dimecres, 27 de gener de 2010

27 de gener de 1945

Aquesta és la data en què l'exèrcit de Polònia va alliberar els presoners del camp de concentració d'Auschwitz, avui en fa 65 anys. Per això la ONU el va declarar Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Sabeu el que sempre m'ha esgarrifat? Que hi hagi persones que neguen el que va passar tot i que es conserven documents, cintes de vídeo i àudio i, sobretot, els testimonis de tants i tants prisoners que van sobreviure un horror inexplicable.

Recordo que a l'institut de secundària on vaig estudiar ens van fer un parell de xerrades sobre els camps de concentració. Vam conèixer persones que havien viscut un infern i que eren capaços de parlar-ne, encara no m'explico com.

Us recomano llegir el llibre de la Montserrat Roig, Catalans als camps de concentració, o bé K L Reich de Joaquim Amat i Piniella. Durs i colpidors, però molt reveladors. També afegiria a la llista un llibre de Primo Levi, Si això és un home.

dijous, 21 de gener de 2010

Déu i les armes

La segona emmena dels Estats Units garanteix el dret a posseir armes. Que ens agradi o no, que es vulgui fer o no, ja és un altre tema. Que jo sàpiga, hi ha separació entre religió i estat, però als Estats Units aquesta frontera sempre ha estat molt difusa. Penseu que fins i tot als bitllets hi surt l'expressió In God we trust (confiem en Déu).

El que no m'esperava és que una de les companyies que abasteix d'armes l'exèrcit dels Estats Units es dediqués a gravar les mires telescòpiques amb cites bíbliques. Sí, sí, el que sentiu. Després es parla molt de l'extremisme religiós d'altres persones, però imagineu-vos quina gràcia els deu fer als iraquís que els disparin amb armes on hi ha gravades cites bíbliques mentre diuen que són ells els que fan la guerra en nom de la religió.

Per si no n'hi hagués prou, no es permet que l'estament militar faci propaganda religiosa i això de posar cites bíbliques als fusells segurament entra en la categoria de propaganda, no?

Ara, l'exèrcit està preocupat perquè els insurgents utilitzen aquesta dada per atiar el foc de l'odi religiós. La veritat és que, parlant clar, se lo han puesto a huevo. La companyia s'ha compromès a no enviar-los més armes decorades i, a més, un kit perquè el Pentàgon pugui esborrar les cites bíbliques de les armes que ja tenen.

Aquí hi trobareu el famós article:

http://www.cnn.com/2010/US/01/21/rifles.bibles/index.html?hpt=T2

Per cert, que són mires telescòpiques que permeten veure-hi en la foscor i les cites fan referència a Jesús com a llum que ens guia. Recochineo, eh?

Cindy McCain i la proposta 8

Recordeu la proposta 8 a l'estat de Califòrnia? Els matrimonis homosexuals van ser legals i vàlids durant una temporadeta i després es va votar la proposta número 8, que els prohibia. Va guanyar el sí, per poc, i amb suport i campanyes de bisbes, membres de diferents esglésies i un munt de persones que venien des d'altres estats a donar suport a la proposta i fer una mica de pressió al respecte. Jo hauria votat no, però no puc votar.

El curiós és que la constitució diu que no es pot discriminar per raons de raça, sexe o orientació sexual, així que en aquests moments el tema és als tribunals perquè es considera discriminació i, bé, sense ser advocada, de bones a primeres diria que aquesta proposta vulnera drets fonamentals. Això, però, seran els jutges i advocats qui ho decidiran.

Al mateix temps que es votava la proposta número 8 observàvem la lluita electoral entre McCain i Obama. Una persona que sempre m'havia desagradat era la dona del candidat republicà, Cindy McCain. Em semblava una persona freda, egoista, i que bàsicament es limitava a sortir a les fotos al costat del seu marit i disfrutar de la seva fortuna personal.

M'alegra dir que la meva opinió sobre ella ha canviat gràcies a aquesta foto:



Ha mostrat públicament el seu suport al matrimoni homosexual i en contra de la proposta número 8. Independentment de compartir la seva opinió al respecte, penso que demostra molt de valor. Com diuen aquí, kuddos, Mrs. McCain.

Imagineu-vos ser l'esposa d'un membre important del partit republicà. Tant el partit com el teu espòs estan en contra del matrimoni gai, i durant la campanya t'has limitat a sortir a les fotos i no fer cap comentari. De cop i volta, sense que ningú s'ho esperi, fas sentir la teva veu alt i clar, i expressant una opinió que molts trobaran indigna, en contra de la llei de déu, i tots els adjectius que li vulgueu aplicar.

No ha fet soroll ni declaracions addicionals, de moment, però per a mi no calen. Potser si la tractés encara la consideraria freda i egoista, però li he de reconèixer el valor que ha tingut en enfrontar-se a un sistema i a una mentalitat que són part de la seva vida quotidiana, molt més del que mai ho serien per a mi.

Us imagineu quantes persones que deuen haver passat per casa seva li faran el buit o la miraran malament? Us imagineu les crítiques ferotges que rebrà per part d'un sector que, en teoria, és amic? I el seu marit, en la intimitat, com s'ho ha pres? De moment, el senador John McCain ha dit que ell està en contra del matrimoni gai però que al seu entorn hi pot haver una opinió totalment diferent.

Enhorabona a una senyora que ha sabut trencar motlles i pensar per si mateixa. No s'ha deixat endur pel pensament majoritari de les persones que l'envolten i ha pres la seva pròpia decisió. Aquestes coses sí que les admiro, m'és igual que les opinions siguin diferents a les meves: arribar a les teves pròpies conclusions, saber què trobes just o injust i fer-ho saber d'aquesta manera requereix molt de valor. No sé si jo hauria estat capaç de fer-ho.

dimecres, 20 de gener de 2010

Plou molt

Continua plovent. I com a mínim fins divendres continuarem així. I no són quatre gotes, no. Les pluges són molt fortes, tenim ratxes de vent de més de 100 km/h, risc d'esllavissades de fang a les zones que van cremar a l'estiu, molls tancats, carrers inundats, evacuacions obligatòries que la gent ignora i dos morts per arbres que els han caigut a sobre. I risc de tornados. Petits, no com a Oklahoma o Iowa, però tornados al cap i a la fi.

Mireu les últimes notícies al respecte:

http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/la-braces-two-flooding-heavy-winds-possible-tornadoes-as-new-storm-approaches.html

The Grand Old Party

El GOP, el partit republicà, va guanyar les eleccions d'ahir a Massachusetts. Per cert, que aquí el partit republicà és el de dretes conservador. Ja us comentava que encara que Massachusetts ens quedi molt lluny, és un moment que pot ser important, perquè pot afectar l'aprovació de la reforma sanitària.

Personalment, estic en contra de la reforma sanitària que proposa Obama. És intrínsecament injusta, i molt. I em rebenta pensar que hem de començar a pagar impostos per finançar una reforma sanitària a la qual no tindrem accés. Si no ens podem beneficiar de la Seguretat Social, per què l'hem de pagar? Segurament és una postura egoista, però si teniu en compte que cada mes un 30% de la nòmina o més se la queden en impostos, potser entendreu perquè estic tan empipada.

En fi, que no m'agrada la proposta. Per aprovar-la, es necessiten 60 vots, i fins ara els tenien. La manera com s'han aconseguit és molt singular. Molts senadors hi estaven en contra, però abans de Nadal van començar a canviar d'opinió. Curiosament, aquest canvi d'opinió va anar acompanyat de beneficis polítics i econòmics per a l'estat que representaven. En altres casos, van ser regals personals directes. D'això, jo en dic comprar el vot. Corrupció també s'hi escau.

A Massachusetts Ted Kennedy representava el partit demòcrata i havia estat un dels més ferms defensors de la reforma sanitària. En morir, el seu escany va quedar buit i la lluita electoral era l'habitual: un demòcrata contra un republicà.

Històricament, Massachusetts és un estat demòcrata. Fa dècades que no s'elegia un republicà, i és un estat molt liberal. A més, el candidat republicà era gairebé un desconegut total, i la seva campanya s'ha basat sobretot en la reforma sanitària. La gent està molt empipada, i no s'està fent cas a l'opinió dels votants.

Aquest canvi tan radical hauria de ser un toc d'atenció, més aviat un cop de martell al cap dels qui no veuen que les coses no es poden imposar així com així, i menys si implica comprar vots. S'ha dit clarament que no s'està d'acord amb la gestió de l'equip Obama, i espero que això els faci recapacitar.

Ara, la discussió és quan celebrar la votació sobre la reforma sanitària. Es volia fer abans que Brown prengués possessió del seu escany, perquè així els demòcrates tindrien els vots necessaris. Alguns il·luminats ja han dit que és mala idea, perquè crearia la sensació que no es té en compte l'opinió de l'electorat i es vol aprovar la reforma peti que peti. I sí, és la sensació que tinc, només es busca el lluïment polític d'uns pocs.

Els demòcrates més conservadors estan una mica acoquinats. No és precisament que estiguessin massa contents amb les mesures que es contemplaven, però ara parlen de suïcidi polític si continuen oferint el seu suport a la reforma. Ja veurem com acabarà tot això, però penseu una cosa: Massachusetts és el cas més evident, però a Virginia i New Hampshire ja s'havia començat a veure que les coses anirien així, els republicans ja havien conseguit victòries importants que ara pesen més que mai.

Esperem que Obama es repensi la seva estratègia. El suport que rebia ha caigut en picat i les mesures adoptades han estat com a mínim polèmiques en molts camps. Penseu que molts votants independents van votar per ell, i ara són aquestes persones les que han dit prou. És un canvi significatiu i representa perdre gran part del suport que el va fer president.

No m'agrada que, a més, s'intenti desviar l'atenció de la gent fent èmfasi en d'altres situacions que, sovint, tampoc no són com ens expliquen. Però desbarrar, tocarà fer-ho en un altre moment.


dimarts, 19 de gener de 2010

Eleccions a Massachusetts

En les eleccions d'avui per saber qui sustituiria Ted Kennedy com a senador per l'estat de Massachusetts, el guanyador ha estat el republicà Scott Brown. Si més no, aquests són els resultats en aquest moment, tot i que encara falta comptar el 3% dels vots. Per a mi, són bones notícies. Deveu pensar que estic boja si Massachusetts és a l'altra punta del país, però penso que la seva elecció pot frenar la reforma sanitària. Com? Doncs mireu, ho deixo per a demà. M'he connectat per revisar el correu i he decidit escriure aquestes línies, però el rotllo vindrà demà, que ara toca sopar, treure els contenidors, dutxar-se i descansar, que ha estat un dia llarg.

Plou

Acabo de fer unes fotos d'un arc de Sant Martí doble, mentre encara plovia. També us n'hi poso un parell que he fet ben d'horeta aquest matí, quan sortia el sol.





dilluns, 18 de gener de 2010

Evacuacions per pluja

Diuen que a Califòrnia no hi plou mai. Mentida: el gener i el febrer són mesos de pluja, un hivern diferent al que estava acostumada però amb una diferència notable en el temps. Aquest any, però, les pluges són més abundants del que és habitual i després dels incendis tan virulents de l'estiu s'esperen esllavissades en algunes zones. Per això s'ha donat l'ordre d'evacuació obligatòria a algunes famílies. I han refusat anar-se'n. Ja va passar amb els incendis, i ara tornem a trobar-nos amb persones que decideixen arriscar molt més que casa seva en una situació que els experts consideren perillos. A més, ja s'havien fet advertències el mes de novembre de cara a l'estació de pluges. Què faríeu, vosaltres?

Us deixo l'enllaç amb una petita notícia sobre les evacuacions, del diari Los Angeles Times.

http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/residents-in-la-ca%C3%B1adaflintridge-refuse-to-evacuate-as-storm-passes-over-region.html

Per cert, nosaltres estem bé. A la zona de la vall de San Fernando on vivim ha plogut molt i ha fet molt vent, però sense problemes. Hi havia una petita celebració a una altra zona de Los Angeles per commemorar el dia de Martin Luther King, però en principi no l'havien suspesa. No sé si a totes les zones estan igual, però m'imagino que no, la ciutat és simplement immensa.

divendres, 15 de gener de 2010

Babies first, segona part

Ahir ja us vaig explicar com ens va anar la visita a la maternitat. Un dels aspectes que ens van recalcar molt va ser la seguretat, i no precisament en referència a la grip, no. L'accés és restringit, cal una targeta d'accés i un codi per obrir les portes si no són hores de visita normal, i les mares i familiars que hi arriben de matinada per parir han de trucar un timbre perquè els deixin passar.

Les persones i criatures que hi ha a la maternitat porten un braçalet electrònic que actua com alarma, i si passes d'un determinat punt sense autorització (personal inclòs) sona una alarma i totes les portes es bloquegen per no deixar entrar ni sortir ningú.

Com ens deien ben orgullosos, en 52 anys no han segrestat ni un sol nen de la seva maternitat. Us podeu creure que no havia pensat mai en la possibilitat que em segrestessin el fill mentre sóc a l'hospital? Dec ser molt ingènua o passota, però és que ni remotament se m'havia acudit.

Aquests casos em semblen més l'excepció que la regla, no crec que hagin segrestat nens de tots els hospitals, ni tan sols de la meitat. Són casos molt tristos, però és que això de tanta seguretat fins i tot als hospitals em fa repelús. I més tenint en compte que en aquest hospital el nen és amb la mare a l'habitació a no ser que per raons mèdiques hagi de ser a cures intensives o la mare demani explícitament que el duguin a la nurseria.

Ai, no ho sé, és que no acabo d'encaixar, no entenc aquesta obsessió amb control i seguretat. No dic que no n'hi hagi d'haver, és només una qüestió de grau.

I una altra anècdota. Quan feiem la visita, hi havia una nena que havia nascut feia un parell d'hores i just en aquell moment era a la nurseria. Era al seu bressol despulladeta i en passar per allà, evidentment, tots els ulls es van tombar cap a ella. D'acord que encara no som pares, i que som principiants, però quants de vosaltres hauríeu confós el melic amb un penis? :)

dijous, 14 de gener de 2010

Babies first

Babies first és el programa de l'hospital relacionat amb parts, cursos de preparació i totes aquestes coses que no sabia que existien. Ahir a la nit vam anar-hi perquè ens ensenyessin les instal·lacions i perquè ens expliquessin les coses més bàsiques.

La zona de maternitat ocupa una planta completa de l'hospital, i em quedo més tranquil·la veient que si cal una cessària o qualsevol cosa fora d'un part normal, només m'hauran de dur al final del passadís. Hi ha habitacions individuals on ens tindran durant tot el part i una estoneta més, sense haver d'anar a paritori, i després cadascuna tindrà la seva habitació individual on ens hi deixaran els nens.

Si us he de ser sincera, el que més em va ajudar és que em van ensenyar on aparcar per no donar massa volta, on fer la pre-admissió i quins ascensors agafar per arribar directament a l'entrada de la zona de maternitat. Què voleu que us digui, sóc de la mena pràctica.

El que més em va sorprendre, però, van ser les preguntes d'algunes persones. Jo em pensava que el John i jo pagaríem la novatada de ser pares per primera vegada i no tenir família a la vora a qui puguem incordiar constantment, però resulta que som dels normalets.

Una senyora estava tota esverada perquè no deixen entrar menors de 16 anys a la zona de maternitat per recomanació dels CDC. Es volen evitar contagis de grip nova i més a nounats, així que es va recomanar restringir l'accés i com que encara hi ha persones en grup de risc per vacunar (sí, increïble), doncs la solució és que els nens que van a escola i estan en contacte amb moltes altres persones, no vagin a la zona de maternitat per no contagiar mares i nounats.

La mesura pot sonar exagerada, però estem parlant de criatures acabades de néixer, i què voleu que us digui, si només ens tindran allà un o dos dies com a màxim, doncs preferiria que tota la tropa de germans i cosins s'esperessin una mica fins a ser a casa. No només per mi, sobretot pel nen i per les altres mares que hi pugui haver.

No us imagineu el drama i la quantitat de vegades que vaig sentir: "De debò? No hi ha excepcions, ni una? De veritat? Però ho canviareu? I si parlo amb algú?". És allò de només importo jo que no acabo d'entendre.

La segona pregunta estrella va ser demanar si l'hospital llogava bombes per treure llet, i la sorpresa en sentir que no, que no en llogaven, però que els especialistes en lactància la podrien ajudar a saber on. Per començar, a internet es pot trobar de tot, i als Estats Units més i més ràpid. Segon, a la consulta dels metges hi ha unes revistetes que tenen tot tipus d'informació, i hi ha una pàgina sencera dedicada al tema de lactància, natural o artificial. I tercer, si voleu una bomba per treure llet, de veritat la llogaríeu? Digueu-me maniàtica, que ho sóc, però per una cosa així me la compraria nova, que tampoc no són tan cares.

El que m'ha quedat més gravat, i que per a mi reflecteix un altre aspecte de la mentalitat nordamericana, és el moment en què ens van demanar si sabíem com col·locar la cadireta al cotxe. Nosaltres encara no la tenim, però podeu estar segurs que quan la comprem preguntarem, llegirem les instruccions i passarem un bon parell d'hores practicant per saber com fer-ho correctament.

A mi aquests em semblen els passos lògics. Aquí la solució era: "si no sabeu com fer-ho, aquesta comissaria de policia, el sheriff i els bombers us hi poden ajudar". En alguns llocs fins i tot donen hora per ensenyar-t'ho! No me'n sabia avenir. Penso que tant la policia com els bombers tenen coses més importants a fer. Deu ser per això que els americans també els truquen quan a McDonald's no et donen el suc de taronja de la mida que l'has demanat, o quan el teu fill de 27 anys no et recull l'habitació.

dilluns, 11 de gener de 2010

Ironies de la grip

Ahir el president Obama va anunciar que començava la setmana nacional de la vacunació contra la grip nova. No sabia si riure, plorar o fer ganyotes. Em vaig haver de vacunar a Sant Vicenç perquè la distribució de vacunes ha estat tan caòtica i mal pensada que un munt de persones en grups de risc ens vam quedar sense vacuna. I ara em vénen a fer propaganda dels miracles de la vacuna i de la bona feina que han fet a l'hora de prioritzar i vacunar? Apa, va!

Un altre detall que no us havia comentat és el fet que quan van començar a fabricar-se les vacunes, Europa i els Estats Units van fer servir sistemes diferents. El resultat: Europa va tenir les vacunes a punt i s'han vacunat els grups de risc, i als Estats Units no les van tenir, en van endarrerir la distribució i van fer la pífia més gran a l'hora de vacunar la gent.

Tenint en compte que bé que funciona el Centre de Control de les Enfermetats (el CDC) a Atlanta, la inversió tan enorme en la indústria farmacèutica i el nivell d'investigació i desenvolupament, no puc evitar la sorpresa i decepció en veure que les ironies d'aquest país arriben fins i tot a nivells en què posen en perill la vida dels seus ciutadans.

dissabte, 9 de gener de 2010

A casa

Ja som aquí. Després de moltes hores, ja som a casa i no ens podem queixar de com ha anat tot. El vol de Barcelona a Amsterdam va sortir a l'hora, va arribar uns minuts abans del que tocava i el control de passaports i seguretat va ser ràpid i eficaç. Combinar la targeta de resident permanent i el passaport va ser molt més difícil per sortir dels Estats Units que per tornar-hi.

A Amsterdam vam tenir temps de sobra per fer el transbord sense pressa, vam tornar a passar un control de seguretat i, per fortuna, no van fer servir escàners corporals. Sí que ens van tocar a tots, però la veritat és que em quedo més tranquil·la així que amb els rajos X. Curiosament, l'avió d'Amsterdam va sortir una hora tard, però no per cues a la zona de seguretat sinó perquè no podien obrir la porta de la bodega per guardar-hi els equipatges. Es devia haver congelat :)

El nostre vol l'havíem reservat amb Northwest Airlines, la companyia on es van endur l'ensurt de Nadal, però per sort l'operava KLM i la cosa va anar molt bé. Durant el vol et deixaven tenir l'equipatge sota el seient de davant i em vaig poder aixecar tantes vegades com va caler, excepte per enlairar-nos i aterrar, la rutina habitual. És d'agrair, francament. Com que tot ho pregunto per no endur-me sorpreses, l'únic que em van recomanar és que quan anés al lavabo no m'hi quedés massa estona.

Aquest, precisament, és el motiu pel qual ja han arrestat com a mínim una persona als Estats Units en un vol operat per una companyia nordamericana. I com a mínim en dues ocasions s'ha enviat escorta militar a avions de passatgers perquè alguna persona no es comportava com calia. En cap d'aquests casos es tractava d'amenaces terroristes. Un altre cas curiós és el de l'aeroport de Newark a Nova Iork: van tancar una terminal durant unes hores per motius de seguretat. Un guàrdia havia deixat el seu lloc uns minuts i un home va passar per sota del cordó per anar a fer un petó a la seva dona. Veieu per què parlo de paranoia i de fer cundir el pànic?

Ho vam notar en arribar a Los Angeles. Al finger de l'avió, el passadís que et porta de l'avió a la terminal, ens hi van aturar per revisar els passaports. Tenint en compte que ja ens els havien mirat 6 vegades i que hi havia 10 policies armats fent-ho, la sensació és com a mínim incòmoda. Les alternatives que se'ns van ocórrer són: o bé buscaven algú en concret que no hauria hagut de pujar a l'avió (en tal cas, anaven molt tard i n'hauria pogut passar una de grossa) o es passen amb mesures de seguretat innecessàries (es demostra força bruta i més si el següent pas és passar el control d'immigració).

Quan vam superar la barrera policial i d'armes, va tocar fer cua per passar per immigració i aduanes. Ens vam posar a la fila que ens corresponia, ciutadans i residents dels Estats Units, i vam esperar una hora (de rellotge) fins que ens va tocar el torn. Van tornar a mirar els passaports, la declaració d'aduanes, i a mi em va tocar donar les empremtes dactil·lars una altra vegada i deixar-me retratar.

Llavors sí que vam poder recollir les maletes, que ja feia estona que havien sortit. Després , ens va tocar fer una altra cua per tornar a ensenyar la documentació, i això que el que féiem era sortir de l'aeroport, res més! Ens pensàvem que ja s'havia acabat tot, però no. Ens van fer anar cap a la secció del departament d'agricultura per escanejar TOT l'equipatge que dúiem, abrics i bosses de mà incloses. Per sort, no ens van fer obrir res, perquè hi havia un munt de gent esperant que els acabessin de revisar les maletes i, francament, no sé com ho hauríem tornat a encabir tot, la feinada que vam tenir muntant el puzzle de les maletes!

Encara ens quedava una estona per arribar a casa, per variar ens vam trobar un embús a l'autopista i vam trigar més d'una hora i mitja en arribar-hi. Ara, la benvinguda va ser genial: la Canela ens esperava remenant la cua, contenta però sense bordar ni saltar sobre la gent. Aviam si us en penjo una foto. L'últim cop que li vaig tallar els cabells va ser el novembre, volíem que de cara a l'hivern ja li haguessin crescut una mica per dur abric, i se la veu ben diferent!

Esperem que el retorn a la normalitat sigui ràpid, ara que ja he desbarrat una mica espero trobar temes més emocionants, no?