divendres, 17 de juliol de 2009

Canyon de Chelly, Arizona

Continuem el nostre viatge pel sudoest? Al nordest del bosc petrificat hi ha el canyó de Chelly. Quan organitzava el viatge en vaig veure unes fotografies i em va semblar preciós. Quan hi vam arribar, ens vam sentir ben decebuts. A la ciutat de Chinle gairebé no hi havia ningú. Pel carrer voltaven uns quants gossos famèlics que feien la competència a uns cavalls esquelètics per l'herba que creix a les voreres.

A l'entrada del canyó de Chelly hi ha un càmping gratuït, mig abandonat, i sense cap tipus d'informació per saber cap on toca anar. El John va suggerir continuar per si de cas, i sort que ho vam fer. Mireu quina meravella vam trobar al final del camí:




És impressionant, i vam tenir la gran fortuna de ser-hi sols. Bé, gairebé. A la vora del canyó hi havia un noi indi tocant la flauta i un senyor més gran que venia joies dels navajo. Al fons del canyó hi viu una petita comunitat navajo. Pareu atenció a la foto següent, hi veureu una caseta minúscula.



Els navajo que viuen al canyó de Chelly s'encarreguen de les visites. Anar-hi per lliure vol dir que només es pot baixar uns quants metres per un camí més o menys cuidat, però no es pot arribar al fons del canyó. La comunitat navajo organitza visites a cavall pel fons del canyó, i si hi tornem, és el que farem. Aquesta vegada, però, volíem veure tants llocs com fos possible per escollir què volem visitar altra vegada. Definitivament, el canyó de Chelly és a la llista.

Ha estat habitat durant molt de temps, però no queda gran cosa dels primers habitants. O sí?




Veieu la marca blanca-grisosa a la paret del canyó, a la part de dalt a la dreta? Hi havia un edifici, allà dalt. En deien la casa blanca, i fa molt que va desaparèixer. En queda el rastre, i no vam poder evitar preguntar-nos com hi arribaven, no vam saber trobar cap camí per pujar-hi.

Vam deixar el canyó i vam continuar cap al nord, camí de Utah, pel Monument Valley. Ja us vaig comentar que el paisatge és desèrtic, solitari. Aquesta és la vista de la carretera principal que porta cap a Utah.




Ni una ànima! Ja us ho dic, podeu viatjar per hores sense veure ningú i es poden fer fotos des del centre de la calçada sense perill ;-) Això no vol dir que no hi hagi gent, no. Si hi ha cases, hi ha de viure algú. Mireu quins jardins tenen.



Us imagineu tenir un monument tan espectacular al pati del darrere? La pega és que la següent casa la vam trobar uns deu quilòmetres més endavant.

Demà us explicaré alguna coseta més del viatge, però en un altre estat: Utah. Espero que us continuï agradant, gràcies a tots els que deixeu missatges. Sembla ser que no sóc l'única persona sorpresa per la bellesa del paisatge i la imaginació dels dies nacionals :)

1 comentari:

Bruna ha dit...

Unes fotografies fantàstiques i un viatge impresionant!!!!!!!.
Gràcies per visitar el meu blog.
Que t'ho passis genial!!!!!!.
Petonets