El Coco

Pels qui no el coneixeu, aquest és el Coco. A part de la família i els amics, és a qui més trobo a faltar. A la foto de baix el veieu tres dies després que l'adoptés. Va sortir de la protectora brut, prim, amb un parell de paparres i puces, amb mossegades i esgarrinxades, amb diarrea i una infecció d'orella. Podríem dir que ens vam salvar mútuament, ell em va ajudar moltíssim en mals moments.

Diria que ara el Coco és un gos feliç. A casa es porta bé, no mossega ni rosega mobles ni roba, ni fa les seves coses a casa. Pobret, si es troba malament fins i tot et desperta perquè el treguis al carrer. No el vaig poder dur amb mi, i ara em passo els dies mirant-ne les fotos.

I l'última que en tinc és la de dalt. Diumenge 9 de març es van celebrar els tres tombs a Sant Vicenç, i els meus pares van dur el Coco a beneir. Sembla ser que va ignorar força el mossèn, li feien més gràcia els altres animalons.

Ja veieu que està molt més rodantxó, i està lletjot perquè no l'han pelat massa bé. Però segueix sent el més graciós i bandarra. Quan està a punt de fer-ne alguna abaixa la cella, i tot seguit surt disparat darrere d'alguna gosseta (el perden les dones) o se't tira a sobre per llepar-te, o s'acosta a la càmera per llepar-la i olorar-la una mica.

És el gos més expressiu que he vist mai, i té una por terrible que el tornin a abandonar. Es queda sol a casa, però quan tornem, no sap a qui saludar primer, es torna literalment boig d'alegria. Sempre intenta ser a la vora d'algú, i busca molt el contacte físic i visual, no perd a ningú de vista per si de cas.

L'enyoro moltíssim. I des d'aquí us animo, si us agraden els animals i penseu en un gos, adopteu-lo. Són els més agraïts de tots, i et tornen la vida quan penses que tot està perdut. Ara només falta que algun dia el pugui dur a Califòrnia, per disfrutar del sol (és molt fredolic, com jo).

Petonets a Cocolàndia