dimecres, 16 de juny de 2010

Cancel·lat o no?

Avui aquesta entrada serà de prova. Em van inhabilitar el bloc sense avís previ i tot just he aconseguit reactivar-lo. Jo que em pensava que tanta polèmica m'havia causat problemes... :)

Tinc un munt de coses per explicar (o intentar entendre, o que m'ataquen els nervis i m'he de desfogar), però el Marc em roba totes les hores del dia. A les nits ja menja cada 4 horetes, però m'he de llevar entre els seus àpats per treure'm llet, i de dia menja cada dues hores i mitja (tres si tenim sort). Està preciós, pesa més de 6 quilos i mig i la robeta que porta ja és per nens de sis mesos!

Ja comença a dir agu, i passa moltes més hores despert. Ara, per sort per a mi, està fent la migdiada: és el segon dia que en fa! Us passo unes fotos de la setmana passada:




dimarts, 1 de juny de 2010

Patriotic cake




Pastís patriòtic és el nom del pastís que ens vam menjar per celebrar el Memorial Day. Em penso que és una de les celebracions més antigues dels Estats Units, juntament amb Acció de Gràcies. La va instituir un general l'any 1868 amb el nom de Decoration Day, per tornar a unir el país (moralment, s'entén) després de la Guerra Civil.

Diuen que va escollir aquella primera data, el 30 de maig de 1868, perquè no assenyalava l'aniversari de cap batalla de la Guerra Civil i perquè segurament llavors hi hauria flors a tots els Estats Units.

Tenint en compte la quantitat de soldats morts i ferits a l'Afganistan i a l'Iraq, i sabent com en són, de patriotes, els americans, ja us podeu imaginar el sentiment que hi posen. Només cal mirar els comentaris que apareixen en xarxes socials a la vora d'aquesta data.

El John i jo em penso que molt, molt militars no ho som, però a la nostra manera vam complir amb la celebració.

divendres, 28 de maig de 2010

El preu d'un part

Ja sé que fa molt de temps que us dic que us he d'explicar com funciona el sistema sanitari, i em sembla que ja me n'heu sentit parlar pestes. En algun lloc vaig llegir que la sanitat americana era la més cara i ineficient, i els dono tota la raó.

Fa uns dies ens van començar a arribar factures per serveis que l'assegurança mèdica ens cobreix, però ja sabem que els tràmits administratius moltes vegades ens fan la vida impossible. Tot i que tant els metges com l'hospital tenen la informació de la nostra asseguradora, ens arriben més i més cartes, més i més factures que ens obliguen a trucar, tornar a trucar, enviar papers i confirmacions perquè es facin càrrec de les despeses que els corresponen.

La meva estada a l'hospital i el part costen 27.000 dòlars. Ho heu llegit bé. Fa posar la pell de gallina, eh? I això que no va caler cessària, que si no hi hauríem d'afegir el preu del quiròfan! Per pura curiositat, vaig intentar esbrinar quant costa un part a la sanitat privada a Espanya. Pel que he sabut, són aproximadament 6.000 euros. No sé si algun de vosaltres en té informació de primera mà, però és que la diferència és brutal. I que consti que aquí no tenim alternativa perquè la seguretat social no ens cobreix.

Personalment, atribueixo la xifra a l'assegurança de responsabilitat civil que paguen els metges per evitar litigis i al fet que les persones sense assegurança reben serveis als mateixos hospitals però no els paguen, així que s'inflen les quotes i les factures de la resta. Però què carai, que són 27.000 dòlars! És una barbaritat.

Tres setmanes abans que naixés el Marc, em van haver de fer una sèrie de proves perquè es movia poc i es volien assegurar que tot anava bé. L'ecografia que em van fer aquell dia costa 235 dòlars. I res d'ecografia en 3D ni res d'això, que aquestes sí que sé que a Barcelona costen 180 euros. No, la de blanc i negre i com a prova diagnòstica.

L'anatomia patològica de la placenta costa uns 300 dòlars més. La primera visita del Marc al pediatra puja 150 dòlars (visita de rutina, les que toca fer a tots els nens habitualment), i una visita al cap de dues setmanes perquè tenia una mica de sang a les caquetes, 150 dòlars més.

He deixat per al final la factura que gairebé ens costa un atac de cor: l'estada del Marc a la UCI (incloent medicaments i proves de laboratori) puja 87.000 dòlars. Però si gairebé es pot comprar una casa, amb aquests diners! És espantós. Ara ja veieu perquè tanta gent es declara en bancarrota per culpa de les factures mèdiques, o perquè no tenen assegurança. Al cap i a la fi, si és una emergència mèdica t'han d'atendre, però és que un sistema així és insostenible.

Com es pot pagar, tot això? Ja us ho dic, és un sistema injust. Encara ara ens estem carregant de paciència per repetir a la mútua que el Marc ja està inclòs a l'assegurança, però que encara no han processat els papers, que ho demanin al seu propi personal administratiu.

I una anècdota. El Marc encara no té partida de naixement, a Califòrnia es triga 4 mesos a processar-les. Increïble, però cert. A l'hospital t'envien un secretari a l'habitació per omplir un certificat que confirma que un nen a qui posaràs tal i tal nom va néixer tal dia i tal hora a l'hospital tal i va pesar tant. Això s'envia al govern de l'estat i allà et fan la partida de naixement, que no tindràs fins al cap de 4 mesos.

Mentre ets a l'hospital, les criatures són babyboy o babygirl. Totes les fitxes i etiquetes del Marc deien babyboy Noga. La factura de l'hospital deia unknown Noga. Com que desconegut? S'ha de ser lluç per no mirar el certificat que ells mateixos van fer, o per comparar el número d'història clínica. Aquest és un dels problemes amb l'assegurança: ells tenen assegurats John J. Noga, Laura Noga i Marc Noga, però no pas un desconegut Noga. Quines ridiculeses!

dimecres, 5 de maig de 2010

Marc

Avui us presento el Marc. Va néixer el dia 8 d'abril a mitjanit, i com ja sospitàvem, és un nen ben gran: va pesar 4,100 quilos i mesurava 51 centímetres. Mireu la foto que em vaig fer dos mesos abans que nasqués:


Ja prometia, eh? Els dos últims mesos d'embaràs van ser pesats i complicadets, per això us he tingut tan abandonats. Les últimes fotos de l'embaràs no les penjo, però imagineu un nino Michelin intentant moure's: jo. Em vaig inflar moltíssim, vaig tenir problemes de pressió durant les últimes setmanes i es va notar.

El part va ser llarg i complicat, i allò que diuen que quan tens el nen en braços ho oblides tot, és mentida. Sí que la sensació de veure'l i agafar-lo per primera vegada va ser única, i estic més que feliç que sigui amb nosaltres, però oblidar el part, va a ser que no. L'emoció, però, es fa notar. Aquí teniu el Marc acabat de néixer:




I la mama, ben orgullosa:




Les primeres fotos amb el papa les vam fer just després que el rentessin. Quina cara d'orgull, eh?



A les tres hores el vam tornar a retratar:



El més dur de tot va ser que el vam haver de deixar a l'hospital quan em van donar l'alta. Durant el part jo vaig tenir febre una estoneta i ell va néixer amb febre, així que el van ingressar a la UCI de neonatologia per donar-li antibiòtics durant una setmana. És un nen valent, amb prou feines es queixava tot i les punxades i cables i punyetes. Sembla ser que li hem escollit bé el nom, el significat del nom Marc és "guerrer".




Ara ja fa gairebé 3 setmanes que el tenim a casa, i ja us podeu imaginar que ens cau la bava. Aquí teniu una part de les fotos que li hem fet. Com ha crescut, eh?






El que més li agrada és quedar-se adormit en braços. Això sí, després continua dormint al seu bressol, però ens encanta que se'ns quedi adormit a la panxa:




També li agrada molt anar en cotxet, però sobretot, sobretot, anar en cotxe. Serà com la mama, li agradarà viatjar :)



diumenge, 21 de març de 2010

Gran injustícia

És el que penso de la reforma sanitària, el primer pas de la qual tot just s'ha aprovat. M'he d'entretenir en fer quatre pinzellades del sistema sanitari dels Estats Units, i ja veieu que últimament no he estat molt activa (deu ser la mida de la panxa), però és que el que han fet avui és molt gros.

Després de comprar vots fent concessions als senadors de certs estats, s'ha aprovat la reforma del model sanitari venent-lo com a "cobertura universal". No. És mentida. A nosaltres no ens cobreix. Tothom busca una feina amb "beneficis sanitaris", és a dir, que la companyia que et contracti pagui la totalitat o una part d'una assegurança mèdica privada.

Si no es té sort o es treballa d'autònom, s'ho ha de pagar un mateix, i la quantitat és més o menys el que es paga cada mes d'hipoteca. No és fàcil fer aquests pagaments, i menys quan hi ha companyies que augmenten els preus un 39% en un sol any. El resultat és que moltes persones no tenen cobertura sanitària, i només van al metge si és una emergència perquè aleshores no se't pot denegar l'atenció. Per aquest motiu, moltes persones moren de malalties que es podien haver detectat i curat amb temps o, en el millor dels casos, s'acaben arruïnat.

El sistema cobreix les despeses mèdiques de les persones que no tenen feina, que viuen d'ajudes socials o que no cobren un mínim establert. Em sembla molt injust que les persones que treballen no tinguin accés al mateix sistema, i més tenint en compte que cada mes sí que et descompten el pagament de Medicaid. Això és el que em fa bullir la sang.

Ara, s'estarà obligat a tenir contractada una pòlissa mèdica, i si no és així, fins i tot es podrà multar els infractors. Les condicions seran les mateixes: a les persones que reben ajuts del govern també se'ls pagarà l'assegurança. Als que treballen, no. I si no tenen beneficis sanitaris o no es poden pagar la prima, doncs tocarà pagar les conseqüències. I com us dic, de la nòmina de cada mes es continuarà retenint el pagament de la seguretat social tot i que no s'hi tingui accés. I el que encara és més divertit, en 10 anys s'espera recaptar 17.000 milions de dòlars en concepte de multes.

És injust! I molt. I encara no s'ha acabat, la història. El cost aproximat de la reforma és 1.000 bilions de dòlars. El govern està en dèficit, estats com Califòrnia aviat estaran en bancarrota, però calen tots aquests diners. D'on vindran?

Per començar, es crea un impost nou per recaptar 438.000 milions de dòlars. Sí, nosaltres el pagarem, però no ens ajudaran ni a pagar la pòlissa ni tindrem accés a serveis mèdics de la seguretat social.

El pagament a Medicaid (la seguretat social, per entendre'ns) va a mitges entre treballador i patró, un 1,45% cadascú. Ara el treballador pagarà un 2,35% de la seva nòmina a Medicare però no hi tindrà accés (perquè cobra nòmina). En alguns casos, s'arribarà al 3,8%.

La idea més genial de totes és la que afirma que els patrons contractaran les pòlisses més econòmiques i els diners que s'estalviïn passaran directament a la nòmina del treballador. Sí, segur. Si la nòmina augmenta, els impostos sobre aquest valor augmenten, i aquests diners financen el sistema sanitari, per tant, problema resolt. Genial, eh?

Els impostos es comencen a cobrar ja, però les mesures més importants en què s'ha basat tota la campanya i tota la reforma no entraran en ple funcionament fins l'any 2014. Serà l'any 2018 que tot serà com diuen que és (si va bé).

Si un patró no t'ofereix beneficis sanitaris ha de pagar, si no ho fa, se'l pot multar i això vol dir 52.000 milions de dòlars en 10 anys. Qui és el geni econòmic que ho ha basat tot en possibles multes d'aquí 10 anys?

S'aplicaran noves taxes a la indústria sanitària, perquè és clar, tindran més clients i per tant més beneficis, així que podran pagar més: 107.000 milions en 10 anys.

Estic molt empipada, aquí es queixen de la situació econòmica de Grècia i els critiquen per les seves mesures econòmiques, però és que les barbaritats que ells han fet i que han planejat per als propers deu anys són encara pitjors. Quina decepció, la política de l'Obama. I quina inconsciència!

dilluns, 15 de febrer de 2010

Recopilant el mes de febrer

Quants dies sense escriure! Ja us podeu imaginar la quantitat de coses que han passat, oi? Va tornar a ploure i vam tornar a passar el dia controlant l'aigua que entrava al menjador, però el bon temps ha tornat: mitjans de febrer i ja hem arribat als 24º. Espantós!

Han començat els jocs olímpics d'hivern a Vancouver i la primera notícia va ser la mort d'un dels participants durant la sessió d'entrenament. Em va sobtar molt, la veritat.

Ja ha passat sant Valentí, que aquí se celebra molt. A tot arreu es pot comprar algun detall, fins i tot algunes persones es fan una paradeta a davant de casa i venen flors (no sé si del seu jardí o encarregades i revenudes a un preu més alt). Els colors dominants: el vermell i el rosa. A casa, vam fer un pastisset i ja va estar. Mireu-lo:




Avui hem celebrat el Presidents' Day. És un dia enganyós: el nom oficial de la celebració no és dia dels presidents, sinó dia de l'aniversari de Washington. Washington va néixer el 22 de febrer i s'ha celebrat l'esdeveniment des que ocupava el seient presidencial. Lincoln va néixer el 12 de febrer i molts estats també volien commemorar aquesta efemèride, així que hem acabat amb el presidents' day, que se celebra el tercer dilluns de febrer.

A cals Noga també han passat coses: tinc tanta panxa que girar-me al llit és un repte més gran que el París-Dakar i això de tenir malucs més amples i articulacions més laxes ha fet que la ciàtica sigui una part massa constant de la meva vida. Ja gairebé tenim a punt l'habitació del petit i estem esperant que acabin d'arribar algunes coses que hem encarregat.

Han venut la casa del costat (fa un any que estava en venda) i hi estan treballant fort. De moment, han començar pel jardí, que més aviat semblava una selva. Ens beneficia perquè un dels arbres del seu jardí estava inclinat sobre el nostre, i ens feia patir que durant una tempesta o una ventada ens acabés caient a sobre. Si algun dia refinancem la hipoteca o venem la casa, també ens ajudarà; la veritat és que no sabia la importància que aquí tenen les cases del costat a l'hora de fer una taxació i una valoració de les propietats.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Inundats

Diuen que el temps està ben boig. A la costa est parlen de Snowmaggedon, una combinació de snow (neu) i armageddon (la fi del món). És la pitjor tempesta soferta en un parell de segles, i a part dels problemes causats per la quantitat de neu que ha caigut, hi ha milers de persones sense llum.

És molt il·lustrativa la carta que l'Antoni Bassas ha escrit a El Periódico. És en aquest enllaç:

http://elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=685023&idseccio_PK=1007&h=


Per cert, el comentari que fa dient que els homes del temps l'endevinen, és del tot certa. Ja fa dies que nosaltres estem avisats del que toca, i per internet podem seguir la previsió meteorològica de deu dies, de l'endemà, o la de les següents dotze hores, hora per hora. És francament útil en dies com avui.

Pel que fa al temps, a la costa oest estem inundats. Fa un parell de setmanes vam patir tres tempestes en una setmana, sense respirar. Degut als incendis de l'estiu i la tardor, s'esperaven esllavissades de fang, i n'hi va haver. Avui, però, ha estat encara pitjor.

Hi ha una cinquantena de cases destruïdes a la zona de La Cañada Flintridge, i com a mínim cinc que ja no es consideren habitables. Hi ha hagut esllavissades de fang que s'han endut cotxes per davant, han tallat autopistes i han causat un munt de danys.

En algunes zones de la muntanya hi ha una mena de basses (basins) creades per emmagatzemar aigua i fang en casos de tempesta, però són ben plenes, i no només d'aigua i fang: pedres, arbres, cendra dels incendis... Ja n'hi ha més d'una que ha vessat i ha causat, en part, aquestes esllavissades.

Nosaltres no hem arribat a aquests extrems, però ens hem passat la nit desperts perquè de tanta pluja i vent la teulada ha acabat rebent i hem estat controlant l'aigua que ens entrava a la sala d'estar. De moment ha afluixat, però demà encara ha de ploure una mica i esperem una nova tempesta per dimarts i dimecres.

Torna a haver-hi ordres d'evacuació obligatòries i gent que les ignora, però em penso que al pas que anem molts dels que s'han quedat a casa acabaran evacuant. I això que tothom parla de la sunny California! Us passo unes fotos del diari Los Angeles Times (la primera foto és una basin) i l'enllaç a la notícia.

http://www.latimes.com/news/local/la-me-rain-web7-2010feb07,0,6286791.story


















dimecres, 27 de gener de 2010

27 de gener de 1945

Aquesta és la data en què l'exèrcit de Polònia va alliberar els presoners del camp de concentració d'Auschwitz, avui en fa 65 anys. Per això la ONU el va declarar Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Sabeu el que sempre m'ha esgarrifat? Que hi hagi persones que neguen el que va passar tot i que es conserven documents, cintes de vídeo i àudio i, sobretot, els testimonis de tants i tants prisoners que van sobreviure un horror inexplicable.

Recordo que a l'institut de secundària on vaig estudiar ens van fer un parell de xerrades sobre els camps de concentració. Vam conèixer persones que havien viscut un infern i que eren capaços de parlar-ne, encara no m'explico com.

Us recomano llegir el llibre de la Montserrat Roig, Catalans als camps de concentració, o bé K L Reich de Joaquim Amat i Piniella. Durs i colpidors, però molt reveladors. També afegiria a la llista un llibre de Primo Levi, Si això és un home.

dijous, 21 de gener de 2010

Déu i les armes

La segona emmena dels Estats Units garanteix el dret a posseir armes. Que ens agradi o no, que es vulgui fer o no, ja és un altre tema. Que jo sàpiga, hi ha separació entre religió i estat, però als Estats Units aquesta frontera sempre ha estat molt difusa. Penseu que fins i tot als bitllets hi surt l'expressió In God we trust (confiem en Déu).

El que no m'esperava és que una de les companyies que abasteix d'armes l'exèrcit dels Estats Units es dediqués a gravar les mires telescòpiques amb cites bíbliques. Sí, sí, el que sentiu. Després es parla molt de l'extremisme religiós d'altres persones, però imagineu-vos quina gràcia els deu fer als iraquís que els disparin amb armes on hi ha gravades cites bíbliques mentre diuen que són ells els que fan la guerra en nom de la religió.

Per si no n'hi hagués prou, no es permet que l'estament militar faci propaganda religiosa i això de posar cites bíbliques als fusells segurament entra en la categoria de propaganda, no?

Ara, l'exèrcit està preocupat perquè els insurgents utilitzen aquesta dada per atiar el foc de l'odi religiós. La veritat és que, parlant clar, se lo han puesto a huevo. La companyia s'ha compromès a no enviar-los més armes decorades i, a més, un kit perquè el Pentàgon pugui esborrar les cites bíbliques de les armes que ja tenen.

Aquí hi trobareu el famós article:

http://www.cnn.com/2010/US/01/21/rifles.bibles/index.html?hpt=T2

Per cert, que són mires telescòpiques que permeten veure-hi en la foscor i les cites fan referència a Jesús com a llum que ens guia. Recochineo, eh?

Cindy McCain i la proposta 8

Recordeu la proposta 8 a l'estat de Califòrnia? Els matrimonis homosexuals van ser legals i vàlids durant una temporadeta i després es va votar la proposta número 8, que els prohibia. Va guanyar el sí, per poc, i amb suport i campanyes de bisbes, membres de diferents esglésies i un munt de persones que venien des d'altres estats a donar suport a la proposta i fer una mica de pressió al respecte. Jo hauria votat no, però no puc votar.

El curiós és que la constitució diu que no es pot discriminar per raons de raça, sexe o orientació sexual, així que en aquests moments el tema és als tribunals perquè es considera discriminació i, bé, sense ser advocada, de bones a primeres diria que aquesta proposta vulnera drets fonamentals. Això, però, seran els jutges i advocats qui ho decidiran.

Al mateix temps que es votava la proposta número 8 observàvem la lluita electoral entre McCain i Obama. Una persona que sempre m'havia desagradat era la dona del candidat republicà, Cindy McCain. Em semblava una persona freda, egoista, i que bàsicament es limitava a sortir a les fotos al costat del seu marit i disfrutar de la seva fortuna personal.

M'alegra dir que la meva opinió sobre ella ha canviat gràcies a aquesta foto:



Ha mostrat públicament el seu suport al matrimoni homosexual i en contra de la proposta número 8. Independentment de compartir la seva opinió al respecte, penso que demostra molt de valor. Com diuen aquí, kuddos, Mrs. McCain.

Imagineu-vos ser l'esposa d'un membre important del partit republicà. Tant el partit com el teu espòs estan en contra del matrimoni gai, i durant la campanya t'has limitat a sortir a les fotos i no fer cap comentari. De cop i volta, sense que ningú s'ho esperi, fas sentir la teva veu alt i clar, i expressant una opinió que molts trobaran indigna, en contra de la llei de déu, i tots els adjectius que li vulgueu aplicar.

No ha fet soroll ni declaracions addicionals, de moment, però per a mi no calen. Potser si la tractés encara la consideraria freda i egoista, però li he de reconèixer el valor que ha tingut en enfrontar-se a un sistema i a una mentalitat que són part de la seva vida quotidiana, molt més del que mai ho serien per a mi.

Us imagineu quantes persones que deuen haver passat per casa seva li faran el buit o la miraran malament? Us imagineu les crítiques ferotges que rebrà per part d'un sector que, en teoria, és amic? I el seu marit, en la intimitat, com s'ho ha pres? De moment, el senador John McCain ha dit que ell està en contra del matrimoni gai però que al seu entorn hi pot haver una opinió totalment diferent.

Enhorabona a una senyora que ha sabut trencar motlles i pensar per si mateixa. No s'ha deixat endur pel pensament majoritari de les persones que l'envolten i ha pres la seva pròpia decisió. Aquestes coses sí que les admiro, m'és igual que les opinions siguin diferents a les meves: arribar a les teves pròpies conclusions, saber què trobes just o injust i fer-ho saber d'aquesta manera requereix molt de valor. No sé si jo hauria estat capaç de fer-ho.

dimecres, 20 de gener de 2010

Plou molt

Continua plovent. I com a mínim fins divendres continuarem així. I no són quatre gotes, no. Les pluges són molt fortes, tenim ratxes de vent de més de 100 km/h, risc d'esllavissades de fang a les zones que van cremar a l'estiu, molls tancats, carrers inundats, evacuacions obligatòries que la gent ignora i dos morts per arbres que els han caigut a sobre. I risc de tornados. Petits, no com a Oklahoma o Iowa, però tornados al cap i a la fi.

Mireu les últimes notícies al respecte:

http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/la-braces-two-flooding-heavy-winds-possible-tornadoes-as-new-storm-approaches.html

The Grand Old Party

El GOP, el partit republicà, va guanyar les eleccions d'ahir a Massachusetts. Per cert, que aquí el partit republicà és el de dretes conservador. Ja us comentava que encara que Massachusetts ens quedi molt lluny, és un moment que pot ser important, perquè pot afectar l'aprovació de la reforma sanitària.

Personalment, estic en contra de la reforma sanitària que proposa Obama. És intrínsecament injusta, i molt. I em rebenta pensar que hem de començar a pagar impostos per finançar una reforma sanitària a la qual no tindrem accés. Si no ens podem beneficiar de la Seguretat Social, per què l'hem de pagar? Segurament és una postura egoista, però si teniu en compte que cada mes un 30% de la nòmina o més se la queden en impostos, potser entendreu perquè estic tan empipada.

En fi, que no m'agrada la proposta. Per aprovar-la, es necessiten 60 vots, i fins ara els tenien. La manera com s'han aconseguit és molt singular. Molts senadors hi estaven en contra, però abans de Nadal van començar a canviar d'opinió. Curiosament, aquest canvi d'opinió va anar acompanyat de beneficis polítics i econòmics per a l'estat que representaven. En altres casos, van ser regals personals directes. D'això, jo en dic comprar el vot. Corrupció també s'hi escau.

A Massachusetts Ted Kennedy representava el partit demòcrata i havia estat un dels més ferms defensors de la reforma sanitària. En morir, el seu escany va quedar buit i la lluita electoral era l'habitual: un demòcrata contra un republicà.

Històricament, Massachusetts és un estat demòcrata. Fa dècades que no s'elegia un republicà, i és un estat molt liberal. A més, el candidat republicà era gairebé un desconegut total, i la seva campanya s'ha basat sobretot en la reforma sanitària. La gent està molt empipada, i no s'està fent cas a l'opinió dels votants.

Aquest canvi tan radical hauria de ser un toc d'atenció, més aviat un cop de martell al cap dels qui no veuen que les coses no es poden imposar així com així, i menys si implica comprar vots. S'ha dit clarament que no s'està d'acord amb la gestió de l'equip Obama, i espero que això els faci recapacitar.

Ara, la discussió és quan celebrar la votació sobre la reforma sanitària. Es volia fer abans que Brown prengués possessió del seu escany, perquè així els demòcrates tindrien els vots necessaris. Alguns il·luminats ja han dit que és mala idea, perquè crearia la sensació que no es té en compte l'opinió de l'electorat i es vol aprovar la reforma peti que peti. I sí, és la sensació que tinc, només es busca el lluïment polític d'uns pocs.

Els demòcrates més conservadors estan una mica acoquinats. No és precisament que estiguessin massa contents amb les mesures que es contemplaven, però ara parlen de suïcidi polític si continuen oferint el seu suport a la reforma. Ja veurem com acabarà tot això, però penseu una cosa: Massachusetts és el cas més evident, però a Virginia i New Hampshire ja s'havia començat a veure que les coses anirien així, els republicans ja havien conseguit victòries importants que ara pesen més que mai.

Esperem que Obama es repensi la seva estratègia. El suport que rebia ha caigut en picat i les mesures adoptades han estat com a mínim polèmiques en molts camps. Penseu que molts votants independents van votar per ell, i ara són aquestes persones les que han dit prou. És un canvi significatiu i representa perdre gran part del suport que el va fer president.

No m'agrada que, a més, s'intenti desviar l'atenció de la gent fent èmfasi en d'altres situacions que, sovint, tampoc no són com ens expliquen. Però desbarrar, tocarà fer-ho en un altre moment.


dimarts, 19 de gener de 2010

Eleccions a Massachusetts

En les eleccions d'avui per saber qui sustituiria Ted Kennedy com a senador per l'estat de Massachusetts, el guanyador ha estat el republicà Scott Brown. Si més no, aquests són els resultats en aquest moment, tot i que encara falta comptar el 3% dels vots. Per a mi, són bones notícies. Deveu pensar que estic boja si Massachusetts és a l'altra punta del país, però penso que la seva elecció pot frenar la reforma sanitària. Com? Doncs mireu, ho deixo per a demà. M'he connectat per revisar el correu i he decidit escriure aquestes línies, però el rotllo vindrà demà, que ara toca sopar, treure els contenidors, dutxar-se i descansar, que ha estat un dia llarg.

Plou

Acabo de fer unes fotos d'un arc de Sant Martí doble, mentre encara plovia. També us n'hi poso un parell que he fet ben d'horeta aquest matí, quan sortia el sol.





dilluns, 18 de gener de 2010

Evacuacions per pluja

Diuen que a Califòrnia no hi plou mai. Mentida: el gener i el febrer són mesos de pluja, un hivern diferent al que estava acostumada però amb una diferència notable en el temps. Aquest any, però, les pluges són més abundants del que és habitual i després dels incendis tan virulents de l'estiu s'esperen esllavissades en algunes zones. Per això s'ha donat l'ordre d'evacuació obligatòria a algunes famílies. I han refusat anar-se'n. Ja va passar amb els incendis, i ara tornem a trobar-nos amb persones que decideixen arriscar molt més que casa seva en una situació que els experts consideren perillos. A més, ja s'havien fet advertències el mes de novembre de cara a l'estació de pluges. Què faríeu, vosaltres?

Us deixo l'enllaç amb una petita notícia sobre les evacuacions, del diari Los Angeles Times.

http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/residents-in-la-ca%C3%B1adaflintridge-refuse-to-evacuate-as-storm-passes-over-region.html

Per cert, nosaltres estem bé. A la zona de la vall de San Fernando on vivim ha plogut molt i ha fet molt vent, però sense problemes. Hi havia una petita celebració a una altra zona de Los Angeles per commemorar el dia de Martin Luther King, però en principi no l'havien suspesa. No sé si a totes les zones estan igual, però m'imagino que no, la ciutat és simplement immensa.

divendres, 15 de gener de 2010

Babies first, segona part

Ahir ja us vaig explicar com ens va anar la visita a la maternitat. Un dels aspectes que ens van recalcar molt va ser la seguretat, i no precisament en referència a la grip, no. L'accés és restringit, cal una targeta d'accés i un codi per obrir les portes si no són hores de visita normal, i les mares i familiars que hi arriben de matinada per parir han de trucar un timbre perquè els deixin passar.

Les persones i criatures que hi ha a la maternitat porten un braçalet electrònic que actua com alarma, i si passes d'un determinat punt sense autorització (personal inclòs) sona una alarma i totes les portes es bloquegen per no deixar entrar ni sortir ningú.

Com ens deien ben orgullosos, en 52 anys no han segrestat ni un sol nen de la seva maternitat. Us podeu creure que no havia pensat mai en la possibilitat que em segrestessin el fill mentre sóc a l'hospital? Dec ser molt ingènua o passota, però és que ni remotament se m'havia acudit.

Aquests casos em semblen més l'excepció que la regla, no crec que hagin segrestat nens de tots els hospitals, ni tan sols de la meitat. Són casos molt tristos, però és que això de tanta seguretat fins i tot als hospitals em fa repelús. I més tenint en compte que en aquest hospital el nen és amb la mare a l'habitació a no ser que per raons mèdiques hagi de ser a cures intensives o la mare demani explícitament que el duguin a la nurseria.

Ai, no ho sé, és que no acabo d'encaixar, no entenc aquesta obsessió amb control i seguretat. No dic que no n'hi hagi d'haver, és només una qüestió de grau.

I una altra anècdota. Quan feiem la visita, hi havia una nena que havia nascut feia un parell d'hores i just en aquell moment era a la nurseria. Era al seu bressol despulladeta i en passar per allà, evidentment, tots els ulls es van tombar cap a ella. D'acord que encara no som pares, i que som principiants, però quants de vosaltres hauríeu confós el melic amb un penis? :)

dijous, 14 de gener de 2010

Babies first

Babies first és el programa de l'hospital relacionat amb parts, cursos de preparació i totes aquestes coses que no sabia que existien. Ahir a la nit vam anar-hi perquè ens ensenyessin les instal·lacions i perquè ens expliquessin les coses més bàsiques.

La zona de maternitat ocupa una planta completa de l'hospital, i em quedo més tranquil·la veient que si cal una cessària o qualsevol cosa fora d'un part normal, només m'hauran de dur al final del passadís. Hi ha habitacions individuals on ens tindran durant tot el part i una estoneta més, sense haver d'anar a paritori, i després cadascuna tindrà la seva habitació individual on ens hi deixaran els nens.

Si us he de ser sincera, el que més em va ajudar és que em van ensenyar on aparcar per no donar massa volta, on fer la pre-admissió i quins ascensors agafar per arribar directament a l'entrada de la zona de maternitat. Què voleu que us digui, sóc de la mena pràctica.

El que més em va sorprendre, però, van ser les preguntes d'algunes persones. Jo em pensava que el John i jo pagaríem la novatada de ser pares per primera vegada i no tenir família a la vora a qui puguem incordiar constantment, però resulta que som dels normalets.

Una senyora estava tota esverada perquè no deixen entrar menors de 16 anys a la zona de maternitat per recomanació dels CDC. Es volen evitar contagis de grip nova i més a nounats, així que es va recomanar restringir l'accés i com que encara hi ha persones en grup de risc per vacunar (sí, increïble), doncs la solució és que els nens que van a escola i estan en contacte amb moltes altres persones, no vagin a la zona de maternitat per no contagiar mares i nounats.

La mesura pot sonar exagerada, però estem parlant de criatures acabades de néixer, i què voleu que us digui, si només ens tindran allà un o dos dies com a màxim, doncs preferiria que tota la tropa de germans i cosins s'esperessin una mica fins a ser a casa. No només per mi, sobretot pel nen i per les altres mares que hi pugui haver.

No us imagineu el drama i la quantitat de vegades que vaig sentir: "De debò? No hi ha excepcions, ni una? De veritat? Però ho canviareu? I si parlo amb algú?". És allò de només importo jo que no acabo d'entendre.

La segona pregunta estrella va ser demanar si l'hospital llogava bombes per treure llet, i la sorpresa en sentir que no, que no en llogaven, però que els especialistes en lactància la podrien ajudar a saber on. Per començar, a internet es pot trobar de tot, i als Estats Units més i més ràpid. Segon, a la consulta dels metges hi ha unes revistetes que tenen tot tipus d'informació, i hi ha una pàgina sencera dedicada al tema de lactància, natural o artificial. I tercer, si voleu una bomba per treure llet, de veritat la llogaríeu? Digueu-me maniàtica, que ho sóc, però per una cosa així me la compraria nova, que tampoc no són tan cares.

El que m'ha quedat més gravat, i que per a mi reflecteix un altre aspecte de la mentalitat nordamericana, és el moment en què ens van demanar si sabíem com col·locar la cadireta al cotxe. Nosaltres encara no la tenim, però podeu estar segurs que quan la comprem preguntarem, llegirem les instruccions i passarem un bon parell d'hores practicant per saber com fer-ho correctament.

A mi aquests em semblen els passos lògics. Aquí la solució era: "si no sabeu com fer-ho, aquesta comissaria de policia, el sheriff i els bombers us hi poden ajudar". En alguns llocs fins i tot donen hora per ensenyar-t'ho! No me'n sabia avenir. Penso que tant la policia com els bombers tenen coses més importants a fer. Deu ser per això que els americans també els truquen quan a McDonald's no et donen el suc de taronja de la mida que l'has demanat, o quan el teu fill de 27 anys no et recull l'habitació.

dilluns, 11 de gener de 2010

Ironies de la grip

Ahir el president Obama va anunciar que començava la setmana nacional de la vacunació contra la grip nova. No sabia si riure, plorar o fer ganyotes. Em vaig haver de vacunar a Sant Vicenç perquè la distribució de vacunes ha estat tan caòtica i mal pensada que un munt de persones en grups de risc ens vam quedar sense vacuna. I ara em vénen a fer propaganda dels miracles de la vacuna i de la bona feina que han fet a l'hora de prioritzar i vacunar? Apa, va!

Un altre detall que no us havia comentat és el fet que quan van començar a fabricar-se les vacunes, Europa i els Estats Units van fer servir sistemes diferents. El resultat: Europa va tenir les vacunes a punt i s'han vacunat els grups de risc, i als Estats Units no les van tenir, en van endarrerir la distribució i van fer la pífia més gran a l'hora de vacunar la gent.

Tenint en compte que bé que funciona el Centre de Control de les Enfermetats (el CDC) a Atlanta, la inversió tan enorme en la indústria farmacèutica i el nivell d'investigació i desenvolupament, no puc evitar la sorpresa i decepció en veure que les ironies d'aquest país arriben fins i tot a nivells en què posen en perill la vida dels seus ciutadans.

dissabte, 9 de gener de 2010

A casa

Ja som aquí. Després de moltes hores, ja som a casa i no ens podem queixar de com ha anat tot. El vol de Barcelona a Amsterdam va sortir a l'hora, va arribar uns minuts abans del que tocava i el control de passaports i seguretat va ser ràpid i eficaç. Combinar la targeta de resident permanent i el passaport va ser molt més difícil per sortir dels Estats Units que per tornar-hi.

A Amsterdam vam tenir temps de sobra per fer el transbord sense pressa, vam tornar a passar un control de seguretat i, per fortuna, no van fer servir escàners corporals. Sí que ens van tocar a tots, però la veritat és que em quedo més tranquil·la així que amb els rajos X. Curiosament, l'avió d'Amsterdam va sortir una hora tard, però no per cues a la zona de seguretat sinó perquè no podien obrir la porta de la bodega per guardar-hi els equipatges. Es devia haver congelat :)

El nostre vol l'havíem reservat amb Northwest Airlines, la companyia on es van endur l'ensurt de Nadal, però per sort l'operava KLM i la cosa va anar molt bé. Durant el vol et deixaven tenir l'equipatge sota el seient de davant i em vaig poder aixecar tantes vegades com va caler, excepte per enlairar-nos i aterrar, la rutina habitual. És d'agrair, francament. Com que tot ho pregunto per no endur-me sorpreses, l'únic que em van recomanar és que quan anés al lavabo no m'hi quedés massa estona.

Aquest, precisament, és el motiu pel qual ja han arrestat com a mínim una persona als Estats Units en un vol operat per una companyia nordamericana. I com a mínim en dues ocasions s'ha enviat escorta militar a avions de passatgers perquè alguna persona no es comportava com calia. En cap d'aquests casos es tractava d'amenaces terroristes. Un altre cas curiós és el de l'aeroport de Newark a Nova Iork: van tancar una terminal durant unes hores per motius de seguretat. Un guàrdia havia deixat el seu lloc uns minuts i un home va passar per sota del cordó per anar a fer un petó a la seva dona. Veieu per què parlo de paranoia i de fer cundir el pànic?

Ho vam notar en arribar a Los Angeles. Al finger de l'avió, el passadís que et porta de l'avió a la terminal, ens hi van aturar per revisar els passaports. Tenint en compte que ja ens els havien mirat 6 vegades i que hi havia 10 policies armats fent-ho, la sensació és com a mínim incòmoda. Les alternatives que se'ns van ocórrer són: o bé buscaven algú en concret que no hauria hagut de pujar a l'avió (en tal cas, anaven molt tard i n'hauria pogut passar una de grossa) o es passen amb mesures de seguretat innecessàries (es demostra força bruta i més si el següent pas és passar el control d'immigració).

Quan vam superar la barrera policial i d'armes, va tocar fer cua per passar per immigració i aduanes. Ens vam posar a la fila que ens corresponia, ciutadans i residents dels Estats Units, i vam esperar una hora (de rellotge) fins que ens va tocar el torn. Van tornar a mirar els passaports, la declaració d'aduanes, i a mi em va tocar donar les empremtes dactil·lars una altra vegada i deixar-me retratar.

Llavors sí que vam poder recollir les maletes, que ja feia estona que havien sortit. Després , ens va tocar fer una altra cua per tornar a ensenyar la documentació, i això que el que féiem era sortir de l'aeroport, res més! Ens pensàvem que ja s'havia acabat tot, però no. Ens van fer anar cap a la secció del departament d'agricultura per escanejar TOT l'equipatge que dúiem, abrics i bosses de mà incloses. Per sort, no ens van fer obrir res, perquè hi havia un munt de gent esperant que els acabessin de revisar les maletes i, francament, no sé com ho hauríem tornat a encabir tot, la feinada que vam tenir muntant el puzzle de les maletes!

Encara ens quedava una estona per arribar a casa, per variar ens vam trobar un embús a l'autopista i vam trigar més d'una hora i mitja en arribar-hi. Ara, la benvinguda va ser genial: la Canela ens esperava remenant la cua, contenta però sense bordar ni saltar sobre la gent. Aviam si us en penjo una foto. L'últim cop que li vaig tallar els cabells va ser el novembre, volíem que de cara a l'hivern ja li haguessin crescut una mica per dur abric, i se la veu ben diferent!

Esperem que el retorn a la normalitat sigui ràpid, ara que ja he desbarrat una mica espero trobar temes més emocionants, no?