dilluns, 2 de novembre de 2009

Play possum

Els opòssums (les zarigüeyas de tota la vida) són com rates grans i lletges, de dents esmolades i veïns habituals a les zones residencials dels Estats Units. Quan estan en perill, es fan el mort. És precisament el que significa l'expressió play possum: fer-se el mort. La Canela, però, s'ho pren literalment i entén que vol dir "jugar a opòssum". Més ben dit, jugar amb l'opòssum.

És el que va fer ahir a la nit. La veritat és que a nosaltres els opòssum no ens agraden massa, perquè tenen puces i poden contagiar la ràbia. Quan vam arribar, com a la majoria de les cases de la zona, en teníem que de nit passejaven pel jardí i feien petar la xerrada amb els óssos rentadors. Quan va arribar la Canela de seguida els va deixar clar que el jardí és el seu territori: des d'aleshores van començar a passar pel mur en lloc de creuar el jardí. Quan van veure que això tampoc la convencia van començar a fer servir els cables de la llum.

Suposo que el d'ahir era un opòssum nou al barri, perquè va decidir creuar el jardí. Cras error! De seguida que vam sentir les fulles cruixint, la Canela va sortir disparada per la seva porteta i el va arraconar a una cantonada del jardí, el tenia amb l'esquena ben enganxada a la paret i li deia alt i clar que no li havia donat permís per ser allà.

L'opòssum es va fer el mort, però li va sortir el tret per la culata. La Canela el va agafar pel coll i va començar a córrer pel jardí sacsejant-lo com si fos un nino, llençant-lo a l'aire i tornant-lo a agafar, i quan el deixava a terra el mossegava a la panxa.

El John i jo vam sortir i com que sabem que a ella no li agrada l'aigua freda, vam ruixar-la amb la manguera. Res. Era la seva missió i volia assegurar-se que tothom aprengués la lliçó. No volíem veure l'opòssum esbudellat al jardí i tampoc volíem que la mossegués, i al final vam aconseguir separar-la del seu nino nou.

Al cap d'una estona l'opòssum va obrir un ull i es va assegurar que la bèstia havia marxat. Li vam obrir la porta del jardí perquè sortís i renquejant i coix es va retirar del camp de batalla. Mentrestant, la Canela es llepava els bigotis pensant com n'era, d'apetitós. Després de tres o quatre rondes de vigilància va decidir recuperar forces: es va menjar tot el que tenia el bol, va beure tota l'aigua i va començar a roncar i, suposem, a reviure en somnis l'èxit de la seva missió.