Com ja us vaig comentar, veure el Carmina Burana va ser tota una experiència. Per anar al Hollywood Bowl, evitar el trànsit i buscar aparcament a preu d'or, vam agafar un bus llançadora que ens deixava a les portes de l'auditori. És una mica com el Sant Jordi: pots agafar el metro fins a Plaça Espanya i el sant Jordi és a dalt de la muntanya. L'avantatge és que no hi ha trànsit.
Vam començar a pujar i jo cada cop estava més sorpresa: la gent anava amb neveretes i banderes americanes. Quan vam arribar als nostres seients, pensava que ja no podia veure res més estrany: si la gent sabia que tindrien un petit espai davant, fins i tot havien dut una tauleta plegable i es dedicaven a buidar la nevereta i a menjar. Els que havien comprat un seient al primer cercle, seien en taules i tenien cambrers servint-los!
I no penseu que si el concert havia començat ho deixaven, no... Darrere meu va seure un senyor que duia una cervesa. Per obrir-la, va decidir utilitzar el respatller del meu seient, i vinga picar la cervesa per obrir-la, fins que es va adonar que era un tap de rosca. A la dreta del John menjaven nachos amb guacamole, darrere seu comptaven els burritos per saber que n'hi havia per tothom, davant meu un noi menjava espaguetis que havia ficat en una bossa i la seva xicota es preparava torrades amb paté. Tres files endavant, sento soroll de vidre, m'hi fixo i veig un noi que deixa una ampolla a terra: vi negre. Jo que ja m'esperava el calimocho després de tot això!
Mentre no comença el concert, a les pantalles laterals van apareixent senyals. No us dic el que hi posa, us pujo les fotos i així podreu jutjar vosaltres mateixos. Arriben els músics, el director es presenta, l'orquestra toca l'himne americà i tothom es posa de peu, cantant amb totes les ganes del món i desafinant. S'acaba l'himne, tothom comença a aplaudir i a cridar WOW, WOW, USA, USA! Em semblava més un rodeo o un partit de futbol que una representació del Carmina Burana, francament.
Comença la primera peça i comença a ploure (sí, el Hollywood Bowl és descobert, ens vam mullar). Sort que mai plou al Sud de Califòrnia, oi? La gent comença a córrer amunt i avall, els nens comencen a plorar, els pares a cridar-los i jo a pensar que sóc en un altre planeta. Comença la segona peça: acompanyany l'orquestra, un parell d'avions volant baix. En els moments en què la música era més suau, acompanyaven els grills. Pausa i de nou tothom comença a córrer.
Evidentment, quan va començar la segona part amb el Carmina Burana, molts van arribar tard. Per arribar millor als seus seients, què millor que passejar-se pels seients que encara eren buits? Moment suau en la representació: helicòpters de la policia amb els llums a tota potència, suposem que buscant algú on no tocava. Aplaudiments a destemps, xiulets i WOW, WOW eren el pa de cada dia.
Tot això succeeix el dia després que a la televisió fessin un especial sobre la cultura que els Estats Units estaven exportant arreu del món, i de l'orgull que haurien de sentir els americans per haver donat al món una cultura tan important com és... McDonald's!!! No és broma, de debò.
El documental sobre cultura americana és cert, el patriotisme que encomanaven també, i l'exemple que van posar va ser de debò la quantitat de McDonald's que hi havia arreu del planeta. Mireu, no sé per què, però si hem de parlar de cultura culinària em quedo amb la mediterrània. I si hem de parlar de cultura musical... Bé, ja em direu si la meva incredulitat és exagerada o també us hauria sobtat. Si us hi fixeu bé, veureu que en una de les fotos hi apareix la prova indisputable del que us comento: un llevataps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada