Imagineu milers de persones en una explanada a l'aire lliure, una tarde ben calorosa del mes de maig. Joves i no tan joves, amics i familiars. Tot són corredisses, fotografies, crits perquè el de davant no et deixa veure l'espectacle. Hi ha una sèrie de tancats que haurien de delimitar les diferents zones, però la gent els mou per entrar i sortir, salten per sobre de les cintes que separen les diferents zones. La gent crida, sense parar, cadascú més alt que l'anterior. Fins i tot han dut llaunes que fan sonar com botzines, i sovint t'ensordeixen fent-les sonar.
Aquest espectacle és la graduació dels estudiants honorífics de la promoció 2009. Hi era i no m'ho podia creure. La paraula que més sovint em venia al cap era "verduler" (sense ofendre). La gent s'havia vestit majoritàriament amb les seves millors gales, tot i que les sabates no combinaven (per norma general, les sabates americanes són horroroses).
Feia setmanes que parlaven de la graduació, del moment tan important que significa per a la família, de l'orgull d'anar a la universitat per veure com els fills i els amics es graduen. I ho espatllen amb l'exhibició més dramàtica de mal gust i poca educació.
Per megafonia i en els programes es demanava a la gent que es quedés asseguda per deixar passar la comitiva de professors vestits amb toga i els colors de la seva universitat, per deixar fer fotografies a tothom i poder veure l'escenari. Però no.
Cada cop estic més convençuda que l'única cosa que importa a la majoria és JO. Primer jo, després jo i per acabar jo. Els és igual que molestin, que no deixin veure, que els seus crits no deixin sentir els discursos... La majoria fan el que volen, quan volen, sense importar les conseqüències ni com afecta la resta de persones del voltant. És una decepció immensa.
Aquesta falta de classe ja l'havia notat, però mai d'una manera tan evident. I per experiència us dic que, generalment, quan un americà és a Europa, es vanta de la seva educació i de ser americà, de venir del país més important i poderós. Quina poca raó.
Sovint em vénen ganes de recordar-los experiències com la d'ahir quan es fa referència a l'autoritat moral dels Estats Units: si no hi ha respecte per la pròpia comunitat, ni pel grup, ni per les persones que comparteixen el teu espai i el teu moment, com es pot respectar els altres? Quin tipus d'autoritat moral és, aquesta?
Aix, no ho sé. Només us puc dir que ahir, el que vaig veure, em va recordar més la Belén Esteban que un acte de graduació a la universitat.
Aquest espectacle és la graduació dels estudiants honorífics de la promoció 2009. Hi era i no m'ho podia creure. La paraula que més sovint em venia al cap era "verduler" (sense ofendre). La gent s'havia vestit majoritàriament amb les seves millors gales, tot i que les sabates no combinaven (per norma general, les sabates americanes són horroroses).
Feia setmanes que parlaven de la graduació, del moment tan important que significa per a la família, de l'orgull d'anar a la universitat per veure com els fills i els amics es graduen. I ho espatllen amb l'exhibició més dramàtica de mal gust i poca educació.
Per megafonia i en els programes es demanava a la gent que es quedés asseguda per deixar passar la comitiva de professors vestits amb toga i els colors de la seva universitat, per deixar fer fotografies a tothom i poder veure l'escenari. Però no.
Cada cop estic més convençuda que l'única cosa que importa a la majoria és JO. Primer jo, després jo i per acabar jo. Els és igual que molestin, que no deixin veure, que els seus crits no deixin sentir els discursos... La majoria fan el que volen, quan volen, sense importar les conseqüències ni com afecta la resta de persones del voltant. És una decepció immensa.
Aquesta falta de classe ja l'havia notat, però mai d'una manera tan evident. I per experiència us dic que, generalment, quan un americà és a Europa, es vanta de la seva educació i de ser americà, de venir del país més important i poderós. Quina poca raó.
Sovint em vénen ganes de recordar-los experiències com la d'ahir quan es fa referència a l'autoritat moral dels Estats Units: si no hi ha respecte per la pròpia comunitat, ni pel grup, ni per les persones que comparteixen el teu espai i el teu moment, com es pot respectar els altres? Quin tipus d'autoritat moral és, aquesta?
Aix, no ho sé. Només us puc dir que ahir, el que vaig veure, em va recordar més la Belén Esteban que un acte de graduació a la universitat.
2 comentaris:
Per aquí, per la vella Europa, sempre hem pensat que eren uns maleducats...però llegint el teu escrit veig que es superen.
Haha, sí, hi estic d'acord. Creu-me, quan feia de guia i tenia algun americà al grup, la temptació més gran era posar en marxa una gravadora per si de cas.
El més curiós és que ells no ho veuen com a falta d'educació o com a poc respetuós: és una mostra de sinceritat i del caràcter obert dels nord-americans. Això sí, em fa l'efecte que quan es veuen envoltats d'una mica mé de consideració i una història de més de 150 anys, la cosa canvia, gairebé diria que els fa por sentir-se inferiors.
I per fer-te riure una mica: a la segona graduació que vaig anar, a la fila de darrere meu hi havia una senyora vestida amb un vestit de nit (a les 3 de la tarda) i una flor artificial espantosa al cap. El complement estrella: sandàlies de plataforma, de plàstic negre.
Per no desentonar, el seu fill anava amb sabatilles d'anar per casa. De debò. No vaig fer la foto perquè era massa evident, però ja me'n penedeixo, ja.
Un petonàs i fins aviat,
Laura
Publica un comentari a l'entrada