dimecres, 4 de novembre de 2009

Sobre la màfia: un dilema moral

Parlem de màfia, de la yakuza, la màfia japonesa. L'any 1991 l'FBI ja presentava informes referents a la presència de la yakuza als Estats Units, sobretot a Hawai'i, Califòrnia, Nevada i Nova York. Quan penso en la màfia italiana, Camorra o N'Dranghetta, per exemple, penso en drogues, burdells, suborns i molts assassinats.

Sobre la yakuza no en sabia gran cosa, només que molts dels seus membres es tatuen tot el cos (excepte, cara, mans i peus) i que com a càstig es tallen dits. Ara sé que als Estats Units es dediquen al tràfic de drogues (sobretot metanfetamines), la pornografia i la prostitució, el joc i el blanqueig de diners. No he trobat res referent a crims violents, assassinats o ajustaments de comptes.

No dic que siguin bons, que no, però ara veureu quin és el meu dilema. Els últims dies s'ha parlat molt d'un secret no tan secret: l'FBI va ajudar a aconseguir visats a membres de la yakuza per a què poguessin venir als Estats Units per rebre transplantaments.

L'any passat ja s'havia escrit algun article referent a aquest assumpte, però sembla que fins ara no se n'ha parlat en veu massa alta, fins que s'ha emès un documental del programa 6o minuts. Us en comento els detalls.

Al Japó no és il·legal ser membre del crim organitzat, als Estats Units, sí. Per aquest motiu, als membres de la yakuza no se'ls permet l'entrada al país (teòricament). Per motius religiosos, al Japó els transplantaments d'òrgans no són massa comuns i per això les persones que s'ho poden permetre viatgen a l'estranger per operar-se.

El tema de les donacions als Estats Units, al meu parer, és espinós. Les companyies asseguradores haurien de cobrir les despeses, però si algú no té assegurança o si és una assegurança senzilleta, toca pagar la totalitat de les despeses. El cost de l'operació és d'aproximadament 500.000 dòlars. Sí, ho heu llegit bé i ho he escrit bé: mig milió de dòlars. Hi ha llistes d'espera, però el que m'empipa és que en molts casos en què s'ha pagat al comptat no s'ha tingut en compte la llista d'espera.

Per això m'agradaria que deixessin de parlar de donacions i comencessin a parlar de venda. Penseu que als donants de sang se'ls anima dient-los que són herois,. Lamentablement això de l'altruisme no resulta massa familiar en aquestes latituds. En fi, que aquesta és una altra història, potser la següent del bloc.

Ara que us he donat els antecedents, continuo amb la història. L'any 2001, l'FBI va ajudar Tadamasa Goto a aconseguir un visat per entrar als Estats Units. Goto és un dels caps de la yakuza i com a tal no se li hauria hagut de permetre l'entrada al país. Patia una malaltia hepàtica i li calia un transplantament de fetge, i l'FBI li va tramitar el visat per venir a operar-se a condició que els donés detalls sobre els negocis de la yakuza al territori nacional.

Dit i fet. Goto va venir a Los Angeles, va pagar com a mínim mig milió de dòlars i el van operar al centre mèdic de la UCLA. Després va fer una donació de 100.000 dòlars al mateix centre mèdic i hi van posar una placa en honor seu. Resulta que, oh sorpresa, no va complir la seva part del tracte i al final el van expulsar del país. Com que encara necessitava seguiment mèdic, el cirurgià que el va operar va viatjar diverses vegades al Japó per visitar-lo, amb les consegüents despeses i una factura encara més enorme. I, de moment, és tot el que en sé.

Em vénen moltes preguntes al cap. És legal que l'FBI, que ha de protegir els Estats Units, aconsegueixi un visat per a un membre declarat de la màfia? S'haurien d'acceptar aquests pagaments per realitzar un transplantament? Les famílies de les persones en llista d'espera han estat perjudicades i ha mort algú perquè s'ha donat un òrgan a Goto? Fins a quin punt s'han salvat vides amb la (poca) informació que Goto ha donat a l'FBI? La vida d'aquesta persona és més valuosa que la dels pacients en la llista d'espera?

I encara més: resulta que una investigació no ha pogut determinar qui va pagar el trasplantament de Goto i tres altres membres de la màfia japonesa. Molts temen que hagi estat el govern que hagi pagat les despeses i, amb tota la raó del món, se senten indignats. Com diu un periodista nordamericà: el govern va pagar aquestes operacions a canvi de "poca informació útil sobre bandes japoneses"? I el que és encara pitjor: el govern va pressionar el sistema de transplantament d'òrgans per a què aquestes persones tinguessin prioritat?

Algunes persones opinen que s'hauria de tenir la obligació de determinar si un pacient mereixeria un òrgan, i que els centres tenen la obligació de protegir la confiança en el sistema dels possibles donants. Quin embolic. I quin dilema! Què hauríeu fet? Hauríeu concedit el visat a una persona com Goto? Hauríeu acceptat diners per un transplantament? Hauríeu fet passar Goto per davant d'altres pacients?

Francament, em penso que jo no. Potser és perquè a nosaltres el servei d'immigració ens va estar donant la tabarra durant dos anys, i no tenim antecedents de cap tipus. Ens vam casar perquè volíem estar junts i ens van amargar la vida durant gairebé dos anys. Una de les condicions per obtenir un visat és no pertànyer al crim organitzat, doncs per què es van saltar totes les normes?

No penso que la vida de Goto fos més valuosa que la de les persones en llista d'espera. No penso que la yakuza representi un perill físic per als ciutadans i residents del país, així que no entenc el tracte que hi van fer. No confio en el sistema de transplantaments d'aquí. Si pagant es pot obtenir un òrgan més ràpid, val més que facin legal la venda d'òrgans i que donin a la gent la possibilitat d'escollir entre un model altruista anomenat donacions i un altre basat en els diners i anomenat venda de recanvis.

Em fastigueja veure que tantes coses es poden reduir a una sola qüestió: diners. No es pot jugar amb la salut de les persones d'aquesta manera, és indigne i immoral.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

a part de les reflexions, que estan bé, em crida l'atenció com dels afers d'aquells països sota els quals se'ns ha educat que són superiors al nostre, hi ha la temptació de parlar-ne en primera persona, com si n'haguéssim de fer re: el transplantament d'òrgans a Anglaterra (arreu), un terratrèmol a Espanya (avall els Pirineus), la desfeta de la selecció francesa (amunt els Pirineus). Se'n parla amb un lligam afectiu íntim; que contrasta amb la distància -fredor, si molt convé- amb què es tracten els mateixos afers si es donen en països que no ens envaeixen (ara, afectivament). i no cal dir que de tots els afers de la immensa major part de països no se'n canta gall ni gallina, si no és per a quotes aborígens o folclòriques; amb llàgrimes de cocòdril o corprenedores d'un sol ús. i sempre sense anomenar-los, sota les etiquetes de tribu, ètnia, tal regió, tot altre nom genèric o geogràfic. El que compta, sobretot, és que puguem estar al corrent, setmana a setmana, partit a partit, què s'hi fa a la NBA. -jordi
[escric això al marge de l'autor d'aquesta escriptoria, que no conec, sols per l'encert d'haver-li ensopegat aquesta xancla en tot fer un treball sobre transplantament]

Anònim ha dit...

Del meu coment d'adés, s'ha de refer almenys això:

"[...] amb llàgrimes de cocòdril o corprenedores emocions d'un sol ús. i sempre sense anomenar-los, sota les etiquetes de tribu, ètnia, tal regió, o tot altre nom genèric o geogràfic. El que compta, sobretot, és que puguem estar al corrent, setmana a setmana, partit a partit, què s'hi fa a la NBA. -jordi

[escric això al marge de l'autor d'aquesta escriptoria, que no conec gens, sols per l'encert d'haver-li ensopegat aquesta xancla en tot fer un treball sobre el transplantament. Ja ho veig que viu a Anglaterra pu; però m'ha suggerit el que tan sovint la tria i tractament dels "temes d'actualitat" em fan venir al cap]"