dimarts, 29 de juliol del 2008

Terratrèmol 5.4

Avui a les 11.42 hem ben notat el terratrèmol 5.4 Richter. Per a fer-nos-en una idea, aquí teniu el mapa. Nosaltres vivim a Northridge i el quadrat blau més gran que veieu marca l'epicentre d'aquest terratrèmol. Per cert, si us hi fixeu, en aquest mapa hi ha 79 terratrèmols, els de l'última setmana, però la majoria són tan dèbils que ni tan sols es noten.



El John hi està més acostumat, tot s'ha de dir, però érem en llocs diferents i ho hem notat diferent. Jo em trobava amb un grup a la planta baixa d'un edifici nou, amb mesures per prevenir danys durant trerratrèmols. Bàsicament, els fonaments de l'edifici tenen una mena de coixins de goma que es mouen seguint les ones del terratrèmol. Era una sala amb 3 parets de vidre, així que hem notat ben bé la tremolor.
Ha estat un terratrèmol relativament llarg. Al principi m'he pensat que era un camió massa gran que feia vibrar els vidres, com tothom, però quan se'ns han començat a moure les cadires, els papers i els llums, hem hagut de sortir ràpid. La idea és allunyar-se dels vidres per si es trenquen i ficar-se sota una taula per protegir-se. També hem notat la rèplica més gran, però el John era a uns 10 quilòmetres i no se n'ha adonat.
A Northridge, l'any 1994, hi va haver un terratrèmol que sí que va fer mal. L'edifici on vivim ara va "perdre" la façana i van haver de reforçar tot el sistema elèctric i el de canonades. Un bloc més avall, un edifici es va ensorrar per complet i va haver-hi força víctimes mortals. Va ser aleshores que es va saber que just sota de Northridge hi havia una petita falla que havia passar desapercebuda fins llavors.
Evidentment, el que tothom intenta és contactar amb la família i assegurar-se que no ha passat res, però el que oblidem és que habitualment les línies telefòniques queden tallades una estona i és difícil saber què ha passat. Això sí, immediatament la ràdio i la televisió donaven tota la informació que podien sobre l'estat de les infraestructures, de la previsió de nous terratrèmols i de la possibilitat de pèrdues humanes o de danys materials.
Per sort, ha quedat en una bona tremolor. I ara estem comparant la diferència que 10 quilòmetres poden significar. La sort és que l'edifici on jo era és ben nou, perquè si no, no sé pas on haurien anat a parar tants vidres. Esperem passar una temporada tranquil·la :)

diumenge, 27 de juliol del 2008

Catalans a Nova York

Si mireu l'entrada anterior del blog, veureu les fotos de la festa major de Sant Vicenç. Preneu qualsevol fotografia del concert, de la Trova Kung Fu, afegiu-hi el Peret i dueu-los tots a Nova York. Això és el que ha passat aquesta setmana. No sé qui va organitzar l'actuació, però hi van anar més de 20.000 persones! Fa goig pensar que ens estem donant a conèixer una micona més, oi? Ara haurem d'exportar els castells, els gegants, el pa amb tomàquet i la mistela :)
I parlant de gegants, el gegant de Sant Vicenç, el Marià es va casar a Santa Maria del Mar amb l'Elisabeth- Christine. Què en deu pensar, la Paula, de tot això? Us remeto al Regió7, perquè en veieu unes fotos. Un altre santvicentí és qui les va fer. I no, aquesta vegada no és mon germà, és en David Bricollé.
I si passeu pel carrer Montcada de Barcelona, acosteu-vos al Museu Picasso i fixeu-vos en les inscripcions de les parets: va ser residència dels barons de Castellet. Trobareu una inscripció similar, ben bagenca, a la cantonada del Palau de la Música, on es troba el grup escultòric blanc del Miquel Blay.
Quina enyorança! Sort que cada dia falta una miqueta menys per Nadal, i amb sort el passaré a la meva terra. Segurament no podrà ser, però m'encantaria que mentre fos allà, pogués veure el vals dels gegants de Sant Vicenç, també ho trobo a faltar i dubto que el John hagi vist mai res semblant.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Correfoc i concert a Sant Vicenç

La setmana passada es va acabar la festa major de Sant Vicenç. Com que no la vaig poder viure en directe, mon germà me n'ha enviat unes quantes fotografies, cortesia també de la Cels. Aquí les teniu (aviam si ens hi podem veure algun estiu).
















dilluns, 14 de juliol del 2008

CATALANS A SAN DIEGO!

El John i jo ens hem tornat a escapar a San Diego aquest cap de setmana. A mi la ciutat m'encanta, sobretot el Gaslamp Quarter. És una part del barri antic i l'anomenen així pels antics fanals de gas que hi havia, en realitat, encara en conserven algun. A més, sembla fins i tot mig europea: tenen terrasses al carrer per sopar o prendre qualsevol cosa que us vingui de gust. Té molt més encant que L.A. Downtown i es respira molta més seguretat. L'únic problema és l'aparcament: pitjor que a Barcelona.
Per a ser sincers, però, us he de dir que vam anar a San Diego per tornar a SeaWorld: tenim tiquet anual i com que van canviant els espectacles vam pensar que ara a l'estiu seria ben diferent. Allà, per primer cop en mesos, amb algú que no fos de la família o algun amic amb qui parli per telèfon, vaig tornar a practicar el català. Em va fer molta il·lusió poder parlar català, encara que només fos per uns moments. Us envio les fotos de la gran trobada:

















Sí, és ell altra vegada! Jordi, te'n recordes que em vas dir que la primera foto de l'Ulisses l'havia fet de molt a la vora? Ja et vaig dir que era el zoom. Però aquesta vegada no! Les persones que tenen un passaport SeaWorld platí o que paguen per interactuar amb les bestioles en grups reduïts i limitats poden fer això: alimentar una criatureta de més de 4500 quilos, acaronar-la i donar-li peixet.

Jo m'ho mirava des d'una pasarel·la elevada i anava fent fotos. Vaig baixar un nivell i des d'una reixa anava mirant l'Ulisses i li parlava. Li vaig dir al John ben convençuda: "Quan marxin aquests persones, provaré de parlar amb un dels entrenadors i li demanaré si em deixen entrar". Evidentment, va començar a riure. Jo pensava que el NO ja el tenia, que no perdia res.

I així va ser. Quan va marxar l'últim grup, amb cara d'espantats perquè la boca de les orques era massa gran per tirar-los peix i no les volien tocar perquè farien pudor a peix, vaig cridar l'entrenadora. Li vaig comentar la situació i em va dir que esperés un moment. Al cap de 5 minuts ja ens teniu a dintre, el John amb una cara d'incredulitat total, i jo encantada de la vida de parlar en català amb una orca i d'acaronar-la i donar-li menjar.

Després ja em veieu saltant pel recinte, abraçant la Michelle, l'entrenadora, i amb el John amb la mateixa cara d'incredulitat. Ara ja estic contenta. I pels qui s'ho preguntin, no, no estic embarassada. Estic grassa. Canviar la dieta mediterrània per l'americana, sense treballar, amb medicació que m'infla i un marit que encara està descobrint el gust de les verdures, té aquests resultats.

Però no he tingut mai la cara tan bonica amb un somriure tan ple :-)

EL BALL DE LES FOQUES

Per a mi, l'espectacle més divertit de tot el SeaWorld és aquest: una foca, un lleó marí, una morsa i el que tothom anomena "una gran rata negra". Són veritables estrelles, i de ballar també en saben. No ho fan pas malament!




SEGUIM AMB LES FOQUES: LUNCHTIME



Ja veieu que amb les foques hi vam disfrutar moltíssim. Fixeu-vos en el càstig per qui comença a dinar abans del que toca!




VÍDEO: IN THE NAVY

Ja ho diuen, que tot el que és bo té un final. Aquest és el de l'espectacle de les foques. La morsa, bandarra, és l'única que disfruta de l'aigua :-)

divendres, 11 de juliol del 2008

Jalapeños asesinos!!!

Recordeu la història dels tomàquets i la salmonel·la? Doncs ara la salmonel·la contraataca: torna a haver-hi pocs tomàquets i en molts llocs no en serveixen, però és que a més ara han retirat els jalapeños (una gran desgràcia a Califòrnia) i un altre tipus de pebrot verd per la mateixa raó.
A més a més, s'han detectat 16 casos d'una variant de Creutzfeldt-Jakob (la malaltia de les vaques boges en persones) més agressiva que la que va haver-hi a Europa, i molt més ràpida. De moment ja han mort 10 d'aquestes persones.
No vull la mort de ningú. Em sap molt greu que algú mori d'una manera tan esgarrifosa, em posa la pell de gallina. Però després del que s'ha sabut que va passar com a mínim en un escorxador, no sembla tan estrany.
Digueu-me ressentida, però si jo no vaig poder donar sang perquè a Espanya s'importava carn d'Anglaterra (i jo menjava vedella del Berguedà), qui seran els herois americans? Teòricament, ara aquest risc existeix per a tothom. Com s'ho faran amb les donacions de sang?
Fa por pensar que hi ha aquesta epidèmia de malalties transmeses per aliments diferents, i per molt que vaig amb compte i sempre rento amb cura totes les verdures, i les bullo, i llenço segons quines coses per la calor que fa, la intranquil·litat es comença a notar.
Esperem que tot millori i que trobin els focus d'infecció ben aviat.

dijous, 10 de juliol del 2008

Carmina Burana. Una experiència única

Com ja us vaig comentar, veure el Carmina Burana va ser tota una experiència. Per anar al Hollywood Bowl, evitar el trànsit i buscar aparcament a preu d'or, vam agafar un bus llançadora que ens deixava a les portes de l'auditori. És una mica com el Sant Jordi: pots agafar el metro fins a Plaça Espanya i el sant Jordi és a dalt de la muntanya. L'avantatge és que no hi ha trànsit.

Vam començar a pujar i jo cada cop estava més sorpresa: la gent anava amb neveretes i banderes americanes. Quan vam arribar als nostres seients, pensava que ja no podia veure res més estrany: si la gent sabia que tindrien un petit espai davant, fins i tot havien dut una tauleta plegable i es dedicaven a buidar la nevereta i a menjar. Els que havien comprat un seient al primer cercle, seien en taules i tenien cambrers servint-los!

I no penseu que si el concert havia començat ho deixaven, no... Darrere meu va seure un senyor que duia una cervesa. Per obrir-la, va decidir utilitzar el respatller del meu seient, i vinga picar la cervesa per obrir-la, fins que es va adonar que era un tap de rosca. A la dreta del John menjaven nachos amb guacamole, darrere seu comptaven els burritos per saber que n'hi havia per tothom, davant meu un noi menjava espaguetis que havia ficat en una bossa i la seva xicota es preparava torrades amb paté. Tres files endavant, sento soroll de vidre, m'hi fixo i veig un noi que deixa una ampolla a terra: vi negre. Jo que ja m'esperava el calimocho després de tot això!

Mentre no comença el concert, a les pantalles laterals van apareixent senyals. No us dic el que hi posa, us pujo les fotos i així podreu jutjar vosaltres mateixos. Arriben els músics, el director es presenta, l'orquestra toca l'himne americà i tothom es posa de peu, cantant amb totes les ganes del món i desafinant. S'acaba l'himne, tothom comença a aplaudir i a cridar WOW, WOW, USA, USA! Em semblava més un rodeo o un partit de futbol que una representació del Carmina Burana, francament.

Comença la primera peça i comença a ploure (sí, el Hollywood Bowl és descobert, ens vam mullar). Sort que mai plou al Sud de Califòrnia, oi? La gent comença a córrer amunt i avall, els nens comencen a plorar, els pares a cridar-los i jo a pensar que sóc en un altre planeta. Comença la segona peça: acompanyany l'orquestra, un parell d'avions volant baix. En els moments en què la música era més suau, acompanyaven els grills. Pausa i de nou tothom comença a córrer.

Evidentment, quan va començar la segona part amb el Carmina Burana, molts van arribar tard. Per arribar millor als seus seients, què millor que passejar-se pels seients que encara eren buits? Moment suau en la representació: helicòpters de la policia amb els llums a tota potència, suposem que buscant algú on no tocava. Aplaudiments a destemps, xiulets i WOW, WOW eren el pa de cada dia.

Tot això succeeix el dia després que a la televisió fessin un especial sobre la cultura que els Estats Units estaven exportant arreu del món, i de l'orgull que haurien de sentir els americans per haver donat al món una cultura tan important com és... McDonald's!!! No és broma, de debò.

El documental sobre cultura americana és cert, el patriotisme que encomanaven també, i l'exemple que van posar va ser de debò la quantitat de McDonald's que hi havia arreu del planeta. Mireu, no sé per què, però si hem de parlar de cultura culinària em quedo amb la mediterrània. I si hem de parlar de cultura musical... Bé, ja em direu si la meva incredulitat és exagerada o també us hauria sobtat. Si us hi fixeu bé, veureu que en una de les fotos hi apareix la prova indisputable del que us comento: un llevataps!







dimecres, 9 de juliol del 2008

Dedicat al Jordi: O Fortuna

Ahir vam anar a veure el Carmina Burana al Hollywood Bowl. De moment, pujo un vídeo de la part que més agrada a mon germà, però demà prepareu-vos per llegir, perquè el concert d'ahir va ser una de les experiències més estranyes que he viscut en molt de temps:


My friend Judi


Ai, per fi! Després de més de 7 mesos als Estats Units, es troba a faltar la família, el gos, i es troba a faltar, molt, moltíssim, els amics. Començar de nou a crear-se una vida social en una ciutat tan gran i individualista com Los Angeles no és senzill. Per això estic tan contenta de poder presentar-vos la Judi.


La seva família és a Hawai, i ella fa temps que vivia a Los Angeles. Ara viu a la ciutat de Ventura, aproximadament a una hora en cotxe cap al nord-oest, a la costa. Ens vam conèixer cap al mes de març, i ens hem anat veient des d'aleshores.


Ahir vam anar a dinar juntes, i vam passar una bona estona fent petar la xerrada i comentant com ens va la vida. És una de les persones que m'està ajudant més per començar una nova vida aquí. Us n'ensenyo la foto:





dissabte, 5 de juliol del 2008

4 de juliol a Malibú

Després de molt buscar, veient que hi hauria castells de foc a gairebé tot arreu, vam decidir anar a Malibú. Ens feia il·lusió veure els focs artificials des de la platja. Se suposa que el 4 de juliol és una gran festassa, se celebra la independència dels Estats Units, però la veritat és que n'esperava alguna cosa més.

No vaig veure cap activitat especial fora de l'ordinari, i segurament hi ha llocs on els castells de foc duren molt més, però vam passar una vetllada ben agradable. Van ser uns 15 minuts de castells de foc en un lloc preciós, tot i que l'any vinent tenim intenció d'anar a algun altre lloc per veure si canvia molt la cosa.

En realitat, el John no havia celebrat mai el 4 de juliol, però com que jo sóc nova en aquest país, vam decidir com a mínim gaudir de la nit. Ara, ja li vaig comentar que si algun estiu podem ser a Catalunya, pels volts del 25 de juliol hauríem de ser a Blanes per veure la competició internacional de castells de foc :-)

De tota manera, he de dir que ha estat segurament l'experiència més interessant i diferent des que vaig arribar a Los Angeles. Per a què veieu com va ser, pujo un vídeo del gran moment. Aviam si també sentiu la remor de l'oceà.

Una abraçada enorme a tots


divendres, 4 de juliol del 2008

O +

Sí, sí, ja sé que avui és el 4 de juliol, però fins aquesta nit no provaré de fer alguna foto del gran esdeveniment, haureu d'esperar fins a demà. Avui el tema és el meu grup sanguini: O+. Ui, gairebé donant universal! Però com que en definitiva sempre cal sang als hospitals i s'acosta l'estiu, la temporada de viatges i similars, vaig pensar: "Au va, igual que abans, anem a donar sang".
Havia estat donant de sang sense cap tipus de problema, i vaig pensar que aquí seria igual. Vaig arribar al banc de sang i hi havia 6 persones esperant per rebre sang i només una donant: jo. Tothom estava la mar de content perquè deien que no tenien prou donants i els feia molta il·lusió que hi anés gent de manera voluntària i sense haver de fer campanyes de sensibilització. I jo que pensava que era el més normal del món!
Vaig omplir un qüestionari igual que el que havia omplert fins ara i em van prendre la tensió. Tot correcte. Hemoglobina, correcte. Medicaments o malalties: els de sempre, però no eren impediment. Grup sanguini, fantàstic. Però llavors es van fixar en la paraula "Barcelona".
Cares llargues de cop i volta, quan veuen que va seguit de "Spain". Em començo a preocupar i em demanen quant de temps he estat a Espanya. Fàcil: des que vaig néixer fins que em vaig casar, excepte vacances i estudis a Anglaterra i Alemanya.
Vas ser a Anglaterra durant la crisi de les vaques boges? Sí, però no prou temps. Cap problema. "Però és que a Espanya heu importat carn d'Anglaterra!" Aquest era el motiu pel qual em van rebutjar com a donant. No hi va haver manera de fer-los entendre que menjava vedella del Berguedà :-)
Em va fer molta ràbia, però el John em va consolar: "Si alguna vegada a mi em cal sang, que em posin la teva". Perfecte! Vaig anar a fer-me fer el DNI de Califòrnia, i en omplir la sol·licitud, vaig marcar la casella "Sí, vull ser donant d'òrgans". En aquest cas, al DNI hi posen un punt vermell o rosa i si per desgràcia passa res greu, no cal demanar consentiment a la família. Quan vaig rebre el DNI, no hi havia punt. Segona enrabiada. Ara serà el John qui ho hauria de comunicar.
Després de tot això, veig a les notícies que es demana una pena greu de presó per a un senyor mexicà que ni tan sols parla anglès i que treballava en un escorxador. Quan una vaca queia o tremolava, la feia escorxar igual i se la menjaven igual! I si estava malalta, ell pensava "Total, pobre animal igual el matarem". És a dir, que la meva petició per ser donant d'òrgans passa desapercebuda, no puc donar sang perquè vinc d'un país on es va importar carn d'Anglaterra, però no hi fa res que aquí s'escorxin vaques que podrien estar perfectament malaltes.
Enteneu el meu desconcert? Potser sóc exagerada, però em fa una ràbia!!!! Així que des d'aquí us animo: doneu sang! Feu-los veure que és un acte voluntari i generós. Jo penso donar-ne quan vingui a veure-us. A més, aquí, per animar la gent a ser donant els posen una pancarta dient: "Be a hero" (suggereixo canviar-ho a Be an American hero).
Sigueu herois, si us ha de pujar la moral. Però sigueu altruistes. Penseu que comencen les vacances, i feu el que jo no puc fer aquí. Gràcies

dimecres, 2 de juliol del 2008

Ingrid Betancourt i filosofades

Quina bona notícia! Hem passat la tarda fora, i després de sopar hem posat la televisió. No sabia si creure-m'ho, però sí, sí, a tots els canals es comentava l'alliberament d'Ingrid Betancourt després de 6 anys segrestada per les FARC.
No pensava que als Estats Units es conegués exactament el que passa a Colòmbia, ja m'heu sentit a dir més d'una vegada que la cultura global en aquest país és més aviat escassa. Tampoc no em pensava que fossin conscients de qui és Ingrid Betancourt.
He entrat a la pàgina del The Angeles Times i allà hi he trobat la resposta. Un link duia al comentari de la notícia, no massa extens, que deia: "Tres americans alliberats a Colòmbia després de 5 anys de segrest. També alliberada, Ingrid Betancourt".
Ah! Aquesta era la qüestió. Per desgràcia, sembla que segueixen veient-se al centre del món. No em malinterpreteu: m'alegro enormement de l'alliberament dels 3 nordamericans, de l'Ingrid Betancourt i d'onze persones més! No les han mencionades! Eren membres de les forces armades colombianes, i això em fa pensar que falta informació.
Falta informació sobre les gairebé 500 persones que segueixen segrestades per les FARC, sobre la política d'Álvaro Uribe, sobre les FARC i l'estat de certes comunitats a Colòmbia, sobre l'estat d'altres estats llatinoamericans, sobre la relació entre les FARC i ETA (el John ni ho sabia, i jo que donava per suposat que s'interessava pel que passava al Sud dels Pirineus)...
Em pregunto com es podria aconseguir que es tingués una mica més de cultura general, que fins i tot les persones casades amb estrangers coneguessin una mica més la situació d'altres països, que es veiés que no a tot arreu es viu igual i que abans de l'11-S de Nova York, n'hi va haver un altre a Xile, i un altre a mitjans del s. XVIII.
Sobre aquest últim no tinc massa esperances. Quan em preguntaven d'on sóc, deia "de Catalunya". Ningú no sabia on era. Vaig començar a dir "de Barcelona" i em preguntaven a quina part de Mèxic quedava. Vaig passar a dir "I'm Spanish" i em responien que no sonava mexicana. Vaig pensar que havia de ser més específica, i vaig començar a dir "I'm from Spain". Em deien: "Mexico? Where in Mexico is Spain?". Ara senzillament dic que sóc europea.
Sigui com sigui, potser ara la connexió entre el segrest dels nordamericans i de l'Ingrid Betancourt i les FARC els situarà una mica més en el continent.
Enhorabona als alliberats i a les seves famílies

Cotxes i mòbils

Per fi! Ahir va entrar en vigor a Califòrnia una llei que prohibeix l'ús dels mòbils mentre es condueix. No es podrà parlar pel mòbil ni es podran enviar missatges de text, però sí que es podrà fer servir el sistema de mans lliures. Té sentit, oi?
Hi estic totalment d'acord. He vist barbaritats al volant per culpa del mòbil, hi havia una inconsciència total sobre el risc que representava escriure un sms si t'acostaves a un semàfor. La gent, però, està més aviat disgustada. Troben que és una exageració. Un dels comentaris que he llegit és que aquesta mesura era indignant perquè "l'atenció està sempre dividida mentre condueixes". Jo em pregunto: què volen dir? Que s'ha de fer sempre alguna altra cosa mentre es condueix? No els ensenyen que s'han d'evitar les distraccions al volant?
Per comprovar-ho, vaig fer un experiment. El 30 de juny, durant 5 minuts, vaig observar el trànsit a la cantonada de Citronia i Reseda. En 5 minuts vaig veure 18 persones conduint i parlant pel mòbil o escrivint sms. Ahir, dia en què entrava en vigor la llei, al mateix lloc, la mateixa hora i durant 5 minuts més, vam passar de 18 a 15 persones!!!
Avui encara no ho he provat, però no tinc gaire esperances que s'ho prenguin seriosament. Segueixo tenint la sensació que moltes persones es consideren invulnerables, que a ells no els passarà res, que no causaran cap accident si fan dues, tres o més coses alhora mentre condueixen. Només demano una mica de sentit comú.
A principis d'any, recordo que tornava de la biblioteca a casa. Vaig veure que un cotxe sortia d'un pàrking a l'aire lliure i que es volia incorporar al trànsit. I vaig veure un mòbil. Em vaig aturar en sec. Aquella conductora estava escrivint un missatge, i es va aturar. No li va quedar cap altre remei, es va incorporar al trànsit sense mirar i va topar amb un altre cotxe. Si jo no m'hagués aturat, hauria quedat entre els dos cotxes.
Tan difícil és veure que no és segur? Si a més els fa ràbia que els posin multes, doncs evitem-les. Seguirem una regla que trobem estúpida però no ens multaran. I per cert, al codi de circulació s'explicita que el conductor ha de parar atenció al trànsit i a les circumstàncies circumdants. Potser s'haurien de rellegir aquesta part (la primera, per cert).

dimarts, 1 de juliol del 2008

You don't mess with the Zohan

Aquest és el títol de la pel·lícula que vam anar a veure ahir al vespre. Sabíem que era una pel·lícula més aviat tonta, però teníem ganes de riure una estona. I sí que vam riure, sí. Des d'ahir que cada cop que diem no imitem la forma en què ho deia el protagonista de la pel·lícula: un agent israelí que es diu Zohan i que vol anar-se'n a Amèrica per ser perruquer. Per passar desapercebut canvia de nom: ara es diu Scrappy Coco. A Amèrica s'enamora d'una noia àrab, i la qüestió és que treballen junts, en un carrer dividit: la meitat per als israelís, la meitat per als àrabs.
És un tema una mica espinós i jo pensava que fer-ne una comèdia podia ferir dignitats, però penso que si es llegeix bé el missatge, val la pena. A més, no hi ha censura. Recordeu com van censurar el pit de la Janet Jackson? En aquesta peli es veien culs!!! I no es feia servir la paraula f*** perquè està prohibida, però s'entenia molt bé a què feien menció quan feien servir paraules inventades.
En fi, que si voleu riure perquè sí, potser aquesta pel·lícula ho aconsegueix. D'altres que tenim a la nostra llista: Kung Fu Panda, Ice Age 3 (sí, sí, Jordi, fan la tercera part), Wall-E, The Mummy: tomb of the Dragon Emperor, potser The Dark Night, i una sobre chihuahas.
Sí, sí, sobre chihuahas. En vam veure el tràiler; imagineu-vos 3 chihuahas: un és el capo, els altres dos están al seu costat ensenyant les dents. El capo posa cara d'estar enfadat i diu: "My name is Papi. We don't want to be your Fifis or Fufus, we don't want to be in your purses. It's the war!".
Potser aquest és un dels avantatges de ser aquí: veure les pelis abans que vosaltres :-) Ara, no em demaneu com es titularan un cop les veieu, de vegades les traduccions em deixen glaçada, d'altres cops em fan riure, però sovint m'indignen (qüestió professional, suposo)