dijous, 26 de novembre de 2009

Turkey Day

Avui és el quart dijous de novembre, és el dia d'Acció de Gràcies. Com que només som dos, no hem cuinat el plat típic del dia: gall dindi farcit, acompanyament i pastís de carabassa mentre mirem futbol a la televisió. Hem fet el que necessitàvem fer: anar a comprar al supermercat. Sí, fins i tot en dies festius els supermercats obren, no ho acabo d'entendre però la veritat és que a mi m'ha beneficiat.

Mentre anàvem cap allà hem vist la cua que ja es preparava a un cente comercial. Demà és el Black Friday, el divendres negre. En diuen així perquè es fan ofertes especials un sol dia i les vendes són tan exagerades que fins i tot els comerciants que estaven en números vermells passen a tenir un saldo positiu.

Em fa cosa veure l'afany de consum que hi ha per aquí. Han hagut de fer un d'aquells laberints amb tanques per a què la gent faci cua, i a migdia ja hi havia gent amb la tenda de campanya preparada per passar-hi la nit i poder entrar els primers quan obrin demà al matí. És una exageració.

De tota manera, us desitjo un feliç dia.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Afganistan i premi Nobel

Ja sabeu què opino del premi Nobel que li van donar a Obama: no se'l mereix. El Pentàgon acaba de dir que s'enviaran 34.000 soldats més a l'Afganistan. L'anunci públic i oficial es farà passat Acció de Gràcies, potser per no destorbar els ànims. Li faran tornar el guardó?

diumenge, 22 de novembre de 2009

Dead man's hand

No us arribeu a imaginar la quantitat de coses que he après sobre pòquer en els dos anys que fa que visc als Estats Units. No sóc una professional, però he après el suficient per guanyar dues partides entre amics! Ahir va ser la data històrica de la meva última victòria (fins ara).

Al principi no en tenia ni idea, no hi havia jugat mai, però les regles són senzilles i només em va caler aprendre quines combinacions eren guanyadores. També he après que existeix la dead man's hand, la mà de l'home mort.

És una combinació de dues parelles, dos asos i dos vuits. De moment, no l'he tinguda mai, perquè només el nom ja fa una mica de cosa, no? El nom té una llegenda associada. El 2 d'agost de 1876 van assassinar Wild Bill Hickok just quan tenia aquesta mà de pòquer.

Wild Bill Hickok és un d'aquells personatges que s'associen amb les pel·lícules de l'oest. Va treballar com a conductor de dil·ligències, que a mitjans del segle XIX era una feina dura i arriscada. No sé pas què devia fer perquè la policia el busqués, però sembla ser que li agradaven les baralles. Curiosament, més tard va aconseguir ser comissari a diferents pobles de Nebraska i Kansas.

Va combatre en l'exèrcit de la Unió durant la Guerra de Secessió dels Estats Units, i després de la guerra es va fer relativament famós com a explorador, tirador i jugador professional. Entre això de ser sheriff i la passió per les cartes, les bales havien de ser gairebé constants a la seva vida. Va estar implicat en molts tirotejos i el van assassinar durant una partida de pòquer a un saló de Deadwood, a Dakota del Sud,

Hi ha un biògraf de Hickok que diu que la versió acceptada és que les cartes eren l'as de piques, l'as de trèvols, dos vuits negres (piques i trèvols) i una altra carta, el patge o la reina de diamants. Aquesta última carta no està clara, diuen que el tiroteig va començar abans que es mostrés la cinquena carta, però el casino Stardust de Las Vegas exposa un 5 de diamants com la famosa cinquena carta. Fins i tot en sèries de televisió es fa referència a aquesta mà, però com a última carta han sortit un 9 de diamants, una reina de trèvols, el patge de diamants...

Abans que assassinessin Hickok, la mà de l'home mort es referia a diverses combinacions (quantes persones devien assassinar durant partides de pòquer per tenir-ne tantes?). La primera referència a aquesta mà és de l'any 1886, i aquella vegada va ser una combinació de tres patges i una parella de deus (això és un full house).

Fins i tot en moltes pel·lícules de l'oest s'escenificava una partida de pòquer i es veia la mà de l'home mort com a premonició de la mort. No ho sabia, ara hauré de començar a mirar pel·lícules i comprovar-ho :)

dilluns, 16 de novembre de 2009

CSI Gasol

Acabem de veure l'últim episodi de CSI Miami, i el Pau Gasol hi té un petit paper! No us explico com s'acaba, que no vul aigualir la festa, però sí que us puc dir que se'l veu clarament i que té les seves frases, no està només al fons fent el paperina. Aviam si acabarà deixant els Lakers per Hollywood!

ACORN

ACORN és una organització que treballa aconsellant les classes més desfavorides, organitzant classes o activitats extraescolars, aconsellant en temes econòmics i d'habitatge, muntant tallers... Una altra de les activitats que organitzaven i que ha quedat demostrada és falsificar la identitat d'algunes persones i fer-les votar per un determinat partit. Fa poc se'ls va gravar amb càmera oculta quan una parella de periodistes es va fer passar per una prostituta i el seu xulo.

ACORN els va explicar com omplir uns formularis per a què no haguessin de pagar impostos sobre el seu negoci i els va aconsellar que demanessin visats per a familiars en el cas de 13 nenes menors d'edat que entrarien a treballar per a ells (com a prostitutes, s'entén).

Ja us podeu imaginar el rebombori que va esclatar. El Congrés dels Estats Units va considerar que el cas era prou greu, i després que la organització acomiadés les persones que havien estat gravades, va decidir retirar-los les subvencions. Em sembla correcte.

Les subvencions eren per a programes socials, no per a fomentar la prostitució infantil ni l'evasió d'impostos. És fins i tot una qüestió ètica, almenys per a mi.

El més ridícul de tot és que ara ACORN ha demandat el congrés perqué considera que és inconstitucional que els hagin retirat les subvencions. Ja us ho dic jo que aquí tothom demanda, i no tenen en compte la justícia de les seves peticions ni l'ètica (o falta d'ètica) que demostrin. Em sembla ridícul i indignant. Si a més resulta que els han d'acabar indemnitzant, no sé pas què passarà. Bé, sí que ho sé, que la meva opinió sobre el sistema judicial serà encara pitjor.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Pagant factures

Qui m'hauria dit que fins i tot pagar factures seria tan diferent? Estava acostumada a rebre la factura però a tenir els serveis domiciliats al banc, així que bàsicament m'assegurava que hi hagués prou fons per pagar-ho tot i era la mar de fàcil.

Aquí arriba la factura i una data de pagament. Al mateix sobre s'hi inclou un sobre franquejat per enviar una part de la factura signada, amb el valor que es paga, i un xec. Sí, les factures es paguen amb xec. Després, cal enviar la factura per correu abans de la data límit, i tenint en compte les distàncies, val la pena fer-ho amb temps.

Ara tenim una altra opció. Pagar les factures per internet. Es crea un compte d'usuari i quan arriba la factura s'entra a internet, i el pagament es pot carregar al compte corrent o a la targeta de crèdit. Si es carrega a la targeta de crèdit, evidentment, després arribarà la factura de la targeta i haurem de repetir el procés.

A més, no tenim un compte corrent físic, una cartilla que poguem dur al caixer automàtic per actualitzar. Podem demanar un extracte quan traiem diners en efectiu del caixer o podem consultar els moviments per internet, però no tenim una llibreteta on ho poguem veure tot. A mi em sembla poc real, la veritat. És com si no tingués diners, tot virtual. Però així és com funciona i ho devem fer bé, perquè no ens han tallat cap servei, no? :)

dijous, 12 de novembre de 2009

Un altre Noga

Avui estic en pla íntim. Aquí teniu les primeres fotos del nou membre de la família. Va decidir no deixar-se veure i ensenyar-nos només els dits del peu:


El cap el tenia al meu melic i, clar, evidentment el melic molestava perquè no es deixava retratar ni prendre les mesures del cap. Després de saltar una mica perquè es mogués, ens va ensenyar el seu millor pefil:



I sí, per demostrar la seva herència catalana, ja surt amb el puny en alt! Mireu, mireu:


Quan la noia que ens feia l'ecografia ja estava a punt de desistir, va decidir que no li venia més de gust estar assegut amb les cames creuades i ens va descobrir el gran secret: és un nen! I naixerà pels volts del meu aniversari. Quin regal, eh? Apa, la foto pornogràfica :)

diumenge, 8 de novembre de 2009

Vacunes a baix cost

Avui hem tornat a dur la Canela al parc. Els diumenges hi sol haver molta més gent, i no perquè sigui un dia festiu, sinó perquè cada diumenge de 15.30 a 17.30 hi ha un veterinari que munta una paradeta i posa les vacunes als gossos a un preu reduït. Sí, cada setmana. No ens tocaven vacunes fins al mes de gener, però després de l'experiència amb l'opòssum vam pensar que no seria mala idea avançar-les.

Li hem posat quatre vacunes i hem pagat 60 dòlars, uns 40 euros. Si teniu animals, ja sabeu com van els preus, i la diferència es nota. Tenim el nostre certificat de vacunacions, la signatura del veterinari, l'etiqueta per renovar la llicència de la gossa, tot. És d'agrair. Penseu que, per exemple, l'hauríem pogut fins i tot vacunar per immunitzar-la contra serps de cascavell, i aquesta ja em sembla una vacuna més especialitzada. Per sort, com que al nostre barri de serps no en tenim, no li hem posat.

No em sembla mala idea que existeixin possibilitats com aquesta. Per desgràcia, hi ha moltes persones que no es poden permetre la càrrega econòmica de vacunar el gos regularment, i d'altres no ho fan perquè no els importa. Poder-ho fer a un preu més reduït em sembla una bona manera de procurar que els animalons no es posin malalts, i la iniciativa té molt èxit.

En realitat, també hi ha una sèrie de clíniques veterinàries on fan les esterilitzacions a preu reduït. A la ciutat de Los Angeles és obligatori esterilitzar els animals domèstics i tenir-los registrats. El problema és que n'hi ha molts a les gosseres i abandonats, i intenten no sacrificar animals. Si esterilitzen els animals i després fugen o algú els abandona, no tenen cries i arriben menys animals a les gosseres.

És una mesura discutible, n'hi ha que opinen que els governants no volen que els ciutadans tinguin animals domèstics i que es fiquen on no els demanen. Hi ha una manera d'evitar l'esterilització: demanar la llicència per a un gos de competició o de cria. Evidentment, toca pagar molt més i aquest és un altre argument utilitzat en contra d'aquesta mesura.

Tant el Coco com la Canela estan esterilitzats. Tots dos vénen de la gossera, i amb els problemes d'espai que ja es tenen a les protectores el que menys necessiten és que els animals que hi tenen els criïn. A més, em fa l'efecte que si una femella queda prenyada a la gossera, tindria menys possibilitats d'adopció: adoptem un sol animal o una femella que potser tindrà 10 cries?

La Canela havia tingut cadells poc abans que l'adoptéssim, però no en sabem res. No sabem on van néixer, si van viure, si els van adoptar. Imagineu-vos haver de buscar cases per a tots els cadells i cuidar-los a la gossera mentre se'ls busca una llar.

Ja us ho dic, és una mesura discutible, però potser no tan desencertada. La que em sembla un 10, definitivament, és la vacunació a preu reduït.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Sobre la màfia: un dilema moral

Parlem de màfia, de la yakuza, la màfia japonesa. L'any 1991 l'FBI ja presentava informes referents a la presència de la yakuza als Estats Units, sobretot a Hawai'i, Califòrnia, Nevada i Nova York. Quan penso en la màfia italiana, Camorra o N'Dranghetta, per exemple, penso en drogues, burdells, suborns i molts assassinats.

Sobre la yakuza no en sabia gran cosa, només que molts dels seus membres es tatuen tot el cos (excepte, cara, mans i peus) i que com a càstig es tallen dits. Ara sé que als Estats Units es dediquen al tràfic de drogues (sobretot metanfetamines), la pornografia i la prostitució, el joc i el blanqueig de diners. No he trobat res referent a crims violents, assassinats o ajustaments de comptes.

No dic que siguin bons, que no, però ara veureu quin és el meu dilema. Els últims dies s'ha parlat molt d'un secret no tan secret: l'FBI va ajudar a aconseguir visats a membres de la yakuza per a què poguessin venir als Estats Units per rebre transplantaments.

L'any passat ja s'havia escrit algun article referent a aquest assumpte, però sembla que fins ara no se n'ha parlat en veu massa alta, fins que s'ha emès un documental del programa 6o minuts. Us en comento els detalls.

Al Japó no és il·legal ser membre del crim organitzat, als Estats Units, sí. Per aquest motiu, als membres de la yakuza no se'ls permet l'entrada al país (teòricament). Per motius religiosos, al Japó els transplantaments d'òrgans no són massa comuns i per això les persones que s'ho poden permetre viatgen a l'estranger per operar-se.

El tema de les donacions als Estats Units, al meu parer, és espinós. Les companyies asseguradores haurien de cobrir les despeses, però si algú no té assegurança o si és una assegurança senzilleta, toca pagar la totalitat de les despeses. El cost de l'operació és d'aproximadament 500.000 dòlars. Sí, ho heu llegit bé i ho he escrit bé: mig milió de dòlars. Hi ha llistes d'espera, però el que m'empipa és que en molts casos en què s'ha pagat al comptat no s'ha tingut en compte la llista d'espera.

Per això m'agradaria que deixessin de parlar de donacions i comencessin a parlar de venda. Penseu que als donants de sang se'ls anima dient-los que són herois,. Lamentablement això de l'altruisme no resulta massa familiar en aquestes latituds. En fi, que aquesta és una altra història, potser la següent del bloc.

Ara que us he donat els antecedents, continuo amb la història. L'any 2001, l'FBI va ajudar Tadamasa Goto a aconseguir un visat per entrar als Estats Units. Goto és un dels caps de la yakuza i com a tal no se li hauria hagut de permetre l'entrada al país. Patia una malaltia hepàtica i li calia un transplantament de fetge, i l'FBI li va tramitar el visat per venir a operar-se a condició que els donés detalls sobre els negocis de la yakuza al territori nacional.

Dit i fet. Goto va venir a Los Angeles, va pagar com a mínim mig milió de dòlars i el van operar al centre mèdic de la UCLA. Després va fer una donació de 100.000 dòlars al mateix centre mèdic i hi van posar una placa en honor seu. Resulta que, oh sorpresa, no va complir la seva part del tracte i al final el van expulsar del país. Com que encara necessitava seguiment mèdic, el cirurgià que el va operar va viatjar diverses vegades al Japó per visitar-lo, amb les consegüents despeses i una factura encara més enorme. I, de moment, és tot el que en sé.

Em vénen moltes preguntes al cap. És legal que l'FBI, que ha de protegir els Estats Units, aconsegueixi un visat per a un membre declarat de la màfia? S'haurien d'acceptar aquests pagaments per realitzar un transplantament? Les famílies de les persones en llista d'espera han estat perjudicades i ha mort algú perquè s'ha donat un òrgan a Goto? Fins a quin punt s'han salvat vides amb la (poca) informació que Goto ha donat a l'FBI? La vida d'aquesta persona és més valuosa que la dels pacients en la llista d'espera?

I encara més: resulta que una investigació no ha pogut determinar qui va pagar el trasplantament de Goto i tres altres membres de la màfia japonesa. Molts temen que hagi estat el govern que hagi pagat les despeses i, amb tota la raó del món, se senten indignats. Com diu un periodista nordamericà: el govern va pagar aquestes operacions a canvi de "poca informació útil sobre bandes japoneses"? I el que és encara pitjor: el govern va pressionar el sistema de transplantament d'òrgans per a què aquestes persones tinguessin prioritat?

Algunes persones opinen que s'hauria de tenir la obligació de determinar si un pacient mereixeria un òrgan, i que els centres tenen la obligació de protegir la confiança en el sistema dels possibles donants. Quin embolic. I quin dilema! Què hauríeu fet? Hauríeu concedit el visat a una persona com Goto? Hauríeu acceptat diners per un transplantament? Hauríeu fet passar Goto per davant d'altres pacients?

Francament, em penso que jo no. Potser és perquè a nosaltres el servei d'immigració ens va estar donant la tabarra durant dos anys, i no tenim antecedents de cap tipus. Ens vam casar perquè volíem estar junts i ens van amargar la vida durant gairebé dos anys. Una de les condicions per obtenir un visat és no pertànyer al crim organitzat, doncs per què es van saltar totes les normes?

No penso que la vida de Goto fos més valuosa que la de les persones en llista d'espera. No penso que la yakuza representi un perill físic per als ciutadans i residents del país, així que no entenc el tracte que hi van fer. No confio en el sistema de transplantaments d'aquí. Si pagant es pot obtenir un òrgan més ràpid, val més que facin legal la venda d'òrgans i que donin a la gent la possibilitat d'escollir entre un model altruista anomenat donacions i un altre basat en els diners i anomenat venda de recanvis.

Em fastigueja veure que tantes coses es poden reduir a una sola qüestió: diners. No es pot jugar amb la salut de les persones d'aquesta manera, és indigne i immoral.

dilluns, 2 de novembre de 2009

La lluna del castor

Maco, eh? És el nom de la lluna plena del mes de novembre. Alguns l'anomenen la lluna de la glaçada, però a Califòrnia seria ridícul: avui hem arribat als 32 graus. Antigament, per aquestes dates es preparaven trampes per als castors abans que es glacessin els llacs i així es tenien prou pells per abrigar-se durant l'hivern.

Ja us podeu imaginar que avui serà un dia singular. Tots Sants. Aquí sento més l'expressió El día de los muertos. És curiós que hi hagi tanta influència mexicana, però té sentit. Per seguir amb l'esperit de l'ocasió, suposo, algú va decidir que estaria bé que avui fos el dia de preparar els nostres epitafis. I no sé per què, dels ous durs farcits.

Aquesta combinació em repèl. Ja dedicaré algun altre dia a desvariar sobre les pràctiques funeràries dels americans, avui amb això dels ous, va a ser que no.

Play possum

Els opòssums (les zarigüeyas de tota la vida) són com rates grans i lletges, de dents esmolades i veïns habituals a les zones residencials dels Estats Units. Quan estan en perill, es fan el mort. És precisament el que significa l'expressió play possum: fer-se el mort. La Canela, però, s'ho pren literalment i entén que vol dir "jugar a opòssum". Més ben dit, jugar amb l'opòssum.

És el que va fer ahir a la nit. La veritat és que a nosaltres els opòssum no ens agraden massa, perquè tenen puces i poden contagiar la ràbia. Quan vam arribar, com a la majoria de les cases de la zona, en teníem que de nit passejaven pel jardí i feien petar la xerrada amb els óssos rentadors. Quan va arribar la Canela de seguida els va deixar clar que el jardí és el seu territori: des d'aleshores van començar a passar pel mur en lloc de creuar el jardí. Quan van veure que això tampoc la convencia van començar a fer servir els cables de la llum.

Suposo que el d'ahir era un opòssum nou al barri, perquè va decidir creuar el jardí. Cras error! De seguida que vam sentir les fulles cruixint, la Canela va sortir disparada per la seva porteta i el va arraconar a una cantonada del jardí, el tenia amb l'esquena ben enganxada a la paret i li deia alt i clar que no li havia donat permís per ser allà.

L'opòssum es va fer el mort, però li va sortir el tret per la culata. La Canela el va agafar pel coll i va començar a córrer pel jardí sacsejant-lo com si fos un nino, llençant-lo a l'aire i tornant-lo a agafar, i quan el deixava a terra el mossegava a la panxa.

El John i jo vam sortir i com que sabem que a ella no li agrada l'aigua freda, vam ruixar-la amb la manguera. Res. Era la seva missió i volia assegurar-se que tothom aprengués la lliçó. No volíem veure l'opòssum esbudellat al jardí i tampoc volíem que la mossegués, i al final vam aconseguir separar-la del seu nino nou.

Al cap d'una estona l'opòssum va obrir un ull i es va assegurar que la bèstia havia marxat. Li vam obrir la porta del jardí perquè sortís i renquejant i coix es va retirar del camp de batalla. Mentrestant, la Canela es llepava els bigotis pensant com n'era, d'apetitós. Després de tres o quatre rondes de vigilància va decidir recuperar forces: es va menjar tot el que tenia el bol, va beure tota l'aigua i va començar a roncar i, suposem, a reviure en somnis l'èxit de la seva missió.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Caramels i crisi

Ahir a la nit no va venir tanta quitxalla com esperàvem, però tot i això només ens han quedat 3 bosses de caramels. Déu n'hi do, eh? Al nostre carrer hi havia menys cases repartint caramels que l'any passat, i es va notar. Els pares porten els fills amb cotxe i s'aturen més als carrers on hi ha més activitat, i suposem que per això van passar menys nens. Un veí ens va comentar que aquest any havia comprat menys caramels i més barats. Em sap greu pensar que per la crisi molts nanos s'han quedat sense festa, sobretot perquè la gent continua comprant cotxes i tota mena de coses materials. Francament, prefereixo gastar-me els diners en caramels i veure'ls contents quan els els dono.