Cada matí surto al jardí a agafar taronges per a nosaltres i em dedico també a agafar de terra les que aquest bandarra ja s'ha apropiat. Algunes les deixa a mitges i d'altres senzillament són massa grans i li cauen. Li deixo a l'altre arbre, perquè és on sol dormir i té un espai fantàstic que fa servir de menjador.
Al principi, quan sortia al pati, s'espantava i se n'anava disparat. Habitualment, això volia dir que deixava anar la taronja que tingués a les mans, i ho feia amb tanta punteria que em queien al cap. Després de sentir-me tantes vegades dient-li que la violència no és el camí, s'ha anat acostumant a tenir-me més o menys a la vora.
Si surto al jardí, mira i observa amb atenció, però no se'n va tan ràpid com abans. Sap que li deixaré taronges al seu lloc preferit, i per fi ahir el vaig poder gravar en plena acció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada