dimarts, 29 de desembre del 2009

Amsterdam - Los Angeles

Sí, el meu vol de tornada sortirà d'Amsterdam, i amb la mateixa companyia on hi va haver l'incident del dia de Nadal. Preocupada? Ni més ni menys que les altres vegades que he agafat un avió. Molts no ho sabeu, però tinc certa tendència a trobar-me en situacions singulars: he estat en un tiroteig a la parada de metro de Lesseps de Barcelona, he presenciat un intent de segrest a Colònia, dinava a una trattoria a Nàpols i just al costat van decidir assassinar-hi un capo de la màfia, la policia va entrar a la força a una habitació de Madrid on passàvem uns dies per preparar la Selectivitat (i no havíem fet res, va ser un error seu), m'he quedat tancada en un ascensor amb una senyora claustrofòbica...

Ja ho veieu, sóc molt conscient que a tot arreu pot passar de tot, i quan pujo a un avió l'únic que vull és arribar sana i estàlvia a la meva destinació. Quedar-me encallada als sistemes de seguretat no em preocupa, m'ho prenc amb molta calma. Esperem que d'aquí uns dies la situació s'hagi normalitzat un mínim i l'avió surti a l'hora o, com a mínim, amb no massa retard.

No entenc com ha passat el que ha passat. Mireu, el 2001, amb els atemptats de l'onze de setembre, els terroristes van segrestar l'avió amb un cutter. Les mesures de seguretat dels aeroports en aquells moments impedien pujar a l'avió amb objectes tallants. Com hi van arribar, doncs? Ja hi va haver un error de seguretat i van ampliar les mesures.

Ara, ha passat el mateix. La família del detingut havia avisat les autoritats de Nigèria i dels Estats Units del canvi d'actitud del seu fill. El Regne Unit li havia impedit viatjar i els Estats Units l'havien inclòs en una llista de sospitosos de terrorisme. Fins i tot havien posat un avís en la seva fitxa perquè se li fes un control més exhastiu quan hagués de renovar el visat.

Tenint en compte tot això, per què no li van revocar el visat immediatament i van fer-li un control més exhastiu abans de deixar-lo pujar a l'avió? Si era a la llista de sospitosos, per què el van deixar embarcar quan les autoritats holandeses van enviar la llista de passatgers als Estats Units? Són les autoritats nordamericanes les que van donar llum verd per a què l'avió s'enlairés.

Aquestes són les coses que no entenc. A més, la majoria dels nordamericans són una mica paranoics i ja hi ha hagut detencions que s'ha comprovat que eren injustificades. I aquí, que s'ha emès un avís perquè s'espera que ETA en torni a fer de les seves, no anem detenint tots els que porten una ikurriña enganxada al cotxe.

Aquestes obsessions sí que em fan por. La seguretat l'entenc, que es faci cundir el pànic, no. Que no s'implementin mesures que haurien pogut evitar aquesta situació em sembla patètic, però espero que s'aprengui la lliçó i que s'adonin que ser un país poderós no significa que no passi res, s'han d'esforçar en què les coses funcionin i fer servir les eines que estan en vigor.

A part d'això, també m'agradaria dir que trobo a faltar implicació de països on el terrorisme islàmic és un problema. No puc evitar comparar la situació amb ETA, França ha ajudat a detenir membres de l'organització i s'han trobat arsenals d'armes en col·laboració amb la policia gal·la. Quan podrem dir el mateix de països islàmics on es refugien els terroristes? Aquest sí que seria un pas endavant.

Sabeu què em preocupa, en aquests moments? Que a l'aeroport de Schiphol de vegades es fan servir escàners per al cos sencer, i suposo que en la situació actual i volant cap als Estats Units, voldran que hi passem. Penseu que si els demano que no m'hi facin passar per estar embarassada i demano que vingui algú a tocar-me ho acceptaran?

dissabte, 26 de desembre del 2009

Tancat per vacances

Sí, hauria hagut de penjar el cartell abans, però hi ha hagut força feina per preparar les festes i organitzar un munt d'activitats. Espero poder escriure, i molt, quan aquesta voràgine hagi passat. Bon Nadal a tots! Amb retard, sí, però espero que acabeu de passar bones festes.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Reforma sanitària, quin horror!

M'he esgarrifat en llegir que, si tot va bé, per Nadal s'aprovarà la reforma sanitària dels Estats Units. I els polítics estan contentíssims. Sabeu per què? Doncs perquè la reforma sanitària a ells no els afectarà ni un pèl. A un munt de persones com el John i jo ens afectarà, però per mal. De moment, ja cotitzem a la Seguretat Social però no hi tenim accès perquè el nostre nivell d'ingressos ens permet una assegurança privada.

Ara, pagarem encara més però continuarem sense tenir-hi accés. El pitjor de tot és que el sistema públic és tan esgarrifós que tothom que busca feina en busca una amb "beneficis sanitaris", és a dir, amb accés a una assegurança privada.

Per si no n'hi hagués prou, la reforma no entrarà en vigor immediatament per un motiu molt senzill: no hi ha diners per finançar-la. El cost estimat d'aquesta reforma és de 1.800 bilions de dòlars. Us imagineu tants zeros? Jo no.

El país és en crisi, però tot i això es vol començar aquest procés que té més de mig país fastiguejat. L'any vinent ja ens apugen els impostos per començar a fer guardiola, i com ja us he dit, encara trigarem uns anys a veure la reforma sanitària que financem però que no podem utilitzar. És depriment, indignant i demostra poc sentit comú.

diumenge, 20 de desembre del 2009

La Renfe torna a ser el que era

Ja ho diuen, que hi ha coses que no canvien. Després de dues experiències fenomenals amb la Renfe, gairebé increïbles, tornem a la rutina. Retards i obres que fan la vida impossible als soferts viatgers. Ara, fins i tot així, no sé quin sistema de transport públic prefereixo. Com a mínim, aquí n'hi ha. Penseu, però, que quan la Generalitat en gestioni el servei, les coses milloraran? I que quedi dit, els retards, les obres i el fer la vida impossible als viatgers han tornat, però hi ha més seguretat i ho tenen tot molt més net.

dijous, 17 de desembre del 2009

Neva

Ai, quines ganes tenia de passar fred! I per fi estic notant la fresqueta. Gràcies al Marc no tinc tant de fred com en anys passats, tinc la sensació de dur una estufeta incorporada i amb la roba que duc en tinc prou, no em calen bufandes ni guants extres ni abrics més gruixuts com m'havia passat sempre.

La neu no ha quallat, però veure caure els flocs de neu m'ha fet feliç com una nena petita, fins i tot anava amb la boca oberta perquè em vinguessin a la boca. Què puc dir? Que la caloreta està bé, però massa i massa temps atabala.

divendres, 11 de desembre del 2009

Anar al metge

Fins i tot això és diferent. Als Estats Units tenim assegurança privada i anar al metge de capçalera implica un copagament de 15 dòlars. Paguem Seguretat Social però no la podem fer servir perquè som rics. La definició de ric del govern és d'un altre planeta, la hipoteca ens ofega igual que a la gran majoria, però segons els barems que hi ha, és el que toca.

Quan arribem a la consulta del metge, la sala d'espera és relativament petita, l'espera és curta (el màxim que he esperat són 15 minuts) i mentrestant es pot llegir o parlar en veu baixa, res de guirigall.

Anar al CAP ha estat una aventura ben diferent. Demanar hora és una odissea, la sala d'espera és plena a vessar i l'atmosfera era més de cafeteria i hora del pati d'una escola que de centre mèdic. No he entès mai perquè s'ha de cridar a l'ambulatori quan estàs envoltat de persones que no es troben bé i agraeixen el silenci i la tranquil·litat. Això, o és que sóc massa delicada :)

He de reconèixer que en un poble petit s'actua de manera diferent que a una ciutat, coneixes gairebé tothom i és inevitable conversar amb la gent, però trobo a faltar certa delicadesa si tens grip o mal de cap i has de suportar l'escàndol.

A més, l'espera es pot fer interminable: avui m'ha tocat esperar més d'una hora, però he sortit amb receptes a la mà. I això de les receptes és una de les diferències. Als Estats Units, el metge envia la sol·licitud per ordinador a la farmàcia que un escull i llavors es va a la farmàcia on et donen els medicaments.

Farmàcia no vol dir el mateix que coneixem. Sí que hi ha farmacèutics i auxiliars, però se'm fa estrany haver d'entrar a un supermercat i anar a un taulell concret on em donaran les medicines. Les aspirines i similars s'agafen directament dels prestatges dels passadissos.

Així que ja ho veieu, una altra vivència. I per cert, no tinc grip nova, però he hagut d'anar al metge perquè des que vaig arribar m'he estat ofegant i a les nits he començat a xiular, m'havia de fer mirar l'asma.

L'aventura de la grip nova ja us l'explicaré dimecres, que em toca vacunar-me.

Enyorava la Renfe

I el peix. Ara, que m'imagino que tots els que som mediterranis enyorem el peix quan marxem fora. Però la Renfe! Qui m'ho hauria dit... Vaig ser a Barcelona i per recordar vells temps vaig fer anar-hi en tren.

M'agrada molt viatjar en tren, però les meves últimes experiències amb la Renfe van ser vagues, vagues encobertes, avaries, retards, fum a les andanes i a l'interior dels vagons, agressions, inseguretat... Tot negatiu, vaja. Els caps de setmana passava tanta por que vaig acabar fent servir els ferrocarrils de la Generalitat per estalviar-me ensurts, però entre setmana la Renfe i jo érem inseparables.

Llàstima que aquestes males experiències s'allarguessin tant en el temps. M'esperava una situació similar, i vaig trobar-me amb una grata sorpresa. Per començar, les andanes eren netes i no s'hi fumava, i tampoc no hi havia aglomeracions. No sé si és perquè molts es devien passar als catalans o perquè la crisi ha deixat tantes persones sense feina que hi havia menys gent.

A més de la diferència en les andanes, el sistema d'informació era molt més clar i acurat. No em vaig sentir insegura ni vaig viure aglomeracions. Tot un èxit, en definitiva.

He de reconèixer, però, que si l'experiència no hagués anat tan bé, l'hauria disfrutada igualment. Bàsicament, perquè el transport públic a la vall de San Fernando és inexistent. Al centre de Los Angeles, encara, però on nosaltres vivim el cotxe és bàsic. Tenim tres línies d'autobús que passen relativament a la vora de casa. En passa un cada hora i només en hora punta. Fins a les 6 del matí no hi ha servei, entre 12 i 3 no n'hi ha i després només en passen fins a les 5 de la tarda.

Tren no en tenim, si més no a la vora. Ja veieu perquè hi ha tants cotxes a la ciutat i perquè s'enyora tant el servei de transport públic, fins i tot el mal servei proporcionat per la Renfe el 2005, 2006 i 2007.

dissabte, 5 de desembre del 2009

En català

Ja sé que us he tingut abandonats una temporadeta, però és que estava preparant les maletes. Fa dos dies que vaig aterrar a Barcelona, i ja sabeu com destarota això de viatjar i fer preparatius. Després de 14 hores de vol, per fi escolto i parlo català la major part del dia, veig les notícies en català i llegeixo rètols en català. Com ho enyorava!

Ara que sóc aquí m'he adonat d'algunes diferències. Coses petites, a les què no solo parar massa atenció, però que ara m'han sobtat. Deu ser perquè han passat dos anys. Als Estats Units tot és gran. Molt gran. No només les autopistes de Los Angeles, també els gots i les gerres de llet. Ara l'esmorzar torna a ser una nova experiència.

El menjar té molt més bon gust aquí, sobretot la fruita i la verdura. Té menys conservants i no es congela per transportar-la, i es nota molt. Els dolços també m'agraden més aquí, ja sabeu que detesto el corn syrup. No us imagineu com he disfrutat el donut que m'he menjat per esmorzar :)

Si tot continua com fins ara, les properes entrades d'aquest bloc semblaran l'autobiografia d'un nen petit que comença a investigar el món, és exactament com em sento en aquests moments. I cansada i feliç, i enyorant el John, però això ja ho sabíeu, oi?