divendres, 11 de desembre de 2009

Enyorava la Renfe

I el peix. Ara, que m'imagino que tots els que som mediterranis enyorem el peix quan marxem fora. Però la Renfe! Qui m'ho hauria dit... Vaig ser a Barcelona i per recordar vells temps vaig fer anar-hi en tren.

M'agrada molt viatjar en tren, però les meves últimes experiències amb la Renfe van ser vagues, vagues encobertes, avaries, retards, fum a les andanes i a l'interior dels vagons, agressions, inseguretat... Tot negatiu, vaja. Els caps de setmana passava tanta por que vaig acabar fent servir els ferrocarrils de la Generalitat per estalviar-me ensurts, però entre setmana la Renfe i jo érem inseparables.

Llàstima que aquestes males experiències s'allarguessin tant en el temps. M'esperava una situació similar, i vaig trobar-me amb una grata sorpresa. Per començar, les andanes eren netes i no s'hi fumava, i tampoc no hi havia aglomeracions. No sé si és perquè molts es devien passar als catalans o perquè la crisi ha deixat tantes persones sense feina que hi havia menys gent.

A més de la diferència en les andanes, el sistema d'informació era molt més clar i acurat. No em vaig sentir insegura ni vaig viure aglomeracions. Tot un èxit, en definitiva.

He de reconèixer, però, que si l'experiència no hagués anat tan bé, l'hauria disfrutada igualment. Bàsicament, perquè el transport públic a la vall de San Fernando és inexistent. Al centre de Los Angeles, encara, però on nosaltres vivim el cotxe és bàsic. Tenim tres línies d'autobús que passen relativament a la vora de casa. En passa un cada hora i només en hora punta. Fins a les 6 del matí no hi ha servei, entre 12 i 3 no n'hi ha i després només en passen fins a les 5 de la tarda.

Tren no en tenim, si més no a la vora. Ja veieu perquè hi ha tants cotxes a la ciutat i perquè s'enyora tant el servei de transport públic, fins i tot el mal servei proporcionat per la Renfe el 2005, 2006 i 2007.