dilluns, 19 de maig de 2008

Xina i Myanmar

Dues catàstrofes en zones no massa llunyanes. Els primers dies els telenotícies parlaven del cicló de Myanmar, suposo que com a tot arreu, però de seguida es passava al tema polític, a la Junta de Myanmar, al fet que si s'enviava ajuda tampoc no arribaria... Mentrestant, jo pensava: més acció i menys paraules.
Al cop de pocs dies, una altra desgràcia: el terratrèmol a la Xina. Va passar si fa no fa el mateix. Molts comentaris a l'inici, referències a la política del país, suggerències sobre l'ajut que s'hi podia enviar i... delegats especials a Chinatown. Si haguessin contactat parents de persones de la zona o hagués estat una mica més preparat, ho hauria entès, però penso que la imatge que es va donar no va ser l'adequada. Era com si enviar un parell de periodistes a Chinatown ja fos tot un repte.
Aquest interès va desaparèixer així que en Ted Kennedy va ingressar a l'hospital. Des del primer moment hi va haver un gran desplegament de mitjans per cobrir la notícia, repetir incessantment el que se sabia, esperar un comunicat mèdic...
Ho trobo francament injust. Tantes i tantes vides perdues, tantes persones que ho han perdut tot, tantes coses per fer, i sempre sorgeix la política com a motiu. D'altra banda, molts s'enorgulleixen de pertànyer al país que més ajut humanitari envia a qualsevol que ho necessiti. És culpa dels altres si l'ajut no arriba o no és suficient. Els altres països haurien d'aprendre la lliçó. Aquesta és la filosofia que m'ha semblat entreveure, i de debò que espero equivocar-me.
Hauré d'investigar les dades i intentar raonar amb certes persones. I recordar-los que aquí, a Northridge, no fa pas tants anys que un terratrèmol els va fer recordar mortalitat i la fragilitat de la vida humana. Aquesta connexió, aquesta vivència compartida, els hauria d'ajudar a entendre allò que a mi em sembla tan humà: ajuda les persones que pateixen, oblida el govern.

1 comentari:

Cristina Danés ha dit...

Laura,
és fantàstic que ens fagis aquesta crònica periòdica de la vida als EUA! llegeixo amb interès els teus comentaris i celebro que les coses et vagin tan bé.
Per cert, he perdut el teu email, me'l podries passar?
Una abraçada