dilluns, 29 de setembre de 2008

Em faig vella :)

Ja m'ha sortit el primer cabell blanc! El John està contentíssim, sempre diu que ELL és vell i jo massa jove per a ell. Així que quan el va veure tot van ser alegrois i reptes per trobar-lo. Vinga buscar, buscar, i res. Jo insistis que no, que no tenia cap cabell blanc. Al final el vaig trobar: a la cella esquerra :)))))
Encara que és petitó, ara el meu marit es dedica a fer-li petons al cabell blanc i a la cella perquè li sembla que la diferència d'edat ja no és tanta si també tinc algun que altre cabell blanc :) Ja veurem què passarà quan me'n surtin al cap...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Altra vegada ETA

Com de costum, durant el dia vaig llegint la premsa a través d'internet. Altra vegada, la pitjor notícia: ETA ha tornat a assassinar. Sembla que aquesta barbàrie no hagi d'acabar mai. Fins i tot des de tan lluny la ràbia se'm menja per dintre: com pot ser que aquestes persones sense cor ni ànima siguin lliures, vagin tranquil·lament pel carrer escollint el següent objectiu?
Podeu estar segurs que en qualsevol llo on hi hagi una manifestació contra ETA, un minut de silenci per les víctimes, hi seré de pensament. No crec en la pena de mort, no vull ser com ells. Però per què no es canvia el codi penal? De debò sóc l'única que pensa que terroristes i assassins, pederastes i gent sense ànima es mereixen la cadena perpètua sense llibertat condicional?
Potser seria hora que ens replantegéssim què fer amb el codi penal. Sembla ser que les actituds del govern (present i anterior) no han tingut l'èxit previst i que tots desitjàvem. Sembla que aquestes bèsties no n'aprenen. Què més podem fer? S'accepten totes les suggerències.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Falta un àngel

Avui fa un any que al cel hi tenim un àngel més. Una de les persones més extraordinàries que he conegut mai va començar un viatge etern i sense retorn el 17 de setembre de l'any passat. Sé que no sóc l'única que se'n recorda, i sé que sempre hi pensarem amb un somriure. Però no ho fa pas més fàcil.
És una tragèdia que va tocar de prop moltes persones i que ens ha deixat amb el cor encongit. Admiro el coratge dels que cada dia lluiten per superar la seva absència, i em sento impotent per no poder oferir res més que paraules de consol que em sonen del tot buides.
Des d'aquesta pàgina, a tots els que llegiu aquestes línies, us voldria demanar un favor. Sempre lluitem per alguna cosa, sempre hi ha alguna campanya en marxa. Us demano que us afegiu a una croada que va començar aquell dia funest: demaneu sisplau que millorin les mesures de seguretat a les carreteres.
Ja sabeu que són sobretot els motoristes els qui pateixen les pitjors conseqüències de les mesures inútils que s'han aplicat fins ara. Us demano que eviteu una altra data com aquesta que avui ens fa pesar tant l'ànima. Col·laboreu en campanyes per la protecció dels motoristes i per millorar la seguretat de les autopistes.
No cal que digui noms, ja sabem el que sentim, el que va passar i coneixem la pena que no se'n va. Però des d'aquí us envio un petonàs enorme, i la seguretat que, a la meva manera, segueixo lluitant i no m'oblido de vosaltres.

divendres, 12 de setembre de 2008

Mal dia

Cada cop li tinc menys apreci al dia 12 de setembre. Personalment, és un dia que em porta molt mals records. Avui, a més, s'ha convertit en el malson de moltes persones a la zona metropolitana de Los Angeles.
Hi ha hagut un accident de tren a Chatsworth, la mateixa línia que passa per aquí per Northridge i que ens queda amb prou feines a un parell de quilòmetres com a màxim. Des de les 5 de la tarda, aproximadament, hem començat a sentir sirenes i sirenes, i a veure passar policies i bombers en direcció nord.
Al cap d'una estona ho hem començat a veure a les notícies. No queda molt clar quina és la xifra de víctimes mortals, entre 10 i 20 segons el canal. La xifra de ferits també varia, però diuen que s'acosta a 100.
Ha passat en el pitjor moment possible, hora punta en acabar de treballar, quan la gent que no viu al centre torna a casa. Sembla que tot està col·lapsat, i seguim sentint sirenes i estant al cas de les notícies.
Per si no n'hi hagués prou, l'huracà Ike ja és a punt de tocar a terra a Texas, segurament a Galveston, i han arribat a anunciar que encara que de moment és un huracà de categoria 2, podria augmentar de categoria i guanyar força: en definitiva, ho han resumit dient que la no evacuació implica una mort segura.
Ja us ho dic, no m'agrada el 12 de setembre. Pot ser que alguns de vosaltres que llegiu el blog tingueu el mateix sentiment: encara no ens hem recuperat de la pèrdua. Diguem-ne el nom per fer-lo viure eternament.

dijous, 11 de setembre de 2008

Feliç diada!

Feliç diada a tothom! Aquí, com podeu imaginar, l'onze de setembre representa uan història molt delicada. Fa set anys que es va produir l'atac contra les Torres Bessones de Nova York, però el record continua viu. Durant tot el dia hi haurà especials a la televisió i recordatoris per tot el país.
Però jo m'entesto en recordar-los que a Xile també tenen el seu onze de setembre, i que nosaltres també el tenim. Com que no tinc cap senyera a mà, he agafat un fol i l'he dibuixada jo mateixa, i la tinc també penjadeta al balcó. És una mica cutre, està feta de paper i enganxada amb celo, però vaja, que me'n recordo.
Me n'hauré d'empescar alguna per Sant Jordi... :)

dimecres, 10 de setembre de 2008

Targetes de crèdit

Com cada dia, intento llegir diversos diaris en edició virtual. Avui, una de les enquestes del 20minutos.es demanava l'opinió dels lectors sobre les comissions que paguem als bancs sobre les targetes de crèdit. Una barbaritat, oi?
Encara tinc un compte corrent que com podeu imaginar no faig servir massa sovint, però tot i això em toca pagar per manteniment de la llibreta, per cada línia que escriuen, per manteniment de les targetes... I això que les targetes les mantinc jo: guardadetes, en bon estat, sense ratllar... Però em toca pagar igualment.
De cop i volta m'he adonat que aquí no paguem RES en concepte "targetes de crèdit". Si es perd, si la roben, si l'hem de renovar, és igual: no paguem, és gratuït. A què es deu la diferència? Si algú ho sap, els suggeriments són benvinguts. Trobo que s'haurien d'aplicar les mateixes regles pel mateix producte: un trosset de plàstic amb el nostre nom que ens permet accedir als nostres diners.
Penseu que aquí fins i tot ens envien targetes amb el nostre nom que només ens caldria activar. Potser són gratuïtes durant un any i després se n'han de revisar els termes, però fins i tot així em fa l'efecte que val la pena.
El John i jo en tenim més d'una, com podeu imaginar. Amb diferents límits, amb diferents condicions de pagament, però en qualsevol cas, tenen un tret en comú: no paguem per tenir-les, ni per mantenir-les, ni per renovar-les.
Què us sembla? Busquem informació i demanem que ens tractin igual a tots els bancs?
PS: Algun avantatge hi havia d'haver als Estats Units :)

dimarts, 9 de setembre de 2008

Sanaatani. LAKA

731 dies d'absència, de nit eterna,
de foscor palpable i sufocant.
731 dies sense ànima, sense cor,
atrapada en un moment
que va canviar el món,
Sense alè.

Una sola trucada, fatídica, inesperada,
em va dur a un pou d'inconsolable solitud.
No sento dolor.
El dolor és fàcil, el comprenc.

M'empaita una fera, l'obscuritat absoluta
que tot s'ho empassa,
la foscor palpable
que cobreix tot el que sóc.

Seus en el teu núvol de cotó
i mires com gira el món.
Brilla el sol, però no m'escalfa el cor.
Fas bufar el vent per acariciar-me els cabells,
però no em duu el teu aroma ni la teva veu.
Fas ploure, i la pluja emmascara les meves llàgrimes,
amargues, eternes, sempre amagades de mirades alienes.

El sucre ja no endolceix.
Les flors han perdut els colors.
La música ha deixat de sonar.
Ballar no té sentit.
El món s'ha aturat.

I mentrestant t'enyoro. Atrapada
en aquell moment fatal, t'enyoro.
Tinc por d'oblidar-te:
vull recordar el teu somriure,
la teva mirada juganera,
la teva veu, la teva ànima.
Poc a poc sembla que tot s'esvaeix.

Em queda el teu nom,
i el repeteixo perquè segueixis viu en els meus records.
Un secret tan dolç... i tan amarg.

Continua mirant-me des del teu núvol de cotó.
Dóna'm el teu alè de vida.
Estén les teves ales per amparar-me,
per protegir-me de més tempestes,
per acaronar-me
i per recordar-me que la vida val la pena.

Ara cal recordar que jo encara sóc aquí.
Visita'm en somnis.
Digue'm tot el que ens va quedar per dir.
I respon-me l'única pregunta que importa:
per què?
Respon-me en els meus somnis:
per què?


Enta kunta omry
Enta omry tamally