dimarts, 9 de setembre de 2008

Sanaatani. LAKA

731 dies d'absència, de nit eterna,
de foscor palpable i sufocant.
731 dies sense ànima, sense cor,
atrapada en un moment
que va canviar el món,
Sense alè.

Una sola trucada, fatídica, inesperada,
em va dur a un pou d'inconsolable solitud.
No sento dolor.
El dolor és fàcil, el comprenc.

M'empaita una fera, l'obscuritat absoluta
que tot s'ho empassa,
la foscor palpable
que cobreix tot el que sóc.

Seus en el teu núvol de cotó
i mires com gira el món.
Brilla el sol, però no m'escalfa el cor.
Fas bufar el vent per acariciar-me els cabells,
però no em duu el teu aroma ni la teva veu.
Fas ploure, i la pluja emmascara les meves llàgrimes,
amargues, eternes, sempre amagades de mirades alienes.

El sucre ja no endolceix.
Les flors han perdut els colors.
La música ha deixat de sonar.
Ballar no té sentit.
El món s'ha aturat.

I mentrestant t'enyoro. Atrapada
en aquell moment fatal, t'enyoro.
Tinc por d'oblidar-te:
vull recordar el teu somriure,
la teva mirada juganera,
la teva veu, la teva ànima.
Poc a poc sembla que tot s'esvaeix.

Em queda el teu nom,
i el repeteixo perquè segueixis viu en els meus records.
Un secret tan dolç... i tan amarg.

Continua mirant-me des del teu núvol de cotó.
Dóna'm el teu alè de vida.
Estén les teves ales per amparar-me,
per protegir-me de més tempestes,
per acaronar-me
i per recordar-me que la vida val la pena.

Ara cal recordar que jo encara sóc aquí.
Visita'm en somnis.
Digue'm tot el que ens va quedar per dir.
I respon-me l'única pregunta que importa:
per què?
Respon-me en els meus somnis:
per què?


Enta kunta omry
Enta omry tamally

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Laura, sóc la Noè m'ha fet molta ilu veure el teu blog. Un petó i una forta abraçada.Cuida't!
Noèlia

Patricia ha dit...

Hola Laura,
El poema és preciós i evoca els meus sentiments cap a qui tu ja saps.

Petonets.

PATRI