també hi ha històries polítiques passades. Recordeu el John Kerry? Casat amb la senyora Heinz-Kerry, de les salses? Resulta que aquest senyor havia lluitat a Vietnam i sembla ser que és la persona que ha aconseguit tres cors porpra més ràpidament (això de les condecoracions es veu fins i tot a les matrícules dels cotxes).
El cor propra es dóna als soldats que han estat ferits en combat. Una de les condecoracions la va aconseguir perquè en una explosió se li va clavar metralla al cos. Va anar al metge (suposo que és l'habitual en aquests casos) i literalment li va treure una peça de metralla del braç amb unes pinces i sense anestèsia i li va dir que s'ho fregués amb alcohol :)
Sentint la història ja començava a riure. D'una altra medalla no us en puc dir res, no en coneixien la història perquè semblava més normal. Però la següent val la pena llegir-la. No queda clar si eren pràctiques, recreacions o lluita real, però el fet és que en Kerry va llançar una granada que va esclatar. I va esclatar de tal manera que se li van clavar tot de cosetes al darrere -dic això per no dir cul.
Va anar al metge per poder tornar a seure i, oh sorpresa, no és metralla: és arròs! Resulta que no va llançar la granada als enemics, la va llançar a un camp d'arròs. Imagineu-vos amb quina força devien sortir disparats els grans d'arròs perquè se li clavessin en una zona tan delicada... En aquest moment em sembla que em van sentir riure fins i tot a Nova York :)
Però no s'acaba aquí, no. Per a què et concedeixin la medalla, un metge o un superior a l'exèrcit ha de fer un informe exposant les teves ferides. En Kerry ho va demanar i li van dir que com era arròs, que no. Just en aquell moment hi va haver un canvi i la persona que havia de fer l'informe va ser destinada a un altre lloc.
Sense vergonya, en Kerry va escriure ell mateix l'informe i el va passar per a què el signessin. M'heu de reconèixer que, fins i tot si és mentida o inventat o exagerat, la història val la pena. Espero que hagueu rigut tant com jo amb la imatge de l'arròs clavat al c** :)))

diumenge, 24 d’agost de 2008

Ai, ai... Abertis m'ha seguit aquí

Sí, sí, la nostra estimada Abertis: autopistes, peatges... Aquí als Estats Units hi ha molt poques vies de pagament, fins al punt que jo encara no n'he fet servir cap. Però resulta que a l'altra punta del país, a Philadelphia, la ciutat necessita diners.
Han pensat que seria una bona idea cobrar peatge en una via que utilitzen cada dia més de 35.000 persones. Abertis no va sola: també hi col·labora Criteria, que pel que tinc entès té alguna relació amb La Caixa. No són tontos, no.
Han creat un lobby per exposar el seu punt de vista i convèncer la gent que és bo tenir aquest sistema de pagament durant 75 anys i amb un augment del 2,5% (o més si puja la inflació). Com podeu imaginar, els ciutadans hi estan totalment en contra. Hi va haver una primera votació i el resultat va ser un NO gairebé absolut.
Suposo que és com tot: s'acosten eleccions, i molts projectes estan al limbo, esperant veure qui serà president i què serà el millor per a ells. Amb aquesta autopista passarà el mateix. No s'ha decidit res i encara passaran setmanes fins que es prengui una decisió definitiva.
Espero que Abertis no li agafi el gust a això de posar peatges als Estats Units. Com que no sóc ciutadana dels Estats Units ningú no m'escoltarà, però em penso que tenim molta més experiència en aquest sentit, i no els agradaria sentir el que diem.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Esperant i desesperant

Innocent de mi! Avui, suposadament, havia de passar l'última entrevista amb el servei d'immigració dels Estats Units. Ens hem llevat que encara era fosc, hem sofert l'hora punta fins arribar al centre de Los Angeles, ens hem reunit amb l'advocat i ens ha confirmat que sí, que teníem tota la documentació, totes les còpies i que tot estava correcte.
Ha arribat el nostre torn, ens han fet aixecar i jurar allò de "¿Jura decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad?". Com a les pel·lícules, però de debò. Un parell de preguntes i la primera mostra d'intel·ligència humana: "Vostè és espanyola, hispana o llatina?". Prefereixo no enredar la troca responent catalana, així que em limito a dir "Sóc espanyola". Penso que ha quedat clar, però em demanen "Espanyola de quin país?". Després de dubtar uns segons pensant que era broma, dic "Espanyola, d'Espanya, a Europa, a l'Atlàntic". Us asseguro que aquest intercanvi de paraules ha tingut lloc mentre llegien les dades del meu passaport.
Tot i la paperassa, les preguntes, les confirmacions, no ha servit de res. M'han retornat al limbo legal i personal en què em trobava perquè ara toca convèncer les autoritats que no he comès "frau premeditat". Us ho dic de debò, m'encantaria saber a què es refereixen.
M'empipa molt. A part d'haver de pagar una nova minuta a l'advocat, he de pagar una burrada de centenars de dòlars per omplir un formulari que ha de servir com a recurs. I esperem que funcioni, perquè si no, al paper que m'han donat han deixat molt clar que no puc sortir del país (el seu, s'entén), i que si la cosa no s'arregla satisfactòriament, em poden sentenciar i condemnar per aquest delicte.
Ai, senyor! No entenc res. M'estic plantejant escriure les meves memòries, més que res perquè serien el best-seller de l'any en ciència ficció :)
Desitgeu-me sort (molta)

dilluns, 18 d’agost de 2008

Coco prepara't!

Dimecres el John i jo anirem a l'última entrevista amb el servei d'immigració després de mesos interminables d'espera que em tenien ancorada indefinidament als Estats Units. No crec pas que m'expulsin del país perquè entre altres coses sóc aquí legalment, però encara no m'han donat la targeta de residència permanent.
Ja m'heu sentit a parlar del meu gos més d'una vegada. Fent plans, evidentment, he pensat en el Coco. Provarem de passar una prova per fer de voluntaris en un hospital de la zona: teràpia amb animals. Es busquen gossos amb un caràcter especial, que es deixin acaronar i que transmetin caliu humà per anar passant per les diferents zones de l'hospital on s'ofereix el servei i ajudar tothom que es pugui. I francament, crec que el Coco pot ser el gos perfecte per fer això.
Com a recompensa, avui hem comprat un llibre especial: The dog lover's companion to California. Ara ja sabrem tot el que cal en referència als llocs on podem anar amb ell: restaurants, hotels, activitats especials per a gossos, parcs i platges que admeten animals i que fins i tot en alguns casos són sense corretja, parcs nacionals que admeten també les passejadetes dels millors amics de l'home...
No li digueu al Coco, però. Encara no sap que farem de voluntaris junts i que esperem recompensar-lo i donar-li una vida digna. Després de rescatar-lo de la protectora i veure com es comporta amb les persones, el sisè sentit tan afinat que té per detectar quan algú necessita ajuda, s'ho mereix tot.
Achuchoncitos Cocoloco

Phelpsmania

No, no he tancat per vegades. Estava fent el ronso i veient les reaccions a les 8 medalles d'or i 7 rècords mundials de Michael Phelps. La veritat és que ho considero tota una gesta, i constantment seguim veient notícies i fotos d'un nadador que, si més no a les entrevistes televisades, sembla molt assequible i un noi de barri normal i corrent. Això sí, amb una voluntat de ferro. En 4 anys d'entrenament diari, ha perdut 3 dies: dos per una tempesta que va fer tancar la piscina i un per culpa dels queixals del seny.
Imagineu-vos! Fins i tot això hem arribat a saber. Hi ha tanta passió per ell que en algun canal de televisió ni tan sols s'ha mencionat el rècord del món en 100 metres llisos d'Ussain Bolt. I això que habitualment és la prova que aixeca més expectació.
També ha estat curiós veure com a l'inici dels Jocs Olímpics la incredulitat era el sentiment més evident: com podia ser que la Xina tingués més medalles en total que els Estats Units? No s'ho acabaven de creure, però després de les proeses de l'equip de natació (entre altres coses), s'ha recuperat l'esperit patriota. Tot torna a ser com abans :)

diumenge, 10 d’agost de 2008

Crisi hipotecària

Fa molt de temps que us volia parlar d'aquesta crisi, però volia esperar una mica per estar segura d'un parell de fets. És cert que el preu de l'habitatge ha baixat moltíssim en l'últim any i mig, però no de la mateixa manera en diferents estats ni tampoc en diferents comtats del mateix estat. Si els preus no haguessin baixat d'aquesta manera, no ens podríem permetre comprar una casa en aquests moments.
Per tant, dono per suposat que hi haurà molta especulació i que les persones o companyies que puguin, compraran cases en subhastes o a un preu baix per arreglar-les, esperar que pugin els preus i obtenir-ne benefici.
El fet que tantes persones hagin perdut la casa es deu sobretot al tipus de préstecs i hipoteques que els bancs oferien. Durant molt de temps es van fer hipoteques que cobrien el 100% del valor de la casa i les famílies no les han pogut pagar. En molts casos es tractava de famílies immigrants, a qui ara s'ofereixen cursos per saber com comprar una casa, com evitar perdre-la... Nosaltres hi hem anat, i en realitat la ciutat de Los Angeles ofereix aquest servei des de fa molt de temps. A més, ajuden a buscar el finançament adequat i ofereixen una mena de pisos de protecció oficial assequibles, però no és precisament que la gent tingui gaire informació sobre el tema.
Un altre factor a tenir en compte és que força famílies tenien una residència i compraven una segona, una tercera, una quarta casa que llogaven a d'altres persones per obtenir-ne un benefici. Ara han de trobar la manera de vendre aquestes propietats i només ho aconsegueixen reduint-ne el preu.
Segur que també heu sentit a parlar de bancs especialitzats en hipoteques que han fet fallida. Ara es parla molt de Fanny Mae, per exemple. Oferien hipoteques pel 100% del valor de la casa i ara estan en bancarrota perquè moltes famílies no han pogut pagar el deute.
A més, hi ha dos tipus d'hipoteques que els han afectat molt: 3/30 i 5/30. Bàsicament són hipoteques a 30 anys. Els primers 3 anys el tipus d'interès és fixe (5 anys en el segon cas) i després passa a revisar-se cada any. Han pujat els tipus d'interès de les hipoteques i les famílies no han pagat. Més cases al mercat i més cases que els bancs volen vendre per no perdre els beneficis. Ara s'estan venent les cases de les hipoteques 3/30 i suposem que aquesta crisi seguirà fins que no arribi el moment de les 5/30.
En altres casos, s'havien escollit hipoteques en què no es pagava part del capital, sinó que es pagava sobre els interessos; en realitat, el que passava és que no disminuïa el que es devia al banc, sinó que augmentava el deute.
Els preus del bitllet d'autobús no han pujat, els preus dels aliments han pujat només una mica (no tant com a Catalunya) perquè la benzina és més cara, però aproximadament seguim pagant la meitat per omplir el dipòsit del que es paga a l'altra punta del món. El que sí que preocupa és que aquí a Califòrnia no s'ha aprovat el pressupost anual.
L'any fiscal comença el juliol i encara no s'ha aclarit aquest pressupost, així que de moment, els funcionaris de l'estat cobraran el sou mínim i se'ls pagarà la resta quan es fixi el pressupost, i el governador es nega a signar cap llei. De tota manera, si l'Assemblea aprova una llei i el governador no la signa, al cap d'un número determinat de dies entra en vigor igualment. Així que ja ho veieu, és una situació ben curiosa.
A nosaltres, tot s'ha de dir, ens beneficia perquè podem comprar la casa. Ens fastigueja perquè el John és professor a la universitat i per tant funcionari de l'estat. Però cada mes podem estalviar una quantitat relativament important i no hem notat canvis especials en el nostre pressupost mensual (i creieu-me, pensant en la casa, controlem el que gastem cada mes al mil·límetre).
Ja veurem quina serà la següent fase d'aquest cicle.

dijous, 7 d’agost de 2008

Cases

Quin esgotament! Ahir vam veure més d'una dotzena de cases, però va valer la pena. Hem fet ofertes per 3 d'aquestes cases, però seguim mirant i remirant. En comparació, diria que sortim guanyant. Paguem menys aquí per una caseta sola de 3 habitacions i 2 banys que per un quart pis sense ascensor a L'Hospitalet de Llobregat.
El problema és que tot triga molt. Presentem l'oferta, compararan amb altres ofertes, miraran tots els papers que vam presentar per tenir l'aprovació d'una companyia que ens hipotequés, ho revisaran, s'haurà de fer una inspecció de la casa... Total, que fins d'aquí 30 o 45 dies tampoc no sabrem res. Espero que siguem una mica més afortunats i la cosa vagi més lleugera ara que no hi ha tanta gent comprant i els preus continuen baixant, tot i que menys.
Podeu estar segurs que quan ens traslladem, penjarem les fotos al blog :)