Esperant i desesperant

Innocent de mi! Avui, suposadament, havia de passar l'última entrevista amb el servei d'immigració dels Estats Units. Ens hem llevat que encara era fosc, hem sofert l'hora punta fins arribar al centre de Los Angeles, ens hem reunit amb l'advocat i ens ha confirmat que sí, que teníem tota la documentació, totes les còpies i que tot estava correcte.

Ha arribat el nostre torn, ens han fet aixecar i jurar allò de "¿Jura decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad?". Com a les pel·lícules, però de debò. Un parell de preguntes i la primera mostra d'intel·ligència humana: "Vostè és espanyola, hispana o llatina?". Prefereixo no enredar la troca responent catalana, així que em limito a dir "Sóc espanyola". Penso que ha quedat clar, però em demanen "Espanyola de quin país?". Després de dubtar uns segons pensant que era broma, dic "Espanyola, d'Espanya, a Europa, a l'Atlàntic". Us asseguro que aquest intercanvi de paraules ha tingut lloc mentre llegien les dades del meu passaport.

Tot i la paperassa, les preguntes, les confirmacions, no ha servit de res. M'han retornat al limbo legal i personal en què em trobava perquè ara toca convèncer les autoritats que no he comès "frau premeditat". Us ho dic de debò, m'encantaria saber a què es refereixen.

M'empipa molt. A part d'haver de pagar una nova minuta a l'advocat, he de pagar una burrada de centenars de dòlars per omplir un formulari que ha de servir com a recurs. I esperem que funcioni, perquè si no, al paper que m'han donat han deixat molt clar que no puc sortir del país (el seu, s'entén), i que si la cosa no s'arregla satisfactòriament, em poden sentenciar i condemnar per aquest delicte.

Ai, senyor! No entenc res. M'estic plantejant escriure les meves memòries, més que res perquè serien el best-seller de l'any en ciència ficció :)

Desitgeu-me sort (molta)