dimarts, 29 de desembre de 2009

Amsterdam - Los Angeles

Sí, el meu vol de tornada sortirà d'Amsterdam, i amb la mateixa companyia on hi va haver l'incident del dia de Nadal. Preocupada? Ni més ni menys que les altres vegades que he agafat un avió. Molts no ho sabeu, però tinc certa tendència a trobar-me en situacions singulars: he estat en un tiroteig a la parada de metro de Lesseps de Barcelona, he presenciat un intent de segrest a Colònia, dinava a una trattoria a Nàpols i just al costat van decidir assassinar-hi un capo de la màfia, la policia va entrar a la força a una habitació de Madrid on passàvem uns dies per preparar la Selectivitat (i no havíem fet res, va ser un error seu), m'he quedat tancada en un ascensor amb una senyora claustrofòbica...

Ja ho veieu, sóc molt conscient que a tot arreu pot passar de tot, i quan pujo a un avió l'únic que vull és arribar sana i estàlvia a la meva destinació. Quedar-me encallada als sistemes de seguretat no em preocupa, m'ho prenc amb molta calma. Esperem que d'aquí uns dies la situació s'hagi normalitzat un mínim i l'avió surti a l'hora o, com a mínim, amb no massa retard.

No entenc com ha passat el que ha passat. Mireu, el 2001, amb els atemptats de l'onze de setembre, els terroristes van segrestar l'avió amb un cutter. Les mesures de seguretat dels aeroports en aquells moments impedien pujar a l'avió amb objectes tallants. Com hi van arribar, doncs? Ja hi va haver un error de seguretat i van ampliar les mesures.

Ara, ha passat el mateix. La família del detingut havia avisat les autoritats de Nigèria i dels Estats Units del canvi d'actitud del seu fill. El Regne Unit li havia impedit viatjar i els Estats Units l'havien inclòs en una llista de sospitosos de terrorisme. Fins i tot havien posat un avís en la seva fitxa perquè se li fes un control més exhastiu quan hagués de renovar el visat.

Tenint en compte tot això, per què no li van revocar el visat immediatament i van fer-li un control més exhastiu abans de deixar-lo pujar a l'avió? Si era a la llista de sospitosos, per què el van deixar embarcar quan les autoritats holandeses van enviar la llista de passatgers als Estats Units? Són les autoritats nordamericanes les que van donar llum verd per a què l'avió s'enlairés.

Aquestes són les coses que no entenc. A més, la majoria dels nordamericans són una mica paranoics i ja hi ha hagut detencions que s'ha comprovat que eren injustificades. I aquí, que s'ha emès un avís perquè s'espera que ETA en torni a fer de les seves, no anem detenint tots els que porten una ikurriña enganxada al cotxe.

Aquestes obsessions sí que em fan por. La seguretat l'entenc, que es faci cundir el pànic, no. Que no s'implementin mesures que haurien pogut evitar aquesta situació em sembla patètic, però espero que s'aprengui la lliçó i que s'adonin que ser un país poderós no significa que no passi res, s'han d'esforçar en què les coses funcionin i fer servir les eines que estan en vigor.

A part d'això, també m'agradaria dir que trobo a faltar implicació de països on el terrorisme islàmic és un problema. No puc evitar comparar la situació amb ETA, França ha ajudat a detenir membres de l'organització i s'han trobat arsenals d'armes en col·laboració amb la policia gal·la. Quan podrem dir el mateix de països islàmics on es refugien els terroristes? Aquest sí que seria un pas endavant.

Sabeu què em preocupa, en aquests moments? Que a l'aeroport de Schiphol de vegades es fan servir escàners per al cos sencer, i suposo que en la situació actual i volant cap als Estats Units, voldran que hi passem. Penseu que si els demano que no m'hi facin passar per estar embarassada i demano que vingui algú a tocar-me ho acceptaran?

dissabte, 26 de desembre de 2009

Tancat per vacances

Sí, hauria hagut de penjar el cartell abans, però hi ha hagut força feina per preparar les festes i organitzar un munt d'activitats. Espero poder escriure, i molt, quan aquesta voràgine hagi passat. Bon Nadal a tots! Amb retard, sí, però espero que acabeu de passar bones festes.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Reforma sanitària, quin horror!

M'he esgarrifat en llegir que, si tot va bé, per Nadal s'aprovarà la reforma sanitària dels Estats Units. I els polítics estan contentíssims. Sabeu per què? Doncs perquè la reforma sanitària a ells no els afectarà ni un pèl. A un munt de persones com el John i jo ens afectarà, però per mal. De moment, ja cotitzem a la Seguretat Social però no hi tenim accès perquè el nostre nivell d'ingressos ens permet una assegurança privada.

Ara, pagarem encara més però continuarem sense tenir-hi accés. El pitjor de tot és que el sistema públic és tan esgarrifós que tothom que busca feina en busca una amb "beneficis sanitaris", és a dir, amb accés a una assegurança privada.

Per si no n'hi hagués prou, la reforma no entrarà en vigor immediatament per un motiu molt senzill: no hi ha diners per finançar-la. El cost estimat d'aquesta reforma és de 1.800 bilions de dòlars. Us imagineu tants zeros? Jo no.

El país és en crisi, però tot i això es vol començar aquest procés que té més de mig país fastiguejat. L'any vinent ja ens apugen els impostos per començar a fer guardiola, i com ja us he dit, encara trigarem uns anys a veure la reforma sanitària que financem però que no podem utilitzar. És depriment, indignant i demostra poc sentit comú.

diumenge, 20 de desembre de 2009

La Renfe torna a ser el que era

Ja ho diuen, que hi ha coses que no canvien. Després de dues experiències fenomenals amb la Renfe, gairebé increïbles, tornem a la rutina. Retards i obres que fan la vida impossible als soferts viatgers. Ara, fins i tot així, no sé quin sistema de transport públic prefereixo. Com a mínim, aquí n'hi ha. Penseu, però, que quan la Generalitat en gestioni el servei, les coses milloraran? I que quedi dit, els retards, les obres i el fer la vida impossible als viatgers han tornat, però hi ha més seguretat i ho tenen tot molt més net.

dijous, 17 de desembre de 2009

Neva

Ai, quines ganes tenia de passar fred! I per fi estic notant la fresqueta. Gràcies al Marc no tinc tant de fred com en anys passats, tinc la sensació de dur una estufeta incorporada i amb la roba que duc en tinc prou, no em calen bufandes ni guants extres ni abrics més gruixuts com m'havia passat sempre.

La neu no ha quallat, però veure caure els flocs de neu m'ha fet feliç com una nena petita, fins i tot anava amb la boca oberta perquè em vinguessin a la boca. Què puc dir? Que la caloreta està bé, però massa i massa temps atabala.

divendres, 11 de desembre de 2009

Anar al metge

Fins i tot això és diferent. Als Estats Units tenim assegurança privada i anar al metge de capçalera implica un copagament de 15 dòlars. Paguem Seguretat Social però no la podem fer servir perquè som rics. La definició de ric del govern és d'un altre planeta, la hipoteca ens ofega igual que a la gran majoria, però segons els barems que hi ha, és el que toca.

Quan arribem a la consulta del metge, la sala d'espera és relativament petita, l'espera és curta (el màxim que he esperat són 15 minuts) i mentrestant es pot llegir o parlar en veu baixa, res de guirigall.

Anar al CAP ha estat una aventura ben diferent. Demanar hora és una odissea, la sala d'espera és plena a vessar i l'atmosfera era més de cafeteria i hora del pati d'una escola que de centre mèdic. No he entès mai perquè s'ha de cridar a l'ambulatori quan estàs envoltat de persones que no es troben bé i agraeixen el silenci i la tranquil·litat. Això, o és que sóc massa delicada :)

He de reconèixer que en un poble petit s'actua de manera diferent que a una ciutat, coneixes gairebé tothom i és inevitable conversar amb la gent, però trobo a faltar certa delicadesa si tens grip o mal de cap i has de suportar l'escàndol.

A més, l'espera es pot fer interminable: avui m'ha tocat esperar més d'una hora, però he sortit amb receptes a la mà. I això de les receptes és una de les diferències. Als Estats Units, el metge envia la sol·licitud per ordinador a la farmàcia que un escull i llavors es va a la farmàcia on et donen els medicaments.

Farmàcia no vol dir el mateix que coneixem. Sí que hi ha farmacèutics i auxiliars, però se'm fa estrany haver d'entrar a un supermercat i anar a un taulell concret on em donaran les medicines. Les aspirines i similars s'agafen directament dels prestatges dels passadissos.

Així que ja ho veieu, una altra vivència. I per cert, no tinc grip nova, però he hagut d'anar al metge perquè des que vaig arribar m'he estat ofegant i a les nits he començat a xiular, m'havia de fer mirar l'asma.

L'aventura de la grip nova ja us l'explicaré dimecres, que em toca vacunar-me.

Enyorava la Renfe

I el peix. Ara, que m'imagino que tots els que som mediterranis enyorem el peix quan marxem fora. Però la Renfe! Qui m'ho hauria dit... Vaig ser a Barcelona i per recordar vells temps vaig fer anar-hi en tren.

M'agrada molt viatjar en tren, però les meves últimes experiències amb la Renfe van ser vagues, vagues encobertes, avaries, retards, fum a les andanes i a l'interior dels vagons, agressions, inseguretat... Tot negatiu, vaja. Els caps de setmana passava tanta por que vaig acabar fent servir els ferrocarrils de la Generalitat per estalviar-me ensurts, però entre setmana la Renfe i jo érem inseparables.

Llàstima que aquestes males experiències s'allarguessin tant en el temps. M'esperava una situació similar, i vaig trobar-me amb una grata sorpresa. Per començar, les andanes eren netes i no s'hi fumava, i tampoc no hi havia aglomeracions. No sé si és perquè molts es devien passar als catalans o perquè la crisi ha deixat tantes persones sense feina que hi havia menys gent.

A més de la diferència en les andanes, el sistema d'informació era molt més clar i acurat. No em vaig sentir insegura ni vaig viure aglomeracions. Tot un èxit, en definitiva.

He de reconèixer, però, que si l'experiència no hagués anat tan bé, l'hauria disfrutada igualment. Bàsicament, perquè el transport públic a la vall de San Fernando és inexistent. Al centre de Los Angeles, encara, però on nosaltres vivim el cotxe és bàsic. Tenim tres línies d'autobús que passen relativament a la vora de casa. En passa un cada hora i només en hora punta. Fins a les 6 del matí no hi ha servei, entre 12 i 3 no n'hi ha i després només en passen fins a les 5 de la tarda.

Tren no en tenim, si més no a la vora. Ja veieu perquè hi ha tants cotxes a la ciutat i perquè s'enyora tant el servei de transport públic, fins i tot el mal servei proporcionat per la Renfe el 2005, 2006 i 2007.

dissabte, 5 de desembre de 2009

En català

Ja sé que us he tingut abandonats una temporadeta, però és que estava preparant les maletes. Fa dos dies que vaig aterrar a Barcelona, i ja sabeu com destarota això de viatjar i fer preparatius. Després de 14 hores de vol, per fi escolto i parlo català la major part del dia, veig les notícies en català i llegeixo rètols en català. Com ho enyorava!

Ara que sóc aquí m'he adonat d'algunes diferències. Coses petites, a les què no solo parar massa atenció, però que ara m'han sobtat. Deu ser perquè han passat dos anys. Als Estats Units tot és gran. Molt gran. No només les autopistes de Los Angeles, també els gots i les gerres de llet. Ara l'esmorzar torna a ser una nova experiència.

El menjar té molt més bon gust aquí, sobretot la fruita i la verdura. Té menys conservants i no es congela per transportar-la, i es nota molt. Els dolços també m'agraden més aquí, ja sabeu que detesto el corn syrup. No us imagineu com he disfrutat el donut que m'he menjat per esmorzar :)

Si tot continua com fins ara, les properes entrades d'aquest bloc semblaran l'autobiografia d'un nen petit que comença a investigar el món, és exactament com em sento en aquests moments. I cansada i feliç, i enyorant el John, però això ja ho sabíeu, oi?

dijous, 26 de novembre de 2009

Turkey Day

Avui és el quart dijous de novembre, és el dia d'Acció de Gràcies. Com que només som dos, no hem cuinat el plat típic del dia: gall dindi farcit, acompanyament i pastís de carabassa mentre mirem futbol a la televisió. Hem fet el que necessitàvem fer: anar a comprar al supermercat. Sí, fins i tot en dies festius els supermercats obren, no ho acabo d'entendre però la veritat és que a mi m'ha beneficiat.

Mentre anàvem cap allà hem vist la cua que ja es preparava a un cente comercial. Demà és el Black Friday, el divendres negre. En diuen així perquè es fan ofertes especials un sol dia i les vendes són tan exagerades que fins i tot els comerciants que estaven en números vermells passen a tenir un saldo positiu.

Em fa cosa veure l'afany de consum que hi ha per aquí. Han hagut de fer un d'aquells laberints amb tanques per a què la gent faci cua, i a migdia ja hi havia gent amb la tenda de campanya preparada per passar-hi la nit i poder entrar els primers quan obrin demà al matí. És una exageració.

De tota manera, us desitjo un feliç dia.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Afganistan i premi Nobel

Ja sabeu què opino del premi Nobel que li van donar a Obama: no se'l mereix. El Pentàgon acaba de dir que s'enviaran 34.000 soldats més a l'Afganistan. L'anunci públic i oficial es farà passat Acció de Gràcies, potser per no destorbar els ànims. Li faran tornar el guardó?

diumenge, 22 de novembre de 2009

Dead man's hand

No us arribeu a imaginar la quantitat de coses que he après sobre pòquer en els dos anys que fa que visc als Estats Units. No sóc una professional, però he après el suficient per guanyar dues partides entre amics! Ahir va ser la data històrica de la meva última victòria (fins ara).

Al principi no en tenia ni idea, no hi havia jugat mai, però les regles són senzilles i només em va caler aprendre quines combinacions eren guanyadores. També he après que existeix la dead man's hand, la mà de l'home mort.

És una combinació de dues parelles, dos asos i dos vuits. De moment, no l'he tinguda mai, perquè només el nom ja fa una mica de cosa, no? El nom té una llegenda associada. El 2 d'agost de 1876 van assassinar Wild Bill Hickok just quan tenia aquesta mà de pòquer.

Wild Bill Hickok és un d'aquells personatges que s'associen amb les pel·lícules de l'oest. Va treballar com a conductor de dil·ligències, que a mitjans del segle XIX era una feina dura i arriscada. No sé pas què devia fer perquè la policia el busqués, però sembla ser que li agradaven les baralles. Curiosament, més tard va aconseguir ser comissari a diferents pobles de Nebraska i Kansas.

Va combatre en l'exèrcit de la Unió durant la Guerra de Secessió dels Estats Units, i després de la guerra es va fer relativament famós com a explorador, tirador i jugador professional. Entre això de ser sheriff i la passió per les cartes, les bales havien de ser gairebé constants a la seva vida. Va estar implicat en molts tirotejos i el van assassinar durant una partida de pòquer a un saló de Deadwood, a Dakota del Sud,

Hi ha un biògraf de Hickok que diu que la versió acceptada és que les cartes eren l'as de piques, l'as de trèvols, dos vuits negres (piques i trèvols) i una altra carta, el patge o la reina de diamants. Aquesta última carta no està clara, diuen que el tiroteig va començar abans que es mostrés la cinquena carta, però el casino Stardust de Las Vegas exposa un 5 de diamants com la famosa cinquena carta. Fins i tot en sèries de televisió es fa referència a aquesta mà, però com a última carta han sortit un 9 de diamants, una reina de trèvols, el patge de diamants...

Abans que assassinessin Hickok, la mà de l'home mort es referia a diverses combinacions (quantes persones devien assassinar durant partides de pòquer per tenir-ne tantes?). La primera referència a aquesta mà és de l'any 1886, i aquella vegada va ser una combinació de tres patges i una parella de deus (això és un full house).

Fins i tot en moltes pel·lícules de l'oest s'escenificava una partida de pòquer i es veia la mà de l'home mort com a premonició de la mort. No ho sabia, ara hauré de començar a mirar pel·lícules i comprovar-ho :)

dilluns, 16 de novembre de 2009

CSI Gasol

Acabem de veure l'últim episodi de CSI Miami, i el Pau Gasol hi té un petit paper! No us explico com s'acaba, que no vul aigualir la festa, però sí que us puc dir que se'l veu clarament i que té les seves frases, no està només al fons fent el paperina. Aviam si acabarà deixant els Lakers per Hollywood!

ACORN

ACORN és una organització que treballa aconsellant les classes més desfavorides, organitzant classes o activitats extraescolars, aconsellant en temes econòmics i d'habitatge, muntant tallers... Una altra de les activitats que organitzaven i que ha quedat demostrada és falsificar la identitat d'algunes persones i fer-les votar per un determinat partit. Fa poc se'ls va gravar amb càmera oculta quan una parella de periodistes es va fer passar per una prostituta i el seu xulo.

ACORN els va explicar com omplir uns formularis per a què no haguessin de pagar impostos sobre el seu negoci i els va aconsellar que demanessin visats per a familiars en el cas de 13 nenes menors d'edat que entrarien a treballar per a ells (com a prostitutes, s'entén).

Ja us podeu imaginar el rebombori que va esclatar. El Congrés dels Estats Units va considerar que el cas era prou greu, i després que la organització acomiadés les persones que havien estat gravades, va decidir retirar-los les subvencions. Em sembla correcte.

Les subvencions eren per a programes socials, no per a fomentar la prostitució infantil ni l'evasió d'impostos. És fins i tot una qüestió ètica, almenys per a mi.

El més ridícul de tot és que ara ACORN ha demandat el congrés perqué considera que és inconstitucional que els hagin retirat les subvencions. Ja us ho dic jo que aquí tothom demanda, i no tenen en compte la justícia de les seves peticions ni l'ètica (o falta d'ètica) que demostrin. Em sembla ridícul i indignant. Si a més resulta que els han d'acabar indemnitzant, no sé pas què passarà. Bé, sí que ho sé, que la meva opinió sobre el sistema judicial serà encara pitjor.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Pagant factures

Qui m'hauria dit que fins i tot pagar factures seria tan diferent? Estava acostumada a rebre la factura però a tenir els serveis domiciliats al banc, així que bàsicament m'assegurava que hi hagués prou fons per pagar-ho tot i era la mar de fàcil.

Aquí arriba la factura i una data de pagament. Al mateix sobre s'hi inclou un sobre franquejat per enviar una part de la factura signada, amb el valor que es paga, i un xec. Sí, les factures es paguen amb xec. Després, cal enviar la factura per correu abans de la data límit, i tenint en compte les distàncies, val la pena fer-ho amb temps.

Ara tenim una altra opció. Pagar les factures per internet. Es crea un compte d'usuari i quan arriba la factura s'entra a internet, i el pagament es pot carregar al compte corrent o a la targeta de crèdit. Si es carrega a la targeta de crèdit, evidentment, després arribarà la factura de la targeta i haurem de repetir el procés.

A més, no tenim un compte corrent físic, una cartilla que poguem dur al caixer automàtic per actualitzar. Podem demanar un extracte quan traiem diners en efectiu del caixer o podem consultar els moviments per internet, però no tenim una llibreteta on ho poguem veure tot. A mi em sembla poc real, la veritat. És com si no tingués diners, tot virtual. Però així és com funciona i ho devem fer bé, perquè no ens han tallat cap servei, no? :)

dijous, 12 de novembre de 2009

Un altre Noga

Avui estic en pla íntim. Aquí teniu les primeres fotos del nou membre de la família. Va decidir no deixar-se veure i ensenyar-nos només els dits del peu:


El cap el tenia al meu melic i, clar, evidentment el melic molestava perquè no es deixava retratar ni prendre les mesures del cap. Després de saltar una mica perquè es mogués, ens va ensenyar el seu millor pefil:



I sí, per demostrar la seva herència catalana, ja surt amb el puny en alt! Mireu, mireu:


Quan la noia que ens feia l'ecografia ja estava a punt de desistir, va decidir que no li venia més de gust estar assegut amb les cames creuades i ens va descobrir el gran secret: és un nen! I naixerà pels volts del meu aniversari. Quin regal, eh? Apa, la foto pornogràfica :)

diumenge, 8 de novembre de 2009

Vacunes a baix cost

Avui hem tornat a dur la Canela al parc. Els diumenges hi sol haver molta més gent, i no perquè sigui un dia festiu, sinó perquè cada diumenge de 15.30 a 17.30 hi ha un veterinari que munta una paradeta i posa les vacunes als gossos a un preu reduït. Sí, cada setmana. No ens tocaven vacunes fins al mes de gener, però després de l'experiència amb l'opòssum vam pensar que no seria mala idea avançar-les.

Li hem posat quatre vacunes i hem pagat 60 dòlars, uns 40 euros. Si teniu animals, ja sabeu com van els preus, i la diferència es nota. Tenim el nostre certificat de vacunacions, la signatura del veterinari, l'etiqueta per renovar la llicència de la gossa, tot. És d'agrair. Penseu que, per exemple, l'hauríem pogut fins i tot vacunar per immunitzar-la contra serps de cascavell, i aquesta ja em sembla una vacuna més especialitzada. Per sort, com que al nostre barri de serps no en tenim, no li hem posat.

No em sembla mala idea que existeixin possibilitats com aquesta. Per desgràcia, hi ha moltes persones que no es poden permetre la càrrega econòmica de vacunar el gos regularment, i d'altres no ho fan perquè no els importa. Poder-ho fer a un preu més reduït em sembla una bona manera de procurar que els animalons no es posin malalts, i la iniciativa té molt èxit.

En realitat, també hi ha una sèrie de clíniques veterinàries on fan les esterilitzacions a preu reduït. A la ciutat de Los Angeles és obligatori esterilitzar els animals domèstics i tenir-los registrats. El problema és que n'hi ha molts a les gosseres i abandonats, i intenten no sacrificar animals. Si esterilitzen els animals i després fugen o algú els abandona, no tenen cries i arriben menys animals a les gosseres.

És una mesura discutible, n'hi ha que opinen que els governants no volen que els ciutadans tinguin animals domèstics i que es fiquen on no els demanen. Hi ha una manera d'evitar l'esterilització: demanar la llicència per a un gos de competició o de cria. Evidentment, toca pagar molt més i aquest és un altre argument utilitzat en contra d'aquesta mesura.

Tant el Coco com la Canela estan esterilitzats. Tots dos vénen de la gossera, i amb els problemes d'espai que ja es tenen a les protectores el que menys necessiten és que els animals que hi tenen els criïn. A més, em fa l'efecte que si una femella queda prenyada a la gossera, tindria menys possibilitats d'adopció: adoptem un sol animal o una femella que potser tindrà 10 cries?

La Canela havia tingut cadells poc abans que l'adoptéssim, però no en sabem res. No sabem on van néixer, si van viure, si els van adoptar. Imagineu-vos haver de buscar cases per a tots els cadells i cuidar-los a la gossera mentre se'ls busca una llar.

Ja us ho dic, és una mesura discutible, però potser no tan desencertada. La que em sembla un 10, definitivament, és la vacunació a preu reduït.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Sobre la màfia: un dilema moral

Parlem de màfia, de la yakuza, la màfia japonesa. L'any 1991 l'FBI ja presentava informes referents a la presència de la yakuza als Estats Units, sobretot a Hawai'i, Califòrnia, Nevada i Nova York. Quan penso en la màfia italiana, Camorra o N'Dranghetta, per exemple, penso en drogues, burdells, suborns i molts assassinats.

Sobre la yakuza no en sabia gran cosa, només que molts dels seus membres es tatuen tot el cos (excepte, cara, mans i peus) i que com a càstig es tallen dits. Ara sé que als Estats Units es dediquen al tràfic de drogues (sobretot metanfetamines), la pornografia i la prostitució, el joc i el blanqueig de diners. No he trobat res referent a crims violents, assassinats o ajustaments de comptes.

No dic que siguin bons, que no, però ara veureu quin és el meu dilema. Els últims dies s'ha parlat molt d'un secret no tan secret: l'FBI va ajudar a aconseguir visats a membres de la yakuza per a què poguessin venir als Estats Units per rebre transplantaments.

L'any passat ja s'havia escrit algun article referent a aquest assumpte, però sembla que fins ara no se n'ha parlat en veu massa alta, fins que s'ha emès un documental del programa 6o minuts. Us en comento els detalls.

Al Japó no és il·legal ser membre del crim organitzat, als Estats Units, sí. Per aquest motiu, als membres de la yakuza no se'ls permet l'entrada al país (teòricament). Per motius religiosos, al Japó els transplantaments d'òrgans no són massa comuns i per això les persones que s'ho poden permetre viatgen a l'estranger per operar-se.

El tema de les donacions als Estats Units, al meu parer, és espinós. Les companyies asseguradores haurien de cobrir les despeses, però si algú no té assegurança o si és una assegurança senzilleta, toca pagar la totalitat de les despeses. El cost de l'operació és d'aproximadament 500.000 dòlars. Sí, ho heu llegit bé i ho he escrit bé: mig milió de dòlars. Hi ha llistes d'espera, però el que m'empipa és que en molts casos en què s'ha pagat al comptat no s'ha tingut en compte la llista d'espera.

Per això m'agradaria que deixessin de parlar de donacions i comencessin a parlar de venda. Penseu que als donants de sang se'ls anima dient-los que són herois,. Lamentablement això de l'altruisme no resulta massa familiar en aquestes latituds. En fi, que aquesta és una altra història, potser la següent del bloc.

Ara que us he donat els antecedents, continuo amb la història. L'any 2001, l'FBI va ajudar Tadamasa Goto a aconseguir un visat per entrar als Estats Units. Goto és un dels caps de la yakuza i com a tal no se li hauria hagut de permetre l'entrada al país. Patia una malaltia hepàtica i li calia un transplantament de fetge, i l'FBI li va tramitar el visat per venir a operar-se a condició que els donés detalls sobre els negocis de la yakuza al territori nacional.

Dit i fet. Goto va venir a Los Angeles, va pagar com a mínim mig milió de dòlars i el van operar al centre mèdic de la UCLA. Després va fer una donació de 100.000 dòlars al mateix centre mèdic i hi van posar una placa en honor seu. Resulta que, oh sorpresa, no va complir la seva part del tracte i al final el van expulsar del país. Com que encara necessitava seguiment mèdic, el cirurgià que el va operar va viatjar diverses vegades al Japó per visitar-lo, amb les consegüents despeses i una factura encara més enorme. I, de moment, és tot el que en sé.

Em vénen moltes preguntes al cap. És legal que l'FBI, que ha de protegir els Estats Units, aconsegueixi un visat per a un membre declarat de la màfia? S'haurien d'acceptar aquests pagaments per realitzar un transplantament? Les famílies de les persones en llista d'espera han estat perjudicades i ha mort algú perquè s'ha donat un òrgan a Goto? Fins a quin punt s'han salvat vides amb la (poca) informació que Goto ha donat a l'FBI? La vida d'aquesta persona és més valuosa que la dels pacients en la llista d'espera?

I encara més: resulta que una investigació no ha pogut determinar qui va pagar el trasplantament de Goto i tres altres membres de la màfia japonesa. Molts temen que hagi estat el govern que hagi pagat les despeses i, amb tota la raó del món, se senten indignats. Com diu un periodista nordamericà: el govern va pagar aquestes operacions a canvi de "poca informació útil sobre bandes japoneses"? I el que és encara pitjor: el govern va pressionar el sistema de transplantament d'òrgans per a què aquestes persones tinguessin prioritat?

Algunes persones opinen que s'hauria de tenir la obligació de determinar si un pacient mereixeria un òrgan, i que els centres tenen la obligació de protegir la confiança en el sistema dels possibles donants. Quin embolic. I quin dilema! Què hauríeu fet? Hauríeu concedit el visat a una persona com Goto? Hauríeu acceptat diners per un transplantament? Hauríeu fet passar Goto per davant d'altres pacients?

Francament, em penso que jo no. Potser és perquè a nosaltres el servei d'immigració ens va estar donant la tabarra durant dos anys, i no tenim antecedents de cap tipus. Ens vam casar perquè volíem estar junts i ens van amargar la vida durant gairebé dos anys. Una de les condicions per obtenir un visat és no pertànyer al crim organitzat, doncs per què es van saltar totes les normes?

No penso que la vida de Goto fos més valuosa que la de les persones en llista d'espera. No penso que la yakuza representi un perill físic per als ciutadans i residents del país, així que no entenc el tracte que hi van fer. No confio en el sistema de transplantaments d'aquí. Si pagant es pot obtenir un òrgan més ràpid, val més que facin legal la venda d'òrgans i que donin a la gent la possibilitat d'escollir entre un model altruista anomenat donacions i un altre basat en els diners i anomenat venda de recanvis.

Em fastigueja veure que tantes coses es poden reduir a una sola qüestió: diners. No es pot jugar amb la salut de les persones d'aquesta manera, és indigne i immoral.

dilluns, 2 de novembre de 2009

La lluna del castor

Maco, eh? És el nom de la lluna plena del mes de novembre. Alguns l'anomenen la lluna de la glaçada, però a Califòrnia seria ridícul: avui hem arribat als 32 graus. Antigament, per aquestes dates es preparaven trampes per als castors abans que es glacessin els llacs i així es tenien prou pells per abrigar-se durant l'hivern.

Ja us podeu imaginar que avui serà un dia singular. Tots Sants. Aquí sento més l'expressió El día de los muertos. És curiós que hi hagi tanta influència mexicana, però té sentit. Per seguir amb l'esperit de l'ocasió, suposo, algú va decidir que estaria bé que avui fos el dia de preparar els nostres epitafis. I no sé per què, dels ous durs farcits.

Aquesta combinació em repèl. Ja dedicaré algun altre dia a desvariar sobre les pràctiques funeràries dels americans, avui amb això dels ous, va a ser que no.

Play possum

Els opòssums (les zarigüeyas de tota la vida) són com rates grans i lletges, de dents esmolades i veïns habituals a les zones residencials dels Estats Units. Quan estan en perill, es fan el mort. És precisament el que significa l'expressió play possum: fer-se el mort. La Canela, però, s'ho pren literalment i entén que vol dir "jugar a opòssum". Més ben dit, jugar amb l'opòssum.

És el que va fer ahir a la nit. La veritat és que a nosaltres els opòssum no ens agraden massa, perquè tenen puces i poden contagiar la ràbia. Quan vam arribar, com a la majoria de les cases de la zona, en teníem que de nit passejaven pel jardí i feien petar la xerrada amb els óssos rentadors. Quan va arribar la Canela de seguida els va deixar clar que el jardí és el seu territori: des d'aleshores van començar a passar pel mur en lloc de creuar el jardí. Quan van veure que això tampoc la convencia van començar a fer servir els cables de la llum.

Suposo que el d'ahir era un opòssum nou al barri, perquè va decidir creuar el jardí. Cras error! De seguida que vam sentir les fulles cruixint, la Canela va sortir disparada per la seva porteta i el va arraconar a una cantonada del jardí, el tenia amb l'esquena ben enganxada a la paret i li deia alt i clar que no li havia donat permís per ser allà.

L'opòssum es va fer el mort, però li va sortir el tret per la culata. La Canela el va agafar pel coll i va començar a córrer pel jardí sacsejant-lo com si fos un nino, llençant-lo a l'aire i tornant-lo a agafar, i quan el deixava a terra el mossegava a la panxa.

El John i jo vam sortir i com que sabem que a ella no li agrada l'aigua freda, vam ruixar-la amb la manguera. Res. Era la seva missió i volia assegurar-se que tothom aprengués la lliçó. No volíem veure l'opòssum esbudellat al jardí i tampoc volíem que la mossegués, i al final vam aconseguir separar-la del seu nino nou.

Al cap d'una estona l'opòssum va obrir un ull i es va assegurar que la bèstia havia marxat. Li vam obrir la porta del jardí perquè sortís i renquejant i coix es va retirar del camp de batalla. Mentrestant, la Canela es llepava els bigotis pensant com n'era, d'apetitós. Després de tres o quatre rondes de vigilància va decidir recuperar forces: es va menjar tot el que tenia el bol, va beure tota l'aigua i va començar a roncar i, suposem, a reviure en somnis l'èxit de la seva missió.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Caramels i crisi

Ahir a la nit no va venir tanta quitxalla com esperàvem, però tot i això només ens han quedat 3 bosses de caramels. Déu n'hi do, eh? Al nostre carrer hi havia menys cases repartint caramels que l'any passat, i es va notar. Els pares porten els fills amb cotxe i s'aturen més als carrers on hi ha més activitat, i suposem que per això van passar menys nens. Un veí ens va comentar que aquest any havia comprat menys caramels i més barats. Em sap greu pensar que per la crisi molts nanos s'han quedat sense festa, sobretot perquè la gent continua comprant cotxes i tota mena de coses materials. Francament, prefereixo gastar-me els diners en caramels i veure'ls contents quan els els dono.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

40 lliures = 18,18 quilos

És la quantitat de caramels que tenim preparada per a aquesta nit. L'any passat en vam repartir més de 10 i vam fer curts, així que el John ha preparat una bona reserva per si de cas. Si en sobren, a l'oficina segur que no diran que no :)

divendres, 30 d’octubre de 2009

Una mica de tot

Ja no fa vent. Vam tenir vents de 60 km/h amb ratxes sotingudes de 100 km/h. No és d'estranyar que encara tinguem tants branquillons i fulles al jardí, i que tants arbres es partissin en dos. Per sort, demà al vespre no farà vent, que als nens els toca sortir a recollir caramels.

Em toca celebrar Halloween, perquè castanyada no en podré fer. Us podeu creure que en el temps que porto aquí encara no he vist castanyes? O vaig molt despistada o tot és mooooolt diferent. Les temperatures també: la temperatura màxima més baixa dels propers dies serà de 24 graus. I estem parlant del mes de novembre! Tinc unes ganes d'abrigar-me...

Una de les notícies d'avui que em fa adonar de la mentalitat tant diferent dels Estats Units és que a partir del 2010 es permetrà als malalts de SIDA viatjar als Estats Units. Sí, el país de les llibertats i les oportunitats, el que sovint diu que té l'autoritat moral de fer les coses, no permetia als malalts de SIDA entrar al país. La regulació és de l'any 1987, i la justificació és que no es coneixien prou dades sobre la malaltia i la por va ser la causant d'aquesta decisió.

Però resulta que el 1993 el Congrés dels Estats Units aprovar una norma segons la qual ser portador del virus HIV era l'única condició mèdica que s'incloïa explícitament a les lleis d'immigració i que impedia entrar al país. George W. Bush (el fill), que no és pas sant de la meva devoció, va rebutjar aquesta mesura, i per això li he de donar crèdit, que se'l mereix.

El que em fa ràbia és que aquí no semblen adonar-se de tot aquest munt d'incoherències. Ni igualtat per a tothom, ni llibertat per a tothom, ni res. Fins que no comencin a pensar per si mateixos o algú els tracti de la manera que ells tracten els altres, no canviarà res. És una generalització molt bèstia, ja ho sé, però m'he adonat que moltes persones prenen com a model alguna figura pública (sortir a la tele o a la ràdio és suficient) i decideixen pensar com aquesta persona. Pensar no deu ser el verb correcte, perquè el que fan és copiar: les mateixes expressions, les mateixes opinions, sense ni tan sols plantejar-se que en línies generals es pot estar d'acord amb algú, però no en tot.

Em temo que a tots ens cal reflexionar més sobre certes situacions. De tota manera, si les notícies són que es posa fi a discriminacions estúpides, benvingudes. Ara només cal que onze països més segueixin l'exemple dels Estats Units.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Quin vent!

Quina ventada! No fa fred, es pot sortir al carrer amb un jersei de màniga curta i una jaqueta i es resisteix la mar de bé, però avui és d'aquells dies que el vent fa por. Ja sabeu que aquí la tardor bàsicament és vent i algun dia de pluja, i dura poc. A la nit ja havia començat a fer vent, i al matí he tret la Canela a passejar abans que la cosa fos a més.

A ella li és igual, el temps que faci. Si plou, al carrer. Si fa calor, al carrer (però millor si li hem tallat els cabells). Si fa vent, al carrer. Avui, però, li ha tocat esperar. A la tarda el vent feia fresa, ja feia estona que veia volar branquillons i havia hagut de sortir al jardí a recollir els mobles, perquè el vent els anava bolcant.

Quan ha afluixat una mica hem sortit a fer una passejadeta, i ha acabat sent més curta del que pensàvem. A dues cases de la nostra els contenedors de la brossa els havien bolcat, i a la casa del costat en tenien un que anava sol per la vorera. Una mica més enllà hem vist un parell de torretes al mig del carrer, les plantes a saber on devien ser.

Ens hem aturat a una cantonada perquè s'acostava un cotxe i volia saber cap on anava i llavors he sentit un cruixit tot estrany. El cotxe ha passat i el cruixit s'ha fet més fort. He girat el cap i a l'altra vorera hem vist un arbre partint-se pel mig i caient sobre el capó d'un cotxe. Sort que no hi érem! Fins i tot la Canela s'ho mirava encuriosida, em penso que no sap ben bé què passa.

Hem tornat cap a casa mentre vèiem volar més branquillons, hem vist un parell d'arbres més perdent branques gruixides, decoracions de Halloween volant per tot arreu, un parell de senyals de trànsit doblegats i més contenidors a terra.

Els nostres contenidors no els trauré fins que torni a afluixar la ventada, o demà al matí d'hora, si convé, i la Canela s'ha de quedar dintre de casa: li he tancat la seva porta i no sortirà al jardí per si de cas, no voldria que es trenquessin els nostres arbres i li caiguessin les branques a sobre.

Aviam si demà us puc fer una valoració dels danys dient-vos que no n'hem tingut.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Coloms o corbs?

No m'hauria pensat mai que diria això: enyoro els coloms de la Plaça Catalunya. Mireu que quan hi passava els hi tenia tírria, entre les cagadetes i lo tontos que són, que volen directes cap a tu i no s'aparten. Però aquí només n'he vist una parella, i això perquè els té un veí, que si no, res de res.

El que veig cada dia, i sento constantment, són corbs. Que desagradables! Són lletjos i sorollosos, no els hi trobo cap tipus d'encant, i quan els veig a la tanca del jardí em fan posar la pell de gallina. Veure'n algun de tant en tant encara ho suportaria, però tenir-los com a veïns no m'agrada gens. Sort que la Canela no els deixa acostar-se massa!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Alegria!

No sé si recordeu una entrada en què us comentava el cas d'una parella que s'havia casat i havia preparat un numeret musical amb els padrins i testimonis. Havia causat molta polèmica perquè, és clar, això de celebrar amb alegria que un es casa amb la persona que estima és desvirtuar el matrimoni. Aix, que moderna que sóc!

Fins ara, el vídeo era privat, només es podia veure però no es podia pujar a altres pàgines. Ara sí, que es pot, i la parella demana donacions per prevenir la violència. Chapeau!

Espero que disfruteu i que se us encomani l'alegria :)


dimarts, 20 d’octubre de 2009

Carabasses de Halloween

En diuen Jack O'Lantern i en moltes cases les tenen de les modernes, de plàstic i amb electricitat. Nosaltres preferim embrutar-nos les mans i preparar-les nosaltres. Aquesta és la que he preparat avui. Primer, evidentment, cal comprar una carabassa: la mida és al gust del consumidor, però val la pena que sigui al més llisa possible. Per esculpir-les, es venen kits amb les eines adequades, només cal afegir-hi un ganivet i, si es vol, una cullera de gelat.


Com que farem merder, ja veieu que tenim un munt de paper de diari i plàstic. El primer que cal fer és obrir una tapa a la part de dalt de la carabassa:




Ara, aprofitant el forat, només cal treure les llavors i anar rascant l'interior per treure tanta polpa com sigui possible, per evitar que es podreixi massa ràpid.



Aquesta ha estat, per a mi, la pitjor etapa. És tot molt enganxifós i aquest any l'olor m'ho ha fet passar malament (ja em deien que embarassada hi hauria olors que em farien venir basques, però precisament, avui!). Al final, després de més d'una hora, he pogut començar a fer el dibuix. Aquest any hem decidit fer-hi un disseny més elaborat, i per això hem agafat una plantilla que he traspassat amb un punxonet. Aquí em teniu la cara de cansada i marejada després de gairebé dues hores de feina:



Aquest és el resultat final, han estat hores entretingudes:


No es veu massa clar, però se suposa que és un gat. Ja li hem posat una espelma per intentar que la carabassa se'ns assequi més de dintre, però de moment no li hem fet foto de nit, us tocarà esperar una mica :) Aviam si ara, després del tutorial, us animeu a empastifar-vos!


dilluns, 19 d’octubre de 2009

Dia internacional del càncer de mama

Avui sí que és un dia per fer-nos pensar. M'entristeix que aquí als Estats Units em diuen que avui és el dia de fer avaluació de la nostra vida, i l'octubre és el mes per conscienciar-se sobre el càncer de pit, però no s'incorporen a un munt d'activitats internacionals. En fi, prefereixo pensar que aquesta vegada guanyem els europeus :)

No sabeu la gran sort de tenir Seguretat Social: a partir de certa edat, s'ofereixen mamografies a les dones per detectar el càncer de mama en un estadi inicial, i això salva moltíssimes vides. Aquí no es fa, les mamografies s'han de pagar i no estan incloses en les assegurances, així que moltes dones saben que tenen càncer de pit quan ja està molt avançat. És una pena.

A part d'això, la societat AGATA ofereix grups de suport per a dones amb càncer de pit, i ara estic preparant una carta per a ells aviam què els sembla la iniciativa de donar els cabells per a fer perruques (això aquí sí que es fa).

Un fet que sovint passa desapercebut i que també hauríem de considerar és que els homes també poden tenir càncer de mama. No és tan habitual com en les dones, i en realitat és encara més fàcil de detectar, però ens costa imaginar que un home pugui patir-lo i em fa l'efecte que hi ha cert estigma i molta vergonya relacionats amb aquesta malaltia.

Com a nota positiva, pensem en la quantitat de dones que sobreviuen a aquesta malaltia gràcies als avanços en la detecció i el tractament.

I, personalment, avui és encara més celebració: una de les persones que més estimo en el món ha rebut l'alta definitiva després de superar el seu càncer. Han passat 10 anys i encara em fa l'efecte que fos la setmana passada que vam començar a sentir noms com eritropoietina, cisplatí, alfa-fetoproteina, marcadors tumorals, transplantament de cèl·lules mare autòlogues, bleomicina, etopòsid. Ara, la paraula que no deixa de ressonar-me a les orelles és CURACIÓ COMPLETA! Enhorabona.

Una diòcesi a Delaware

Wilmington, Delaware. Igual que a Boston i San Diego, la diòcesi catòlica de Wilmington està en ple procès judicial pels suposats abusos a menors per part dels mossèns. El tema en si ja em fa venir nàusees, i més quan després veig l'actitud de les altes instàncies respecte a un tema preocupant que ha destrossat moltes vides.

El que ha fet aquesta diòcesi ja em sembla de pel·lícula de ciència-ficció. S'han declarat en bancarrota i demanen la protecció que els atorga el capítol 11 perquè diuen que com que haurien de pagar molts diners en concepte de compensació, i ja saben que no hi podrien fer front, doncs necessiten ajuda. Això ho han fet el dia abans que comenci el judici: hi ha 100 víctimes, el cas de 8 d'elles s'hauria hagut de veure avui i, curiosament, s'ha decidit demanar la bancarrota perquè "no s'ha pogut arribar a un acord extrajudicial".

Sabeu allò de "malpensa i encertaràs", oi? Doncs això m'ho recorda molt, fa olor de socarrim. Si fos una d'aquestes 100 persones, no em deixaria comprar, voldria que es fes públic que aquestes persones m'han fet mal i que no es mereixen ni la seva posició, ni el respecte de la comunitat, ni la confiança de les famílies.

El pitjor de tot és que segons la legislació dels Estats Units, si la part implicada es declara en bancarrota, el judici queda en suspens. Us imagineu la indignació de les famílies afectades? No entenc com és possible que els membres de l'Església facin vot de pobresa però després igualment es declarin en bancarrota tot i tenir 100 milions de dòlars en actius (i 500 milions en deutes). Em sembla incomprensible, i una total tergiversació del missatge que transmeten.

Em fa l'efecte que també han malinterpretat, en molts casos, allò de "Deixeu que els nens s'acostin a mi". Si voleu llegir la notícia original:

http://www.bloomberg.com/apps/news?pid=20601127&sid=aBnV2U32DCUs

http://www.baltimoresun.com/news/maryland/eastern-shore/bal-churchabuse1019,0,1376615.story

divendres, 16 d’octubre de 2009

I diuen que no hi ha racisme

Louisiana, Estats Units, any 2009. El jutge de pau Keith Bardwell no ha concedit la llicència de matrimoni a una parella. No perquè ell sigui negre i ella blanca, no. El motiu, diu aquesta persona, és que estava preocupat pels fills que poguessin tenir: ningú acceptaria nens birracials i patirien, pobrissons. Per tant, val més que no deixem casar-se persones d'orígens diferents. Fa fàstic.

Aquí, evidentment, es compara la situació amb els anys 40 i 50. Jo aniria més lluny i ho compararia amb les polítiques de Hitler per purificar la raça, prohibint el matrimoni d'aris i jueus. Ja us he comentat més d'una vegada que aquí hi ha molt racisme, encara que diguin que no, que són moderns i avançats i que tenen l'autoritat moral per interferir en els assumptes d'altres països perquè, és clar, aquí tot es fa bé. Doncs resulta que no.

Com es pot permetre que una persona amb el títol de jutge de pau no permeti casar-se a una parella perquè no són tots dos blancs o tots dos negres o tots dos verds amb tires grogues? No és la primera vegada que ho fa, ja és la quarta parella que se n'ha hagut d'anar a un altre jutjat a demanar la llicència.

El John i jo també estem considerats una parella mixta. Encara no entenc per què, però el que em molesta és que es continuïn fent aquestes diferències. Què carai importa on has nascut? L'únic que volen és compartir la seva vida. Si no es casessin i visquessin junts, molts els criticarien per viure en pecat. No entenc una societat tan hipòcrita com aquesta. Em rebenta.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Reforma sanitària

Ai, quina cagada tan espectacular! Avui s'ha aprovat un nou pas de la reforma del sistema sanitari, i em fa una por... Aquí tothom està tan orgullós del seu sistema sanitari que constantment em pregunto qui fa uns rentats de cervell tan efectius, perquè el sistema és una me.

Bàsicament, tothom busca una feina que inclogui "beneficis sanitaris", és a dir, que la companyia et pagui una assegurança privada en part o en la seva totalitat. L'assegurança mèdica de cals Noga suposa uns 1000 euros al mes, i cada vegada que anem al metge hem de pagar 15 dòlars si és una cita concertada, 25 si és una visita urgent i 50 si hem d'anar a urgències. Per sort, si el metge encarrega alguna prova, no solen carregar res, i les visites, ecografies i anàlisis durant l'embaràs estan cobertes.

Si algú no té assegurança, les visites al metge costen uns 200 dòlars. I us parlo del metge de capçalera! Imagineu-vos si són visites a un especialista o tractaments llargs. No us imagineu la quantitat de famílies que han perdut la casa o més perquè algun membre de la família s'ha posat malalt. Us puc dir que personalment conec a una noia de 25 anys que ha trigat dos anys a pagar-se les factures mèdiques, eren més de 12.000 dòlars! I un tractament de 2 mesos d'una amiga seva va costar 8.000 dòlars!

Curiosament, això passa si algú té feina. Els immigrants il·legals que no tenen residència permanent o permís de feina o un contracte laboral, ni tan sols tenen això. Molts van al metge quan ja és massa tard, i una malaltia que s'hauria pogut tractar s'ha complicat tant que els arruïna la vida. La qüestió és que si anessin al metge haurien de pagar, i per tant no ho fan, però no se'ls pot denegar l'atenció al servei d'urgències.

Molts immigrants il·legals, jubilats i persones sense recursos tenen Medicare o Medicaid, el més semblant a la Seguretat Social. Sabeu quan a les pel·lícules surten aquells consultoris gratuïts en barris conflictius, bruts i amb molta gent i pocs metges? Bàsicament, és això.

Una altra diferència és la manera com es paguen els medicaments. Es paga un preu fixe, segons l'assegurança que es tingui, independentment del medicament. En algunes companyies és 5 dòlars, en d'altres 15. Si és una caixa amb, per exemple, 100 comprimits, es paga més. Si ets de Medicare o Medicaid potser no pagues res. I si truques per telèfon a un anunci de la tele, tampoc. No ho entenc. Si volen donar medicaments a preu reduït, endavant, però per a tothom. No entenc els criteris que es fan servir, i a partir d'ara encara serà pitjor.

La nova reforma sanitària obligarà a tenir una assegurança mèdica. Si no se'n té, es pot anar a la presó. Els immigrants il·legals, no, perquè la seva situació és comprensible. Doncs ho sento, però no. Tants problemes pot tenir un immigrant il·legal com algú que s'ha quedat a l'atur com algú que acaba de superar un càncer o un transplantament de fetge. De nou, no entenc el criteri.

Aquest programa costarà 829.000 milions de dòlars, i els treballadors hauran de proporcionar un "subsidi federal" per comprar l'assegurança de les persones que no se les poden permetre. Sabeu com en dic, d'això? Atracament. I el més divertit és que segueixen insistint que no és un nou impost per a la classe mitjana. Sí, i jo encara em mamo el dit.

Ja us havia comentat que la gestió de l'Obama m'ha decebut molt. Va prometre que els impostos de la classe mitjana no pujarien. Mentida: ara pujaran. Ha guanyat el Nobel de la Pau i en aquests precisos moments s'està debatent si enviar més tropes a Afganistan.

El pla de reforma sanitària vol ampliar el servei de Medicaid. El problema, a part de tot el que us he explicat, és que començarem a pagar el subsidi l'any vinent, però el sistema no entrarà en vigor fins d'aquí 10 anys. Per a moltes persones, nosaltres incloses, això vol dir pagar per un sistema al qual no tenim accès.

És ridícul. I encara va a més: volen encoratjar la competència, així que es proposa una assegurança més econòmica finançada pel govern. Aviam, si vosaltres tinguessiu una empresa, els vostres treballadors estiguessin obligats a tenir assegurança i la més econòmica és la del govern, què faríeu? Tenint en compte que la manera com funciona ara ja és un complet desastre, no vull ni pensar com serà el dia que l'ampliïn. Valdrà més no posar-nos malalts.

Per complicar-ho encara més, ara es proposa que els nous carnets d'identitat i de conduir tinguin un codi de barres que permeti accedir a l'historial mèdic. De moment ho fan a Carolina del Nord. Però que també volen explicar com i amb qui dormen? L'expedient mèdic és privat, per què l'hauria de poder veure, la policia? La idea, sembla ser, és que si la policia t'atura a la carretera, a part de mirar si tens carnet de conduir i assegurança del cotxe, també volen veure si tens assegurança mèdica, perquè com que no tenir-ne serà delicte...

Els agents de l'FBI en fan un ús diferent. Estan comparant les fotos de la policia amb les fotos del carnet d'identitat fent servir un programa informàtic per localitzar criminals. Dues qüestions: de veritat els criminals donen la seva veritable adreça quan es fan un carnet? I segon: les fotos del carnet d'identitat són, segons la legislació dels Estats Units, privades, i per tant els agents de l'autoritat necessiten una ordre judicial per tenir-hi accès.

Si sóc una criminal i la policia em troba perquè han fet servir un ordinador per comparar la foto de la meva fitxa policial amb la de trànsit, puc denunciar-los per arrest indegut i per haver aconseguit proves de manera il·legal. De debò, no sé pas en què pensen. I pensar que continuen dient que aquest és el país de les llibertats! Si no podem estar més controlats!

diumenge, 11 d’octubre de 2009

M'agrada el mes d'octubre

Per començar, el nom de la lluna és maco: és el mes de la lluna de la recol·lecció. També se li tenia un apreci especial perquè durant uns dies la lluna surt gairebé a la mateixa hora i, a més, els grangers podien treballar fins tard aprofitant la claror de la lluna.

El mes en si és el mes d'adoptar un gos de la protectora, així que ens estem plantejant si amb la Canela ho hauríem de celebrar més del compte. De moment, avui hem anat al parc de gossos on pot córrer sense corretja tant com vulgui.

També és el dia dels farmacèutics (si més no, dels americans), de la conscienciació sobre el càncer de mama, d'apreciació dels clergues, d'aprendre informàtica (tot i que el John no ho sabia), de l'applejack (un licor fet a base de poma, diuen que s'assembla al Calvados), de les galetes, de la conscienciació sobre la violència domèstica (opino que hauria de ser cada dia de l'any), el mes de menjar pernil del país (clar, com que no el tenen del bo, alguna cosa han de promocionar), el mes internacional dels tambors, el mes de la conscienciació sobre el lupus, el mes nacional de la diabetes, de la pizza (que bona), el mes nacional vegetarià (coincidint amb el pernil, que irònic), de fer petar crispetes, del marisc (que no en puc menjar, snif), i el mes del sarcasme. Déu n'hi do, encara més variat del normal.

Alguns se sentiran alleujats en saber que ja s'ha acabat la setmana d'organitzar-se i del servei al client (els que treballen de cara al públic porten una creu molt pesada, pobrets). La segona setmana és la de prevenció d'incendis (sí, coincidint amb la temporada d'incendis per vents de Santa Anna) i de les coses que no soportem (ai, quantes!) i la tercera és la setmana d'ajuda pastoral. Per a tots els gustos.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Nobel per a Obama

Si algun dia demano la nacionalitat americana, encara me la negaran per dir el que diré: no crec que Obama meresqués el premi Nobel de la pau. Vejam què penso sobre els nominats d'aquest any que conec (no tots, els nominats i altra informació sobre les nominacions no es revela fins al cap de 50 anys).

Ingrid Betancourt. L'any 2002 les FARC la van segrestar amb Clara Rojas i no la van alliberar fins al 2008. Durant la seva vida política va lluitar contra la corrupció existent a Colòmbia i penso que el seu segrest i alliberament van augmentar la conscienciació sobre les FARC. Mereixia el premi? Potser sí, però no sé si la vida personal dels candidats també es té en compte a l'hora de donar el premi. En tal cas, no se li hauria de concedir, els seus companys de captiveri han pintat un retrat de Betancourt que no s'adiu massa amb la imatge de llegenda que ens havíem començat a fer.

Nicolas Sarkozy. Sí, també era un dels nominats. Internacionalment, em sembla una personalitat molt activa (el Berlusconi també, però com a bufó de la cort). Ha intentat trobar una sortida al conflicte de Geòrgia i ha buscat com acabar amb la guerra de Gaza. De nou, la seva actitud personal li fa perdre punts, si més no, als meus ulls.

Gunnar Soerbe, que dirigeix l'Institut Christian Michelsen especialitzat en recerca sobre la pau i el desenvolupament, opina que "amb el temps, si continua progressant, podria ser un candidat creïble, però aquest dia encara no ha arribat".

Sobre Sarkozy i Obama, afirma que "encara han de fer alguna cosa remarcable en referència a la guerra i la pau". Hi estic totalment d'acord. Obama fa pocs mesos que és president i la seva gestió interior m'ha decebut enormement. No ha enviat més tropes a Iraq ni Afganistan, i això ja és un què, però donar el Nobel de la Pau al dirigent d'un país involucrat en dues guerres em sembla pixar fora de test.

Fins ara tenia la sospita que els Nobel de la Pau s'estaven convertint en un joc polític. Quan li van donar a Al Gore no m'ho podia creure. Moltes persons han lluitat contra el canvi climàtic, amb més força que ell, durant molt més temps, amb menys recursos i intentant conscienciar el món. No vaig entendre per què li donaven a ell. Ara, amb l'elecció d'Obama, penso que haurien de canviar el nom dels premis a alguna cosa com "reconeixement polític de l'any". O aquest any, "com que Chicago no va poder ser". O com diu un periodista americà: el "premi perquè no sóc Bush".

Aviam què us semblen els altres dos candidats què conec. Hu Jia és un dissident xinès que ha molestat el govern, de moment, perquè torna a ser a la llista de candidats. Hu Jia és un defensor dels drets humans, i va ser detingut junt amb la seva dona a finals del 2007 durant la campanya de repressió del govern xinès contra defensors dels drets humans, abans dels Jocs Olímpics del 2008.

Els han tingut sota arrest domiciliari força vegades, i ara, l'abril del 2008, el van condemnar a tres anys i mig de presó. Entre les proves que va presentar el tribunal hi havia "la publicació d'articles dintre i fora de la Xina, i acceptar entrevistes amb la premsa estrangera".

El 2007 aquest matrimoni va rebre conjuntament el premi especial "Xina" de Periodistes sense Fronteres, i el 2008 el Parlament Europeu el va condecorar amb el Premi Sarajevo dels drets humans.

La nota tràgica és que ell està malalt d'hepatitis i la seva dona va desaparèixer abans que comencessin els Jocs Olímpics. Que jo sàpiga, encara no ha aparegut. En la meva opinió, es mereixen aquest premi més que altres candidats.

La Cluster Munitions Coalition també era a la llista. Aquesta associació va tenir un paper clau a l'hora d'aconseguir que l'any passat gairebé 100 països signessin un tractat a Oslo que prohibia les bombes de dispersió (les bombas de racimo). Amb la quantitat de persones que moren o acaben ferides per aquestes bombes, em sembla una iniciativa encomiable.

Un altre motiu per no estar d'acord amb la decisió del comité és el nom d'anteriors guardonats: el Comitè Internacional de la Creu Roja (que ha guanyat el premi tres cops), Albert Schweitzer, Emily Greene Balch, Fridtjof Nansen, Carlos Saavedra, l'Oficina Internacional Nansen per als Refugiats, l'ACNUR (dues vegades), Martin Luther King Jr., Amnistia Internacional, Anwar el Sadat, la mare Teresa de Calcuta, Desmond Tutu, Físics per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, el Dalai Lama, Gorbachev, Aung San Suu Kyi, Rigoberta Menchú, Nelson Mandela, Arafat, Shimon Peres i Rabin, Metges sense Fronteres, Kofi Annan, Mohamed el Arabei i l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Muhammad Yunus i molts més.

Per cert, a Mahatma Gandhi no li van concedir, però l'any que va morir el premi Nobel de la Pau no es va entregar, va quedar desert.

Què voleu que us digui? Aquest any, per a mi, el premi Nobel de la Pau ha quedat molt deslluït. Haurem de fer com la filla petita dels Obama, que li ha dit a son pare: "Papa, avui és un dia especial. Has guanyat el Nobel i és l'aniversari del gos!". Que dolça!

dijous, 8 d’octubre de 2009

L'herència de Michelle Obama

Recordeu que us comentava que estava farta dels programes que creaven notícies allà on no n'hi havia? Avui, en la meva opinió, en tenim un exemple. En molts diaris ocupa un lloc destacat la notícia que Michelle Obama tenia entre els seus avantpassats una esclava i un blanc propietari d'esclaus. Algunes tertúlies han fet programes especials per parlar-ne. Aviam, on és la novetat?

En un país on fa poc més de 100 anys que es va abolir l'esclavitud i que va patir segregació racial fins als anys 50, en què encara existeix el Ku Klux Klan i, on mal que els pesi, encara hi ha racisme, no entenc que es faci tan rebombori perquè una persona negra té un avantpassat blanc.

De la quantitat de persones negres que hi ha als Estats Units, quantes creieu que no descendeixen d'esclaus? La minoria, suposo, entre ells Barack Obama. Senzillament, no ho entenc. La majoria de població negra és descendent d'esclaus i no cal un doctorat per saber (o com a mínim sospitar) que els propietaris no els tractaven amb massa delicadesa. Si podien fuetejar-los, vendre'ls, assassinar-los, qui es pensa que no els violaven?

Moltes dones esclaves van patir abusos a mans dels seus propietaris, i moltes van tenir fills resultat de les violacions. M'imagino que en altres casos el que hi havia era amor, però en definitiva el que vull dir és que hi havia relacions entre blancs i negres i no hauria de sorprendre ningú. El cas de Michelle Obama no és l'únic, ni especial. El més curiós és que ella no ha demanat que s'investigués la història de la seva família.

Durant la campanya electoral va comentar que no coneixia massa bé els orígens de la seva família, però això no vol dir que no els sospités. Més aviat em fa l'efecte que, com moltes altres persones en la seva situació, sabia que havien abusat de la seva avantpassada i, senzillament, no es va fer públic. Una genealogista ha fet l'estudi com a col·laboració per a un diari, i ara tothom està revolucionat.

La notícia hauria de ser: "Per què la gent s'esvera tant per un fet així?". Francament, m'és igual l'herència racial dels Obama, m'interessa que facin la feina ben feta. Si tan important és conèixer la història dels presidents, per què no es va investigar el passat de Clinton, Bush, Reagan, Carter...? No deuen ser tan exòtics.

Thomas Jefferson va tenir un fill amb una esclava, Sally Hemmings. George Washington era propietari d'una plantació i d'una quantitat important d'esclaus, i s'ha suggerit que també hauria pogut ser pare d'una criatura amb una esclava. És part de la història dels Estats Units: l'esclavatge va existir i és una part ben fosca de la història del país, i precisament per això no hauria de ser notícia que una persona tingui herència mixta. Senzillament, és així.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Les factures de l'estat

Califòrnia fa riure. O pena. Em fa gràcia que diguin que el pitjor de la crisi ja ha passat mentre l'estat està en bancarrota. Hi ha estats que es troben en una situació millor, però aquí els legisladors sembla que vulguin batre el rècord d'animalades per any. Les mesures que s'han pres per frenar la crisi en alguns casos han estat encertades, però en d'altres han estat patètiques, ni una criatura ho hauria fet pitjor.

Una de les mesures que s'han pres són les furlough: els funcionaris no van a treballar un número determinat de dies al mes i se'ls redueix el sou perquè "treballen menys". Imagineu-vos la situació: el departament de trànsit obre de dilluns a divendres, i tanca d'horeta. Tres divendres al mes està tancat. El dilluns després d'un dia de furlough les cues són quilomètriques i la feina s'acumula, són hores extra. A qui beneficia?

El professorat universitari també es troba en aquesta situació. La diferència és que ja els pagaven un 20% menys del que toca i ara se'ls ha reduït la paga un 10% addicional. Durant aquest semestre, el John s'ha de quedar a casa 9 dies (literalment, no pot ni tan sols anar al despatx). Els estudiants han vist com se'ls apujava la matrícula universitària i reben menys hores d'educació. S'ha reduït el número d'estudiants per classe i alumnes que només necessiten una o dues assignatures per graduar-se han d'esperar perquè no tenen plaça. Si els professors no ensenyen (perquè l'estat no els deixa), existeix la possibilitat que algunes facultats perdin acreditació perquè no compleixen els requisits mínims exigits.

La indústria automovilística va demanar ajut al govern: van rebre una burrada de milions i es va posar en marxa un pla similar al Renove. Si algú anava al concessionari amb un cotxe vell per comprar-ne un de nou, se li feia un descompte sobre el preu del cotxe i se li donaven uns cupons per valor de 3000 dòlars, aproximadament, per gastar en benzina. Curiosament, si el cotxe era massa vell, no entrava en el pla. I ara que ja s'han acabat els diners destinats a aquest pla, resulta que la gent no va a comprar cotxes i continuen en crisi!

Francament, si jo hagués necessitat un cotxe nou, hauria aprofitat l'ocasió. I si no m'hagués calgut, però em fes gràcia tenir-lo, també. Totes les vendes que haurien pogut fer al llarg de l'hivern les van fer en dues setmanes i ara els concessionaris continuen tancant.

Els bancs, pobrets, també van demanar diners. Algú s'ha parat a pensar en la ironia que un banc no tingui diners? Van rebre més zeros dels que puc escriure, però en més d'un cas se'ls van gastar en festes per als administradors que incloïen concerts i bosses de joies per a les senyores dels directius. Si no, es pagaven primes. Sabeu què us dic? Que si no fan bé la seva feina i un banc ha de demanar diners al govern per tirar endavant, potser s'haurien de plantejar que fos directament el govern qui els controlés el negoci, perquè en definitiva és com s'ho prenen (i que consti que no m'agrada que el govern participi en bancs, però em semba irresponsable fer aquestes barbaritats amb els estalvis i els impostos dels ciutadans).

A més de tot això, avui el titular és que l'estat de Califòrnia ha hagut de pagar més de 8 milions de dòlars addicionals per retards a l'hora de pagar les factures. S'ha de ser incompetent, eh? El pressupost de l'estat no es va aprovar quan tocava perquè els legisladors no volien fer retallades, volien gastar el mateix que altres anys (i una miqueta més) i recuperar els diners l'any vinent. No s'ha de ser un geni en econòmiques per veure que no és la solució, si duguessin els comptes de casa potser s'haurien adonat que era una animalada.

Però no... Van trigar tant a posar-se d'acord (i l'acord va ser en molts casos furloughs per als treballadors) que l'estat no tenia diners en efectiu per pagar les factures que devia i va començar a emetre pagarés. Que cutre! I que patètic!

Al cap d'un temps, com que tothom es queixava i ningú no volia tractes amb l'estat perquè no cobraven, un banc els va fer un préstec per fer efectius els pagarés. Jo em pregunto, els diners del préstec són els diners que els va prestar el govern?

Ara no hi ha pagarés (de moment), però resulta que no paguen les factures a temps. Un dels motius és que els funcionaris que haurien de pagar-les estan en furlough. Se'ls acudirà replantejar-se la situació i trencar el cercle viciós?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Grrrr, política

Fins als nassos! Jo que em queixava de la programació de la televisió quan era al Mediterrani, i ara, encara sort que puc gravar programes de tants i tants canals. Cada dia la majoria dels canals ofereixen una tertúlia política, de com a mínim una hora de durada. És espantós. El que més ràbia em fa és que encara que no hi hagi cap novetat en l'àmbit polític, els comentaristes poden emocionar-se fins a límits inimaginables per crear una notícia de fets com que l'Obama va matar una mosca en directe i, evidentment, l'associació PETA s'havia queixat d'un cas tan extrem de maltracte animal. Horrible, com us deia.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Cof cof

Aquesta vegada tinc molt bona excusa per haver-me oblidat del bloc durant uns dies: el primer costipat de la temporada, ben fort, amb febre i tot. Ja m'explicareu com puc agafar aquestes galipàndries si fins fa tres dies la temperatura no baixava dels 32ºC. Ahir i avui hem estat al voltant dels 22ºC i després, apa, que tornarem a passar calor. Tornarem a arribar als 32 i 33ºC; combineu la temperatura amb vents forts càlids del desert i ja sabreu per què Los Angeles surt a les notícies durant la tardor per incendis forestals. I per costipats.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Més Palau

Si podeu, llegiu aquest article d'El Periódico:

http://elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=649357&idseccio_PK=1021

Però que no arribarem al final de l'assumpte o què? Per resumir, el títol de l'article és "Millet va desviar fons del Palau per pagar deutes del partit de Colom". El mateix Àngel Colom diu que van ser 12 milions de pessetes i que es pensava que venien de la butxaca de Fèlix Millet. Ara, que tenint en compte que el que hi havia a la seva butxaca venia del Palau... La volta de rosca és que els llibres de comptabilitat diuen que van ser 25 milions de pessetes.

Segons Colom, no recorda exactament a quant ascendien els deutes perquè "no era gaire". Però que carai s'han pensat? Per què no demanava un préstec al banc? Ai, que al final acabaré amb la tensió pels núvols.

Només renego quan estic francament enfadada, molt enfadada, furiosa, però avui n'he deixat anar un de gros quan he llegit això. Aviam, resulta que el Millet i el Montull no estan en presó preventiva perquè hi ha presumpció d'innocència i en realitat la presó preventiva és una mesura extraordinària que només s'aplica en determinats supòsits.

Un d'ells és que hi hagi risc d'ocultació o destrucció de proves. Tenint en compte que després de l'escorcoll dels Mossos algú va treure documents del Palau, els va dur a un pis propietat de Jordi Montull i quan els Mossos hi van anar no hi van trobar res, el sentit comú i la lògica em diuen que s'han ocultat i destruït proves. A què carai esperen?

També tenia entès que existia una cosa anomenada "complicitat". No sé exactament quins requisits hauria de complir Àngel Colom per entrar en aquesta categoria, però de moment em sembla un aprofitat. Em sembla una postura còmoda que es recorri a Millet per pagar els seus deutes, perquè alguns coneguts li havien dit que acudís a ell.

I per cert, si alguns coneguts li van fer aquesta recomanació, què més podem esperar? On hauran anat a parar els diners que s'haurien hagut d'invertir en l'Orfeó? Què passa amb l'educació musical dels cors i la seva professionalització? Què passa amb el Jordi Casas i el Pep Vila, que no es mereixen un bon sou per la tasca tan extraordinària qua han realitzat? Els cantaires de l'Orfeó no viuen de la música, però la viuen, potser no es mereixen que els paguin dietes i viatges?

Per què al Palau s'han realitzat tants mítings polítics i s'han oblidat de la música? No sóc la primera que ho diu, fa anys ja sortien cartes als diaris queixant-se precisament d'això. En recordo una que va sortir a La Vanguardia en referència a tants concerts de la Isabel Pantoja i de Radio TeleTaxi.

No tinc res en contra de cap tipus de música, però sí que opino que hi ha espais més apropiats que d'altres per a certs estils. També era preocupant l'estat de la sala de concerts després de segons quines actuacions. Us podeu imaginar el Justo Molinero dient a la gent que anessin al Palau i que s'enduguessin l'entrepà amb ells, que se'l podien menjar durant el concert? Doncs va passar, i a més dels entrepans el dia després del concert a la sala hi havia gots de vidre, ampolles de begudes alcohòliques i tota la porqueria que us pugueu imaginar.

Això no m'ho han explicat. Aquell diumenge al matí jo era al Palau poc després de les 9 per fer-hi visites guiades, i em queien les llàgrimes quan ho vaig veure. La sala de descans es va haver de ventilar per la pudor a porros que feia, i vaig haver de demanar a la gent que esperessin per anar als lavabos si ho necessitaven perquè l'equip de neteja estava recollint els pixats i la cagada que hi havia a terra.

Llegeixo també que molts músics sabien (o sospitaven) què passava i van callar per por. En alguns comentaris se'ls acusa de complicitat. Vaig conèixer alguns cantaires de l'Orfeó i vaig veure la dinàmica dels cors, no en sabien res. No són cors professionals, no esperaven grans quantitats de diners però se sentien orgullosos de l'edifici i del seu prestigi. De còmplices, res de res.

Ara que heu llegit una de les meves experiències allà, què en penseu? Jo també sóc còmplice per no haver-ho explicat abans? La manera com ho veig és que no estic d'acord amb el tipus d'actuació que hi va haver i penso que el problema va ser sobretot el públic i el seu comportament. Sí que els va contractar algú, però sóc còmplice o és una qüestió de diferents gustos musicals?

Avui és el meu dia

Sant Jeroni va traduir la Bíblia al llatí i per tant, és el patró dels traductors. Aquest sí que és patró, patró, eh? No crec pas que aquí li parin massa atenció: em recorden que tal dia com avui, el 1902, es va patentar el raió i que és el dia de les cures de fang. De petita, si ens picava una abella, ens hi posàvem fang. De més grandeta, el fang es va convertir en un tractament d'estètica. El més singular és que el dia d'avui els homenatgen tots dos. Com us deia, em quedo amb sant Jeroni.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Finestres

Avui ens han vingut a canviar la meitat de les finestres de casa. Hem començat per les més antigues, ens fa l'efecte que eren aquí des que es va construir la casa els anys 50 i com tota l'estructura, eren de fusta. Imagineu-vos, 50 anys i encara aguantaven, tot i que la fusta ja començava a estellar-se i no aïllaven massa bé.

Ara hem posat finestres de PVC. A les habitacions teníem dues finestres juntes i les hem substituït per una sola finestra, enorme, de dues fulles. Ens van dir que d'aquesta manera encara podríem millorar l'aïllament encara més.

Fins els novembre d'aquest any, canviar finestres i portes, com a mínim a Califòrnia, té un cert avantatge econòmic. Si una família decideix invertir en finestres i portes per millorar l'aïllament de la casa i així estalviar electricitat, el govern en subvenciona el 30% fins a un màxim de 1.500 dòlars. Ho havíem de fer igual, però vam pensar que valia la pena aprofitar l'ocasió.

Vam fer una mica de recerca per saber qui ens podia fer les finestres i incloure-les en aquest pla, i la veritat és que han anat molt de pressa. Van venir a explicar-nos el tipus de finestres que posaven, ens en van ensenyar una mostra i van prendre les mides fa menys d'un mes. Les han fet a mida i ahir van trucar per demanar quan podien venir.

En 4 hores escasses han canviat 9 finestres. S'han transformat en 6 finestres noves que encaixaven a la perfecció, les han segellat bé, s'han assegurat que no quedessin marques ni forats als marcs, han netejat tot el que s'havia embrutat i ens han deixat ben contents. I penseu que cada vegada que dues finestres es transformaven en una de sola havien de serrar i enretirar un piló de fusta que les separava i arreglar el forat que quedava al marc!

Ara, quan l'any vinent fem la declaració de la renda, el 30% del que hem pagat per les finestres ens ho tornaran. Francament, no em sembla pas mala idea. Moltes persones que debatien si canviar finestres o no per la situació econòmica han decidit tirar endavant amb els seus plans per l'ajuda que es rep, i un millor aïllament també beneficia a l'hora de pagar factures.

Una altra cosa que m'ha sorprès és que algunes companyies, com la que nosaltres hem contractat, han fet promocions a un preu especial per animar la gent a canviar les finestres. El dia que van venir a mesurar les finestres i que vam signar els papers, ens van fer un pressupost tancat que incloïa la mà d'obra, instal·lació i IVA. Si s'equivocaven en les mesures i s'havia de refer una finestra, no comportava cap càrrec addicional per a nosaltres. I si en lloc de mig dia havien de passar un o dos dies treballant, tampoc.

La veritat és que em va semblar una bona oportunitat, i més després de veure la finestreta de mostra que ens van dur. Les que tenim compleixen amb la normativa de seguretat en casos d'incendi (que s'ho miren molt perquè les cases tenen estructura de fusta) i també tenen pantalles de seguretat. S'evita que entrin insectes i s'obren des de l'interior. Vivim en una casa de planta baixa i suposo que la seguretat ens interessa a tots, no ens agradaria que ens entrés ningú. A més de les pantalles, els marcs i les manetes per obrir les finestres estan fets de manera que des de fora no s'hi pot accedir de cap manera.

Si a tot això hi afegiu que d'altres persones que coneixem han pagat molt més pel mateix (un 40% més) apuntats també al pla d'estalvi, sembla que hem escollit bé, no? Aviam si s'animen a prendre mesures així a tot arreu, s'agraeix i s'ha de reconèixer quan alguna cosa funciona, que si no sempre m'estic queixant de tot :)

dissabte, 26 de setembre de 2009

Pouporri

A la facultat vaig tenir un professor que de tant en tant ens deia que estava esbiaixat. Avui ho estic jo, d'esbiaixada: em vénen un munt de coses al cap i no em puc concentrar. Aviam si el bloc m'ajuda.

El foc de La Cañada, el que aquí anomenen Station Fire, va començar a cremar el dia 26 d'agost i encara no l'han pogut extingir del tot. Uns quants bombers continuen a la zona però donat el terreny tan abrupte que hi ha, les temperatures i els vents, de moment no s'hi pot fer res més. Per sort ara crema lluny de zones habitades, al parc nacional de Los Angeles, i a no ser que revifi o que torni a acostar-se a zones residencials, haurem d'esperar que plogui per posar punt i final a aquesta història.

Les temperatures són altíssimes: aquesta setmana hem tornat a passar una altra onada de calor (no massa forta pel que és habitual aquí) i portem tota la setmana a 40-42ºC. És insuportable. Aquí la calor va començar el mes d'abril, pel meu aniversari ja anava en màniga curta i posàvem el ventilador perquè ja passàvem dels 30ºC. Des de llavors que estem així. Enyoro el fred i menjar calentó.

Ahir va morir Susant Atkins, membre de la família Manson i condemnada a inicis dels anys 70 pels casos Tate i La Bianca. La van condemnar a mort però l'estat va suspendre la pena de mort, se li va commutar per cadena perpètua. Es va reinstaurar la pena de mort però no de manera retroactiva. Va demanar la llibertat condicional 13 vegades, l'última poques setmanes abans de morir, i per unanimitat se li va denegar la petició. Va morir a la presó per un tumor cerebral.

A Escòcia, Al Megrahi, l'acusat de la bomba a l'avió de la companyia PanAm que va esclatar sobre Lockerbie va ser alliberat per motius humanitaris. Té càncer de pròstata i ara és al Líban, on el van rebre com un heroi. Quina diferència hi ha entre Al Megrahi i la Susan Atkins? Tots dos van assassinar, i si se'm permet dir-ho, ell va matar molta més gent. Alliberar-lo i deixar-lo morir on vol ens fa millor persones? Els familiars de les víctimes, què senten? Que potser la seva vida és més valuosa que la de les 270 persones que van morir? Què hi puc fer, estic a favor del compliment íntegre de les penes.

I parlant de penes, torno al cas Millet. Una persona que ostenta 40 càrrecs i que ha de dimitir d'alguns d'ells per la seva implicació en el desviament de tants milions d'euros hauria d'anar a la presó. A més, havia estat condemant per un delicte similar. No em crec que ningú no sabés res, ho sabeu. Ara ja es comencen a aixecar veus, algunes anònimes, dient que tothom sabia que era corrupte. Doncs a què carai esperàvem? Per què no es va actuar abans? Avui estic conspiratòria: la meva teoria és que massa gent en pot sortir perjudicada.

La carta que va escriure em sembla de molt mal gust. Primer, perquè menteix. No són només 3,3 milions d'euros els que es va endur. Els Mossos d'Esquadra van obrir una caixa de seguretat al seu nom on hi havia 1,8 milions d'euros. Quan va escriure la carta en va dur 1,8 milions més al jutjat per cobrir les despeses. Això ja suma 3,6 milions. Només cal veure les xifres que surten als diaris i sumar: 126.000 euros de l'orgue i més de 12 milions de l'ampliació. A part d'això, després que els Mossos entressin al Palau van desaparèixer 200.000 euros en efectiu d'una caixa forta del Palau.

Tot això no m'ho invento: és informació que ha estat publicada a La Vanguardia, El Periódico i l'Avui. No em sembla correcte que una persona que a més confessa públicament un delicte així no vagi a la presó. També menteix quan diu que als cantaires de l'Orfeó Català se'ls pagaven diners en negre, per dietes i desplaçaments. No. Els cantaires ho saben i molts altres també.

Tampoc no m'agraden les excuses que fa servir. No tothom paga en negre els músics i artistes. Per això m'agrada la reacció dels cantaires de l'Orfeó Català i d'altres sales musicals del país. El seu arrepentiment em sembla ficitici i una estratagema burda per intentar evitar la presó. El que em fa més ràbia és la repercussió que tot aquest afer té en l'Orfeó Català i el Palau de la Música.

Per cert, al Palau de la Música hi he sentit molts concerts, però a Fèlix Millet no l'he vist ni una sola vegada (en concerts, vull dir).

Que una persona pugui acumular tants càrrecs en fundacions em sembla immoral. A més, pel que sembla, aquestes persones cobren senzillament per anar a una reunió. Imagineu-vos, cobrar més per una reunió que per un mes sencer de feina dura. Innoble i immoral. La llei de fundacions hauria de regular el que es pot arribar a cobrar, potser així podríem evitar casos semblants.

1,6 milions d'euros. El sou de Millet al Palau (sense bonus). Però quants zeros són? Us imagineu les coses tan extraordinàries que es poden fer amb aquesta quantitat i que beneficien una quantitat important de persones?

Tampoc no m'entra al cap quants zeros hi ha en 1.800 bilions de dòlars. És el que Obama diu que costarà la reforma del sistema sanitari als Estats Units. El millor de tot és que diu que invertir aquesta quantitat no crearà dèficit (ja m'agradaria saber com) ni afectarà els impostos. Unes setmanes després ens diuen que l'any vinent hi haurà una partida extraordinària, una assignació addicional a l'hora de fer la declaració de la renda que implicarà que els contribuents paguin més a l'estat. Però ens diuen que no és una pujada d'impostos. Que no som tontos!

La política de l'Obama m'està decebent profundament. Tenia moltes esperances posades en ell, però la veritat és que no està realitzant una bona gestió. El que més m'empipa és allò de donde dije digo, digo Diego. Ja us heu adonat que no soporto les mentides ni res que s'assembli, i amb aquesta administració constantment em sento enganyada, és com si juguessin amb nosaltres.

M'encantaria que la classe política és dediqués a treballar: és el que se sol fer quan es cobra un sou. Donat el sou que cobren, s'haurien de prendre seriosament les reunions i decisions que prenen. Ja n'hi ha prou de comportar-se com a nens que es disputen una pilota al pati de l'escola! Quanta raó tenia la Pilar Manjón.

Uns altres que s'ho haurien de fer mirar és l'exèrcit. On s'ha vist que l'exèrcit digui que si no es pot garantir la unitat de l'estat, com per exemple a Catalunya, no estaria de més treure els tancs al carrer? Però què s'han pensat? Qui es dedica a crear tant odi i rancor? No m'ho explico, la veritat. Però que es pensen que anem amb escopetes pel carrer demanant el DNI i disparant als que no són nascuts a Catalunya o què?

El Zapatero també s'hauria de posar les piles. Ara diuen que donaran una ajuda de 400 euros a les persones aturades. Tres setmanes i diuen que no, que cancel·len l'ajuda i que apugen els impostos. Mentrestant, ell se'n va de viatge als Estats Units. Si és un viatge per motius polítics, per què s'hi endú les filles? Ep, que una de les acusacions contra el Millet i el Montull és que amb diners del Palau és pagaven les vacances familiars, eh?

Polítics, com llops. Llops, semblants als coiots. Coiots, la nova presa favorita de la Canela. Com que les ciutats cada cop s'estenen més, ara hi ha coiots urbans. És més fàcil rebuscar als contenidors i menjar-se els gossos petits domesticats, que no ataquen, que no pas caçar un conill. Però la Canela no té por. El mes de gener, una nit, la meva mare i jo la vam treure a passejar i a dues cantonades de casa ens vam trobar cara a cara amb un coiot. Ens vam aturar i la Canela ja estava preparada per atacar. El coiot va marxar.

Fa tres nits, el John la va treure. Només sortir de casa va sentir una olor i va començar a bordar i a tibar de la cadena, tan fort que al final se li va escapar. El coiot va passar per davant del John corrent com una exhal·lació i la Canela darrere. Com que no la podia atrapar, va tornar a casa i es va asseure al porxo a esperar-la. Al cap d'una estona va tornar, però fins i tot llavors va dedicar la passejada a seguir el rastre del coiot. El tenien a unes quantes cantonades de distància i quan el coiot la veia ja trotava en direcció contrària.

Pobreta, com s'ha hagut de defensar abans d'arribar a aquí. Es porta molt millor, quan la vam adoptar era molt agressiva i tot l'espantava: persones, cotxes, bicicletes, monopatins, esquirols, gats, gossos... Ara ja es comporta. Hi ha un gos al barri que no li agrada gens, a ell sí que li borda i li grunyeix, però ja no és agressiva amb persones ni animals ni vehicles.

Sí que defensa el seu territori. Al jardí només hi deixa els esquirols, que li agraden. Em penso que és perquè li agrada córrer al seu darrere i intentar caçar-los, són ràpids. Hi teníem possums i óssos rentadors i els ha fet tots fora. Millor, menys puces i menys possibilitats de ràbia. A més, quan sóc sola a casa amb ella em sento molt més segura: sé que si algú o alguna cosa s'acosta massa a la casa m'avisarà i si convé em defensarà. Ara ha decidit empaitar els coiots.

La pega és que la van maltractar. Té els ossos de la cama dreta posterior deformats, li van trencar la cama i no li van curar, però habitualment no se li nota. Si corre i un se la mira per darrere, es veu que no doblega el genoll i l'articulació del maluc no va endavant i endarrere, va cap enfora. A més, té cicatrius a les corbes dels genolls, i quan corre molt (com amb els coiots), va coixa un parell de dies.

Quan la vam adoptar, a més de les cicatrius de les cames, tenia sang seca al coll, marques d'ullals al cap i ferides a la panxa, a part dels punts de l'operació. Us estranya que un animal així no confiï en les persones? Ens ha costat molt, però val la pena. Si no l'haguéssim adoptada, hauria estat un dels animals sacrificats.

Els animals volen temps i dedicació. Si algú no vol o no pot oferir-ho, per què agafen un animal? Per què maltractar-los d'aquesta manera? No m'ho explico. Sabeu aquella frase que diu que primer es cremen els llibres i després els homes? L'entenc també com que primer es maltracten els animals i després els homes, no m'espero res de bo d'algú que maltracta així els animals.

Val més que ho deixi aquí, no trobeu? Ja us deia que estic esbiaixada, em vénen totes aquestes coses al cap (i més), i tot em va donant voltes fins que trobo alguna via d'escapament. Fins el proper pouporri :)


dissabte, 19 de setembre de 2009

Ahoy, me hearty!

Així és com toca saludar avui, que és el dia internacional de parlar com els pirates. Jo prefereixo "Ahoy scurvy dog". Ara sí que riureu. Dos senyors de l'estat d'Oregon van instituir aquest dia l'any 1995, però per sort ja tenien la idea que fos una celebració irònica. Volien recordar una mica aquella imatge romanticona dels pirates de les pel·lícules de l'Errol Flynn, suposo. El que em fa fresa és que avui és una de les dates d'observança de la religió del monstre dels espaguetis voladors o pastafarianisme.

El pastafarianisme el va crear el 2005 un tal Bobby Henderson com a protesta satírica en contra de la decisió de la Junta Educativa de l'estat de Kansas que requereix l'ensenyança a les escoles públiques d'un disseny intel·ligent com a alternativa a l'evolució biològica. Com que el moviment del disseny intel·ligent fa referències ambigües a un "dissenyador intel·ligent" no concret per evitar sentències judicials que prohibeixin l'ensenyança del creacionisme com a ciència, Henderson va considerar que això permetia que qualsevol entitat realitzés aquesta funció. Bàsicament, no creuen en la teoria de l'evolució de Darwin, i volen que a les escoles s'ensenyi que el món el va crear Déu fa poc més de 6000 anys (i després parlen dels extremistes religiosos d'altres països).

Henderson va enviar una carta oberta a la junta educativa en què parodiava el concepte de disseny intel·ligent professant la seva creença en un creador sobrenatural que s'assemblava a un plat d'espaguetis amb mandonguilles i en què demanava que a les classes de ciència s'ensenyés la teoria de la creació pastafarianista. El que fa l'avorriment.

No us arribeu a imaginar la de barbaritats que passen aquí a les escoles perquè s'esgrimeixen motius religiosos per ensenyar unes coses o altres. Com a mínim, en aquest cas, s'ha acabat amb un dia satíric en lloc d'una guerra.