dimecres, 30 de setembre de 2009

Més Palau

Si podeu, llegiu aquest article d'El Periódico:

http://elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=649357&idseccio_PK=1021

Però que no arribarem al final de l'assumpte o què? Per resumir, el títol de l'article és "Millet va desviar fons del Palau per pagar deutes del partit de Colom". El mateix Àngel Colom diu que van ser 12 milions de pessetes i que es pensava que venien de la butxaca de Fèlix Millet. Ara, que tenint en compte que el que hi havia a la seva butxaca venia del Palau... La volta de rosca és que els llibres de comptabilitat diuen que van ser 25 milions de pessetes.

Segons Colom, no recorda exactament a quant ascendien els deutes perquè "no era gaire". Però que carai s'han pensat? Per què no demanava un préstec al banc? Ai, que al final acabaré amb la tensió pels núvols.

Només renego quan estic francament enfadada, molt enfadada, furiosa, però avui n'he deixat anar un de gros quan he llegit això. Aviam, resulta que el Millet i el Montull no estan en presó preventiva perquè hi ha presumpció d'innocència i en realitat la presó preventiva és una mesura extraordinària que només s'aplica en determinats supòsits.

Un d'ells és que hi hagi risc d'ocultació o destrucció de proves. Tenint en compte que després de l'escorcoll dels Mossos algú va treure documents del Palau, els va dur a un pis propietat de Jordi Montull i quan els Mossos hi van anar no hi van trobar res, el sentit comú i la lògica em diuen que s'han ocultat i destruït proves. A què carai esperen?

També tenia entès que existia una cosa anomenada "complicitat". No sé exactament quins requisits hauria de complir Àngel Colom per entrar en aquesta categoria, però de moment em sembla un aprofitat. Em sembla una postura còmoda que es recorri a Millet per pagar els seus deutes, perquè alguns coneguts li havien dit que acudís a ell.

I per cert, si alguns coneguts li van fer aquesta recomanació, què més podem esperar? On hauran anat a parar els diners que s'haurien hagut d'invertir en l'Orfeó? Què passa amb l'educació musical dels cors i la seva professionalització? Què passa amb el Jordi Casas i el Pep Vila, que no es mereixen un bon sou per la tasca tan extraordinària qua han realitzat? Els cantaires de l'Orfeó no viuen de la música, però la viuen, potser no es mereixen que els paguin dietes i viatges?

Per què al Palau s'han realitzat tants mítings polítics i s'han oblidat de la música? No sóc la primera que ho diu, fa anys ja sortien cartes als diaris queixant-se precisament d'això. En recordo una que va sortir a La Vanguardia en referència a tants concerts de la Isabel Pantoja i de Radio TeleTaxi.

No tinc res en contra de cap tipus de música, però sí que opino que hi ha espais més apropiats que d'altres per a certs estils. També era preocupant l'estat de la sala de concerts després de segons quines actuacions. Us podeu imaginar el Justo Molinero dient a la gent que anessin al Palau i que s'enduguessin l'entrepà amb ells, que se'l podien menjar durant el concert? Doncs va passar, i a més dels entrepans el dia després del concert a la sala hi havia gots de vidre, ampolles de begudes alcohòliques i tota la porqueria que us pugueu imaginar.

Això no m'ho han explicat. Aquell diumenge al matí jo era al Palau poc després de les 9 per fer-hi visites guiades, i em queien les llàgrimes quan ho vaig veure. La sala de descans es va haver de ventilar per la pudor a porros que feia, i vaig haver de demanar a la gent que esperessin per anar als lavabos si ho necessitaven perquè l'equip de neteja estava recollint els pixats i la cagada que hi havia a terra.

Llegeixo també que molts músics sabien (o sospitaven) què passava i van callar per por. En alguns comentaris se'ls acusa de complicitat. Vaig conèixer alguns cantaires de l'Orfeó i vaig veure la dinàmica dels cors, no en sabien res. No són cors professionals, no esperaven grans quantitats de diners però se sentien orgullosos de l'edifici i del seu prestigi. De còmplices, res de res.

Ara que heu llegit una de les meves experiències allà, què en penseu? Jo també sóc còmplice per no haver-ho explicat abans? La manera com ho veig és que no estic d'acord amb el tipus d'actuació que hi va haver i penso que el problema va ser sobretot el públic i el seu comportament. Sí que els va contractar algú, però sóc còmplice o és una qüestió de diferents gustos musicals?

Avui és el meu dia

Sant Jeroni va traduir la Bíblia al llatí i per tant, és el patró dels traductors. Aquest sí que és patró, patró, eh? No crec pas que aquí li parin massa atenció: em recorden que tal dia com avui, el 1902, es va patentar el raió i que és el dia de les cures de fang. De petita, si ens picava una abella, ens hi posàvem fang. De més grandeta, el fang es va convertir en un tractament d'estètica. El més singular és que el dia d'avui els homenatgen tots dos. Com us deia, em quedo amb sant Jeroni.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Finestres

Avui ens han vingut a canviar la meitat de les finestres de casa. Hem començat per les més antigues, ens fa l'efecte que eren aquí des que es va construir la casa els anys 50 i com tota l'estructura, eren de fusta. Imagineu-vos, 50 anys i encara aguantaven, tot i que la fusta ja començava a estellar-se i no aïllaven massa bé.

Ara hem posat finestres de PVC. A les habitacions teníem dues finestres juntes i les hem substituït per una sola finestra, enorme, de dues fulles. Ens van dir que d'aquesta manera encara podríem millorar l'aïllament encara més.

Fins els novembre d'aquest any, canviar finestres i portes, com a mínim a Califòrnia, té un cert avantatge econòmic. Si una família decideix invertir en finestres i portes per millorar l'aïllament de la casa i així estalviar electricitat, el govern en subvenciona el 30% fins a un màxim de 1.500 dòlars. Ho havíem de fer igual, però vam pensar que valia la pena aprofitar l'ocasió.

Vam fer una mica de recerca per saber qui ens podia fer les finestres i incloure-les en aquest pla, i la veritat és que han anat molt de pressa. Van venir a explicar-nos el tipus de finestres que posaven, ens en van ensenyar una mostra i van prendre les mides fa menys d'un mes. Les han fet a mida i ahir van trucar per demanar quan podien venir.

En 4 hores escasses han canviat 9 finestres. S'han transformat en 6 finestres noves que encaixaven a la perfecció, les han segellat bé, s'han assegurat que no quedessin marques ni forats als marcs, han netejat tot el que s'havia embrutat i ens han deixat ben contents. I penseu que cada vegada que dues finestres es transformaven en una de sola havien de serrar i enretirar un piló de fusta que les separava i arreglar el forat que quedava al marc!

Ara, quan l'any vinent fem la declaració de la renda, el 30% del que hem pagat per les finestres ens ho tornaran. Francament, no em sembla pas mala idea. Moltes persones que debatien si canviar finestres o no per la situació econòmica han decidit tirar endavant amb els seus plans per l'ajuda que es rep, i un millor aïllament també beneficia a l'hora de pagar factures.

Una altra cosa que m'ha sorprès és que algunes companyies, com la que nosaltres hem contractat, han fet promocions a un preu especial per animar la gent a canviar les finestres. El dia que van venir a mesurar les finestres i que vam signar els papers, ens van fer un pressupost tancat que incloïa la mà d'obra, instal·lació i IVA. Si s'equivocaven en les mesures i s'havia de refer una finestra, no comportava cap càrrec addicional per a nosaltres. I si en lloc de mig dia havien de passar un o dos dies treballant, tampoc.

La veritat és que em va semblar una bona oportunitat, i més després de veure la finestreta de mostra que ens van dur. Les que tenim compleixen amb la normativa de seguretat en casos d'incendi (que s'ho miren molt perquè les cases tenen estructura de fusta) i també tenen pantalles de seguretat. S'evita que entrin insectes i s'obren des de l'interior. Vivim en una casa de planta baixa i suposo que la seguretat ens interessa a tots, no ens agradaria que ens entrés ningú. A més de les pantalles, els marcs i les manetes per obrir les finestres estan fets de manera que des de fora no s'hi pot accedir de cap manera.

Si a tot això hi afegiu que d'altres persones que coneixem han pagat molt més pel mateix (un 40% més) apuntats també al pla d'estalvi, sembla que hem escollit bé, no? Aviam si s'animen a prendre mesures així a tot arreu, s'agraeix i s'ha de reconèixer quan alguna cosa funciona, que si no sempre m'estic queixant de tot :)

dissabte, 26 de setembre de 2009

Pouporri

A la facultat vaig tenir un professor que de tant en tant ens deia que estava esbiaixat. Avui ho estic jo, d'esbiaixada: em vénen un munt de coses al cap i no em puc concentrar. Aviam si el bloc m'ajuda.

El foc de La Cañada, el que aquí anomenen Station Fire, va començar a cremar el dia 26 d'agost i encara no l'han pogut extingir del tot. Uns quants bombers continuen a la zona però donat el terreny tan abrupte que hi ha, les temperatures i els vents, de moment no s'hi pot fer res més. Per sort ara crema lluny de zones habitades, al parc nacional de Los Angeles, i a no ser que revifi o que torni a acostar-se a zones residencials, haurem d'esperar que plogui per posar punt i final a aquesta història.

Les temperatures són altíssimes: aquesta setmana hem tornat a passar una altra onada de calor (no massa forta pel que és habitual aquí) i portem tota la setmana a 40-42ºC. És insuportable. Aquí la calor va començar el mes d'abril, pel meu aniversari ja anava en màniga curta i posàvem el ventilador perquè ja passàvem dels 30ºC. Des de llavors que estem així. Enyoro el fred i menjar calentó.

Ahir va morir Susant Atkins, membre de la família Manson i condemnada a inicis dels anys 70 pels casos Tate i La Bianca. La van condemnar a mort però l'estat va suspendre la pena de mort, se li va commutar per cadena perpètua. Es va reinstaurar la pena de mort però no de manera retroactiva. Va demanar la llibertat condicional 13 vegades, l'última poques setmanes abans de morir, i per unanimitat se li va denegar la petició. Va morir a la presó per un tumor cerebral.

A Escòcia, Al Megrahi, l'acusat de la bomba a l'avió de la companyia PanAm que va esclatar sobre Lockerbie va ser alliberat per motius humanitaris. Té càncer de pròstata i ara és al Líban, on el van rebre com un heroi. Quina diferència hi ha entre Al Megrahi i la Susan Atkins? Tots dos van assassinar, i si se'm permet dir-ho, ell va matar molta més gent. Alliberar-lo i deixar-lo morir on vol ens fa millor persones? Els familiars de les víctimes, què senten? Que potser la seva vida és més valuosa que la de les 270 persones que van morir? Què hi puc fer, estic a favor del compliment íntegre de les penes.

I parlant de penes, torno al cas Millet. Una persona que ostenta 40 càrrecs i que ha de dimitir d'alguns d'ells per la seva implicació en el desviament de tants milions d'euros hauria d'anar a la presó. A més, havia estat condemant per un delicte similar. No em crec que ningú no sabés res, ho sabeu. Ara ja es comencen a aixecar veus, algunes anònimes, dient que tothom sabia que era corrupte. Doncs a què carai esperàvem? Per què no es va actuar abans? Avui estic conspiratòria: la meva teoria és que massa gent en pot sortir perjudicada.

La carta que va escriure em sembla de molt mal gust. Primer, perquè menteix. No són només 3,3 milions d'euros els que es va endur. Els Mossos d'Esquadra van obrir una caixa de seguretat al seu nom on hi havia 1,8 milions d'euros. Quan va escriure la carta en va dur 1,8 milions més al jutjat per cobrir les despeses. Això ja suma 3,6 milions. Només cal veure les xifres que surten als diaris i sumar: 126.000 euros de l'orgue i més de 12 milions de l'ampliació. A part d'això, després que els Mossos entressin al Palau van desaparèixer 200.000 euros en efectiu d'una caixa forta del Palau.

Tot això no m'ho invento: és informació que ha estat publicada a La Vanguardia, El Periódico i l'Avui. No em sembla correcte que una persona que a més confessa públicament un delicte així no vagi a la presó. També menteix quan diu que als cantaires de l'Orfeó Català se'ls pagaven diners en negre, per dietes i desplaçaments. No. Els cantaires ho saben i molts altres també.

Tampoc no m'agraden les excuses que fa servir. No tothom paga en negre els músics i artistes. Per això m'agrada la reacció dels cantaires de l'Orfeó Català i d'altres sales musicals del país. El seu arrepentiment em sembla ficitici i una estratagema burda per intentar evitar la presó. El que em fa més ràbia és la repercussió que tot aquest afer té en l'Orfeó Català i el Palau de la Música.

Per cert, al Palau de la Música hi he sentit molts concerts, però a Fèlix Millet no l'he vist ni una sola vegada (en concerts, vull dir).

Que una persona pugui acumular tants càrrecs en fundacions em sembla immoral. A més, pel que sembla, aquestes persones cobren senzillament per anar a una reunió. Imagineu-vos, cobrar més per una reunió que per un mes sencer de feina dura. Innoble i immoral. La llei de fundacions hauria de regular el que es pot arribar a cobrar, potser així podríem evitar casos semblants.

1,6 milions d'euros. El sou de Millet al Palau (sense bonus). Però quants zeros són? Us imagineu les coses tan extraordinàries que es poden fer amb aquesta quantitat i que beneficien una quantitat important de persones?

Tampoc no m'entra al cap quants zeros hi ha en 1.800 bilions de dòlars. És el que Obama diu que costarà la reforma del sistema sanitari als Estats Units. El millor de tot és que diu que invertir aquesta quantitat no crearà dèficit (ja m'agradaria saber com) ni afectarà els impostos. Unes setmanes després ens diuen que l'any vinent hi haurà una partida extraordinària, una assignació addicional a l'hora de fer la declaració de la renda que implicarà que els contribuents paguin més a l'estat. Però ens diuen que no és una pujada d'impostos. Que no som tontos!

La política de l'Obama m'està decebent profundament. Tenia moltes esperances posades en ell, però la veritat és que no està realitzant una bona gestió. El que més m'empipa és allò de donde dije digo, digo Diego. Ja us heu adonat que no soporto les mentides ni res que s'assembli, i amb aquesta administració constantment em sento enganyada, és com si juguessin amb nosaltres.

M'encantaria que la classe política és dediqués a treballar: és el que se sol fer quan es cobra un sou. Donat el sou que cobren, s'haurien de prendre seriosament les reunions i decisions que prenen. Ja n'hi ha prou de comportar-se com a nens que es disputen una pilota al pati de l'escola! Quanta raó tenia la Pilar Manjón.

Uns altres que s'ho haurien de fer mirar és l'exèrcit. On s'ha vist que l'exèrcit digui que si no es pot garantir la unitat de l'estat, com per exemple a Catalunya, no estaria de més treure els tancs al carrer? Però què s'han pensat? Qui es dedica a crear tant odi i rancor? No m'ho explico, la veritat. Però que es pensen que anem amb escopetes pel carrer demanant el DNI i disparant als que no són nascuts a Catalunya o què?

El Zapatero també s'hauria de posar les piles. Ara diuen que donaran una ajuda de 400 euros a les persones aturades. Tres setmanes i diuen que no, que cancel·len l'ajuda i que apugen els impostos. Mentrestant, ell se'n va de viatge als Estats Units. Si és un viatge per motius polítics, per què s'hi endú les filles? Ep, que una de les acusacions contra el Millet i el Montull és que amb diners del Palau és pagaven les vacances familiars, eh?

Polítics, com llops. Llops, semblants als coiots. Coiots, la nova presa favorita de la Canela. Com que les ciutats cada cop s'estenen més, ara hi ha coiots urbans. És més fàcil rebuscar als contenidors i menjar-se els gossos petits domesticats, que no ataquen, que no pas caçar un conill. Però la Canela no té por. El mes de gener, una nit, la meva mare i jo la vam treure a passejar i a dues cantonades de casa ens vam trobar cara a cara amb un coiot. Ens vam aturar i la Canela ja estava preparada per atacar. El coiot va marxar.

Fa tres nits, el John la va treure. Només sortir de casa va sentir una olor i va començar a bordar i a tibar de la cadena, tan fort que al final se li va escapar. El coiot va passar per davant del John corrent com una exhal·lació i la Canela darrere. Com que no la podia atrapar, va tornar a casa i es va asseure al porxo a esperar-la. Al cap d'una estona va tornar, però fins i tot llavors va dedicar la passejada a seguir el rastre del coiot. El tenien a unes quantes cantonades de distància i quan el coiot la veia ja trotava en direcció contrària.

Pobreta, com s'ha hagut de defensar abans d'arribar a aquí. Es porta molt millor, quan la vam adoptar era molt agressiva i tot l'espantava: persones, cotxes, bicicletes, monopatins, esquirols, gats, gossos... Ara ja es comporta. Hi ha un gos al barri que no li agrada gens, a ell sí que li borda i li grunyeix, però ja no és agressiva amb persones ni animals ni vehicles.

Sí que defensa el seu territori. Al jardí només hi deixa els esquirols, que li agraden. Em penso que és perquè li agrada córrer al seu darrere i intentar caçar-los, són ràpids. Hi teníem possums i óssos rentadors i els ha fet tots fora. Millor, menys puces i menys possibilitats de ràbia. A més, quan sóc sola a casa amb ella em sento molt més segura: sé que si algú o alguna cosa s'acosta massa a la casa m'avisarà i si convé em defensarà. Ara ha decidit empaitar els coiots.

La pega és que la van maltractar. Té els ossos de la cama dreta posterior deformats, li van trencar la cama i no li van curar, però habitualment no se li nota. Si corre i un se la mira per darrere, es veu que no doblega el genoll i l'articulació del maluc no va endavant i endarrere, va cap enfora. A més, té cicatrius a les corbes dels genolls, i quan corre molt (com amb els coiots), va coixa un parell de dies.

Quan la vam adoptar, a més de les cicatrius de les cames, tenia sang seca al coll, marques d'ullals al cap i ferides a la panxa, a part dels punts de l'operació. Us estranya que un animal així no confiï en les persones? Ens ha costat molt, però val la pena. Si no l'haguéssim adoptada, hauria estat un dels animals sacrificats.

Els animals volen temps i dedicació. Si algú no vol o no pot oferir-ho, per què agafen un animal? Per què maltractar-los d'aquesta manera? No m'ho explico. Sabeu aquella frase que diu que primer es cremen els llibres i després els homes? L'entenc també com que primer es maltracten els animals i després els homes, no m'espero res de bo d'algú que maltracta així els animals.

Val més que ho deixi aquí, no trobeu? Ja us deia que estic esbiaixada, em vénen totes aquestes coses al cap (i més), i tot em va donant voltes fins que trobo alguna via d'escapament. Fins el proper pouporri :)


dissabte, 19 de setembre de 2009

Ahoy, me hearty!

Així és com toca saludar avui, que és el dia internacional de parlar com els pirates. Jo prefereixo "Ahoy scurvy dog". Ara sí que riureu. Dos senyors de l'estat d'Oregon van instituir aquest dia l'any 1995, però per sort ja tenien la idea que fos una celebració irònica. Volien recordar una mica aquella imatge romanticona dels pirates de les pel·lícules de l'Errol Flynn, suposo. El que em fa fresa és que avui és una de les dates d'observança de la religió del monstre dels espaguetis voladors o pastafarianisme.

El pastafarianisme el va crear el 2005 un tal Bobby Henderson com a protesta satírica en contra de la decisió de la Junta Educativa de l'estat de Kansas que requereix l'ensenyança a les escoles públiques d'un disseny intel·ligent com a alternativa a l'evolució biològica. Com que el moviment del disseny intel·ligent fa referències ambigües a un "dissenyador intel·ligent" no concret per evitar sentències judicials que prohibeixin l'ensenyança del creacionisme com a ciència, Henderson va considerar que això permetia que qualsevol entitat realitzés aquesta funció. Bàsicament, no creuen en la teoria de l'evolució de Darwin, i volen que a les escoles s'ensenyi que el món el va crear Déu fa poc més de 6000 anys (i després parlen dels extremistes religiosos d'altres països).

Henderson va enviar una carta oberta a la junta educativa en què parodiava el concepte de disseny intel·ligent professant la seva creença en un creador sobrenatural que s'assemblava a un plat d'espaguetis amb mandonguilles i en què demanava que a les classes de ciència s'ensenyés la teoria de la creació pastafarianista. El que fa l'avorriment.

No us arribeu a imaginar la de barbaritats que passen aquí a les escoles perquè s'esgrimeixen motius religiosos per ensenyar unes coses o altres. Com a mínim, en aquest cas, s'ha acabat amb un dia satíric en lloc d'una guerra.

dijous, 17 de setembre de 2009

El Palau de la Música

Des de Los Angeles segueixo amb interès el cas Palau. Quin greu que em sap. Estic indignadíssima amb el Fèlix Millet. Ai, si el seu avi aixequés el cap! Com ha pogut utilitzar el Palau d'aquesta manera, per al seu propi benefici, i sense cap tipus de vergonya? Quan he llegit el seu comunicat dient que lamentava el succeït, el primer que m'ha vingut al cap és "sí, lamenta que l'hagin pescat". En Jordi Montull, en el seu comunicat, deia que quan Hisenda es va presentar al Palau fa uns anys per mirar-se els comptes, això "va ser un problema perquè no tenien factures". No! El que és un problema és que hàgiu expoliat el Palau d'aquesta manera.

Amb ells hi estic molt indignada. Però no us sabria dir si encara m'emprenya més que durant 30 anys hagi estat al front de la institució i ningú, absolutament ningú, hagi sospitat res i que li hagin donat carta blanca vista la seva història personal anterior. Francament, no m'ho crec.

El Palau és una institució que rep donacions de tants i tants mecenes, que rep ajuts de la Generalitat i del Ministeri de Cultura, que té una plantilla de comptables per dur els comptes i que cada any ha passat una auditoria externa. No em puc creure que ningú se n'adonés, de tot això. Que no són quatre duros, eh?

Penseu també en les persones que van fer donatius per a restaurar l'orgue. Em vaig quedar amb ganes d'apadrinar-ne un, però és que si ho hagués fet ara mateix estaria escrivint al Palau demanant que em retornessin els diners. Més ben dit, no ells, sinó en Fèlix Millet.

És tan trist. Penseu que jo a Barcelona treballava de guia turístic, i sempre m'ha agradat molt, el Palau. És un dels meus edificis favorits a Barcelona juntament amb la casa Batlló i el museu Frederic Marès. M'encanta la història del Palau i sempre he admirat moltíssim els cantaires de l'Orfeó Català.

I pensar que ara es veuen embolicats en una situació així. Penseu que els cantaires de l'Orfeó no són professionals, no els paguen per cantar. Sé que quan vaig marxar de Catalunya, el 2007, els cors s'estaven professionalitzant, sobretot el Cor de Cambra, i el director que tenien, en Pep Vila, és un encant i ha fet un esforç titànic per aconseguir que l'Orfeó fos entre els millors cors que existeixen.

I pensar que amb prou feines els pagaven dietes i desplaçaments perquè no eren professionals. Encara és pitjor quan llegeixo que en Millet i Montull han dedicat uns 500.000 euros del Palau a les seves vacances privades amb la família a destinacions com les Maldives. Indignant.

Em sap tan greu pels cantaires. Ells són els que més han patit les conseqüències directes de la malversació de fons i els que hauran de donar la cara, el seu nom va lligat al Palau. I l'edifici? És patrimoni de la humanitat, organitza visites guiades cada dia si és possible, i es veu també involucrat en aquesta situació tan penosa. Quina llàstima.

Espero que amb una nova junta directiva el Palau recuperi l'esplendor que mereix. No tan sols la dignitat i el respecte de molts de nosaltres: m'agradaria que s'anés més amb compte amb el tipus de concerts i d'actes que s'hi celebren. Què voleu que us digui, veure mítings polítics a una de les obres mestres del Modernisme més aviat em posa la pell de gallina. O casaments, que també n'hi ha hagut: entre d'altres, el de la filla de Fèlix Millet. Per a la celebració, la sala gran va quedar reservada durant uns dies mentre es cobria la platea per tenir-hi les taules i una pista de ball.

Preferiria que fos l'Orfeó Català, els propis cantaires i no l'administració, qui decidís sobre la idoneïtat d'aquest tipus d'actes. Al cap i a la fi, l'Orfeó és el propietari de l'edifici i penso que també haurien de poder opinar.

Un altre tema és saber com acabarà tot això. Per desgràcia, em fa l'efecte que la pena no serà massa severa. I ho hauria de ser. Comparant, Bernard Madoff s'ha endut més diners, sí, però ha anat a la presó. Ara s'ha descobert el cas Palau. Em fa por pensar què passarà quan s'investigui Agrupació Mútua, el F.C. Barcelona i tantes altres institucions en què Fèlix Millet ocupava un càrrec important. Ai, la Creu de Sant Jordi.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Going for the 12th

Dedicat al John i al Junior :)

divendres, 11 de setembre de 2009

11 de setembre

Quina manera tan diferent de celebrar un dia. Aquí es recorda, i molt, l'atemptat contra les torres bessones de Nova York. Per tot el país s'han celebrat memorials i fins i tot en xarxes socials com facebook els comentaris són molt emotius i sovint homenatgen els bombers. Altres comentaris recorden la Diada. M'imagino que a Xile algunes persones també deuen recordar en Salvador Allende.

El John em va fer una pregunta curiosa. Em va demanar per què els catalans commemorem una derrota, i no vaig saber què respondre. He estat pensant en altres diades nacionals que conec i no me n'ha vingut cap al cap que recordi una derrota. En sabeu alguna? És cert que la majoria de diades nacionals commemoren fets importants, però és que solen ser victòries. Aviam si algú m'aclareix el dubte.

dimecres, 9 de setembre de 2009

$10

És el preu que volen que els turistes paguin per entrar als Estats Units. Estic indignadíssima! Fins als nassos! Per si no coneixeu el procés de venir de visita, us l'explico. Hi ha una sèrie de països amb els quals els Estats Units han signat un conveni segons el qual no cal un visat per entrar de visita. Espanya és a la llista. Sembla senzill, oi? Si han signat un conveni i no cal visat, hauria de ser fàcil.

Els simples passos a seguir són: contactar amb el Ministeri d'Exteriors o amb l'ambaixada dels Estats Units per omplir un formulari (ESTA). Es pot fer via Internet, i bàsicament s'han de donar les dades personals (més que les que ens demanarien a Hisenda o per demanar un préstec a un banc) i tota la informació possible sobre el nostre viatge als Estats Units: per què hi anem, on ens allotjarem, quan temps hi serem. S'aprofita l'ocasió per demanar una sèrie de preguntes casuals: que pren drogues?, que forma part del partit nazi?, que té intenció d'atemptar contra els Estats Units?, que pateix alguna malaltia mental?, que té SIDA?. Evidentment, el respecte a la llibertat individual que tant els omple la boca no serveix per a tothom.

He de dir que el tràmit és curtet, en uns 10 o 15 minuts ja pot estar enllestit. La resposta és ràpida, però el problema és que fins ara només hem aconseguit que ens donin permís per pujar a un avió o un vaixell amb destinació Estats Units. Si ens deneguen el permís, hem d'anar a l'ambaixada o al consulat i tramitar un visat (triga uns dos o tres mesos en estar llest).

Anem cap a l'aeroport. És millor arribar-hi amb un parell d'hores d'antel·lació: val més assegurar-se que no s'han venut més bitllets del compte i ens quedem sense, i hem de passar la tortura de les mesures de seguretat. Si ho recordeu bé, les mesures de seguretat van augmentar després dels atemptats de l'onze de setembre, i el pitjor de tot és que si s'haguessin implementat les mesures de seguretat que hi havia en vigor en aquell moment, tal desgràcia no hauria passat.

Com que a més el preu del petroli va pujar, la majoria de les companyies aèries (sobretot les nordamericanes) han decidit fer pagar per les maletes. Si marxem una setmaneta, potser amb una maleta n'hi ha prou, però i si hem de marxar tres mesos? És igual, encara que marxeu a viure als Estats Units, et fan pagar per cada maleta facturada. I segons com, per l'equipatge de mà també.

Durant el vol toca omplir el formulari I-94.Tornarem a donar la informació que ja hem donat a l'ESTA i una mica més, i després d'un mínim d'onze hores de vol aterrarem als Estats Units. Allà ens faran fer cua i esperar per passar els tràmits d'immigració i aduanes. Revisaran el nostre formulari I-94, ens prendran les empremtes dactil·lars (de tots els dits) i ens faran una fotografia digital. A més, en aquest moment poden decidir que no ens deixen entrar al país i hem de tornar cap a caseta.

Ara, a més, es vol cobrar 10 dòlars a cada persona que vingui a fer turisme als Estats Units. Estan bojos o què? Estic tan enfadada! La raó que donen és que no volen que els qui paguen impostos hagin de pagar la promoció turística del país. Quina promoció turística?

A no ser que hagin canviat les coses, mai no he vist un anunci de promoció turística dels Estats Units. De Turquia, d'Andalusia, de Catalunya, del País Basc, de Mèxic, de Tailàndia... sí. Dels Estats Units, no. I jo treballava de guia turística!

Em sembla que pixen fora de test. Estats com Califòrnia estan en bancarrota, i potser per això volen cobrar. Però no es deuen adonar que tractar tothom com a terroristes l'únic que farà serà reduir el número de persones que vénen.

El turisme es riquesa: dóna feina a moltíssima gent i el sector de serveis depèn en gran mesura de les persones que decideixen gastar-se els quartos en un altre país. No m'hauria pensat que arribaria a dir això: no em vingueu a visitar! Si és possible, contacteu amb la Comissió Europa o amb un dels vostres responsables polítics per demanar que facin pressió. La decisió no és ferma, aquí hi ha força debat i jo ja he escrit a la nostra representant al Senat exposant-li el meu punt de vista (per si de cas, no li he dit que pixaven fora de test).

Penseu una altra cosa: jo visc als Estats Units i la meva família seria normal que em visités. També és turisme, això? No sabeu com m'agradaria que, si això acaba tirant endavant, la resta de països es posessin d'acord per seguir el mateix protocol amb els ciutadans americans. Sí, és venjança, pura i dura, però és que la majoria estan acostumats que els tractin com a reis. Aquesta majoria ho exigeix i ho espera perquè, segons ells, tenen l'autoritat moral per a fer-ho. Què carai! Tots igual, que l'únic que fem és pujar en un avió i viatjar!

Mireu, vaig a fer alguna altra cosa per calmar-me, perquè fa molt de temps que una notícia no em feia bullir la sang d'aquesta manera. I pels que no coneixeu el John: no és com la majoria, per això m'hi vaig casar :)

dimarts, 8 de setembre de 2009

La grip nova

No us imagineu quina ràbia em fa llegir els diaris per internet. Quin alarmisme! Regió 7, Avui, El Periódico, El País, La Vanguardia, 20minutos... Cada dia (o gairebé cada dia) me'ls miro per saber què està passant i tenir diferents punts de vista. La majoria coincideixen en ser brutalment alarmistes en quant a la grip nova.

Ara ve la parrafada amb la meva opinió, podeu desconnectar si voleu. Aviam, per començar em sembla alarmista i ridícul que us anunciïn les víctimes de la grip nova una per una. Que ho fan, amb la grip normal? No. Per què? Doncs perquè causaria una onada de pànic que saturaria les urgències encara més i no faria cap bé a ningú. Per què estan tan entestats a espantar-nos, amb la grip nova? Em penso que fins ara només he llegit en una sola publicació el que tots hauríem de recordar: la grip normal mata més de mig milió de persones cada any.

Morirà gent, de grip? Sí. Morirà gent, de grip nova? També. Què podem fer? Doncs el que sempre s'ha fet amb la grip i que resulta ser la millor prevenció: si estem en un dels grups de risc, ens vacunem. Si ens posem malalts, ens quedem a casa, al llit, a covar-ho. D'aquesta manera, a més, s'evita encomanar-la a altres persones. I sabem que tenim ambulatoris que funcionen molt bé (creieu-me, que aquí als Estats Units no en tenim) i que hi podem anar si no ens trobem millor.

Això de tancar les escoles em sembla absurd. Primer, perquè els nanos igualment seran al carrer jugant, o al parc. L'única manera de no agafar la grip és no estar en contacte amb ningú: aviam, quantes persones coneixeu que cada any aillïn la canalla perquè no vegin ni tan sols els pares? Poca broma, que si els pares treballen o van en metro, tren o autobús, tenen moltes més possibilitats de posar-se malalts i contagiar la grip als fills.

A més, si s'endarrereix l'inici del curs, l'únic que es fa és endarrerir el moment en què els nanos estaran en contacte amb altres persones que poden (o no) tenir la grip nova.

Les vacunes encara no són a punt. Parem-nos a pensar per què. Evidentment, no es pot preparar una vacuna per una cosa que no existeix. No es podia preparar la vacuna de la grip nova fins que no existís. I preparar una vacuna és una inversió enorme, de diners i de temps. Si es comença a vacunar abans d'haver passat tots els assajos, es corre el risc de reaccions adverses, i llavors ens queixaríem d'això.

Qui s'ha de vacunar? Doncs a mi em sembla que les persones en situació de risc van primer. I si som objectius, em penso que tots podem dedduir qui són. Si es poden comprar dosis per més persones, endavant, però penseu que per a vosaltres seran gratuïtes, i la inversió de l'estat en vacunes és brutal. A més, aquesta vacuna s'haurà d'administrar en dues dosis.

Mireu com van les coses a casa Noga. El John és professor universitari, en un campus amb més de 10.000 estudiants. És molt possible que acabi agafant la grip, la normal o la nova. Jo sóc asmàtica i només per això ja sóc en un grup de risc, però és que ara sóc en un altre grup de risc i ja m'han comunicat que estic en llista prioritària per rebre la vacuna. Aquí, a més, sovint toca pagar-la.

Vivim a Califòrnia, un dels estats amb un major número d'infectats i amb 144 víctimes mortals, de moment. Som a tocar de Mèxic, el focus originari de la malaltia, i el trànsit de persones entre Mèxic i Califòrnia és constant. A les notícies no ens desgranen les morts una per una, tot i que al principi de l'epidèmia sí que es va declarar l'estat d'emergència. Tot i això, es va mantenir la calma i s'ha donat informació acurada de què cal fer.

Les escoles han començat el curs de manera normal, siguin de primària, secundària o universitàries. S'ha fet una campanya televisiva amb personatges de Barri Sèsam per ensenyar als nens què cal fer: estornudar en un mocador o al braç (no a la mà perquè així es redueix el risc de contagi), rentar-se sovint les mans, dir als pares o als professors si es troben malament, i tenir els nens a casa una setmana si es posen malalts.

Coneixem personalment algú que ha tingut la grip nova. S'ha recuperat plenament, i va anar tot molt ràpid: 4 dies amb el que semblava un refredat i apa, recuperat, sense problemes. Ni tan sols estic segura que hagi pres medicació, imagineu.

De debò que no entenc on es vol arribar amb aquesta alarma social. Sé que la meva situació em fa molt vulnerable a la grip, la nova i la normal, però no em serviria de res deixar-me endur pel pànic i, francament, em molesta molt veure les informacions que veig. No em diuen quantes persones moren d'asma cada any, sense necessitat de grip, i encara que són poques, existeixen. No m'agradaria viure aïllada de tot i tothom per si de cas.

Per cert, si sé quantes persones han mort a Califòrnia és perquè he entrat a la web del CDC, a les notícies diàries només es parla de prevenció. Us passo els enllaços a dues pàgines que sovint s'han passat per alt. La primera em fa sentir millor perquè considera que l'alarma creada en relació a la grip nova és exagerada. La segona és una entrada en el bloc d'una persona que treballa en el món de la sanitat. Aquesta entrada la trobareu en molts altres blocs similars, tots de persones del món sanitari. Són els consells que estem rebent aquí, i la veritat és que funcionen.


http://www.elpais.com/articulo/sociedad/medicos/censuran/alarma/exagerada/creada/pandemia/elpepisoc/20090902elpepisoc_2/Tes

http://gripeycalma.wordpress.com/2009/09/03/

Ahir va ser festa

Ahir vaig honorar com cal la celebració que tocava: era el dia dels treballadors, Labor Day, i no vaig fer gairebé res. És una de les festes federals, tots els estats la segueixen. El John m'explicava que si se celebra el primer dilluns de setembre és perquè no es volia celebrar l'1 de maig, com Rússia. Ai, si és veritat, ja faig bé de dir: "com a les pel·lícules!".

En fi, que el dia del treballador se celebra des de l'any 1882 i es considera que també marca el final de l'estiu. Aquí a Califòrnia, per desgràcia, això coincideix amb la temporada d'incendis forestals. Per a la majoria de la gent, però, vol dir celebrar l'últim picnic a l'aire lliure, buidar la piscina i guardar els bots (sí, molts en tenen).

Avui que tot torna a la normalitat, s'hauria de pensar més en la celebració que toca: el dia internacional de l'alfabetització. Torno a veure una d'aquelles contradiccions que em deixen ben parada: tinc la sensació que els Estats Units són un referent científic i tecnològic a escala mundial, però hi ha més de 40 milions de persones analfabetes. A l'estat de Califòrnia, en concret, un 11% de la població només ha acabat l'educació primària: només han estat a l'escola fins als 13 anys.

Mireu aquestes estadístiques, per ciutats, de l'Institut Nacional per a l'Alfabetització:

http://www.ahalenia.com/id/id11/illiterati.html

Al capdamunt de la llista, la ciutat de Miami, on un 63% de població és analfabeta. Increïble, eh?

Una altra celebració d'avui és el dia del perdó. Sí, deu ser que ens ho prenem tot molt a la defensiva. Ara, que tenint en compte la quantitat de denúncies estúpides que es fan en aquest país, sembla no tenir massa èxit.

Aquesta celebració es remunta al 8 de setembre del 1974: el president Gerald Ford va signar una proclamació presidencial en què perdonava l'antic president Richard M. Nixon per qualsevol mala acció relacionada amb el Watergate.

Per cert, sabíeu que la M. del seu segon nom és per Milhous? La inspiració per als Simpsons?

dijous, 3 de setembre de 2009

Intencionats

L'incendi que ha cremat tantes i tantes hectàrees, que ha destruït desenes de cases i que ha causat la mort de dos bombers ha estat intencionat. De veritat que no ho entenc. Quin plaer es pot extreure de veure com es destrueix tot al teu voltant?

La investigació per descobrir el culpable serà intensa, en podeu estar segurs, perquè la persona que va provocar l'incendi està acusada d'homicidi. I això vol dir que la condemna pot arribar a ser la pena de mort.

Aquestes coses aquí es prenen molt seriosament. Si hi ha víctimes mortals, ja veieu que la pena és severíssima. Encara que no hi hagi víctimes, el càstig és fort, i francament ho trobo bé en casos així. No sé si heu sentit a parlar de la norma dels three strikes: a Califòrnia, un cop has comès tres delictes, la pena de presó va d'un mínim de 20 anys fins a cadena perpètua.

Tant se val el delicte: robar una poma perquè tens gana o causar un incendi, si estàs fitxat i és el tercer delicte, ja et pots preparar. Això m'ha dut a la reflexió que potser quan trobin la persona que ha causat l'incendi la condemna serà duríssima.

Els piròmans solen reincidir. No entenc aquesta malaltia, obsessió, o com ho vulgueu anomenar, però aquesta compulsió per veure focs fa que moltes vegades els piròmans ja estiguin fitxats per altres incendis.

Les notícies ja ens aniran informant de com va tot, però el que volem sentir és que finalment s'ha pogut extingir el foc. De moment, està controlat en un 38%, però com que les temperatures segueixen rondant els 40ºC, les previsions són que no veurem el final d'aquest incendi fins a mitjans de mes.

dimecres, 2 de setembre de 2009

V-J

V-J: Victory over Japan Day. El dia de la victòria sobre Japó. Sí, les abreviatures són tot un món que es mereixen una entrada a part.

Si al final de la segona Guerra Mundial el Japó es va rendir el 14 d'agost, per què se celebra el dia 2 de setembre? Li hauríem de demanar al president Truman, ell va causar l'embolic!

Com us comentava, el Japó va anunciar que es rendia el dia 14 d'agost del 1945, i el govern japonès ho va cablegrafiar als Estats Units. Aquesta és la data que s'observa habitualment. El dia 15 d'agost del 1945 l'anunci es va fer públic a nivell mundial, i va ser aleshores quan hi va haver la majoria de les celebracions espontànies (amb raó).

Més endavant, el dia 2 de setembre del 1945, la cerimònia de rendició formal va tenir lloc a la bahia de Tòquio a bord del USS Missouri, i per això el president Truman va declarar el 2 de setembre el dia de la victòria sobre el Japó.

Un dia i un mes singulars

Ja m'he desfogat amb el blat de moro. Per calmar-me, intentaré recordar que la lluna de setembre també és la lluna de la sang (em fa por saber per què) o la lluna de la fruita (mmmm, que bona!).

Aquest mes és el de la música clàssica, del patrimoni espanyol, dels barrets de la tardor (suposo que deuen ser diferents als de palla de l'estiu per evitar el sol), de square dancing (un ball amb quatre parelles), dels gelats de nabius, de la cortesia, del piano, del pollastre, de la seguretat dels infants, de la mel, d'un millor esmorzar i de la Little League, la lliga de bèisbol infantil. Com sempre, variat i al gust de tothom.

Per fer-ho encara més divertit, avui és el dia de Bison-Ten-Yell, que fa referència a 10 crits de batalla que un imaginari Bison-Ten-Yell va crear i que ara es fan servir en el futbol americà. Quanta imaginació, eh? El que m'impressiona és que aquestes coses encara es recordin i que siguin una part important de la cultura pròpia. Potser és perquè els Estats Units són un país jove, no ho sé.

També és el dia de l'ajustament del calendari. L'any 1751 la Gran Bretanya va publicar un edicte anomenat "Correcció Gregoriana" perquè entrés en vigor l'any següent. Es pretenia sincronitzar els calendaris gregorià i lunar eliminant els dies compresos entre el 3 i el 13 de setembre. A més, fins aleshores l'any nou se celebrava el dia 25 de març, i en aquest edicte es va establir que passés a ser el dia 1 de gener. Preferiria seguir-lo celebrant a la primavera, què voleu que us digui.

I el que em fa més por: és el dia de les decapitacions. Sort que no és un dia oficial nacional aprovat pel Senat o el Congrés, que si no...

La lluna del blat de moro

La lluna del blat de moro, o de la recol·lecció del blat de moro, és la lluna plena del mes de setembre. No calen més explicacions, oi? Aquí el blat de moro és molt popular, i estats com Iowa basen la seva economia en el blat de moro.

Si només fos això, no li tindria massa mania al blat de moro, però és que tot s'ha de complicar. Curiosament, Iowa és un dels primers estats on se celebren eleccions primàries per escollir els candidats a les eleccions presidencials. Per guanyar-hi vots, massa vegades els polítics utilitzen el blat de moro. Moltes subvencions s'otorguen, curiosament, al voltant de les eleccions i per no escalfar els ànims, el blat de moro ha de ser a tot arreu en lloc d'altres productes que serien més adequats.

El millor exemple? El sucre. Gelats, refrescos, iogurt, xarops per la tos, cereals, xocolata, mermelada, sopes preparades, carn, salses... El que vulgueu. Xarop de blat de moro (corn syrup) en lloc de sucre. Per què? Perquè és més barat. Quan a Iowa no hi havia gran cosa, només enormes espais buits, es va decidir promocionar el consum de blat de moro, que allà hi creix molt bé. Els grangers reben subvencions enormes per cultivar blat de moro.

La riquesa de l'estat es basa en el blat de moro, així que ningú no hi vol renunciar. Per assegurar-se que tot anava en la direcció adequada, també es grava (i molt) la importació de canya de sucre. Ara que es pensa en biocombustibles, aquí la recerca es fa sobre l'etanol extret del blat de moro i no de la canya de sucre, tot i que el segon és més eficient.

El xarop de blat moro té altres problemes. Per començar, el gust. Dóna un sabor plàstic als elements, sobretot a la xocolata. Ecssss! No endolceix tant com el sucre, així que se n'han de fer servir quantitats més grans.

Si a algú li ve de gust practicar anglès, llegiu això:

http://www.monografias.com/trabajos50/dangers-of-hfcs/dangers-of-hfcs.shtml

L'article tracta dels perills del xarop de blat de moro, dels seus efectes en la generació que anomena "els nens del blat de moro". S'estableix una relació directa entre xarop de blat de moro i obesitat i diabetis. I a mi m'estranyava haver-me engreixat tant des que sóc aquí! El que em fa ràbia és que tots els menjars porten aquest ingredient incorporat (imagineu-vos-ho, fins i tot els cereals del matí i la carn, i el xarop de la tos!), i és molt difícil i molt car trobar productes orgànics o que no en continguin. Penseu que aquest article arriba a recomanar que es compri en supermercats asiàtics o llatins perquè els productes importats no contenen aquesta substància.

Dues pinzellades perquè entengueu la ràbia i frustració que sento: segons l'article que us he comentat, una ampolla de mig litre de Coca-Cola, Pepsi, Sprite o altres refrescos conté xarop de blat de moro equivalent a 17 cullerades petites de sucre. En mig litre de beguda! Les dones que veuen com a mínim un refresc al dia tenen un 85% més de possibilitats de desenvolupar diabetis, malament.

Copiant també l'article, les persones que utilitzen el xarop de blat de moro com a edulcorant tenen un nivell de triglicèrids un 32% més elevat que el de les persones que fem servir sucre. El cos els metabolitza de manera diferent, i el problema és que el corn syrup impedeix que el cos reconegui que ja hem menjat prou i fa augmentar la gana. A més, es transforma en greix acumulat i bloqueja la resposta de la insulina.

Per demostrar els efectes de manera radical, es va investigar amb ratolins, pobrets. Els que rebien una dieta alta en fructosa (l'ingredient bàsic del xarop de blat de moro) vivien cinc semanes en lloc dels dos anys habituals. I pensar que es continua subvencionant l'ús d'aquesta cosa per a tot!

Em penso que les coses només canviaran quan el sistema sanitari s'acabi d'enfonsar. Em penso que aquí hi tenen prou dades per fer reflexionar sobre la salut dels ciutadans, però ja sabeu que "Poderoso caballero es don dinero".