Zion National Park, Utah

L'últim parc natural de Utah que ens quedava per visitar és el de Zion, i cap allà ens en vam anar. La influència de la comunitat mormona es nota, els noms del parc natural estan relacionats amb la Bíblia. És una altra meravella natural que hem tingut la sort de visitar, però l'organització del parc em va cridar l'atenció.

Arribar al parc és complicat (de nou). La carretera és estreta i s'ha de travessar un túnel que potser fa 3 o 4 quilòmetres: es dóna pas alternatiu als vehicles i l'accés és una mica lent. En arribar al centre de visitants i al pàrquing s'ha de deixar el cotxe. Sense excuses: s'ha de deixar el cotxe.

S'ha organitzat un servei d'autobusos llançadora que funcionen amb gas propà. Em sembla una postura molt coherent. Es vol conservar el medi ambient amb la creació del parc natural, però no s'obliden dels efectes dels cotxes i per tant no els deixen passar.

El servei funciona molt bé. La ruta és circular i té diverses parades. L'entrada al parc inclou el servei de bus i s'hi pot pujar tantes vegades com vulgueu (com els busos turístics de Barcelona). Cada 5 minuts, aproximadament, en passa un. Les parades estan molt ben pensades: sempre a l'inici de les rutes a peu. A totes hi ha marquesines i seients, la majoria tenen lavabos i a meitat de camí hi ha restaurant i bar. En un parell de llocs també hi ha fonts d'aigua que ve del mateix parc.

La idea em sembla genial, i funciona francament bé. A més, és molt còmode no haver-se de preocupar de conduir, vigilar els altres conductors o buscar aparcament. No sé on suggerir que es prenguin mesures similars en altres llocs, però si és fes, Zion és el model a seguir.

Com us deia, també és un lloc encantador. Mireu.

Aquesta última foto és de l'anomenada "roca que plora". Hi ha dues capes de roca diferents i el sòl ha pogut absorbir l'aigua fins al punt en què es troben les dues capes. L'aigua no ha pogut continuar filtrant-se i ha anat baixant en horitzontal fins que ha trobat la paret de roca. Per això sembla que ens estigui plovent a sobre. És molt bonic, i molt fresquet!

Zion Natural Park va ser l'última parada que vam fer a Utah. Llavors ja vam començar el camí de tornada cap a Califòrnia. Aquella nit ens vam aturar a dormir a Las Vegas, a l'hotel Luxor.

Quina diferència d'estil, oi? La primera vegada que vam ser al Luxor no hi havia aquesta cosa a la paret, és publicitat per la pel·lícula Transformers. El que em fa gràcia d'aquest hotel és que hi ha elevators per arribar a les habitacions interiors i escalators que van inclinats, per arribar a les habitacions exteriors.

Als hotels-casinos de Las Vegas sempre hi ha espectacles (alguns de molt bons) i exposicions, però no és precisament la meva ciutat favorita. Per fer-vos una idea de com és Las Vegas: el seu sobrenom és Sin City, la ciutat del pecat.

De tota manera, em penso que tornareu a tenir fotos d'algun parc natural. Vam comprar un passi d'un any, que dóna accés a tots els parcs naturals del país. El preu de l'entrada varia segons el parc: 10 dòlars a Canyonlands, 25 dòlars a Arches i Canyonlands, per exemple. L'abonament annual costa 80 dòlars i no es paga per persona: un cotxe, un abonament. Sí que té titulars, en aquest cas el John i jo, però mentre un de nosaltres vagi al cotxe i ensenyi el DNI i l'abonament, amb nosaltres pot venir més gent sense pagar una nova entrada. M'agrada, aquest sistema de logística, què voleu que us digui.

Espero que us hagi agradat el viatge :) Ja veieu que estic provant de fer-vos dentetes per animar-vos a venir, que ara ja sabem el camí i tenim l'entrada!