dijous, 24 d’abril del 2008

Demòcrates insistents

En dic insistents perquè no se m'acut una paraula millor. Tot i el temps que ja ha passat, encara sóc incapaç d'entendre del tot com funciona el sistema electoral als EUA.
De moment el que sí que he entès és que hi ha d'haver un candidat republicà (ja escollit, John McCain) i un de demòcrata: serà la Hillary, serà l'Obama? No tothom vota en aquestes eleccions primàries i caucuses, només els delegats (tot i que encara no sé ben bé qui són). En cas d'empat, per dir-ne així, els superdelegats (que tampoc no sé qui són), desfarien l'empat.
El problema, de moment, és que els vots estan molt repartits, encara que l'Obama té un lleuger avantatge. Per això hi ha hagut tant d'enrenou amb les primàries de Pennsylvania. Les ha guanyat la Hillary, però no té prou vots per convertir-se en la candidata a la presidència.
El més divertit de tot és que tothom comença a estar una mica fart de la situació, fins i tot dins del partit, i les eleccions generals no seran fins al novembre. Només de pensar que cada dia hi haurà hores i hores de comentaris sobre el tema a la televisió, a l'autobús, a les sales d'espera dels hospitals... em fa posar la pell de gallina.
El que trobo més horrible és que en realitat hi ha més partits que passen totalment desapercebuts. No sé si és que la gent no els vota perquè no els agraden o senzillament perquè ni tan sols saben que existeixen. No n'he sentit a parlar mai, a la televisió, ho he sabut a través d'una persona que no està d'acord amb cap dels candidats oficials.
Si algú entén aquest guirigall, feu-me'n cinc cèntims, perquè m'estic tornant boja. Sort que els Lakers i en Gasol em fan pujar la moral cada cop que juguen. Ahir la victòria era tan clara que en Jack Nicholson fins i tot va marxar un parell de minuts abans que s'acabés el partit :-)
Política o esports? Política a la tele fins a fer-la més aviat odiosa, i esports per calmar el poble, suposo.
Bona salut a tots i feliç ressaca de Sant Jordi.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Sant Jordi a Los Angeles

Bona diada!
Ja us vaig comentar que el John dominava el bon dia i el pa amb tomàquet. També domina Sant Jordi. En coneix la llegenda i la tradició, i l'any passat ja em va fer arribar roses quan jo encara vivia a Barcelona (no em va poder enviar una rosa sola, però va valer la pena).
Aquest any també he tingut rosa, i ell ha tingut llibres, sense signatura, sense l'ambient tan especial i que enyoro més que no em pensava, i a més, hem pogut sortir a sopar fora i trencar una mica la rutina.
Poc a poc va coneixent coses noves: va quedar admirat en veure fotografies de castells i de correfocs, i sempre el fa riure que tinguem pastissos per tot. Tortell de reis, mola de Sant Vicenç, crema de Sant Josep, mona, pastís de Sant Jordi, tronc de Nadal...
Ara només ens cal poder venir a passar el Nadal a casa i fer cagar el tió.
Des d'aquí molts petons a tots els Jordis, sobretot al meu Jordi-Jorej, i moltes roses per tothom.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Pena de mort?

Avui he llegit un article a l'edició digital del diari El País. El tema és ben espinós: la pena de mort. Fins fa unes poques hores hi havia una moratòria, per dir-ne així, perquè molts presos al corredor de la mort i força advocats consideraven que morir per injecció letal era un càstig cruel.
En realitat, la constitució dels EE.UU parla d'això, de càstigs cruels. Després d'una sèrie de disputes en què s'afirmava que molts botxins no eren metges (evidentment, els metges fan un jurament hipocràtic per preservar la vida, no per llevar-la) i que no administraven correctament els fàrmacs per executar els reus, van arribar un munt d'apel·lacions argumentant que morir per injecció letal no era tan pacífic i dolç com molts pensaven.
Per una majoria de 7 a 2 s'ha decidit que no, que la injecció letal no és un cástig cruel, i que per tant no s'acceptaran més apel·lacions de reus condemnats a morts sobre aquest tema (deixem a part l'execució de persones amb problemes mentals i similars...).
El que m'ha cridat molt l'atenció són els arguments que apareixien en aquest article. El primer, que hi ha persones innocents esperant morir. Suposo que molts ens ho hem plantejat. Però sembla que no és suficient per convèncer la majoria. El nou argument és que és més car executar una persona que mantenir-la de per vida en una cel·la.
I bé, qui sap, potser és l'argument econòmic el que farà replantejar aquest tema. Us envio el link per si sentiu curiositat i voleu llegir l'article, val la pena. Espero no haver confós termes, benvingudes siguin les correccions i opinions.
Bona salut a tots

dijous, 17 d’abril del 2008

Casal català

Quina alegria! A Los Angeles hi ha un casal català, ara ja no em sentiré tan sola. Ho he descobert a través del Ministeri d'Assumptes Exteriors, Internet és un gran invent. M'agradaria contactar-hi i veure quines activitats fan, aviam quan m'hi puc apuntar.
De moment només us comunico que el casal existeix. Quan ja hi hagi fet acte de presència, us aniré explicant què fem, i amb una mica de sort, els avanços del John en català. De moment domina el bon dia i pa amb tomàquet!
Bona salut a tots!

diumenge, 6 d’abril del 2008

Wild wild west


Cavalcant al salvatge oest! Ahir va ser el meu aniversari, i aquest va ser el regal que em va fer el John: ens en vam anar a un ranch a muntar a cavall. M'encanten els animals, i poder estar amb els cavalls, ajudar a raspallar-los, ajudar amb brides i similars i després poder passar una bona estona muntant a cavall, és fantàstic.
El John anava ben acompanyat: la Moose és una euga tranquil·la, com ell, van passejar amb la propietària, la Kathy, i van anar al seu ritme. A mi em veieu amb el Commander. Suposo que el nom ja us en dóna una idea. Un mascle amb ganes de córrer, de galopar, i jo encantada de la vida. Anàvem per pistes que tampoc no permetien un galop fort (pobret, quina desil·lusió per a ell), però sí que sovint podíem trotar, i ho vam disfrutar al màxim. Ara, això sí, cada dos per tres l'havia de frenar. Encara no entenc com les regnes van resistir.
Estic molt contenta. Si anàvem al pas, podia dominar-lo amb una mà, però sí que havia de fer servir les dues per frenar-lo, és tossut com jo.
Tan de bo el Jordi, el meu germà, hagués pogut venir amb nosaltres, així també hauríem celebrat el seu aniversari. PER MOLTS ANYS, BRO!

dimarts, 1 d’abril del 2008

Fool's Day

Avui aquí celebren el dia dels sants innocents, però ja ho veieu, amb un altre nom. De moment, no hem rebut cap innocentada. Però sí bones notícies: hem rebut el llibre de família! Sembla que ara ja sigui tot molt més oficial, tens un llibret amb segells i una còpia del registre de Los Angeles dient el que ja sabíem, que ens vam casar.
Però bé, la qüestió és que com a mínim ja hem acabat tota la paperassa del consulat. Encara esperem que el servei d'immigració ens citi per tramitar la Green Card provisional, i ens hem adonat que a l'estat de Califòrnia també són una mica lents -encara no ha arribat el DNI de Califòrnia que vaig sol·licitar ja fa un mes.
I per si no fos prou burocràcia, hem hagut de fer la declaració de la renda i hi hem inclòs els meus ingressos de l'any passat. Mai havia signat tants papers en tan poc temps. Si algun dia sóc famosa, podeu estar segurs que els meus autògrafs no tindran massa valor: n'hi ha tants...
I ara toca pensar: si algun dia puc portar el Coco aquí, hauré de tramitar el seu passaport internacional i fer més o menys la mateixa paperassa per una boleta de pèl de 6 quilos abans d'engreixar-se :-)