En les eleccions d'avui per saber qui sustituiria Ted Kennedy com a senador per l'estat de Massachusetts, el guanyador ha estat el republicà Scott Brown. Si més no, aquests són els resultats en aquest moment, tot i que encara falta comptar el 3% dels vots. Per a mi, són bones notícies. Deveu pensar que estic boja si Massachusetts és a l'altra punta del país, però penso que la seva elecció pot frenar la reforma sanitària. Com? Doncs mireu, ho deixo per a demà. M'he connectat per revisar el correu i he decidit escriure aquestes línies, però el rotllo vindrà demà, que ara toca sopar, treure els contenidors, dutxar-se i descansar, que ha estat un dia llarg.
dimarts, 19 de gener del 2010
Plou
Acabo de fer unes fotos d'un arc de Sant Martí doble, mentre encara plovia. També us n'hi poso un parell que he fet ben d'horeta aquest matí, quan sortia el sol.
dilluns, 18 de gener del 2010
Evacuacions per pluja
Diuen que a Califòrnia no hi plou mai. Mentida: el gener i el febrer són mesos de pluja, un hivern diferent al que estava acostumada però amb una diferència notable en el temps. Aquest any, però, les pluges són més abundants del que és habitual i després dels incendis tan virulents de l'estiu s'esperen esllavissades en algunes zones. Per això s'ha donat l'ordre d'evacuació obligatòria a algunes famílies. I han refusat anar-se'n. Ja va passar amb els incendis, i ara tornem a trobar-nos amb persones que decideixen arriscar molt més que casa seva en una situació que els experts consideren perillos. A més, ja s'havien fet advertències el mes de novembre de cara a l'estació de pluges. Què faríeu, vosaltres?
Us deixo l'enllaç amb una petita notícia sobre les evacuacions, del diari Los Angeles Times.
http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/residents-in-la-ca%C3%B1adaflintridge-refuse-to-evacuate-as-storm-passes-over-region.html
Per cert, nosaltres estem bé. A la zona de la vall de San Fernando on vivim ha plogut molt i ha fet molt vent, però sense problemes. Hi havia una petita celebració a una altra zona de Los Angeles per commemorar el dia de Martin Luther King, però en principi no l'havien suspesa. No sé si a totes les zones estan igual, però m'imagino que no, la ciutat és simplement immensa.
Us deixo l'enllaç amb una petita notícia sobre les evacuacions, del diari Los Angeles Times.
http://latimesblogs.latimes.com/lanow/2010/01/residents-in-la-ca%C3%B1adaflintridge-refuse-to-evacuate-as-storm-passes-over-region.html
Per cert, nosaltres estem bé. A la zona de la vall de San Fernando on vivim ha plogut molt i ha fet molt vent, però sense problemes. Hi havia una petita celebració a una altra zona de Los Angeles per commemorar el dia de Martin Luther King, però en principi no l'havien suspesa. No sé si a totes les zones estan igual, però m'imagino que no, la ciutat és simplement immensa.
divendres, 15 de gener del 2010
Babies first, segona part
Ahir ja us vaig explicar com ens va anar la visita a la maternitat. Un dels aspectes que ens van recalcar molt va ser la seguretat, i no precisament en referència a la grip, no. L'accés és restringit, cal una targeta d'accés i un codi per obrir les portes si no són hores de visita normal, i les mares i familiars que hi arriben de matinada per parir han de trucar un timbre perquè els deixin passar.
Les persones i criatures que hi ha a la maternitat porten un braçalet electrònic que actua com alarma, i si passes d'un determinat punt sense autorització (personal inclòs) sona una alarma i totes les portes es bloquegen per no deixar entrar ni sortir ningú.
Com ens deien ben orgullosos, en 52 anys no han segrestat ni un sol nen de la seva maternitat. Us podeu creure que no havia pensat mai en la possibilitat que em segrestessin el fill mentre sóc a l'hospital? Dec ser molt ingènua o passota, però és que ni remotament se m'havia acudit.
Aquests casos em semblen més l'excepció que la regla, no crec que hagin segrestat nens de tots els hospitals, ni tan sols de la meitat. Són casos molt tristos, però és que això de tanta seguretat fins i tot als hospitals em fa repelús. I més tenint en compte que en aquest hospital el nen és amb la mare a l'habitació a no ser que per raons mèdiques hagi de ser a cures intensives o la mare demani explícitament que el duguin a la nurseria.
Ai, no ho sé, és que no acabo d'encaixar, no entenc aquesta obsessió amb control i seguretat. No dic que no n'hi hagi d'haver, és només una qüestió de grau.
I una altra anècdota. Quan feiem la visita, hi havia una nena que havia nascut feia un parell d'hores i just en aquell moment era a la nurseria. Era al seu bressol despulladeta i en passar per allà, evidentment, tots els ulls es van tombar cap a ella. D'acord que encara no som pares, i que som principiants, però quants de vosaltres hauríeu confós el melic amb un penis? :)
Les persones i criatures que hi ha a la maternitat porten un braçalet electrònic que actua com alarma, i si passes d'un determinat punt sense autorització (personal inclòs) sona una alarma i totes les portes es bloquegen per no deixar entrar ni sortir ningú.
Com ens deien ben orgullosos, en 52 anys no han segrestat ni un sol nen de la seva maternitat. Us podeu creure que no havia pensat mai en la possibilitat que em segrestessin el fill mentre sóc a l'hospital? Dec ser molt ingènua o passota, però és que ni remotament se m'havia acudit.
Aquests casos em semblen més l'excepció que la regla, no crec que hagin segrestat nens de tots els hospitals, ni tan sols de la meitat. Són casos molt tristos, però és que això de tanta seguretat fins i tot als hospitals em fa repelús. I més tenint en compte que en aquest hospital el nen és amb la mare a l'habitació a no ser que per raons mèdiques hagi de ser a cures intensives o la mare demani explícitament que el duguin a la nurseria.
Ai, no ho sé, és que no acabo d'encaixar, no entenc aquesta obsessió amb control i seguretat. No dic que no n'hi hagi d'haver, és només una qüestió de grau.
I una altra anècdota. Quan feiem la visita, hi havia una nena que havia nascut feia un parell d'hores i just en aquell moment era a la nurseria. Era al seu bressol despulladeta i en passar per allà, evidentment, tots els ulls es van tombar cap a ella. D'acord que encara no som pares, i que som principiants, però quants de vosaltres hauríeu confós el melic amb un penis? :)
dijous, 14 de gener del 2010
Babies first
Babies first és el programa de l'hospital relacionat amb parts, cursos de preparació i totes aquestes coses que no sabia que existien. Ahir a la nit vam anar-hi perquè ens ensenyessin les instal·lacions i perquè ens expliquessin les coses més bàsiques.
La zona de maternitat ocupa una planta completa de l'hospital, i em quedo més tranquil·la veient que si cal una cessària o qualsevol cosa fora d'un part normal, només m'hauran de dur al final del passadís. Hi ha habitacions individuals on ens tindran durant tot el part i una estoneta més, sense haver d'anar a paritori, i després cadascuna tindrà la seva habitació individual on ens hi deixaran els nens.
Si us he de ser sincera, el que més em va ajudar és que em van ensenyar on aparcar per no donar massa volta, on fer la pre-admissió i quins ascensors agafar per arribar directament a l'entrada de la zona de maternitat. Què voleu que us digui, sóc de la mena pràctica.
El que més em va sorprendre, però, van ser les preguntes d'algunes persones. Jo em pensava que el John i jo pagaríem la novatada de ser pares per primera vegada i no tenir família a la vora a qui puguem incordiar constantment, però resulta que som dels normalets.
Una senyora estava tota esverada perquè no deixen entrar menors de 16 anys a la zona de maternitat per recomanació dels CDC. Es volen evitar contagis de grip nova i més a nounats, així que es va recomanar restringir l'accés i com que encara hi ha persones en grup de risc per vacunar (sí, increïble), doncs la solució és que els nens que van a escola i estan en contacte amb moltes altres persones, no vagin a la zona de maternitat per no contagiar mares i nounats.
La mesura pot sonar exagerada, però estem parlant de criatures acabades de néixer, i què voleu que us digui, si només ens tindran allà un o dos dies com a màxim, doncs preferiria que tota la tropa de germans i cosins s'esperessin una mica fins a ser a casa. No només per mi, sobretot pel nen i per les altres mares que hi pugui haver.
No us imagineu el drama i la quantitat de vegades que vaig sentir: "De debò? No hi ha excepcions, ni una? De veritat? Però ho canviareu? I si parlo amb algú?". És allò de només importo jo que no acabo d'entendre.
La segona pregunta estrella va ser demanar si l'hospital llogava bombes per treure llet, i la sorpresa en sentir que no, que no en llogaven, però que els especialistes en lactància la podrien ajudar a saber on. Per començar, a internet es pot trobar de tot, i als Estats Units més i més ràpid. Segon, a la consulta dels metges hi ha unes revistetes que tenen tot tipus d'informació, i hi ha una pàgina sencera dedicada al tema de lactància, natural o artificial. I tercer, si voleu una bomba per treure llet, de veritat la llogaríeu? Digueu-me maniàtica, que ho sóc, però per una cosa així me la compraria nova, que tampoc no són tan cares.
El que m'ha quedat més gravat, i que per a mi reflecteix un altre aspecte de la mentalitat nordamericana, és el moment en què ens van demanar si sabíem com col·locar la cadireta al cotxe. Nosaltres encara no la tenim, però podeu estar segurs que quan la comprem preguntarem, llegirem les instruccions i passarem un bon parell d'hores practicant per saber com fer-ho correctament.
A mi aquests em semblen els passos lògics. Aquí la solució era: "si no sabeu com fer-ho, aquesta comissaria de policia, el sheriff i els bombers us hi poden ajudar". En alguns llocs fins i tot donen hora per ensenyar-t'ho! No me'n sabia avenir. Penso que tant la policia com els bombers tenen coses més importants a fer. Deu ser per això que els americans també els truquen quan a McDonald's no et donen el suc de taronja de la mida que l'has demanat, o quan el teu fill de 27 anys no et recull l'habitació.
La zona de maternitat ocupa una planta completa de l'hospital, i em quedo més tranquil·la veient que si cal una cessària o qualsevol cosa fora d'un part normal, només m'hauran de dur al final del passadís. Hi ha habitacions individuals on ens tindran durant tot el part i una estoneta més, sense haver d'anar a paritori, i després cadascuna tindrà la seva habitació individual on ens hi deixaran els nens.
Si us he de ser sincera, el que més em va ajudar és que em van ensenyar on aparcar per no donar massa volta, on fer la pre-admissió i quins ascensors agafar per arribar directament a l'entrada de la zona de maternitat. Què voleu que us digui, sóc de la mena pràctica.
El que més em va sorprendre, però, van ser les preguntes d'algunes persones. Jo em pensava que el John i jo pagaríem la novatada de ser pares per primera vegada i no tenir família a la vora a qui puguem incordiar constantment, però resulta que som dels normalets.
Una senyora estava tota esverada perquè no deixen entrar menors de 16 anys a la zona de maternitat per recomanació dels CDC. Es volen evitar contagis de grip nova i més a nounats, així que es va recomanar restringir l'accés i com que encara hi ha persones en grup de risc per vacunar (sí, increïble), doncs la solució és que els nens que van a escola i estan en contacte amb moltes altres persones, no vagin a la zona de maternitat per no contagiar mares i nounats.
La mesura pot sonar exagerada, però estem parlant de criatures acabades de néixer, i què voleu que us digui, si només ens tindran allà un o dos dies com a màxim, doncs preferiria que tota la tropa de germans i cosins s'esperessin una mica fins a ser a casa. No només per mi, sobretot pel nen i per les altres mares que hi pugui haver.
No us imagineu el drama i la quantitat de vegades que vaig sentir: "De debò? No hi ha excepcions, ni una? De veritat? Però ho canviareu? I si parlo amb algú?". És allò de només importo jo que no acabo d'entendre.
La segona pregunta estrella va ser demanar si l'hospital llogava bombes per treure llet, i la sorpresa en sentir que no, que no en llogaven, però que els especialistes en lactància la podrien ajudar a saber on. Per començar, a internet es pot trobar de tot, i als Estats Units més i més ràpid. Segon, a la consulta dels metges hi ha unes revistetes que tenen tot tipus d'informació, i hi ha una pàgina sencera dedicada al tema de lactància, natural o artificial. I tercer, si voleu una bomba per treure llet, de veritat la llogaríeu? Digueu-me maniàtica, que ho sóc, però per una cosa així me la compraria nova, que tampoc no són tan cares.
El que m'ha quedat més gravat, i que per a mi reflecteix un altre aspecte de la mentalitat nordamericana, és el moment en què ens van demanar si sabíem com col·locar la cadireta al cotxe. Nosaltres encara no la tenim, però podeu estar segurs que quan la comprem preguntarem, llegirem les instruccions i passarem un bon parell d'hores practicant per saber com fer-ho correctament.
A mi aquests em semblen els passos lògics. Aquí la solució era: "si no sabeu com fer-ho, aquesta comissaria de policia, el sheriff i els bombers us hi poden ajudar". En alguns llocs fins i tot donen hora per ensenyar-t'ho! No me'n sabia avenir. Penso que tant la policia com els bombers tenen coses més importants a fer. Deu ser per això que els americans també els truquen quan a McDonald's no et donen el suc de taronja de la mida que l'has demanat, o quan el teu fill de 27 anys no et recull l'habitació.
dilluns, 11 de gener del 2010
Ironies de la grip
Ahir el president Obama va anunciar que començava la setmana nacional de la vacunació contra la grip nova. No sabia si riure, plorar o fer ganyotes. Em vaig haver de vacunar a Sant Vicenç perquè la distribució de vacunes ha estat tan caòtica i mal pensada que un munt de persones en grups de risc ens vam quedar sense vacuna. I ara em vénen a fer propaganda dels miracles de la vacuna i de la bona feina que han fet a l'hora de prioritzar i vacunar? Apa, va!
Un altre detall que no us havia comentat és el fet que quan van començar a fabricar-se les vacunes, Europa i els Estats Units van fer servir sistemes diferents. El resultat: Europa va tenir les vacunes a punt i s'han vacunat els grups de risc, i als Estats Units no les van tenir, en van endarrerir la distribució i van fer la pífia més gran a l'hora de vacunar la gent.
Tenint en compte que bé que funciona el Centre de Control de les Enfermetats (el CDC) a Atlanta, la inversió tan enorme en la indústria farmacèutica i el nivell d'investigació i desenvolupament, no puc evitar la sorpresa i decepció en veure que les ironies d'aquest país arriben fins i tot a nivells en què posen en perill la vida dels seus ciutadans.
Un altre detall que no us havia comentat és el fet que quan van començar a fabricar-se les vacunes, Europa i els Estats Units van fer servir sistemes diferents. El resultat: Europa va tenir les vacunes a punt i s'han vacunat els grups de risc, i als Estats Units no les van tenir, en van endarrerir la distribució i van fer la pífia més gran a l'hora de vacunar la gent.
Tenint en compte que bé que funciona el Centre de Control de les Enfermetats (el CDC) a Atlanta, la inversió tan enorme en la indústria farmacèutica i el nivell d'investigació i desenvolupament, no puc evitar la sorpresa i decepció en veure que les ironies d'aquest país arriben fins i tot a nivells en què posen en perill la vida dels seus ciutadans.
dissabte, 9 de gener del 2010
A casa
Ja som aquí. Després de moltes hores, ja som a casa i no ens podem queixar de com ha anat tot. El vol de Barcelona a Amsterdam va sortir a l'hora, va arribar uns minuts abans del que tocava i el control de passaports i seguretat va ser ràpid i eficaç. Combinar la targeta de resident permanent i el passaport va ser molt més difícil per sortir dels Estats Units que per tornar-hi.
A Amsterdam vam tenir temps de sobra per fer el transbord sense pressa, vam tornar a passar un control de seguretat i, per fortuna, no van fer servir escàners corporals. Sí que ens van tocar a tots, però la veritat és que em quedo més tranquil·la així que amb els rajos X. Curiosament, l'avió d'Amsterdam va sortir una hora tard, però no per cues a la zona de seguretat sinó perquè no podien obrir la porta de la bodega per guardar-hi els equipatges. Es devia haver congelat :)
El nostre vol l'havíem reservat amb Northwest Airlines, la companyia on es van endur l'ensurt de Nadal, però per sort l'operava KLM i la cosa va anar molt bé. Durant el vol et deixaven tenir l'equipatge sota el seient de davant i em vaig poder aixecar tantes vegades com va caler, excepte per enlairar-nos i aterrar, la rutina habitual. És d'agrair, francament. Com que tot ho pregunto per no endur-me sorpreses, l'únic que em van recomanar és que quan anés al lavabo no m'hi quedés massa estona.
Aquest, precisament, és el motiu pel qual ja han arrestat com a mínim una persona als Estats Units en un vol operat per una companyia nordamericana. I com a mínim en dues ocasions s'ha enviat escorta militar a avions de passatgers perquè alguna persona no es comportava com calia. En cap d'aquests casos es tractava d'amenaces terroristes. Un altre cas curiós és el de l'aeroport de Newark a Nova Iork: van tancar una terminal durant unes hores per motius de seguretat. Un guàrdia havia deixat el seu lloc uns minuts i un home va passar per sota del cordó per anar a fer un petó a la seva dona. Veieu per què parlo de paranoia i de fer cundir el pànic?
Ho vam notar en arribar a Los Angeles. Al finger de l'avió, el passadís que et porta de l'avió a la terminal, ens hi van aturar per revisar els passaports. Tenint en compte que ja ens els havien mirat 6 vegades i que hi havia 10 policies armats fent-ho, la sensació és com a mínim incòmoda. Les alternatives que se'ns van ocórrer són: o bé buscaven algú en concret que no hauria hagut de pujar a l'avió (en tal cas, anaven molt tard i n'hauria pogut passar una de grossa) o es passen amb mesures de seguretat innecessàries (es demostra força bruta i més si el següent pas és passar el control d'immigració).
Quan vam superar la barrera policial i d'armes, va tocar fer cua per passar per immigració i aduanes. Ens vam posar a la fila que ens corresponia, ciutadans i residents dels Estats Units, i vam esperar una hora (de rellotge) fins que ens va tocar el torn. Van tornar a mirar els passaports, la declaració d'aduanes, i a mi em va tocar donar les empremtes dactil·lars una altra vegada i deixar-me retratar.
Llavors sí que vam poder recollir les maletes, que ja feia estona que havien sortit. Després , ens va tocar fer una altra cua per tornar a ensenyar la documentació, i això que el que féiem era sortir de l'aeroport, res més! Ens pensàvem que ja s'havia acabat tot, però no. Ens van fer anar cap a la secció del departament d'agricultura per escanejar TOT l'equipatge que dúiem, abrics i bosses de mà incloses. Per sort, no ens van fer obrir res, perquè hi havia un munt de gent esperant que els acabessin de revisar les maletes i, francament, no sé com ho hauríem tornat a encabir tot, la feinada que vam tenir muntant el puzzle de les maletes!
Encara ens quedava una estona per arribar a casa, per variar ens vam trobar un embús a l'autopista i vam trigar més d'una hora i mitja en arribar-hi. Ara, la benvinguda va ser genial: la Canela ens esperava remenant la cua, contenta però sense bordar ni saltar sobre la gent. Aviam si us en penjo una foto. L'últim cop que li vaig tallar els cabells va ser el novembre, volíem que de cara a l'hivern ja li haguessin crescut una mica per dur abric, i se la veu ben diferent!
Esperem que el retorn a la normalitat sigui ràpid, ara que ja he desbarrat una mica espero trobar temes més emocionants, no?
A Amsterdam vam tenir temps de sobra per fer el transbord sense pressa, vam tornar a passar un control de seguretat i, per fortuna, no van fer servir escàners corporals. Sí que ens van tocar a tots, però la veritat és que em quedo més tranquil·la així que amb els rajos X. Curiosament, l'avió d'Amsterdam va sortir una hora tard, però no per cues a la zona de seguretat sinó perquè no podien obrir la porta de la bodega per guardar-hi els equipatges. Es devia haver congelat :)
El nostre vol l'havíem reservat amb Northwest Airlines, la companyia on es van endur l'ensurt de Nadal, però per sort l'operava KLM i la cosa va anar molt bé. Durant el vol et deixaven tenir l'equipatge sota el seient de davant i em vaig poder aixecar tantes vegades com va caler, excepte per enlairar-nos i aterrar, la rutina habitual. És d'agrair, francament. Com que tot ho pregunto per no endur-me sorpreses, l'únic que em van recomanar és que quan anés al lavabo no m'hi quedés massa estona.
Aquest, precisament, és el motiu pel qual ja han arrestat com a mínim una persona als Estats Units en un vol operat per una companyia nordamericana. I com a mínim en dues ocasions s'ha enviat escorta militar a avions de passatgers perquè alguna persona no es comportava com calia. En cap d'aquests casos es tractava d'amenaces terroristes. Un altre cas curiós és el de l'aeroport de Newark a Nova Iork: van tancar una terminal durant unes hores per motius de seguretat. Un guàrdia havia deixat el seu lloc uns minuts i un home va passar per sota del cordó per anar a fer un petó a la seva dona. Veieu per què parlo de paranoia i de fer cundir el pànic?
Ho vam notar en arribar a Los Angeles. Al finger de l'avió, el passadís que et porta de l'avió a la terminal, ens hi van aturar per revisar els passaports. Tenint en compte que ja ens els havien mirat 6 vegades i que hi havia 10 policies armats fent-ho, la sensació és com a mínim incòmoda. Les alternatives que se'ns van ocórrer són: o bé buscaven algú en concret que no hauria hagut de pujar a l'avió (en tal cas, anaven molt tard i n'hauria pogut passar una de grossa) o es passen amb mesures de seguretat innecessàries (es demostra força bruta i més si el següent pas és passar el control d'immigració).
Quan vam superar la barrera policial i d'armes, va tocar fer cua per passar per immigració i aduanes. Ens vam posar a la fila que ens corresponia, ciutadans i residents dels Estats Units, i vam esperar una hora (de rellotge) fins que ens va tocar el torn. Van tornar a mirar els passaports, la declaració d'aduanes, i a mi em va tocar donar les empremtes dactil·lars una altra vegada i deixar-me retratar.
Llavors sí que vam poder recollir les maletes, que ja feia estona que havien sortit. Després , ens va tocar fer una altra cua per tornar a ensenyar la documentació, i això que el que féiem era sortir de l'aeroport, res més! Ens pensàvem que ja s'havia acabat tot, però no. Ens van fer anar cap a la secció del departament d'agricultura per escanejar TOT l'equipatge que dúiem, abrics i bosses de mà incloses. Per sort, no ens van fer obrir res, perquè hi havia un munt de gent esperant que els acabessin de revisar les maletes i, francament, no sé com ho hauríem tornat a encabir tot, la feinada que vam tenir muntant el puzzle de les maletes!
Encara ens quedava una estona per arribar a casa, per variar ens vam trobar un embús a l'autopista i vam trigar més d'una hora i mitja en arribar-hi. Ara, la benvinguda va ser genial: la Canela ens esperava remenant la cua, contenta però sense bordar ni saltar sobre la gent. Aviam si us en penjo una foto. L'últim cop que li vaig tallar els cabells va ser el novembre, volíem que de cara a l'hivern ja li haguessin crescut una mica per dur abric, i se la veu ben diferent!
Esperem que el retorn a la normalitat sigui ràpid, ara que ja he desbarrat una mica espero trobar temes més emocionants, no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)