divendres, 30 de maig del 2008

6 mesos

Avui fa 6 mesos que el John i jo ens vam casar. Aprofitant que a més demà és festiu i no ha d'anar a l'oficina, aquesta nit sortirem a sopar. No sé pas on, però intentarem que sigui una vetllada diferent.
Són ja 6 mesos de supervivència (al matrimoni, als Estats Units i a l'enyorança), i espero que en vinguin molts més. Com que encara falta per celebrar l'any de casats, volem demanar un regal avançat al Pau Gasol: segueix defensant com ho vas fer ahir, però menja més pa amb tomàquet i apreta l'atac!
Espero que quan celebrem l'any de casats hi hagi moltes més coses bones per explicar, a part del fet que ja m'estic adaptant.
Bona salut a tots i bon cap de setmana

dijous, 29 de maig del 2008

MVP i a la final

Sí! Intentaré fer-vos un resum telegràfic del 5è partit entre els Lakers i els Spurs, fa mitja horeta que s'ha acabat. Primer quart: decepció, els Lakers perden per 17 punts. Segon quart: comencen les palpitacions, jugar a San Antonio un sisè partit no fa gràcia. Tercer quart: atac de cor, es recuperen gràcies al Koco Bryant. Quart quart: victòria per 92 - 100, triple a l'últim segon de partit.
Han escollit el Koco Bryant com a MVP de la final de la conferència Oest. Ara només falta saber qui serà el rival dels Lakers. És la primera vegada des del 2004 que arriben aquí, i l'alegria es notava per tot arreu.
Focs artificials, més veïns cridant i patint al nostre edifici, i un munt de cares famoses al partit: Jack Nicholson (no es perd ni un sol partit al Staples Center i és dels primers en posar-se de peu quan remunten de manera tan espectacular), Antonio Banderas, Cameron Díaz, Donald Sutherland, Andy García, Dustin Hoffman...
No us penseu que el bàsquet m'agrada des que vaig arribar aquí. Sempre m'havia agradat, i els Lakers i els Bulls havien estat sempre els meus favorits. Ja us aniré fent la crònica esportiva. De bàsquet. De futbol americà no hi entenc massa i ja fa temps que es va acabar la temporada. De bèisbol no en tinc ni idea. De futbol, pse. M'agrada seguir les notícies del Barça, però el Los Angeles Galaxy no es menciona ni per casualitat i si es parla del Beckham és pels diners que guanya, per obres benèfiques, per veure si serà membre de la cienciologia per ser amic del Tom Cruise o pel que la seva dona estigui fent o dient (la seva última perla és que sense tacons no pot pensar).

dimecres, 28 de maig del 2008

Em vaig perdre el partit...

Ahir no vaig poder veure el quart partit dels Lakers contra els Spurs. Més ben dit, en vaig veure els dos últims minuts, i la victòria va ser més que ajustada: 2 punts! Vejam què passarà en el proper partit al Staples Center... Aquest no me'l perdré pas, no estaré tan enfeinada com ahir.
Ja us vaig explicar que dilluns es va celebrar el Memorial Day. Dimarts, a la biblioteca, s'esperava un munt de feina espatarrant, i així va ser. Però sabíem d'avançada que només hi hauria una persona disponible, així que em van demanar si podia anar-hi dimarts per donar-los un cop de mà. I sí, m'hi vaig passar gairebé 7 hores fins que tot va tornar més o menys a la normalitat.
El John em va venir a buscar i vam anar a dinar junts, vaig anar a una reunió de grup que va durar dues hores i després vam anar a sopar alguna coseta amb les noies, així que tenia motius més que sobrants per perdre'm el partit.
Espero poder-vos explicar el següent amb més detall.
Bona salut

dilluns, 26 de maig del 2008

Memorial Day

Avui és festa. És el Memorial Day: sempre es celebra l'últim dilluns de maig i és un homenatge a tots els americans que han mort en servei a la nació. La primera vegada (1868) va commemorar els soldats de la Unió morts durant la guerra civil americana, i després, els soldats morts durant la primera guerra mundial. Ara es recorda tots els americans morts defensant la nació, com us deia.
Moltes persones van al cementiri, i els qui tenen bandera americana a casa sovint la tenen a mitja asta (o mig pal, com es diu?). A més, hi ha voluntaris que posen banderetes americanes a les tombes del National Cemetery, a Arlington.
A part d'això, és un dia festiu com qualsevol altre: la gent se'n va de picnic o a fer una barbacoa, hi ha més esdeveniments esportius que de costum, els exàmens finals a la facultat ja s'han acabat i tradicionalment es considera que el Memorial Day representa l'inici de l'estiu.
Fa pocs anys, es va aprovar una resolució que reclama que tots els americans, a les 3 de la tarda, deixin el que estiguin fent i dediquin un pensament als herois de la pàtria. També es demana una oració per protegir la nació i serà l'hora en què els serveis públics que estiguin oberts tancaran.
Si voleu saber-ne més, sobretot del que passa encara avui en dia en alguns estats del sud, només cal que googlegeu una miqueta. Hi ha cicatrius que encara no s'han tancat, i com us dic, en alguns estats del sud, encara hi ha qui pensa que Amèrica no està unida i ho celebren diferent.
Sigui com sigui, fins aviat i bona salut a tots

2-1. Ens han tornat la pilota

Mal partit el d'ahir. Els Lakers van perdre de 19 punts a Texas. I s'ho mereixien, tot s'ha de dir. Va fallar la defensa, els rebots van anar gairebé tots a mans del Tim Duncan (no tocava, és de l'altre equip!) i la punteria va anar moooooolt desafinada.
Tot i els punts que va anotar en Koco Bryant, no n'hi va haver prou. Ahir sí que es va veure per què els Spurs van guanyar l'any passat. Esperem que el proper partit, demà dimarts, sigui més favorable als grocs.
I que es recordin dels rebots! Curiós, perquè el crit bàsic que se sent al Staples Center (i a gairebé tots els estadis d'equips de la NBA) és DEFENSE! DEFENSE!

dissabte, 24 de maig del 2008

La-Star Odom

Un altre dels meus mots, no hi puc fer res. A hores d'ara segur que ja heu llegit sobre l'últim partit dels Lakers contra els San Antonio Spurs, els campions de l'any passat. Va ser elèctric! La victòria dels Lakers per 30 punts va ser més que merescuda, tot un partidàs.
I ahir, a més, va brillar un jugador que habitualment queda eclipsat pel Koco Bryant o en Pau Gasol: Lamar Odom. Ahir va ser la star del partit. Va gaudir de les seves jugades, va estar molt encertat en els rebots, va afinar en els llançaments... L'única cosa que el va superar van ser les reaccions del Ronny Turiaf durant el partit. El vam veure ballant, fent cares...
Al final, tots dos equips van decidir deixar descansar els jugadors més importants perquè, en realitat, a 5 minuts del final, més o menys, i amb més de 20 punts de diferència, semblava la decisió més sàvia.
A part de la tempesta esportiva d'ahir, en tenim de naturals. En aquests moments, la CNN transmet en directe les imatges d'un tornado que ja fa uns deu minuts ben bons que ha tocat terra a Hennessey (Oklahoma). És espectacular i terrorífic alhora.
Aquí no hem tingut més tornados però està força ennuvolat. De tant en tant veig un trosset de cel blau, però sembla que seguirem passant fresqueta uns dies.
Salutacions de la Rodríguez-Picó americana. Bona salut

divendres, 23 de maig del 2008

Twister

¡VAYA CÓMO ANDA EL TIEMPO!

Això dirien molts després del que va passar ahir. Mireu, mireu:
Sé que ha sortit a les notícies, mon pare m'ha comentat que ho va veure. Dos tornados van tocar terra a Riverside, res, a l'altre costat de la muntanya. No estem a Tornado Alley, al centre del país (més o menys el que veieu a la imatge):



Però sí, sí, dos tornados. I s'esperen tempestes per aquest cap de setmana, que a més a més és pont. Ja veurem què passarà, però potser sí que el canvi climàtic ens està afectant, no creieu? De moment, a Los Angeles tenim terratrèmols i tornados. Esperem que els 9 huracans que s'esperen aquesta temporada no ens visitin.

Bona salut a tots

dimecres, 21 de maig del 2008

Koco Bryant 1-0


No ho puc evitar. Tot just s'ha acabat el primer partit de la final de la conferència oest de la NBA, Lakers i San Antonio Spurs. Bon partit, gairebé sempre dominat pels Spurs. A la meitat del tercer quart dominaven per 20 punts, i la remuntada ha estat increïble. Els Lakers han acabat guanyant de 4 punts. Uffff! Quin patiment, però ha estat un bon partit com us deia.


No sé si sou fans de la NBA, i si us heu fixat en el Kobe Bryant. Té la llengua més mòbil de la conferència Oest :-) Constantment treu la llengua i s'humiteja els llavis, i ja fa temps que el vaig batejar Koco Bryant. El meu gos, el Coco, constantment busca alguna cosa per llepar. O alguna persona. Vegeu l'exemple:





És una de les meves fotos preferides: mon germà i el Coco en acció. Ara només em cal comprar-li una samarreta dels Lakers i ensenyar-li a jugar a bàsquet :-)

Bon partit. Koco Bryant, Gasol, Vujacic, Odom... Enhorabona per la victòria. Bona salut a tots

Mala nit a la vall

Si us ve de gust refrescar una mica l'anglès, us envio un link amb un article de l'edició d'avui del Los Angeles Times:
Los Angeles és una ciutat enorme. Nosaltres vivim a la vall de San Fernando, lluny del centre, més tranquils i més a la vora de la natura. Això de més tranquils sembla que comença a canviar. Estem tots més que sorpresos (i horroritzats) que en una sola nit hi hagi hagut 6 tirotejos a la vall. Un ens ha quedat molt a la vora, si mireu el mapa és el número 3. Vivim a Northridge, i aquest tiroteig ha estat a uns 8 blocs de casa.
La distància és relativament gran, però és la segona vegada que un cas així es dóna tan a la vora de casa des que em vaig traslladar. No sé què dir-vos. Estic tranquil·la? Menys que abans. Però sempre he pensat que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, ens pot passar qualsevol cosa. Penseu que els primers trets reals de la meva vida els vaig sentir a la parada de metro de Lesseps a Barcelona, no pas a L.A.
Potser el que canvia és que la meva convicció anti-armes és més forta. Que et puguin engegar un tret al mig del carrer a les 7 de la tarda em fa posar la pell de gallina. Desenganyem-nos. Bandes i trets i males accions les trobarem per tot arreu. Però que aquesta oportunitat quedi a l'abast de tothom perquè les armes es consideren un dret legal com a forma de protecció em sembla més que exagerat en una societat normal.
Esperem que la cosa no vagi a més. Ja s'ha decidit augmentar les patrulles policials, sembla ser que hi haurà canvis en la seguretat de la zona, i ja veurem què passa. També us he de dir que encara que tot això hagi passat a la vall, és curiós veure que petits barris o fins i tot un nucli de dos o tres blocs de cases representen una comunitat concreta: zona coreana, zona xinesa, zona mexicana, zona blanca.
Per això en molts casos els problemes i els tirotejos són deguts a altres tipus de problemes. Podeu escollir: baix nivell d'escolarització, creació de ghettos on fins i tot hi ha persones que no parlen anglès i es veuen totalment aïllades, tràfic de drogues... El nostre barri, per sort, és segur i tranquil, però no està de més estar al cas de notícies així.
Bona salut a tots. I mama, tranquil·la, que estem bé.

dilluns, 19 de maig del 2008

Xina i Myanmar

Dues catàstrofes en zones no massa llunyanes. Els primers dies els telenotícies parlaven del cicló de Myanmar, suposo que com a tot arreu, però de seguida es passava al tema polític, a la Junta de Myanmar, al fet que si s'enviava ajuda tampoc no arribaria... Mentrestant, jo pensava: més acció i menys paraules.
Al cop de pocs dies, una altra desgràcia: el terratrèmol a la Xina. Va passar si fa no fa el mateix. Molts comentaris a l'inici, referències a la política del país, suggerències sobre l'ajut que s'hi podia enviar i... delegats especials a Chinatown. Si haguessin contactat parents de persones de la zona o hagués estat una mica més preparat, ho hauria entès, però penso que la imatge que es va donar no va ser l'adequada. Era com si enviar un parell de periodistes a Chinatown ja fos tot un repte.
Aquest interès va desaparèixer així que en Ted Kennedy va ingressar a l'hospital. Des del primer moment hi va haver un gran desplegament de mitjans per cobrir la notícia, repetir incessantment el que se sabia, esperar un comunicat mèdic...
Ho trobo francament injust. Tantes i tantes vides perdues, tantes persones que ho han perdut tot, tantes coses per fer, i sempre sorgeix la política com a motiu. D'altra banda, molts s'enorgulleixen de pertànyer al país que més ajut humanitari envia a qualsevol que ho necessiti. És culpa dels altres si l'ajut no arriba o no és suficient. Els altres països haurien d'aprendre la lliçó. Aquesta és la filosofia que m'ha semblat entreveure, i de debò que espero equivocar-me.
Hauré d'investigar les dades i intentar raonar amb certes persones. I recordar-los que aquí, a Northridge, no fa pas tants anys que un terratrèmol els va fer recordar mortalitat i la fragilitat de la vida humana. Aquesta connexió, aquesta vivència compartida, els hauria d'ajudar a entendre allò que a mi em sembla tan humà: ajuda les persones que pateixen, oblida el govern.

dissabte, 17 de maig del 2008

A la final de la conferència

Bon partit el d'ahir, sí senyor. Però quin patiment! Els dos primers quarts de partit van ser dels Lakers sense discussió. Fins i tot van tenir un avantatge de 19 punts, i això que no van tenir el Kobe sempre a la pista.
El patiment va arribar a la segona meitat. La pista dels Utah tornava a ser la més infernal, la que més pressionava, i els Utah es van acostar a només 3 punts.
Vam veure el partit des de casa, i va valer la pena. El Pau semblava incòmode i una mica espantat, els àrbitres semblen desconcertar-lo cada cop que juga a Salt Lake City, però va millorar molt en rebots i defensa en comparació amb els altres dos partits de semifinals a Salt Lake City.
En Kobe és el MVP de la temporada i amb tota la raó del món. Va sortir a pista en els moments clau, quan els Jazz s'acostaven massa en el marcador, i tot i el mal d'esquena que fa dies que arrossega va ser un jugador clau. Ara, això sí, no ens oblidem del Pau, ni de Sasha Vujacic, ni de Lamar Odom, ni de Derek Fisher. Un gran partit.
És fantàstic veure que almenys durant un parell d'hores no hi ha cap referència a la política i es gaudeix dels esports. Per cert, a l'edició de l'Avui hi havia uns comentaris força interessants sobre el Pau: jugador espanyol, jugador català? Què deien els comentaristes americans?
Des d'aquí us puc dir que han estat justos. El primer partit contra els Utah no va ser el millor de la seva carrera, i els comentaristes el van jutjar amb duresa, l'entrenador també. Quan el seu joc ha tornat a ser l'esperat, se l'ha valorat com cal i s'han fet els comentaris adequats.
No per ser d'on és, sinó pel seu joc. És divertit veure com canvien les perspectives :-)

dimecres, 14 de maig del 2008

ETA altra vegada

Quin greu! De nou llegeixo el diari via internet i el primer que veig és que ETA ha tornat a matar. És una notícia a la qual ja ens hem mig acostumat després de decàdes de terrorisme, i em porta a una reflexió.
Potser pel fet d'estar sotmesos a aquesta barbàrie som més sensibles al patiment de les víctimes i més conscients de la possibilitat que en qualsevol lloc, en qualsevol moment, pot passar una desgràcia. Potser per això l'atac a les Torres Bessones va tenir un impacte tan profund en els americans. Pensaven que això no passaria mai en el seu propi territori, que les guerres i les morts serien una dada més a la televisió i als diaris, però que no la viurien en primera persona.
He llegit també el diari d'aquí, The L.A. Times, i com és lògic, es parla molt del terratrèmol a la Xina. Però després d'aquesta notícia les que segueixen són referents (com sempre) a les eleccions primàries, al suport de John Edwards per Obama, l'arrest d'uns 60 immigrants il·legals, el fet que en alguns casos el govern ha utilitzat substàncies psicotròpiques abans d'una deportació...
Passo a la secció d'internacional. Tres titulars. Enlloc es menciona el que ha passat al País Basc. Deuen pensar que no totes les morts són iguals. O que potser una mort no és suficient. Sí que es van comentar les bombes a l'Índia, però no l'atac d'ETA. Potser és que no he navegat prou.
Francament, em preocupa. Sovint tinc la sensació que no existeix una consciència real del que passa a les altres persones del món. Fa l'efecte que les notícies són americo-cèntriques, referents als Estats Units o als seus aliats, o a les baixes que pateixin a l'Iraq.
Doncs resulta que tots patim. Molts som conscients de la fragilitat de la vida i de l'actitud covard i despòta de certs grups terroristes. Però aquí, com a mínim fins a novembre, dubto molt que això importi.
El meu condol a la família de les víctimes.

divendres, 9 de maig del 2008

Sorpresa a la biblioteca

Aquesta setmana ha estat força atrafegada. Ja col·laboro amb una protectora d'animals i justament el que més m'agrada és el que menys gent fa: socialitzar gossos maltractats. N'hi ha alguns, pobrissons, que segurament no deixaran mai la gàbia on són, són molt agressius, però amb d'altres hi podem treballar perquè tinguin una oportunitat de ser adoptats. Cal paciència, però m'omple.
L'altre voluntariat el faig a una biblioteca del servei públic de Los Angeles. Hi vaig tres cops per setmana, i aquest matí, la gran sorpresa. Ja em veieu amb el meu carretó, col·locant llibres, i veig que s'acosta algú pel passadís. No hi dono cap importància, és el més habitual.
Però aquesta persona s'asseu en una de les butaques que es fan servir sobretot per llegir el diari i em toca parar just al seu costat. Quan me n'adono, estic respirant el mateix aire que en Morgan Freeman. Suposadament, L.A. és la ciutat dels famosos per excel·lència, i ja havia vist més d'una cara coneguda pel carrer.
Però mai de tan a la vora. M'ha semblat una persona molt discreta, feia l'efecte que ningú més sabia que era allà. He recordat que era una biblioteca, no he muntat cap número de fan histèrica, però ha estat diferent.
Coco, quan arribis, a la vora de la biblioteca hi ha un lloc que t'encantaria: herbes altes i força arbres. No et deixaran entrar a la biblioteca en sí, però penso que t'agradarà aquest mini-parc. Cuida't la poteta :-)