divendres, 27 de març de 2009

Top secret

La història que us explicaré sembla treta d'una tira còmica (em recorda el Mortadelo y Filemón que tenim a casa), però és ben certa. Als Estats Units, com a molts altres països, hi ha arsenals d'armes que no es fan servir però que es guarden per si de cas. Alguns d'aquests arsenals són de míssils nuclears. Com tot, necessiten manteniment.

Lògic, oi? Ara bé la part divertida. Hi ha un tipus concret de míssil nuclear que es considerava ultrasecret, així que tots els plànols per construir-los no es van posar mai per escrit. Era tot tan tan secret que no es volien deixar rastres. Les persones que en feien el manteniment eren poques i guardaven el secret. No s'havia de fer gaire sovint, però eren sempre les mateixes persones que feien la feina i que no posaven res per escrit, no fos cas que l'enemic trobés les notes.

Ara, passat un munt d'anys, toca fer el manteniment dels míssils. Els qui ho feien s'han jubilat. I no hi ha res per escrit. Imagineu-vos la situació: hi ha uns míssils que s'han de sotmetre a manteniment, calen operaris però els qui sabien com fer-ho s'han jubilat o s'han mort, i no hi ha cap anotació escrita de com fer-ho. Esperpèntic, però em fa riure.

Ara, de manera discreta, s'està buscant informació i ajut dels qui saben com funciona el tema. Imagineu-vos l'anunci als diaris: "Busquem ajut per mantenir míssils nuclears. Alt secret. Si en sap alguna cosa, contacti amb la CIA". Suposo que quan trobin algú que els solucioni el percal, no serà primera plana, però no puc evitar un somriure burleta veient que això passa a la primera potència del món mundial.

dijous, 26 de març de 2009

Viva Las Vegas

No tothom va a Las Vegas per jugar: nosaltres hi hem passat tres dies per qüestions laborals. Ara, la ciutat és tot un espectacle. Per anar de Los Angeles a Las Vegas és qüestió, bàsicament, d'atravessar el desert del Mojave. Pel camí hi ha unes quantes atraccions: el termòmetre més alt del món (no crec que el visiti massa gent, fa massa calor), la ciutat fantasma de Calico i la meva favorita, la carretera Zzyyzx (no és broma, existeix de veritat).

Si voleu saber com és la ciutat de Las Vegas només cal que mireu el començament d'un dels episodis de CSI. És exactament igual. Els casinos i els hotels més espectaculars es concentren al que en diuen Strip, i tot són llumetes i música. Els hotels són coneguts dintre i fora de la ciutat: Luxor, Flamingo, Stratosphere, Venetian, Mirage, Caesar's Palace... Cadascun està decorat d'una manera concreta, per fer una mica d'honor al nom que duen.

Cada hotel, a més, té una sala d'espectacles i fan representacions ben diverses. Hi ha diferents espectacles del Cirque du Soleil, durant un parell d'anys (funció gairebé cada nit) hi tenien la Celine Dion, i el meu favorit és sens dubte The Blue Man Group. Si alguna vegada fan bolos, us els recomano.

També hi ha entreteniments d'altre tipus. L'únic club Playboy és al Flamingo, i sí, sí, hi ha les noietes amb les orelles de conill i el pompon de cua. És relativament habitual veure ballarines de barra, i també hi ha força locals de strip-tease. A més, al Strip el més comú és que t'acabin donant un targetó per si vols escortes. Això sí que em sorprèn, no m'acaba de lligar amb la visió habitual que a Amèrica es té d'aquests serveis.

En realitat, Las Vegas és una fugida. El joc és legal a Nevada i a les reserves índies, perquè es considera que és l'únic font d'ingressos estable en aquestes comunitats. Els caps de setmana molts californians se'n van a Las Vegas, s'evadeixen de tot. I sí, també s'hi casen. Només cal una llicència de matrimoni, una anàlisi de sang i et pots casar vestit d'Elvis.

Pot passar que després trobeu la núvia, vestida de blanc immaculat, amb el mòbil a una mà i una cervesa a l'altra parlant al mig del carrer, i fent pauses esporàdiques per vomitar a una paperera. Mentrestant, el nou marit demana una altra cervesa a un quiosc del carrer. Aix, quin encant...

Imagineu-vos el resultat: divendres es fan quatre hores en cotxe a través del desert, evitant la carretera Zzyyzx, menjant al restaurant més popular, el Mad Greek, i s'arriba a Las Vegas per dormir en un hotel temàtic. Al dia següent, una mica de psicina sempre i quan no hi hagi vent o tempesta de sorra. Cerimònia vestits d'Elvis, cerveseta al carrer, visita al Club Playboy i al casino falta gent. Tornada diumenge, en hora punta, atrapats al Mojave.

Rieu, rieu, però és relativament habitual. I a més, vam disfrutar del canvi de temperatura: 29 graus durant el dia i 5 a la nit, acompanyats de vent i tempesta de sorra durant el viatge de tornada. Entremig, a la Universitat de Nevada i revisant un article. No vam jugar al casino, ni vam veure cap espectacle, ni vam anar al club Playboy, ni vam beure. És que sóm més aviat carques :) Però no deixa de ser tota una experiència.

dimecres, 4 de març de 2009

Prohibit fumar

És un dels signes més habituals als Estats Units. I què?, em direu. Doncs resulta que el respecten!!! I molt. Tots els restaurants són lliures de fum, i no he vist ni una sola persona encendre una cigarreta en cap mitjà de transport públic (sí, ho dic per la Renfe).

Puc comptar amb els dits d'una mà les persones que en més d'un any he vist fumar mentre caminaven o esperaven el bus i què voleu que us digui, s'agraeix molt. Com a no fumadora, al·lèrgica i asmàtica, us diria que em vénen ganes d'abraçar tothom que evita fumar. I veure que la gent respecta els espais lliures de fum, per a mi és important.

Dit això, parlem d'extrems: es passen. Als edificis federals (i en la majoria d'estatals) no es pot fumar, però és que tampoc no es pot fumar a les voreres o a un radi de x metres d'aquests edificis. Això ja em fa riure, perquè m'imagino la gent amb una cinta d'aquelles de costura embolicada al paquet de tabac per veure si són prou lluny :) I als malls, els centres comercials, hi ha llocs a l'aire lliure on es pot fumar, fins i tot hi ha cendrers: us podeu creure que de vegades si algú hi fuma se'l miren malament?

Habitualment se'n van a un pàrquing a l'aire lliure, però la vegada que he vist més persones juntes fumant eren tres. No sé com s'ho han fet, però la veritat és que l'aire dintre dels edificis és molt més net que a Barcelona. Als restaurants, la diferència és enorme. Els bars i billars ja són un altre tema, però com us deia, s'agraeix enormement respirar només el fum dels cotxes :)

dilluns, 2 de març de 2009

Crisi econòmica i pena de mort

La pena de mort és i serà un tema polèmic i controvertit. La crisi econòmica no tant, sembla que tots hi estem d'acord, oi? Doncs bé, ara, encara que sembli impossible, els dos temes estan relacionats.

Durant molts anys, les crítiques contra la pena de mort han estat constants i variades, però no s'ha eliminat aquesta sentència dels codis penals de diversos estats. Ara, pot ser que aquest moment hagi arribat. Però no ens enganyem: no ha arribat pels dubtes morals que puguin sorgir, no.

Estats com Texas s'estan plantejant una moratòria en la pena de mort perquè és massa car i en el context econòmic actual s'ha d'estalviar. Hi hauria d'haver un debat nacional i si convé un referèndum per aplicar la pena de mort, o per preveure mesures que evitessin la sobresaturació de les presons. Siguem realistes: no és un problema de fàcil solució, però ignorar-lo no el resol.

El que em treu de polleguera és que sigui per motius econòmics que s'arriba a aquest punt. Em supera, de veritat. I em preocupa, la situació econòmica. També em fa bullir la sang que un banc hagi hagut de demanar disculpes perquè després de rebre ajuda econòmica del govern van fer una festa amb concert de la Sheryl Crow i una bosseta de Tiffany's per les senyores.

El que va fer aquest banc em sembla indignant. Això sí, s'han disculpat i tornaran els diners (quan, no ho han dit). Que la situació econòmica sigui el motiu per no executar gent em sembla materialista i ridícul. Aquest debat s'hauria de fer ja, i s'hauria de fer de manera seriosa. Penso que no n'hi hauria prou de tractar la pena de mort, però dubto que aquest moment arribi mai.

De moment, la situació és aquesta: mentre no millori l'economia, força estats es plantegen prescindir de les execucions.

diumenge, 1 de març de 2009

Canela








Us presentem la Canela. Fa 5 setmanes que és amb nosaltres. Igual que el Coco, ve d'una protectora. Encara s'ha d'acostumar a moltes coses: a nosaltres, a la casa, a tenir menjar i aigua fresca cada dia, a banyar-se, a veure altres animals al voltant... Hi ha molta feina per fer, i té un caràcter molt diferent al Coco, però estem molt contents de tenir-la.

A la protectora, tot està mooooolt organitzat. Gossos, gats, rèptils... Cadascú té la seva secció, i em sembla obvi i lògic. Però per exemple amb els gossos, no només hi ha una distribució per mida (grans, mitjans i petits), també els separen en mascles i femelles tot i que per llei tots els animals han d'estar esterilitzats.

D'això us volia parlar. Per llei, a l'estat de Califòrnia tots els animals domèstics han de ser esterilitzats abans de les 8 setmanes de vida. A no ser, com la Canela, que hagin viscut al carrer o els hagin abandonat i llavors els esterilitzen en arribar a la gossera i no se'ls pot adoptar fins que ja els hagin operat.

Si algú vol criar gossos, s'ha de demanar una llicència especial i s'ha de pagar un ronyó per tenir-la. A més, s'ha de dur els gossos a concursos i exhibicions. I això ja no em sembla ni lògic ni racional ni sensat. Si algú té un animaló i no vol que criï, es pot evitar, no? I si l'animal només te 7 setmanes i el propietari encara no ha pres una decisió, què? Potser per això la gent es planteja clonar les mascotes...

Hi ha un altre detall que us volia comentar. Quan vam signar els papers per endur-nos la Canela, ens van dir, molt seriosos: "Si teniu algun problema amb ella, la podeu tornar abans de 10 dies i podeu escollir un altre gos sense pagar". Què passa, que vénen amb garantia i es poden tornar a la fàbrica?

Evidentment que tenim problemes amb la Canela: va arribar a la protectora provinent d'una altra gossera, allà hi va arribar perquè vagarejava pels carrers i algú va avisar serveis animals, només es refia del John i de mi, i tot i això de vegades encara es pensa que la picarem i s'ajup amb les orelles baixes, té el costum de buscar menjar pel seu compte a la cuina, les escombraries o el carrer, té cicatrius a diverses parts del cos...

El propòsit d'adoptar la Canela era tenir un animal de companyia, sí, però volíem donar l'oportunitat a un animal a qui poguéssim donar una vida millor i no omplir les butxaques dels propietaris de puppy mills perquè seguissin abusant dels animals. Sabíem que hi hauria reptes, que no seria fàcil, que ens costarà molt educar-la...

No em sembla el missatge correcte. Si vas a buscar un gos a la gossera, saps què hi pots trobar. Però per començar, el personal no semblava conèixer massa els animals (a Barcelona els coneixien tots, de caràcter, vull dir), amb prou feines ens van donar informació sobre ella, i bàsicament tot es va reduir a "torneu-la si hi ha problemes". No!

Si voleu que els animals trobin una llar, no aneu per aquest camí. Si és un gos molt agressiu, el més possible és que el nou propietari torni a la gossera o que busqui un entrenador o un veterinari. Per què no oferiu un llistat d'entrenadors o especialistes en gossos amb problemes que puguin ajudar els nous propietaris? Si ja oferiu una llista de veterinaris que esterilitzen i vacunen a preus més baixos perquè col·laboren amb la gossera, per què no feu el mateix amb entrenadors?

Així arribarà el missatge. Doneu oportunitats als gossos de les gosseres, i si hi ha problemes de conducta, no el torneu: ajudeu-lo. Em vaig quedar ben parada. I més perquè el comentari que es va remarcar era que no hi havaia un càrrec addicional. És que tot es redueix als diners? Penseu una mica més en els animalons, que prou que s'ho mereixen.

També he de dir, però, que fan una cosa molt interessant: aproximadament sis mesos l'any, cada diumenge, fan maratons d'adopcions. Es seleccionen una sèrie d'animals de la protectora i es duen a un lloc predeterminat. Cada gos va acompanyat d'un voluntari, i la gent pot demanar informació sobre aquell animal en concret. Allà mateix es pot formalitzar l'adopció. Doncs va, si el que voleu és donar una llar als animals, no digueu a la gent que els poden tornar en 10 dies. digueu-los que si el gos no s'adapta i no es comporta, ajudareu a educar-lo.