dilluns, 31 d’agost del 2009

Trail mix

És una barreja de cereals, galetes pretzels, marshmallows, xocolata, fruita... i sí: avui és el dia del trail mix. Es pot comprar ja preparat o cadascú se'l pot preparar al gust, però aquí el teniu.






Si, com jo, ja esteu cansat que només se celebrin actes gastronòmics, sempre podeu optar pel dia d'estimar els advocats litigants. Em penso que la iniciativa no ha tingut massa èxit.

Parlant d'altres coses, els incendis continuen cremant. El de La Cañada - Flintridge, que també afecta Mount Wilson i Tujunga, segueix molt actiu i encara no està controlat. Continua arribant el fum i els avions ho tenen difícil a l'hora d'arribar-hi. Hi han mort dos bombers i es continuen cremant cases :(

Algunes persones han decidit fer el burro. Us vaig comentar que la gent es prenia seriosament les ordres d'evacuació, i és cert. Com en tot en aquesta vida, hi ha excepcions que confirmen la regla: cinc persones van decidir ignorar l'ordre d'evacuació i quedar-se. Els bombers van insistir però no hi va haver manera. Ara han trucat els serveis d'emergència perquè els enviïn un helicòpter a rescatar-los.

Em fa pena i ràbia. Em fa pena que cada any hi hagi incendis que cremen tantes cases, i això que el pitjor sol ser el mes d'octubre. Mig entenc que la gent es compri una casa en aquesta zona, perquè són més barates, però el risc és obvi i ben conegut. Em fa molta ràbia que hagin ignorat el sentit comú i les instruccions dels qui més hi entenen i que ara demanin rescat. El més trist és que no hi han pogut tornar a contactar i per culpa del fum els avions i helicòpters no hi poden arribar per la falta de visibilitat.

Perdoneu, però deixaré anar un comentari incendiari (i no vull fer broma sobre el tema, l'expressió m'ha sortit així). Em sembla indignant que algú ignori ordres d'evacuació en un moment així. No m'imagino què es deu sentir sabent que potser et quedes sense casa, però no seria millor continuar vius?

Em sembla irresponsable i egoista: prou feina tenen els cossos de bombers combatent el foc i intentant que no es tallin carreteres, que no es cremin més cases, que el foc no s'estengui. Ara s'han de desviar efectius per buscar aquestes persones. I sabeu el pitjor de tot? La mania que té la gent als Estats Units de denunciar-ho tot esperant una compensació econòmica fins i tot en casos així, quan és evident que ells en són responsables.

No seria mala idea aplicar la idea de la Generalitat: si s'ha de fer un rescat en muntanya i s'ha de fer perquè l'excursionista no ha pres les mesures adequades, s'hauria de fer pagar el rescat. Ai, quants enemics em guanyaré dient això!

Hi ha coses que no podem controlar, com el canvi de temps (a la muntanya amb fred o al bosc durant un incendi) o una relliscada que ens trenca un peu, però veure el foc que s'acosta a casa, ignorar una ordre d'evacuació i després trucar perquè t'enviïn un helicòpter em sembla fora de sèrie.

En fi, que espero que els trobin a temps i que no sigui res greu, però que espero que aprenguin a seguir instruccions en casos similars.

dissabte, 29 d’agost del 2009

En estat d'emergència

Com cada any, tot just hem començat la temporada d'incendis i ja s'ha declarat l'estat d'emergència. Si llegiu les entrades de l'any passat, a finals d'estiu i la tardor, ja veureu que els incendis forestals ocupaven una part del nostre temps i les nostres preocupacions.

Penseu en la geografia del sud de Califòrnia, a la zona de Los Angeles. A l'oest, l'oceà i una extensió de terreny força plana: la ciutat de Los Angeles en si. Després, una vall envoltada de muntanyes darrere les quals comença el desert del Mojave. Durant l'any el vent bufa d'oest a est, de l'oceà cap endins, vent humit.

A finals d'estiu comencen a bufar els vents de Santa Anna, d'est a oest: vent sec i càlid del desert. Per això hi ha tants incendis i cremen tant i de manera tan agressiva. Si cada any passa el mateix, per què s'acaba declarant l'estat d'emergència tan sovint? Per la manera en què la ciutat està planificada.

Los Angeles no té un centre ben definit, com trobaríem a Barcelona o Madrid. Pobles i ciutats van anar expandint-se i es van acabar unint, així que tenim diferents centres. Hi ha una zona molt petita amb gratacels, però és minúscula. La resta són construccions baixes perquè són més segures en cas de terratrèmols, per això la ciutat és més horitzontal que vertical.

Com que no hi ha espai al centre, la ciutat ha crescut cap a l'exterior i hi ha molts nuclis urbans en zones boscoses, i aquest és el motiu pel qual l'estat d'emergència és gairebé normal. Les evacuacions en cas d'incendi són freqüents i cada any es cremen força cases durant els incendis. Per sort, les víctimes mortals són molt poques considerant la violència dels incendis.

El cos de bombers i el servei d'emergències de la ciutat són francament fantàstics, estan molt ben preparats i, per desgràcia, acostumats a aquesta situació. La població també es mereix el seu reconeixement: són conscients de la situació i estan preparats per deixar les cases si és necessari. S'escolten les emissores d'emergència, s'ajuda els bombers en tot el necessari i se segueixen les instruccions.

Aquesta vegada, tenim diferents incendis cremant a la zona de Los Angeles. Al sud de la ciutat, a tocar de la costa, a Palos Verdes. Al nord-est de la vall, a les muntanyes de Sant Gabriel, a la zona de La Cañada-Flintridge. Una mica més a l'est, a Glendora. El que més preocupa és el de La Cañada, perquè crema una zona que no ha patit incendis en 60 anys, la vegetació és abundant i seca, i 10.000 cases corren el risc de cremar-se.

Aquest incendi queda a uns 30 quilòmetres de casa nostra, però en som ben conscients. Aquestes fotos les he fetes al migdia des del porxo de casa.





El fum s'està acumulant a la vall perquè el vent encara no ha començat a bufar fort. Bo per a l'incendi, dolent per a les persones amb problemes respiratoris. A més, una part de l'autopista està tallada, i si continua baixant fum o l'incendi es continua estenent, no m'estranyaria que més d'un campus universitari tanqués. Aquesta nit, això és el que veiem des de casa (les fotos no són massa clares, però em penso que us en fareu una idea).






En fi, que ja hi tornem a ser. Esperem que el puguin controlar aviat.

dilluns, 24 d’agost del 2009

La vuelta al cole

Ai, com recordo l'anunci de El Corte Inglés que cada any passaven per aquestes dates. Aquí anirien una mica tard: avui ja han començat les classes a la universitat. El calendari és força diferent. Les classes comencen entre el 20 i el 25 d'agost i s'allarguen fins els volts de Nadal, els exàmens finals acabaran el dia 18 de desembre.

Llavors toca un mes de vacances, aproximadament, fins al 20 de gener més o menys no tornarà a haver-hi classes. Una setmaneta de vacances per Pasqua i classes fins a mitjans de maig. No està malament, eh? A mi em feien treballar molt més, tot i que començava les classes a mitjans setembre.

A les escoles de primària el calendari és molt semblant. Les classes començaran majoritàriament el dia 9 de setembre, seguiran fins a la setmana abans de Nadal, les vacances seran més curtetes que les de la universitat, les classes es rependran fins a Pasqua, una setmaneta de vacances i llavors classes fins a finals de juny.

Aquesta és una de les primeres diferències entre els dos sistemes. Poc a poc ja us n'aniré explicant detalls, però l'última notícia sobre educació que m'ha fet bullir la sang és la següent. Un grup en defensa dels immigrants va denunciar unes escoles de San Francisco, si no recordo malament, perquè els exàmens a l'institut de secundària eren en anglès i no en espanyol !!!!!????

Què? Lo cualo? Que no estem bé del terrat o què? Mireu, em va semblar molt fora de lloc. Primer, si algú em demanés quina és la llengua oficial dels Estats Units diria que és l'anglès, tot i que a la constitució no s'especifica com a tal. Segon, hi ha milions d'immigrants en aquest país: llatins, xinesos, japonesos, vietnamites, filipins, italians, àrabs, coreans, russos, jueus, alemanys... Què passa, que els exàmens estatals s'haurien de redactar en les més de 6000 llengües del món per si de cas?

Em fa molta ràbia, què voleu que us digui. Penso que els que vam venir aquí ho vam fer per voluntat pròpia. D'acord que moltes persones han fugit per guerres o persecucions polítiques, però tots vam escollir el nostre destí. Em penso que el mínim que podem fer és adaptar-nos al país que ens ha acollit i que ens dóna una nova oportunitat. No parlar-ne la llengua em sembla normal en arribar, però si un té idea de quedar-s'hi, d'aprofitar les oportunitats laborals i educatives que ofereix, exigir a més fer-ho en la llengua pròpia em sembla, com a mínim, desafortunat.

El que més em molesta és que després sento comentaris del tipus "no em van donar la feina perquè són racistes, volien que parlés anglés". Si la gent vol fer un examen per demostrar que domina una segona llengua, endavant, tenen tot el meu suport, però aprofitar el sistema educatiu i després denunciar-lo perquè no es fa en la nostra llengua si no en la llengua oficial del país em sembla una barbaritat. En fi, un altre apunt en el meu anecdotari.

divendres, 21 d’agost del 2009

Spumoni

Sí, va de menjar. Spumoni és un tipus de gelat italià de Nàpols, i mira, potser també el celebraran rebaixant-ne el preu :)



Els que segurament tindrien un preu rebaixat són els jubilats. Avui és el dia nacional dels jubilats, que aquí ja ho poden ser als 55 anys. Tenen un munt de descomptes, no només als museus: en alguns bars i restaurants hi ha preus especials per a jubilats, i molts tràmits burocràtics (com adoptar un gos o renovar la llicència de conduir) també són més barats si un ja és jubilat. I pensar que es queixen!

dimecres, 19 d’agost del 2009

Avui sí que molta gent deu celebrar el dia de la patata! Imagineu-vos-ho: som al paradís del menjar ràpid, creieu que en algun lloc es mengen més patates que aquí? No crec ni que Alemanya els guanyi, en aquest sentit. Us envio una foto de les curly fries, que no havia menjat mai fins que vaig arribar aquí. Són molt cruixents i les adoben amb pebre i alguna cosa més que encara no he esbrinat. El que m'intriga és com aconsegueixen donar-los aquesta forma.



A part del menjar, també és el dia nacional de l'aviació. No estaria bé que avui els bitllets d'avió costessin menys?

dilluns, 17 d’agost del 2009

Carnet de conduir

Després de molts mesos d'espera, fa un parell de setmanes l'USCIS, el servei d'immigració dels Estats Units, em va donar la benvinguda oficial al país i em va concedir la residència permanent. Curiós, perquè al consolat ja fa 21 mesos que em consideren resident permanent.

Ara ja puc començar a fer coses normals: demanar targetes de crèdit sense la intercessió del John, anar a la facultat i conduir. No us creuríeu mai la ridiculesa dels examens de conduir. Us ho explico pas a pas.

Si un ve cap aquí de turista, pot conduir amb el carnet del país d'origen. Si es viu als Estats Units, s'ha de tenir la nacionalitat o com a mínim la residència permanent i s'ha de tenir el carnet de conduir de l'estat corresponent. I això vol dir passar l'examen. Pensava que seria el mateix malson que coneixeu: mecànica, pàgines i pàgines de números... Però no. Sense estudiar i amb sentit comú es pot passar perfectament.

La pràctica es pot fer amb el cotxe de la família. Algú t'acompanya cap allà i fas l'examen amb el cotxe que conduiràs, demostrant que saps què es cada botonet i maneta i senyalitzador. Una de les diferències amb el sistema europeu és que amb 16 anys ja es pot tenir carnet de conduir i que a més existeix un pas intermedi: el permit. Amb el permit pots conduir acompanyat d'un adult que tingui un carnet vàlid encara que tu no hagis fet l'examen pràctic.

L'altra diferència, i molt important, és el preu. Per començar, no cal anar a l'autoescola. Als centres del DMV, el departament de vehicles a motor, ofereixen manuals: un llibret com les revistes que donen al cinema, igual de gran i igual de gruixut, i amb anuncis pel mig. I gratis.

Estudies el manual, passes pel DMV, plenes un formulari i et fan un examen de la vista. La persona que et segella el paper et diu que miris un cartell que tens a 3 metres de distància (i no exagero) i llegeixes 3 línies de lletres de la mateixa grandària. Fas una creueta on diu que no pateixes malalties que representin un risc a l'hora de conduir i ja està.

Llavors toca pagar: 28 dòlars. No m'he deixat cap zero, no. 28 dòlars. És el preu de tramitar el permís, incloent examen, i les renovacions costen el mateix, cada 5 anys. Amb el rebut dels 28 dòlars vas a una altra finestreta, et fan una foto, et demanen la signatura, una empremta dactil·lar i et donen un full amb 36 preguntes com a màxim. Sí, el número pot variar.

No cal demanar hora. Fan exàmens fins a dos quarts de cinc de la tarda, només cal presentar-s'hi. Et donen un llapis i te'n vas a una mena de cabina de votació. No hi ha ni cadira, perquè total, és tan curt...

Te'l corregeixen al moment i aproves si falles un màxim de 6 preguntes. Et donen un altre paperet, un permís provisional fins que no t'arribi l'original per correu, i un telèfon perquè puguis fer l'examen de conduir pràctic.

Com us deia, no cal anar a l'autoescola. Si un té un permit, pot conduir amb un adult al costat sempre i quan pugui controlar el cotxe des del seu seient. Sí que es pot anar a l'autoescola, però no és obligatori. Quan un considera que està a punt, truca, demana hora i se'n va a fer l'examen. Recordeu, amb el cotxe de la casa! Només cal dur el paperet i el rebut que et donen el primer cop, i l'assegurança del cotxe.

La primera vegada no cal pagar res: els 28 dòlars cobreixen el primer intent de treure's la pràctica. Si suspens, pots tornar, però et toca pagar: 6 dòlars. Increïble! 6 dòlars per tornar a intentar la pràctica. Si suspens tres vegades seguides, et fan esperar dues setmanes abans de tornar-ho a provar.

Igual que el sistema que coneixem, eh? Un altre dia ja us explicaré les barbaritats que es fan al volant i les diferències en les carreteres i la senyalització, però és que no em puc avenir que els preus siguin tan diferents. Si aquí és tan econòmic i els cotxes són bàsicament iguals, per què és tan car a l'altra banda de l'oceà?

diumenge, 16 d’agost del 2009

Ha ha

Avui és el dia nacional d'explicar acudits :) Justament fa un parell de dies vaig sentir una endevinalla molt simpàtica:

- What is black and white, black and white, black and white?
- A penguin rolling down a hill.

- What is black and white and laughing?
- The penguin that pushed him.

Per continuar passant-nos-ho bé, també podem celebrar que és el dia de les muntanyes russes. Per no ser menys, també toca un menjar: els bratwurst. Suposo que és fàcil trobar-ne als parcs d'atraccions i devien pensar que era bona idea relacionar muntanyes russes i bratwursts (o no).

A les Maries, encara que sigui un dia tard, moltes felicitats!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Per si no esteu interessats en les curiositats sobre els esquerrans, podeu celebrar que avui és el dia dels discs de vinil o... el dia dels germans mitjans! Per si no sou el gran o el petit, avui és el vostre dia.

Fets curiosos per als esquerrans

Avui se celebra el dia dels esquerrans. He trobat una llista de curiositats, aviam què en penseu. En primer lloc, em fan saber que existeix la sinistrofòbia, la por a l'esquerra. També m'expliquen que poques persones són del tot esquerranes: com a exemple, em comenten que molts esquerrans juguen a golf o a bèisbol amb la mà dreta. En canvi, la majoria dels destres són destres al 100% (ja m'enteneu).

Aquí als esquerrans se'ls anomena left-handed, lefties o southpaws, que es va començar a fer servir en el món del bèisbol per referir-se als pitchers esquerrans.

Sabíeu que només el 10% de la gent és esquerrana? Aquí diuen que el dimarts porta bona sort als esquerrans. Si més no, ara, perquè als segles XVI i XVII els consideraven bruixes o bruixots.

El lema dels esquerrans als Estats Units és: "Tothom neix destre, però només els millors ho superen". Potser també ho apliquen als óssos polars, perquè es pensa que tots són esquerrans. I parlant d'animals, corre un rumor que diu que els pops només tenen un braç dret :) Suposo que els científics estan enfeinats provant de confirmar-ho.

El primer dia internacional dels esquerrans es va celebrar el 13 d'agost del 1976. La iniciativa va venir de l'associació Lefthander's International.

Una pregunta més: a Virginia hi ha una ciutat que es diu Left Hand (Mà Esquerra). Els qui hi viuen són esquerrans? :)

dilluns, 10 d’agost del 2009

Avui no hauria d'escriure

Per què? Perquè és el dia de la mandra! Sí, m'imagino que tots n'hem tingut algun, d'aquests, però d'aquí a fer-ne un dia nacional... Per a no perdre el costum, també toca commemorar un menjar: els s'mores. Us n'ensenyo un parell. És un dolç que sovint es menja als campaments per a escoltes, i em recorda un parell de galetes Maria amb xocolata. Què pot haver-hi més tradicional que els escoltes i aquests dolços?



dissabte, 8 d’agost del 2009

Que no és el dia dels innocents!

Que quedi molt clar que aquí el dia dels Sants Innocents se celebra el dia 1 d'abril (és April's fool). Avui sembla que s'hagin de celebrar innocentades, perquè és el dia de posar carbassons al porxo dels veïns. Mira, deu ser que algú en tenia masses a l'hort i no sabia què fer-ne. En fi...

Prefereixo pensar que avui és el dia del dòlar (aviam si en regalen per celebrar-ho), el dia per crear (no em diuen què es crea), el dia de "la felicitat existeix" i de les vendes al jardí. És molt habitual, i ara amb la crisi encara més. Sobretot el cap de setmana, la gent fa la paradeta al jardí de casa. Han passat uns quants dies buscant per la casa i recollint el que no volen o no necessiten o no els agrada, i ho venen. Posen cartells a les cantonades, als fanals, alguns fins i tot en diaris o a internet, i apa, a passar el dia.

A més, hi ha categories. Una yard sale és petitona, sobretot es venen peces de roba, joguines, figuretes de decoració... Una garage sale inclou articles més valiosos i una estate sale inclou mobles, electrodomèstics, en alguns casos fins i tot cotxes o motos. És la manera pràctica que algunes famílies tenen de buidar una casa si canvien de residència o si una persona gran que vivia sola mor. Aviam si algun dia en faig fotografies i us les ensenyo. Sorprenent.

dijous, 6 d’agost del 2009

Armes als centres educatius

Ja sabeu que als Estats Units la possessió d'armes és un dret constitucional. No sé si us passa el mateix, però quan penso en els Estats Units i les armes, el que primer em ve al cap són els tirotejos en centres comercials o escoles. Per intentar evitar desgràcies, als centres educatius les armes estan prohibides. Aquestes fotografies són d'un centre a la vora de casa.




Els possibles delinqüents utilitzen aquest espai per a les seves conspiracions:


No és broma. Totes les fotografies són d'una escola de jardí d'infància i primària; els alumnes més grans tenen 10 anys. Imagineu-vos-ho: el primer que llegiran són els avisos per a no dur armes, que si no, els expulsen. S'acostumaran a passar pel detector de metalls abans de sortir a jugar al pati. Em fa molta pena que s'hagi arribat a aquests extrems i que la gent encara defensi el seu dret a les armes. No només això, molts estan enfadats perquè no es permet disparar armes de foc al carrer o als parcs naturals.

Només espero que aquestes criatures aprenguin alguna cosa positiva, que els cartells els defensin dels malalts que entren disparant a qualsevol lloc perquè han tingut un mal dia o s'han discutit amb un company de feina.

dimarts, 4 d’agost del 2009

La compra de la setmana

Mireu què vaig comprar dissabte:



No, pobreta... S'ho va passar bé, ficada al carretó. Em penso que no sabia ben bé què era, se'l va olorar de tot arreu. Us explico millor de què va, aquesta rucada. Aquí la gent va a comprar amb cotxe per molts motius. Sobretot, perquè les distàncies són enormes, però em temo que també és per comoditat, moltes persones no recorden que van néixer amb cames per caminar.

De tant en tant, però, algú va a comprar alguna coseta que s'ha oblidat, carrega més del compte i decideix endur-se el carretó del supermercat. En lloc de tornar-lo, l'abandonen on més els convé. Aquest ens el vam trobar fent la passejada de la tarda davant d'una escola de primària.

La Canela de seguida el va anar a olorar i al final hi va acabar dintre. Originalment, l'escena era ben simple:


Sí, ja ho veieu: tant se'ls en dóna on deixar el carretó, siguin escoles de primària, el jardí del veí, la cantonada, el carril bici, la gespa... És un costum força desagradable, dóna una imatge molt descuidada de la ciutat i dels ciutadans, però és que per desgràcia moltes persones no pensen en els altres.

Penseu que quan anem a comprar hi ha carretons per tot arreu, menys on toca. La majoria ocupen places d'aparcament perquè la gent se'l posa al costat del cotxe, omple el maleter i se'n va sense retornar el carretó a lloc. Suposo que és perquè no hi han de posar cap moneda, si no, em penso que anirien amb més de compte. En fi, que el mobiliari urbà és d'allò més variat.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Patrícia

L'entrada d'avui duu el teu nom perquè és el dia de les germanes :) Aquesta és una de les celebracions més importants fins ara, eh?

dissabte, 1 d’agost del 2009

La lluna de l'esturió

Què? Us va entrar gana, veient els pastissos? Comença un nou mes, i per tant, torna a tocar celebrar un munt de dades curioses. L'agost serà el mes d'admetre que som feliços, de la diversió familiar, de la revisió de la vista, el mes nacional del golf, dels préssecs, del romanç, de la valoració de l'artista americà, de la salut dels peus, dels negocis des de casa, el mes dels inversors, i el de la qualitat de l'aigua.

La primera setmana és la que jo hauria de celebrar sempre: la semana de fes-te la vida més fàcil. També és la setmana nacional dels pallassos. La segona ja l'aplico, és la setmana nacional del somriure, així com la setmana de l'Elvis i de les pomes. La tercera és la setmana de l'amistat i la quarta, la de ser amable amb la humanitat, la de valorar l'aire condicionat (sobretot aquí) i la de la dansa americana (per cert, quina és?).

I com que sempre va de menjar, avui toca celebrar el dia nacional de la mostassa i del pastís de crema de nabius. Per quedar bé, suposo, també és el dia de l'amistat, del respecte als pares i el dia dels esports.

Ja sabeu que tinc predilecció per la història, i que m'encanten els noms que els indis americans donaven a les llunes. El mes d'agost és la lluna de l'esturió, que es pescava sobretot el mes d'agost a la zona dels Grans Llacs; per això les tribus que vivien sobretot de la pesca la van anomenar així. D'altres tribus en diuen la lluna plena vermella, que és el color que de vegades té ara quan surt. També l'anomenen la lluna del gra, del blat de moro verd i la lluna de la fruita. Que dolç!