dissabte, 31 d’octubre de 2009

40 lliures = 18,18 quilos

És la quantitat de caramels que tenim preparada per a aquesta nit. L'any passat en vam repartir més de 10 i vam fer curts, així que el John ha preparat una bona reserva per si de cas. Si en sobren, a l'oficina segur que no diran que no :)

divendres, 30 d’octubre de 2009

Una mica de tot

Ja no fa vent. Vam tenir vents de 60 km/h amb ratxes sotingudes de 100 km/h. No és d'estranyar que encara tinguem tants branquillons i fulles al jardí, i que tants arbres es partissin en dos. Per sort, demà al vespre no farà vent, que als nens els toca sortir a recollir caramels.

Em toca celebrar Halloween, perquè castanyada no en podré fer. Us podeu creure que en el temps que porto aquí encara no he vist castanyes? O vaig molt despistada o tot és mooooolt diferent. Les temperatures també: la temperatura màxima més baixa dels propers dies serà de 24 graus. I estem parlant del mes de novembre! Tinc unes ganes d'abrigar-me...

Una de les notícies d'avui que em fa adonar de la mentalitat tant diferent dels Estats Units és que a partir del 2010 es permetrà als malalts de SIDA viatjar als Estats Units. Sí, el país de les llibertats i les oportunitats, el que sovint diu que té l'autoritat moral de fer les coses, no permetia als malalts de SIDA entrar al país. La regulació és de l'any 1987, i la justificació és que no es coneixien prou dades sobre la malaltia i la por va ser la causant d'aquesta decisió.

Però resulta que el 1993 el Congrés dels Estats Units aprovar una norma segons la qual ser portador del virus HIV era l'única condició mèdica que s'incloïa explícitament a les lleis d'immigració i que impedia entrar al país. George W. Bush (el fill), que no és pas sant de la meva devoció, va rebutjar aquesta mesura, i per això li he de donar crèdit, que se'l mereix.

El que em fa ràbia és que aquí no semblen adonar-se de tot aquest munt d'incoherències. Ni igualtat per a tothom, ni llibertat per a tothom, ni res. Fins que no comencin a pensar per si mateixos o algú els tracti de la manera que ells tracten els altres, no canviarà res. És una generalització molt bèstia, ja ho sé, però m'he adonat que moltes persones prenen com a model alguna figura pública (sortir a la tele o a la ràdio és suficient) i decideixen pensar com aquesta persona. Pensar no deu ser el verb correcte, perquè el que fan és copiar: les mateixes expressions, les mateixes opinions, sense ni tan sols plantejar-se que en línies generals es pot estar d'acord amb algú, però no en tot.

Em temo que a tots ens cal reflexionar més sobre certes situacions. De tota manera, si les notícies són que es posa fi a discriminacions estúpides, benvingudes. Ara només cal que onze països més segueixin l'exemple dels Estats Units.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Quin vent!

Quina ventada! No fa fred, es pot sortir al carrer amb un jersei de màniga curta i una jaqueta i es resisteix la mar de bé, però avui és d'aquells dies que el vent fa por. Ja sabeu que aquí la tardor bàsicament és vent i algun dia de pluja, i dura poc. A la nit ja havia començat a fer vent, i al matí he tret la Canela a passejar abans que la cosa fos a més.

A ella li és igual, el temps que faci. Si plou, al carrer. Si fa calor, al carrer (però millor si li hem tallat els cabells). Si fa vent, al carrer. Avui, però, li ha tocat esperar. A la tarda el vent feia fresa, ja feia estona que veia volar branquillons i havia hagut de sortir al jardí a recollir els mobles, perquè el vent els anava bolcant.

Quan ha afluixat una mica hem sortit a fer una passejadeta, i ha acabat sent més curta del que pensàvem. A dues cases de la nostra els contenedors de la brossa els havien bolcat, i a la casa del costat en tenien un que anava sol per la vorera. Una mica més enllà hem vist un parell de torretes al mig del carrer, les plantes a saber on devien ser.

Ens hem aturat a una cantonada perquè s'acostava un cotxe i volia saber cap on anava i llavors he sentit un cruixit tot estrany. El cotxe ha passat i el cruixit s'ha fet més fort. He girat el cap i a l'altra vorera hem vist un arbre partint-se pel mig i caient sobre el capó d'un cotxe. Sort que no hi érem! Fins i tot la Canela s'ho mirava encuriosida, em penso que no sap ben bé què passa.

Hem tornat cap a casa mentre vèiem volar més branquillons, hem vist un parell d'arbres més perdent branques gruixides, decoracions de Halloween volant per tot arreu, un parell de senyals de trànsit doblegats i més contenidors a terra.

Els nostres contenidors no els trauré fins que torni a afluixar la ventada, o demà al matí d'hora, si convé, i la Canela s'ha de quedar dintre de casa: li he tancat la seva porta i no sortirà al jardí per si de cas, no voldria que es trenquessin els nostres arbres i li caiguessin les branques a sobre.

Aviam si demà us puc fer una valoració dels danys dient-vos que no n'hem tingut.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Coloms o corbs?

No m'hauria pensat mai que diria això: enyoro els coloms de la Plaça Catalunya. Mireu que quan hi passava els hi tenia tírria, entre les cagadetes i lo tontos que són, que volen directes cap a tu i no s'aparten. Però aquí només n'he vist una parella, i això perquè els té un veí, que si no, res de res.

El que veig cada dia, i sento constantment, són corbs. Que desagradables! Són lletjos i sorollosos, no els hi trobo cap tipus d'encant, i quan els veig a la tanca del jardí em fan posar la pell de gallina. Veure'n algun de tant en tant encara ho suportaria, però tenir-los com a veïns no m'agrada gens. Sort que la Canela no els deixa acostar-se massa!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Alegria!

No sé si recordeu una entrada en què us comentava el cas d'una parella que s'havia casat i havia preparat un numeret musical amb els padrins i testimonis. Havia causat molta polèmica perquè, és clar, això de celebrar amb alegria que un es casa amb la persona que estima és desvirtuar el matrimoni. Aix, que moderna que sóc!

Fins ara, el vídeo era privat, només es podia veure però no es podia pujar a altres pàgines. Ara sí, que es pot, i la parella demana donacions per prevenir la violència. Chapeau!

Espero que disfruteu i que se us encomani l'alegria :)


dimarts, 20 d’octubre de 2009

Carabasses de Halloween

En diuen Jack O'Lantern i en moltes cases les tenen de les modernes, de plàstic i amb electricitat. Nosaltres preferim embrutar-nos les mans i preparar-les nosaltres. Aquesta és la que he preparat avui. Primer, evidentment, cal comprar una carabassa: la mida és al gust del consumidor, però val la pena que sigui al més llisa possible. Per esculpir-les, es venen kits amb les eines adequades, només cal afegir-hi un ganivet i, si es vol, una cullera de gelat.


Com que farem merder, ja veieu que tenim un munt de paper de diari i plàstic. El primer que cal fer és obrir una tapa a la part de dalt de la carabassa:




Ara, aprofitant el forat, només cal treure les llavors i anar rascant l'interior per treure tanta polpa com sigui possible, per evitar que es podreixi massa ràpid.



Aquesta ha estat, per a mi, la pitjor etapa. És tot molt enganxifós i aquest any l'olor m'ho ha fet passar malament (ja em deien que embarassada hi hauria olors que em farien venir basques, però precisament, avui!). Al final, després de més d'una hora, he pogut començar a fer el dibuix. Aquest any hem decidit fer-hi un disseny més elaborat, i per això hem agafat una plantilla que he traspassat amb un punxonet. Aquí em teniu la cara de cansada i marejada després de gairebé dues hores de feina:



Aquest és el resultat final, han estat hores entretingudes:


No es veu massa clar, però se suposa que és un gat. Ja li hem posat una espelma per intentar que la carabassa se'ns assequi més de dintre, però de moment no li hem fet foto de nit, us tocarà esperar una mica :) Aviam si ara, després del tutorial, us animeu a empastifar-vos!


dilluns, 19 d’octubre de 2009

Dia internacional del càncer de mama

Avui sí que és un dia per fer-nos pensar. M'entristeix que aquí als Estats Units em diuen que avui és el dia de fer avaluació de la nostra vida, i l'octubre és el mes per conscienciar-se sobre el càncer de pit, però no s'incorporen a un munt d'activitats internacionals. En fi, prefereixo pensar que aquesta vegada guanyem els europeus :)

No sabeu la gran sort de tenir Seguretat Social: a partir de certa edat, s'ofereixen mamografies a les dones per detectar el càncer de mama en un estadi inicial, i això salva moltíssimes vides. Aquí no es fa, les mamografies s'han de pagar i no estan incloses en les assegurances, així que moltes dones saben que tenen càncer de pit quan ja està molt avançat. És una pena.

A part d'això, la societat AGATA ofereix grups de suport per a dones amb càncer de pit, i ara estic preparant una carta per a ells aviam què els sembla la iniciativa de donar els cabells per a fer perruques (això aquí sí que es fa).

Un fet que sovint passa desapercebut i que també hauríem de considerar és que els homes també poden tenir càncer de mama. No és tan habitual com en les dones, i en realitat és encara més fàcil de detectar, però ens costa imaginar que un home pugui patir-lo i em fa l'efecte que hi ha cert estigma i molta vergonya relacionats amb aquesta malaltia.

Com a nota positiva, pensem en la quantitat de dones que sobreviuen a aquesta malaltia gràcies als avanços en la detecció i el tractament.

I, personalment, avui és encara més celebració: una de les persones que més estimo en el món ha rebut l'alta definitiva després de superar el seu càncer. Han passat 10 anys i encara em fa l'efecte que fos la setmana passada que vam començar a sentir noms com eritropoietina, cisplatí, alfa-fetoproteina, marcadors tumorals, transplantament de cèl·lules mare autòlogues, bleomicina, etopòsid. Ara, la paraula que no deixa de ressonar-me a les orelles és CURACIÓ COMPLETA! Enhorabona.

Una diòcesi a Delaware

Wilmington, Delaware. Igual que a Boston i San Diego, la diòcesi catòlica de Wilmington està en ple procès judicial pels suposats abusos a menors per part dels mossèns. El tema en si ja em fa venir nàusees, i més quan després veig l'actitud de les altes instàncies respecte a un tema preocupant que ha destrossat moltes vides.

El que ha fet aquesta diòcesi ja em sembla de pel·lícula de ciència-ficció. S'han declarat en bancarrota i demanen la protecció que els atorga el capítol 11 perquè diuen que com que haurien de pagar molts diners en concepte de compensació, i ja saben que no hi podrien fer front, doncs necessiten ajuda. Això ho han fet el dia abans que comenci el judici: hi ha 100 víctimes, el cas de 8 d'elles s'hauria hagut de veure avui i, curiosament, s'ha decidit demanar la bancarrota perquè "no s'ha pogut arribar a un acord extrajudicial".

Sabeu allò de "malpensa i encertaràs", oi? Doncs això m'ho recorda molt, fa olor de socarrim. Si fos una d'aquestes 100 persones, no em deixaria comprar, voldria que es fes públic que aquestes persones m'han fet mal i que no es mereixen ni la seva posició, ni el respecte de la comunitat, ni la confiança de les famílies.

El pitjor de tot és que segons la legislació dels Estats Units, si la part implicada es declara en bancarrota, el judici queda en suspens. Us imagineu la indignació de les famílies afectades? No entenc com és possible que els membres de l'Església facin vot de pobresa però després igualment es declarin en bancarrota tot i tenir 100 milions de dòlars en actius (i 500 milions en deutes). Em sembla incomprensible, i una total tergiversació del missatge que transmeten.

Em fa l'efecte que també han malinterpretat, en molts casos, allò de "Deixeu que els nens s'acostin a mi". Si voleu llegir la notícia original:

http://www.bloomberg.com/apps/news?pid=20601127&sid=aBnV2U32DCUs

http://www.baltimoresun.com/news/maryland/eastern-shore/bal-churchabuse1019,0,1376615.story

divendres, 16 d’octubre de 2009

I diuen que no hi ha racisme

Louisiana, Estats Units, any 2009. El jutge de pau Keith Bardwell no ha concedit la llicència de matrimoni a una parella. No perquè ell sigui negre i ella blanca, no. El motiu, diu aquesta persona, és que estava preocupat pels fills que poguessin tenir: ningú acceptaria nens birracials i patirien, pobrissons. Per tant, val més que no deixem casar-se persones d'orígens diferents. Fa fàstic.

Aquí, evidentment, es compara la situació amb els anys 40 i 50. Jo aniria més lluny i ho compararia amb les polítiques de Hitler per purificar la raça, prohibint el matrimoni d'aris i jueus. Ja us he comentat més d'una vegada que aquí hi ha molt racisme, encara que diguin que no, que són moderns i avançats i que tenen l'autoritat moral per interferir en els assumptes d'altres països perquè, és clar, aquí tot es fa bé. Doncs resulta que no.

Com es pot permetre que una persona amb el títol de jutge de pau no permeti casar-se a una parella perquè no són tots dos blancs o tots dos negres o tots dos verds amb tires grogues? No és la primera vegada que ho fa, ja és la quarta parella que se n'ha hagut d'anar a un altre jutjat a demanar la llicència.

El John i jo també estem considerats una parella mixta. Encara no entenc per què, però el que em molesta és que es continuïn fent aquestes diferències. Què carai importa on has nascut? L'únic que volen és compartir la seva vida. Si no es casessin i visquessin junts, molts els criticarien per viure en pecat. No entenc una societat tan hipòcrita com aquesta. Em rebenta.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Reforma sanitària

Ai, quina cagada tan espectacular! Avui s'ha aprovat un nou pas de la reforma del sistema sanitari, i em fa una por... Aquí tothom està tan orgullós del seu sistema sanitari que constantment em pregunto qui fa uns rentats de cervell tan efectius, perquè el sistema és una me.

Bàsicament, tothom busca una feina que inclogui "beneficis sanitaris", és a dir, que la companyia et pagui una assegurança privada en part o en la seva totalitat. L'assegurança mèdica de cals Noga suposa uns 1000 euros al mes, i cada vegada que anem al metge hem de pagar 15 dòlars si és una cita concertada, 25 si és una visita urgent i 50 si hem d'anar a urgències. Per sort, si el metge encarrega alguna prova, no solen carregar res, i les visites, ecografies i anàlisis durant l'embaràs estan cobertes.

Si algú no té assegurança, les visites al metge costen uns 200 dòlars. I us parlo del metge de capçalera! Imagineu-vos si són visites a un especialista o tractaments llargs. No us imagineu la quantitat de famílies que han perdut la casa o més perquè algun membre de la família s'ha posat malalt. Us puc dir que personalment conec a una noia de 25 anys que ha trigat dos anys a pagar-se les factures mèdiques, eren més de 12.000 dòlars! I un tractament de 2 mesos d'una amiga seva va costar 8.000 dòlars!

Curiosament, això passa si algú té feina. Els immigrants il·legals que no tenen residència permanent o permís de feina o un contracte laboral, ni tan sols tenen això. Molts van al metge quan ja és massa tard, i una malaltia que s'hauria pogut tractar s'ha complicat tant que els arruïna la vida. La qüestió és que si anessin al metge haurien de pagar, i per tant no ho fan, però no se'ls pot denegar l'atenció al servei d'urgències.

Molts immigrants il·legals, jubilats i persones sense recursos tenen Medicare o Medicaid, el més semblant a la Seguretat Social. Sabeu quan a les pel·lícules surten aquells consultoris gratuïts en barris conflictius, bruts i amb molta gent i pocs metges? Bàsicament, és això.

Una altra diferència és la manera com es paguen els medicaments. Es paga un preu fixe, segons l'assegurança que es tingui, independentment del medicament. En algunes companyies és 5 dòlars, en d'altres 15. Si és una caixa amb, per exemple, 100 comprimits, es paga més. Si ets de Medicare o Medicaid potser no pagues res. I si truques per telèfon a un anunci de la tele, tampoc. No ho entenc. Si volen donar medicaments a preu reduït, endavant, però per a tothom. No entenc els criteris que es fan servir, i a partir d'ara encara serà pitjor.

La nova reforma sanitària obligarà a tenir una assegurança mèdica. Si no se'n té, es pot anar a la presó. Els immigrants il·legals, no, perquè la seva situació és comprensible. Doncs ho sento, però no. Tants problemes pot tenir un immigrant il·legal com algú que s'ha quedat a l'atur com algú que acaba de superar un càncer o un transplantament de fetge. De nou, no entenc el criteri.

Aquest programa costarà 829.000 milions de dòlars, i els treballadors hauran de proporcionar un "subsidi federal" per comprar l'assegurança de les persones que no se les poden permetre. Sabeu com en dic, d'això? Atracament. I el més divertit és que segueixen insistint que no és un nou impost per a la classe mitjana. Sí, i jo encara em mamo el dit.

Ja us havia comentat que la gestió de l'Obama m'ha decebut molt. Va prometre que els impostos de la classe mitjana no pujarien. Mentida: ara pujaran. Ha guanyat el Nobel de la Pau i en aquests precisos moments s'està debatent si enviar més tropes a Afganistan.

El pla de reforma sanitària vol ampliar el servei de Medicaid. El problema, a part de tot el que us he explicat, és que començarem a pagar el subsidi l'any vinent, però el sistema no entrarà en vigor fins d'aquí 10 anys. Per a moltes persones, nosaltres incloses, això vol dir pagar per un sistema al qual no tenim accès.

És ridícul. I encara va a més: volen encoratjar la competència, així que es proposa una assegurança més econòmica finançada pel govern. Aviam, si vosaltres tinguessiu una empresa, els vostres treballadors estiguessin obligats a tenir assegurança i la més econòmica és la del govern, què faríeu? Tenint en compte que la manera com funciona ara ja és un complet desastre, no vull ni pensar com serà el dia que l'ampliïn. Valdrà més no posar-nos malalts.

Per complicar-ho encara més, ara es proposa que els nous carnets d'identitat i de conduir tinguin un codi de barres que permeti accedir a l'historial mèdic. De moment ho fan a Carolina del Nord. Però que també volen explicar com i amb qui dormen? L'expedient mèdic és privat, per què l'hauria de poder veure, la policia? La idea, sembla ser, és que si la policia t'atura a la carretera, a part de mirar si tens carnet de conduir i assegurança del cotxe, també volen veure si tens assegurança mèdica, perquè com que no tenir-ne serà delicte...

Els agents de l'FBI en fan un ús diferent. Estan comparant les fotos de la policia amb les fotos del carnet d'identitat fent servir un programa informàtic per localitzar criminals. Dues qüestions: de veritat els criminals donen la seva veritable adreça quan es fan un carnet? I segon: les fotos del carnet d'identitat són, segons la legislació dels Estats Units, privades, i per tant els agents de l'autoritat necessiten una ordre judicial per tenir-hi accès.

Si sóc una criminal i la policia em troba perquè han fet servir un ordinador per comparar la foto de la meva fitxa policial amb la de trànsit, puc denunciar-los per arrest indegut i per haver aconseguit proves de manera il·legal. De debò, no sé pas en què pensen. I pensar que continuen dient que aquest és el país de les llibertats! Si no podem estar més controlats!

diumenge, 11 d’octubre de 2009

M'agrada el mes d'octubre

Per començar, el nom de la lluna és maco: és el mes de la lluna de la recol·lecció. També se li tenia un apreci especial perquè durant uns dies la lluna surt gairebé a la mateixa hora i, a més, els grangers podien treballar fins tard aprofitant la claror de la lluna.

El mes en si és el mes d'adoptar un gos de la protectora, així que ens estem plantejant si amb la Canela ho hauríem de celebrar més del compte. De moment, avui hem anat al parc de gossos on pot córrer sense corretja tant com vulgui.

També és el dia dels farmacèutics (si més no, dels americans), de la conscienciació sobre el càncer de mama, d'apreciació dels clergues, d'aprendre informàtica (tot i que el John no ho sabia), de l'applejack (un licor fet a base de poma, diuen que s'assembla al Calvados), de les galetes, de la conscienciació sobre la violència domèstica (opino que hauria de ser cada dia de l'any), el mes de menjar pernil del país (clar, com que no el tenen del bo, alguna cosa han de promocionar), el mes internacional dels tambors, el mes de la conscienciació sobre el lupus, el mes nacional de la diabetes, de la pizza (que bona), el mes nacional vegetarià (coincidint amb el pernil, que irònic), de fer petar crispetes, del marisc (que no en puc menjar, snif), i el mes del sarcasme. Déu n'hi do, encara més variat del normal.

Alguns se sentiran alleujats en saber que ja s'ha acabat la setmana d'organitzar-se i del servei al client (els que treballen de cara al públic porten una creu molt pesada, pobrets). La segona setmana és la de prevenció d'incendis (sí, coincidint amb la temporada d'incendis per vents de Santa Anna) i de les coses que no soportem (ai, quantes!) i la tercera és la setmana d'ajuda pastoral. Per a tots els gustos.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Nobel per a Obama

Si algun dia demano la nacionalitat americana, encara me la negaran per dir el que diré: no crec que Obama meresqués el premi Nobel de la pau. Vejam què penso sobre els nominats d'aquest any que conec (no tots, els nominats i altra informació sobre les nominacions no es revela fins al cap de 50 anys).

Ingrid Betancourt. L'any 2002 les FARC la van segrestar amb Clara Rojas i no la van alliberar fins al 2008. Durant la seva vida política va lluitar contra la corrupció existent a Colòmbia i penso que el seu segrest i alliberament van augmentar la conscienciació sobre les FARC. Mereixia el premi? Potser sí, però no sé si la vida personal dels candidats també es té en compte a l'hora de donar el premi. En tal cas, no se li hauria de concedir, els seus companys de captiveri han pintat un retrat de Betancourt que no s'adiu massa amb la imatge de llegenda que ens havíem començat a fer.

Nicolas Sarkozy. Sí, també era un dels nominats. Internacionalment, em sembla una personalitat molt activa (el Berlusconi també, però com a bufó de la cort). Ha intentat trobar una sortida al conflicte de Geòrgia i ha buscat com acabar amb la guerra de Gaza. De nou, la seva actitud personal li fa perdre punts, si més no, als meus ulls.

Gunnar Soerbe, que dirigeix l'Institut Christian Michelsen especialitzat en recerca sobre la pau i el desenvolupament, opina que "amb el temps, si continua progressant, podria ser un candidat creïble, però aquest dia encara no ha arribat".

Sobre Sarkozy i Obama, afirma que "encara han de fer alguna cosa remarcable en referència a la guerra i la pau". Hi estic totalment d'acord. Obama fa pocs mesos que és president i la seva gestió interior m'ha decebut enormement. No ha enviat més tropes a Iraq ni Afganistan, i això ja és un què, però donar el Nobel de la Pau al dirigent d'un país involucrat en dues guerres em sembla pixar fora de test.

Fins ara tenia la sospita que els Nobel de la Pau s'estaven convertint en un joc polític. Quan li van donar a Al Gore no m'ho podia creure. Moltes persons han lluitat contra el canvi climàtic, amb més força que ell, durant molt més temps, amb menys recursos i intentant conscienciar el món. No vaig entendre per què li donaven a ell. Ara, amb l'elecció d'Obama, penso que haurien de canviar el nom dels premis a alguna cosa com "reconeixement polític de l'any". O aquest any, "com que Chicago no va poder ser". O com diu un periodista americà: el "premi perquè no sóc Bush".

Aviam què us semblen els altres dos candidats què conec. Hu Jia és un dissident xinès que ha molestat el govern, de moment, perquè torna a ser a la llista de candidats. Hu Jia és un defensor dels drets humans, i va ser detingut junt amb la seva dona a finals del 2007 durant la campanya de repressió del govern xinès contra defensors dels drets humans, abans dels Jocs Olímpics del 2008.

Els han tingut sota arrest domiciliari força vegades, i ara, l'abril del 2008, el van condemnar a tres anys i mig de presó. Entre les proves que va presentar el tribunal hi havia "la publicació d'articles dintre i fora de la Xina, i acceptar entrevistes amb la premsa estrangera".

El 2007 aquest matrimoni va rebre conjuntament el premi especial "Xina" de Periodistes sense Fronteres, i el 2008 el Parlament Europeu el va condecorar amb el Premi Sarajevo dels drets humans.

La nota tràgica és que ell està malalt d'hepatitis i la seva dona va desaparèixer abans que comencessin els Jocs Olímpics. Que jo sàpiga, encara no ha aparegut. En la meva opinió, es mereixen aquest premi més que altres candidats.

La Cluster Munitions Coalition també era a la llista. Aquesta associació va tenir un paper clau a l'hora d'aconseguir que l'any passat gairebé 100 països signessin un tractat a Oslo que prohibia les bombes de dispersió (les bombas de racimo). Amb la quantitat de persones que moren o acaben ferides per aquestes bombes, em sembla una iniciativa encomiable.

Un altre motiu per no estar d'acord amb la decisió del comité és el nom d'anteriors guardonats: el Comitè Internacional de la Creu Roja (que ha guanyat el premi tres cops), Albert Schweitzer, Emily Greene Balch, Fridtjof Nansen, Carlos Saavedra, l'Oficina Internacional Nansen per als Refugiats, l'ACNUR (dues vegades), Martin Luther King Jr., Amnistia Internacional, Anwar el Sadat, la mare Teresa de Calcuta, Desmond Tutu, Físics per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, el Dalai Lama, Gorbachev, Aung San Suu Kyi, Rigoberta Menchú, Nelson Mandela, Arafat, Shimon Peres i Rabin, Metges sense Fronteres, Kofi Annan, Mohamed el Arabei i l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Muhammad Yunus i molts més.

Per cert, a Mahatma Gandhi no li van concedir, però l'any que va morir el premi Nobel de la Pau no es va entregar, va quedar desert.

Què voleu que us digui? Aquest any, per a mi, el premi Nobel de la Pau ha quedat molt deslluït. Haurem de fer com la filla petita dels Obama, que li ha dit a son pare: "Papa, avui és un dia especial. Has guanyat el Nobel i és l'aniversari del gos!". Que dolça!

dijous, 8 d’octubre de 2009

L'herència de Michelle Obama

Recordeu que us comentava que estava farta dels programes que creaven notícies allà on no n'hi havia? Avui, en la meva opinió, en tenim un exemple. En molts diaris ocupa un lloc destacat la notícia que Michelle Obama tenia entre els seus avantpassats una esclava i un blanc propietari d'esclaus. Algunes tertúlies han fet programes especials per parlar-ne. Aviam, on és la novetat?

En un país on fa poc més de 100 anys que es va abolir l'esclavitud i que va patir segregació racial fins als anys 50, en què encara existeix el Ku Klux Klan i, on mal que els pesi, encara hi ha racisme, no entenc que es faci tan rebombori perquè una persona negra té un avantpassat blanc.

De la quantitat de persones negres que hi ha als Estats Units, quantes creieu que no descendeixen d'esclaus? La minoria, suposo, entre ells Barack Obama. Senzillament, no ho entenc. La majoria de població negra és descendent d'esclaus i no cal un doctorat per saber (o com a mínim sospitar) que els propietaris no els tractaven amb massa delicadesa. Si podien fuetejar-los, vendre'ls, assassinar-los, qui es pensa que no els violaven?

Moltes dones esclaves van patir abusos a mans dels seus propietaris, i moltes van tenir fills resultat de les violacions. M'imagino que en altres casos el que hi havia era amor, però en definitiva el que vull dir és que hi havia relacions entre blancs i negres i no hauria de sorprendre ningú. El cas de Michelle Obama no és l'únic, ni especial. El més curiós és que ella no ha demanat que s'investigués la història de la seva família.

Durant la campanya electoral va comentar que no coneixia massa bé els orígens de la seva família, però això no vol dir que no els sospités. Més aviat em fa l'efecte que, com moltes altres persones en la seva situació, sabia que havien abusat de la seva avantpassada i, senzillament, no es va fer públic. Una genealogista ha fet l'estudi com a col·laboració per a un diari, i ara tothom està revolucionat.

La notícia hauria de ser: "Per què la gent s'esvera tant per un fet així?". Francament, m'és igual l'herència racial dels Obama, m'interessa que facin la feina ben feta. Si tan important és conèixer la història dels presidents, per què no es va investigar el passat de Clinton, Bush, Reagan, Carter...? No deuen ser tan exòtics.

Thomas Jefferson va tenir un fill amb una esclava, Sally Hemmings. George Washington era propietari d'una plantació i d'una quantitat important d'esclaus, i s'ha suggerit que també hauria pogut ser pare d'una criatura amb una esclava. És part de la història dels Estats Units: l'esclavatge va existir i és una part ben fosca de la història del país, i precisament per això no hauria de ser notícia que una persona tingui herència mixta. Senzillament, és així.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Les factures de l'estat

Califòrnia fa riure. O pena. Em fa gràcia que diguin que el pitjor de la crisi ja ha passat mentre l'estat està en bancarrota. Hi ha estats que es troben en una situació millor, però aquí els legisladors sembla que vulguin batre el rècord d'animalades per any. Les mesures que s'han pres per frenar la crisi en alguns casos han estat encertades, però en d'altres han estat patètiques, ni una criatura ho hauria fet pitjor.

Una de les mesures que s'han pres són les furlough: els funcionaris no van a treballar un número determinat de dies al mes i se'ls redueix el sou perquè "treballen menys". Imagineu-vos la situació: el departament de trànsit obre de dilluns a divendres, i tanca d'horeta. Tres divendres al mes està tancat. El dilluns després d'un dia de furlough les cues són quilomètriques i la feina s'acumula, són hores extra. A qui beneficia?

El professorat universitari també es troba en aquesta situació. La diferència és que ja els pagaven un 20% menys del que toca i ara se'ls ha reduït la paga un 10% addicional. Durant aquest semestre, el John s'ha de quedar a casa 9 dies (literalment, no pot ni tan sols anar al despatx). Els estudiants han vist com se'ls apujava la matrícula universitària i reben menys hores d'educació. S'ha reduït el número d'estudiants per classe i alumnes que només necessiten una o dues assignatures per graduar-se han d'esperar perquè no tenen plaça. Si els professors no ensenyen (perquè l'estat no els deixa), existeix la possibilitat que algunes facultats perdin acreditació perquè no compleixen els requisits mínims exigits.

La indústria automovilística va demanar ajut al govern: van rebre una burrada de milions i es va posar en marxa un pla similar al Renove. Si algú anava al concessionari amb un cotxe vell per comprar-ne un de nou, se li feia un descompte sobre el preu del cotxe i se li donaven uns cupons per valor de 3000 dòlars, aproximadament, per gastar en benzina. Curiosament, si el cotxe era massa vell, no entrava en el pla. I ara que ja s'han acabat els diners destinats a aquest pla, resulta que la gent no va a comprar cotxes i continuen en crisi!

Francament, si jo hagués necessitat un cotxe nou, hauria aprofitat l'ocasió. I si no m'hagués calgut, però em fes gràcia tenir-lo, també. Totes les vendes que haurien pogut fer al llarg de l'hivern les van fer en dues setmanes i ara els concessionaris continuen tancant.

Els bancs, pobrets, també van demanar diners. Algú s'ha parat a pensar en la ironia que un banc no tingui diners? Van rebre més zeros dels que puc escriure, però en més d'un cas se'ls van gastar en festes per als administradors que incloïen concerts i bosses de joies per a les senyores dels directius. Si no, es pagaven primes. Sabeu què us dic? Que si no fan bé la seva feina i un banc ha de demanar diners al govern per tirar endavant, potser s'haurien de plantejar que fos directament el govern qui els controlés el negoci, perquè en definitiva és com s'ho prenen (i que consti que no m'agrada que el govern participi en bancs, però em semba irresponsable fer aquestes barbaritats amb els estalvis i els impostos dels ciutadans).

A més de tot això, avui el titular és que l'estat de Califòrnia ha hagut de pagar més de 8 milions de dòlars addicionals per retards a l'hora de pagar les factures. S'ha de ser incompetent, eh? El pressupost de l'estat no es va aprovar quan tocava perquè els legisladors no volien fer retallades, volien gastar el mateix que altres anys (i una miqueta més) i recuperar els diners l'any vinent. No s'ha de ser un geni en econòmiques per veure que no és la solució, si duguessin els comptes de casa potser s'haurien adonat que era una animalada.

Però no... Van trigar tant a posar-se d'acord (i l'acord va ser en molts casos furloughs per als treballadors) que l'estat no tenia diners en efectiu per pagar les factures que devia i va començar a emetre pagarés. Que cutre! I que patètic!

Al cap d'un temps, com que tothom es queixava i ningú no volia tractes amb l'estat perquè no cobraven, un banc els va fer un préstec per fer efectius els pagarés. Jo em pregunto, els diners del préstec són els diners que els va prestar el govern?

Ara no hi ha pagarés (de moment), però resulta que no paguen les factures a temps. Un dels motius és que els funcionaris que haurien de pagar-les estan en furlough. Se'ls acudirà replantejar-se la situació i trencar el cercle viciós?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Grrrr, política

Fins als nassos! Jo que em queixava de la programació de la televisió quan era al Mediterrani, i ara, encara sort que puc gravar programes de tants i tants canals. Cada dia la majoria dels canals ofereixen una tertúlia política, de com a mínim una hora de durada. És espantós. El que més ràbia em fa és que encara que no hi hagi cap novetat en l'àmbit polític, els comentaristes poden emocionar-se fins a límits inimaginables per crear una notícia de fets com que l'Obama va matar una mosca en directe i, evidentment, l'associació PETA s'havia queixat d'un cas tan extrem de maltracte animal. Horrible, com us deia.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Cof cof

Aquesta vegada tinc molt bona excusa per haver-me oblidat del bloc durant uns dies: el primer costipat de la temporada, ben fort, amb febre i tot. Ja m'explicareu com puc agafar aquestes galipàndries si fins fa tres dies la temperatura no baixava dels 32ºC. Ahir i avui hem estat al voltant dels 22ºC i després, apa, que tornarem a passar calor. Tornarem a arribar als 32 i 33ºC; combineu la temperatura amb vents forts càlids del desert i ja sabreu per què Los Angeles surt a les notícies durant la tardor per incendis forestals. I per costipats.