ALOHA ! Gener a Hawai'i

Ai, que ja em tocava penjar fotos. A principis d'any el John i jo ens vam escapar a Hawai'i. No havíem fet viatge de nuvis, feia poc que havíem celebrat un any de casats, s'acostava l'aniversari del John i necessitàvem un descans després d'un any més que estressant. A Califòrnia ja fa caloreta, ja, però el gener i el febrer és quan plou més. Per això vam decidir anar-nos-en a algun lloc encara més càlid: l'estat número 50.

En diuen el paradís, i tenen tota la raó. Mireu, mireu:





No recordo unes vacances tan relaxants com aquestes:

El caràcter dels hawaians és ben diferent al de la majoria de persones de terra ferma, i estan ben orgullosos (i amb raó) de ser l'estat amb un nivell de delinqüència més baix. Penseu que nosaltres vam ser a Kona, i com a curiositat ens vam comentar que allà només hi tenien quatre cel·les: si tenien més de quatre delinqüents els havien de traslladar a l'altra punta de l'illa. I no passa gaire sovint.

Hawai'i és un paradís natural: no us imagineu la quantitat de palmeres i arbres, ocells, floretes i mil animalons que corren per allà. Això sí, no hi ha ni serps ni gavines.

El que sí que tenen (de desembre a març, aproximadament) són balenes. Vam passar gairebé tot un dia a l'oceà esperant veure'n, i sí, ho vam aconseguir: balenes i dofins.

Ens vam allotjar a primera línia de costa, i en realitat des de la nostra habitació mateix vèiem dofins. Si ens cansàvem de dofins, sortíem de l'habitació, creuàvem un pati i arribàvem a la llacuna de l'hotel. Una preciositat, em pensava que allò d'aigües cristal·lines era una exageració fins que vaig veure això:

He de reconèixer que hi havia un altre motiu per anar a Hawai'i: el Kilauea. Fa 20 anys que està en erupció, i tot i que ja he vist el Vesubi, volia veure un altre volcà. Hi ha fumaroles per tot el parc volcànic, i en realitat tota l'illa és pura lava. Les platges són de sorra blanca, negra o verda segons el tipus de lava i erupció. Però hauré de tornar: no hi va haver erupció espectacular, mecatxis!

I per recordar l'experiència, res millor que entrar en un canal de lava:

Si algun dia us animeu a creuar l'Atlàntic, ja posats, us recomano que acabeu de creuar el continent i que sobrevoleu una mica el Pacífic. Hawai'i no us decebrà: penseu que el John ja està maquinant quan tornar-hi :) Hi trobareu de tot: paisatges increïbles, una riquesa natural impressionant, una cultura pròpia la mar d'interessant, postes de sol romàntiques i inspiradores, luaus i hula...

Aloha i magalo per arribar al final :)

Sant Valentí

Avui és un dels dies que la majoria de nordamericans celebra amb més emoció: Sant Valentí. Ja fa ben bé 15 dies que la gent compra regals i prepara alguna coseta especial. Avui és impossible anar a menjar fora, la bogeria de les reserves també va començar fa setmanes. I ja fa temps que es van començar a engalanar les coses per celebrar Sant Valentí: com els llums de Nadal, però en vermell i amb cors (molt carrincló per al meu gust).

Nosaltres el celebrem a la nostra manera: una miqueta. El John em regala flors, jo cuino pastís. Reservem la celebració per a Sant Jordi :)

Però per no quedar enrere, ja us dic que cuino pastís. Aquest any he fet una provatura: pastís a l'americana. Però com que no sabia com quedaria, també n'he fet un de més europeu. Apa, que us n'ensenyo les fotos.

Ja sóc aquí...

... altra vegada! He passat 3 setmanes ben entretingudes, en bona companyia: la mama ha vingut a veure'ns! Ja tocava, però, 14 mesos són molts. Com bé us podeu imaginar, he deixat l'ordinador de banda durant una pila de dies, però segur que ja esteu al cas de totes les novetats.

L'Obama ha començat a implementar els canvis de què havia parlat i que molts pensaven que no veurien. Ja s'ha començat el procès per tancar Guantánamo, s'han congelat els sous dels congressistes que guanyen 100.000 dòlars l'any o més, s'ha limitat el sou dels executius que treballen en companyies subvencionades pel govern federal, la Cambra Baixa ha aprovat un pla de rescat econòmic, una dona ha tingut 8 criatures i l'escàndol cada cop és més gran, va caure un avió al riu Hudson i un altre es va estavellar contra una casa a Buffalo...

Déu n'hi do, oi? De tot això que us he comentat, el que més m'ha cridat l'atenció és el naixement dels 8 nens. Aviam, una dona de 33 anys, divorciada i a l'atur, amb una lesió que segurament li impedirà tornar a treballar mai més, que viu amb els pares (que per cert, es van declarar en bancarrota l'any passat) en una casa de 3 habitacions, que té 6 criatures concebudes per fecundació in vitro, aconsegueix que li facin una altra fecundació i té 8 criatures.

Qui és el bèstia que ho ha fet? Perdoneu, però és com ho veig. Primer, no penso pas que aquesta senyora sàpiga el que està fent. Directament, no pot mantenir les criatures i de debò penso que no necessita un ginecòleg sinó un psiquiatre. Implantar 6 òvuls fecundats en una dona de 33 anys que ja ha demostrat que pot arribar al final de l'embaràs és una rucada: posa en perill la mare i també les criatures. No em sembla ètic ni sensat.

A part d'això, ella ha dit en una entrevista que no li caldrà ajut estatal per tirar endavant les criatures, que no rebrà cap tipus de subsidi. Ja té una pàgina web on es poden fer donacions amb Visa o MasterCard. I per cert, 3 de les criatures que té reben una ajuda (i amb raó) per discapacitat.

Potser sóc molt insensible o radical, però francament no entenc com s'ha arribat a aquesta situació. No penso que ella pugui pujar aquestes criatures com toca, i no em malinterpreteu. No dic que no se les estimi, si fos així m'enutjaria encara més. El que vull dir és que per molt que s'estimi les criatures, tenir-ne 14 (i la més gran té 7 anys) i cuidar-les significa una despesa enorme. Bolquers, menjar, roba, escola... I on viuran? Imagineu-vos la situació: una casa de 3 habitacions per a un matrimoni que comença a ser gran, que viu amb la seva filla i 14 néts...

Un altre detall: la família la manté l'avi. Ara, per poder millorar la situació econòmica de la família, aquest senyor se n'anirà a l'Iraq a fer de conductor i intèrpret. Algú ho entén?

PRESI OBAMA

Avui sí que serà un dia que veurem a les enciclopèdies: Barack Hussein Obama és el nou president dels Estats Units. Ja podeu imaginar la cobertura mediàtica de tot el procés (recordeu que la campanya electoral va durar anys), però com a mínim aquesta vegada és comprensible. Nou president en un moment de crisi, amb un estil que fa molt que no es veia per la Casa Blanca, jove i amb ganes de canvi, aparentment conciliador... I el que tothom considera més important: és negre.

Francament, com si és ratllat o fluorescent. Mentre es posi les piles i segueixi les línies que va esbossar durant la campanya, ja em tindrà com a fan.

Ja veieu que ha hagut de passar alguna cosa ben important per tornar a escriure unes línies, però és que encara em durava la mandra: ens en vam anar a celebrar Reis a Hawaii, i vam passar una setmaneta a l'estat número 50. Ja sabeu de què tractarà la propera entrada?

Si heu de viatjar als Estats Units

Abans que res, bon any nou a tots!!! Encara que sóc ben lluny, hi ha coses que no canvien: després de les campanades, vam menjar coca :)

El que sí que canvia és la burocràcia, i no precisament per facilitar-nos la vida. Si heu viatjat als Estats Units, ja sabeu que els tràmits són més aviat farragosos. En arribar a l'aeroport et fan un munt de preguntes, quan ets a l'avió et toca omplir un formulari responent preguntes del tipus "Ha format mai part del grup nacionalsocialista?", i quan arribes als Estats Units toca fer cua perquè et prenguin les empremtes dactil·lars, et facin una foto digital, comprovin el que has escrit i decideixin si et deixen entrar al país o no. I això sense haver de declarar res a aduanes.

Doncs bé, per demostrar que l'empresa dels Estats Units és fer un món més lliure i demostrar que són la primera potència democràtica (això diuen), han canviat un petit tràmit. Ara, totes les persones nacionals de països que no necessitaven visat per entrar als Estats Units, han de seguir un tràmit més abans de viatjar.

S'ha de demanar una autorització per poder embarcar a l'avió o al vaixell. Després toca fer igual tots els tràmits que us he exposat, però aquest és nou i s'ha de fer via internet (o bé ho podeu demanar al consolat o a l'ambaixada). Us recomano que si teniu intenció de venir cap aquí, demaneu primer l'autorització i després us encarregueu del bitllet.

És un tràmit ràpid, tot s'ha de dir. Automàticament es rep la confirmació (o la denegació, suposo), i et donen un numeret que suposo que val més guardar. L'autorització és vàlida per un període de dos anys.

Per si pot interessar a algú, penjo el link perquè pugueu omplir el formulari:

https://esta.cbp.dhs.gov/esta/esta.html?_flowExecutionKey=_cCE8A1719-375D-A6FD-5C65-071D6008E984_k8E2B9E32-5F84-83A1-EF32-DC6AAD2864E6



Si voleu més informació en general, la web de l'ambaixada dels Estats Units a Madrid és:

http://madrid.usembassy.gov/index.html


Ais... Amb el John ens hem dedicat a comparar els tràmits que toca fer quan un ciutadà dels Estats Units viatja a Europa, i francament, ni punt de comparació. No sé si pensar que som innocents, que tenim bona fe, o que a aquesta banda de l'oceà són més aviat exagerats (molt). Espero comentaris sobre la burrocràcia mundial :)

Innocents...

Ja sé que els Sants Innocents els celebrareu el dia 28. Aquí haurem d'esperar al dia 1 d'abril, però no va per aquí el comentari d'avui. Segur que també us han arribat les notícies del bailout als bancs, el rescat financer que molt amablement s'ha proporcionat als bancs i que bàsicament ha sortit dels impostos dels contribuents (els meus també).

Fa unes setmanes el govern va esbossar un pla de rescat econòmic per a la indústria automobilística. Els primers que es van queixar deien que era normal que el sector automobílistic estigués en crisi si els treballadors no qualificats cobraven aproximadament 70 dòlars per hora. Ningú va mencionar els sous dels senyors de les oficines, però suposo que és per motius pràctics: algú s'imagina tants zeros en un compte bancari?

Després, les queixes van ser perquè els senyors que van anar a demanar diners per salvar les fàbriques van viatjar en avió privat i en limusina. Sí, sí, tal com ho sentiu. Els van donar els diners igualment (!) i van retallar despeses: una companyia en concret (no us sabria dir si Chrysler , Chevrolet o General Motors) va decidir prescindir de 3 dels avions privats de la companyia i quedar-se'n només dos.

Això ja em va fer pujar la mosca al nas. Vaig agafar una mica més de simpatia per Chrysler perquè van optar per una solució creativa. A diferència d'altres fàbriques que amenaçaven amb tancar i amb expedients de regulació (amb les consegüents vagues), Chrysler va decidir donar un mes de vacances als treballadors, pagant-los un 90% del sou, perquè no produirien cap altre cotxe durant aquest període.

Ara hi ha hagut un altre bailout, un altre rescat econòmic. Han hagut de donar diners als bancs! Però que és que no fan servir les neurones? Us ho comento pas a pas. Els bancs havien sofert pèrdues enormes perquè havien concedit hipoteques amb unes condiciones insostenibles. Molta gent es va endeutar de tal manera que senzillament van deixar de pagar. I mentre no pagues, bàsicament ets a la mateixa casa i triguen entre 6 mesos o 1 any a fer-te'n fora.

Moltes famílies deixaven de pagar, anaven estalviant una mica com podien i se n'anaven a un pis més petit. En resum, que els bancs no cobraven el que esperaven. I va cundir el pànic. Alguns bancs es van declarar en bancarrota, d'altres els van absorbir bancs més grans i per solucionar el problema, es va decidir ajudar-los amb milions de dòlars.

La idea era donar els diners als bancs i que llavors ells ajudessin les persones que tenien préstecs que no podien pagar, ajudar a refinançar i millorar les condicions hipotecàries. Jaja. Algú es va creure de veritat que ho farien?

Està tothom desesperat. Tots els programes estan convidant economistes i intenten explicar què ha passat: com és que en lloc d'ajudar els clients els bancs han decidit pagar primes als executius? No sé si és innocència, bona fe o falta de neurones. Potser és que sóc malpensada, però es veia tant a venir que el resultat seria aquest...

No sé pas com acabarà, però no em sembla precisament un moviment magistral, aquest. Per animar-nos, suposo, de tant en tant ens passen les fotos que han fet de l'Obama mentre estava de vacances, d'estranquis. Com és que està en tan bona forma? Com s'ho fa, per tenir aquests abdominals i aquest pit cisellat? :) No m'ho invento, són traduccions literals de comentaris que se n'han fet.

Així que ja ho veieu, dos temes ben diferents: la rucada de donar diners als bancs i l'admiració per la musculatura del presi to be.

Rudolf i companyia

Dasher i Dancer, Prancer i Vixen, Comet i Cupid, Donner i Blitzen. I Rudolf, amb el nas vermell. Són els rens que porten el trineu de Santa Claus. Sí, sí, ja me n'ha après els noms. Canto nadales en català i vaig aprenent les d'aquí. Em pensava que això dels noms dels rens era mentida o que cadascú els posava els noms que volia, però no. Està molt clar qui és qui. I a més, en ordre, per no confondre'ls quan passin per casa.

Aquest any no teníem cap branca prou gruixida per fer un tió, l'hem dibuixat en paper, però cada cop ens assemblem més a una terminal internacional: cantem el 25 de desembre (jo canto, el John diu fum, fum, fum), tenim un tió de paper, els veïns fan competicions a veure qui té menys gust amb els llums de Nadal i vaig aprenent els noms dels rens. No està malament, oi?