dijous, 28 de febrer de 2008

Sol solet

Sí, i tant. Aquí ja brilla el sol. I de quina manera! Ja podem anar amb samarreta de màniga curta des de fa uns dies, i la veritat és que resulta un canvi interessant. Encara no ha començat la primavera i ja disfrutem del bon temps. I sense al·lèrgia! Quina enveja, eh?

diumenge, 24 de febrer de 2008

Bardem!!!

Ja, ja, ja! Avui ens hem trobat uns quants a casa per veure la cerimònia dels Oscar. El Kodak Theatre ens queda lluny i és una bogeria, però vam decidir trobar-nos per imitar la Pe quan el Javier Bardem guanyés l'Oscar.
Sabeu d'aquelles intuïcions que es tenen i que se sap que es compliran? És l'única vegada que he posat cava a la nevera per si de cas. I sí! Ja fa setmanes que en parlaven, d'ell, i hi havia molt bon record de la seva primera nominació.
Així que sembla que entre tots aconseguirem que molts deixin de pensar que vivim a Mèxic :-)
Enhorabona al Javier. Enhorabona al Pau, ahir van tornar a guanyar, i enhorabona a l'Ulisses, que no s'ha menjat cap gavina en unes setmanes.

dijous, 21 de febrer de 2008

Donuts i pena de mort

Ja sabem que en molts estats s'aplica la pena de mort. Aquí a Califòrnia es pot demanar la pena de mort si l'acusat ha comès tres delictes. I ara us n'explico un dels últims casos.
Un home va entrar a robar en una casa a principis dels 70. A finals dels 70 va cometre un delicte similar. Aquí s'acabava el seu historial delictiu fins que fa uns mesos va robar... una caixa de donuts.
Són tres delictes, així que legalment se'l pot acusar i es pot demanar la pena de mort. En un cas així em sembla, com a mínim, exagerat. En altres casos, prefereixo reservar-me l'opinió. Només us diré que la majoria de gent em considera mig boja i massa bona per viure aquí. Fins i tot s'esgarrifen quan a la bugaderia de l'edifici trobo algun veí i intercanviem algunes paraules...
Ja m'estic acostumant a certes coses, però tinc la impressió que sempre seré una mica (molt) diferent a la majoria de persones. Vejam què passa amb el pas dels anys.

divendres, 15 de febrer de 2008

Valentine's Day

No us imagineu quina bogeria és el dia de sant Valentí. Fa setmanes que ho recordaven per tot arreu, moltes botigues oferien descomptes especials, la majoria de restaurants tenien totes les taules ocupades des de feia dies...
Per sort, el John coneix perfectament sant Jordi :-) Sí que em va regalar un ram de roses, però vam celebrar sant Valentí a casa amb un sopar ben senzill i un extra: pastís de formatge amb cobertura de crème brulée. Així en diuen ells, però en realitat és crema catalana ;-)
Ahir ja parlàvem amb gent que estava una mica (o molt) desesperada per no haver fet una reserva a temps al lloc on volien. I avui ens confirmaven que havien passat nervis i que sant Valentí més aviat els estressava.
Així que nosaltres, més que feliços, vam adaptar les tradicions i vam passar un dia inoblidable. Ara només cal esperar sant Jordi :-)

dilluns, 11 de febrer de 2008

Adéu a les armes

Un tema molest, oi? Fa poc més d'una setmana hi va haver una sèrie de tirotejos en diferents punts dels Estats Units, amb 13 persones mortes. Un d'aquests tirotejos va ser a uns 3 quilòmetres de casa, així que penso que és un tema que ens afecta a tots.

Recentment s'ha fet una proposta per a què les escoles ensenyin els nens a utilitzar les armes. No me'n sabia avenir. L'argument que algunes persones em van donar és que és un dret constitucional i que tant per tant val més fer-ho correctament. D'altres em deien que en zones rurals els nens van a caçar de ben petits.

Doncs bé, a mi aquests arguments no em serveixen. El meu marit és professor a la facultat, i ha rebut més d'una amenaça. Una companya seva va passar un trimestre fent classes amb un policia a l'aula perquè la mateixa persona l'havia agredit físicament. Sort que aquesta persona no havia fet l'assignatura de "Premeu el gatell, foc, diana!".

Si els nens aprenen a utilitzar les armes de petits, com podran entendre el mal que poden arribar a fer? No correm el risc que les prenguin com joguines? No augmentaran els trets accidentals? És una de les coses que més em costa d'entendre, però bé, és un dret constitucional.

Només conec dues persones que tinguin armes a casa seva, però em fa un no sé què saber-ho... Sembla que em transportin en el temps fins a les pel·lícules de l'oest (mai més ben dit), i que en qualsevol moment hagi de començar un tiroteig. Potser hauria de demanar assessorament a l'Associació Nacional del Rifle i al seu il·lustre membre Charlton Heston.

Em costarà acostumar-me a això de tenir dret a les armes. No en vull cap a la vora. L'any 1994 anava cap a la facultat a Barcelona i agafant el metro a Lesseps vaig sentir els primers trets de la meva vida. No vaig veure l'arma ni havia sentit aquell soroll abans, però els vaig reconèixer immediatament. I les persones que pujaven de l'andana amb la por pintada a la cara també.

Per això penso resistir. Em nego a tenir qualsevol tipus d'arma a casa, encara que siguin per defensa pròpia; em semblen més un perill mortal que cap altra cosa.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Un altre català universal a Califòrnia
































Doncs sí, resulta que en Pau no és l'únic català universal per aquí (per cert, al final del tercer quart contra els Miami Heat guanyen de 9 punts).

Però ja veieu que li falta la barba :-) El recordeu? Sí! És l'Ulisses! A principis de gener vam passar 3 dies a San Diego i vam anar al Sea World. A part de donar de menjar als dofins i poder tocar les mantes (peix, no de llana, eh?), vam anar a tots els espectacles que vam poder. Jo no sabia si l'Ulisses actuaria, perquè no n'havia sentit res en molts anys.

Comença l'espectacle, apareix una orca enorme, salta al mig de la piscina i tothom comença a cridar: "Shamu! Shamu!". I jo sola, cridant: "Que no, que no, que és l'Ulisses! És l'aleta dorsal de l'Ulisses!". La mateixa escena es va repetir quan una de les orques va començar a esquitxar amb la cua. Vaig arribar a la conclusió que moltes persones pensen que Shamu vol dir orca. No! És una de les orques, però s'ha convertit en el símbol de Sea World. Molta gent de San Diego fins i tot la porta a la matrícula del cotxe.

Com que tothom es pensava que estava mig tocada de l'ala (el meu marit em deia que no podia recordar la forma de l'aleta d'una orca i que segurament s'havia mort), vaig decidir esperar que s'acabés l'espectacle i vaig anar a parlar amb els cuidadors. Directament els vaig demanar si l'orca amb l'aleta torçada era l'Ulisses i... sí! Era justament l'orca que jo havia reconegut.

Està bé de salut, és l'orca més gran i pesada que tenen al Sea World, però ja és una mica vellet. A més, té un sentit de l'humor que no acaben d'entendre. De tant en tant, quan veu una gavina, salta per caçar-la i més d'una vegada ho ha fet durant els espectacles :-) I ho ha aconseguit, li devia venir de gust alguna cosa que no fos peix congelat ;-)

Així que sí, us envio les fotos més recents de l'Ulisses. I quan hi torni, aviam si puc fer-ne unes quantes més. Vaig aprofitar per parlar-li en català, que segurament també devia estar enyorat.

I com que avui és 10 de febrer, segurament em permetreu que dediqui aquestes fotografies en especial. Avui és l'aniversari de la Nati, i tot i que fa mooooooolt que no la veig, encara em recordo d'ella i del seu aniversari. PER MOLTS ANYS!

dissabte, 9 de febrer de 2008

Catalans a Los Angeles

Benvinguts! Aquest blog existeix gràcies al meu germà Jordi. Ell me'n va donar la idea. Ara que sóc tan lluny de casa m'agradaria compartir les meves experiències, espero que majoritàriament positives. I sembla que comencen bé: segur que coneixeu un altre català a Los Angeles.

Sí!!! Pau! Fa una setmaneta que va arribar i ja des del primer dia, sense jugar, va causar sensació. Després d'uns anys als Memphis Grizzlies, finalment els Lakers van decidir fitxar-lo. Li ho van comunicar un divendres i tothom s'esperava que arribés a Los Angeles dilluns. Doncs no.
Va agafar un avió, es va presentar per la revisió mèdica dissabte i va agafar un altre avió per assistir al partir dels Lakers. Ho va fer de civil, des de la grada, però tots els comentaristes estaven bocabadats. A més, havia de tornar a Memphis pel trasllat i tornar a L.A. pels entrenaments.

Com és possible que ja sigui aquí? Quin grau de compromís! Volem jugadors així! El primer partit que va jugar el van perdre de 3 punts, però la seva actuació va ser genial. I la segona igual, així que esperem que segueixi així. Ja tenia pensat anar a veure un partit, però ara segur que no me'l perdo!

La gent estava tan impressionada per la seva actitud que gairebé va eclipsar el gran esdeveniment del dia: la Superbowl, que es jugava aquella mateixa tarda. Dues sorpreses en un dia. En Pau Gasol ja assisteix als partits dels Lakers, i els Patriots perden la final de la Superbowl.

No es pot dir que jo sigui fanàtica del football, però aquí és l'esport nacional. Em resultava interessant que un equip hagués estat imbatut durant tota la temporada, i que perdessin la final.
Sembla una rucada, però aquí tot funciona diferent: des dels esports fins a la política, passant pel menjar, la forma de viure, els senyals de trànsit, la seguretat social... Ja intentaré anar-vos-ho explicant.

I canviant de tema: FELICITATS AL PALAU DE LA MÚSICA. Avui, 9 de febrer, fa 100 anys que el van inaugurar. Conec força persones que avui han estat molt enfeinades per aquest motiu, així que molta força, bona celebració i un brindis pels que no hi hem pogut ser.